Cambra de bany

A la rajola blanca un llarg reflex
com un tall de navalla.
Flonges, les tovalloles són l'arena
que espera l'aigua quieta.
Hi ha vidres blaus al capdamunt
i una sanefa dibuixada
i ampolles amb els líquids de colors
i una safata plana
on algú va deixar, potser anit, qui sap quan,
les arracades verdes amb la llum fugaç
d'un bell estel errant.

XIRINACS, Olga. La pluja sobre els palaus, dins Ossa Major. Poesia Completa (1977-2009)

La llum a vegades és com "un tall de navalla", reflectida en la rajola blanca com el poema en el paper. La imatge de les rajoles com a l'arena que espera l'"aigua quieta", que no pas la del mar en aquest cas, és molt reeixida. Continua el poema descrivint la cambra de bany, i acaba parlant de "les arracades verdes" deixades en una safata, un element molt petit, que recorda "la llum fugaç/ d'un bell estel errant", perquè els estels serien com arracades penjades del cel de la nit. La cambra de bany quotidiana serveix a la veu poètica per parlar de les coses més transcendents, amb un poema estèticament impecable.

Oferiràs la neu d'un devastat silenci;
allò que t'ha fet créixer serà com el llevat
d'un blanc precipitat a tactes més exactes
i una nova matèria instruirà el teu món.
Un bosc talat t'espera: no pensis a malmetre
la fam dels llops salvant les ombres seduïdes.

RAFART, Susanna dins Retrat en blanc

La veu poètica oferirà un silenci semblant a la neu, en la seva poesia. El llevat de les experiències de la vida han fet créixer els poemes en una nova matèria, un nou espai per al seu món, que porten a "un blanc precipitat a tactes més exactes", els dels versos. Al final de l'experiència vital l'espera un bosc talat, eixorc, però que conserva metafòricament "les ombres seduïdes", dels arbres que hi havia hagut; no pot "malmetre la fam dels llops", no pot deixar de tocar de peus  a terra, només amb aquestes ombres que encara estimen. Un poema que reflexiona sobre el procés de gestació dels poemes al llarg dels anys.

Poeta

Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites a les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d'un mur.
Davant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

Quan escrius poesia generalment et fas un tip de retallar el que no vols dir, talment com se seleccionen i es tallen les roses. El poeta del títol, escrivia a estones lliures en les visites a les obres, cercant "forats de temps" que han acabat sent tota la seva vida, ara jubilat. D'aquest passat en queda un mur desarborat i simbòlic, però a través del qual la veu poètica és conscient de com l'arquitectura l'ha dut a la poesia.

Refrany

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.

CASASSES, Enric. Dins el bloc Poemes al pati

Poema realista, que nega les idees o refranys admesos convencionalment. Efectivament, al pot petit hi ha poca confitura, encara que sigui bona. "la veritat més dura" és la d'aquest poema, la de la majoria de poemes que solen venir d'un cor trencat. Les malalties porten sempre estigma, s'amaguen, i més si no tenen cura. La llibertat ve després de la llei, com volar es fa després de tocar a terra. La veritat no es pot jurar, perquè és relativa. El paradís és "un bon plat de verdura", perquè l'austeritat i els bons aliments són la més gran riquesa. És molt brillant en la manera com trenca amb el que és establert, aquest poema.

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

Més junts que no pas agafats físicament, els protagonistes del poema celebren amb cava aquesta proximitat, tots dos alhora reflectits en els ulls de l'altre respectivament. "Un home i una dona, en un instant,/ poden equivocarse", pecar, però aquest error, en durar un instant, en no repetir-se ni durar eternament, és absolutament insignificant, ja que no som eterns. I alhora aquest instant és important, i s'enyora, perquè efectivament "no tornarà mai més".

Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,

perquè la pietat és massa breu:

no dóna temps a construir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

veus com un avió s'està enlairant.

Va perdent-se el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

uns anys sense esperances que ja són

els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

com hi ha una altra música.

La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

De les coses bones no n'aprenem res, només dels errors. La pietat, basada sobre l'èxit, no permet de construir cap ensenyança. De la nostra vida, com d'un avió enlairant-se, n'anem perdent el senyal, la mort és propera i alhora la nostra infantesa és més lluny. Els darrers anys, sense esperances, alhora són els més feliços, com ho pot arribar a ser la tardor. La paret de la mort que t'espera et fa viure més a fons. Hi ha sempre més poesia per escriure, com música per composar. Beethoven va ser sord a la vellesa, i componia igualment, amb més força que mai, segurament.

El sol davalla
les parpelles es clouen
Comença el sommi

RISPAU, Anna. Dins Ventall d'haikus

L'analogia entre el cloure's les parpelles i el davallar del sol és màgica com ho sol ser la posta. Tot baixa, com també les persianes. Com la decadència del dia, que alhora és el moment que "comença el somni", l'hora en què el bullici de la jornada, que no ens deixa pensar, ens permet de tornar sobre les nostres accions, i, amb l'inici del capvespre (el que és una paradoxa), comença la nostra veritable alegria, el nostre somni, el de la lluna.

Anomia

PORCAR, Josep. Dins Salms

Són lluernes? Són fanals? Són estels?

Són ulls de gat? D’òliba? De llop?

Són gotes de rou? De pluja? D’un plor?

Espurnegen? Tremolen? S’esvaeixen?

És de fred? De dolor? De desig?

Espai i temps abans de l’eclosió?

La sal d’uns cossos sense pes?

O és el llambreig de coses sense nom?

PORCAR, Josep

Petites coses totes elles, les que fan poesia. De vida limitada, producte de les sensacions de fred, dolor o desig del poeta. Coses que no han arribat a l'eclosió de ser compreses, de ser racionals. La sal de l'escriptura, que no pesa al capdavall. És "el llambreig", els batecs de "coses sense nom", les que amaga la poesia rere les metàfores.

I és cru l'hivern
quan, ai, la rosa es dreça,
febrós miratge.

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

No us penseu pas que s'estima més a la primavera. La contenció, la cruesa de l'hivern fa lluir molt més la rosa de l'amor entre la neu blanca, per molt miratge que sigui (o sigui, una mena de rosa virtual, no gaire física). Anar contracorrent pot ajudar, fer-te vell o ser un infant no vol dir tornar-te, ser insensible.

Estamordits
els sentits, estiueja
esma i desig.

MARA, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

Si renegues del cos, pot ser que també renunciïs a la passió, la qual se n'aniria de vacances. En una mena de paradoxa, perquè a l'estiu "tota cuca viu".

Declaració

Sóc tan enganyador com aquests núvols

i tan de veritat com la tempesta

i sóc tan de fiar com els cartutxos

xops de la pluja d'un final de festa.



I sóc constant igual com els catúfols,

sóc infidel com prometé la pesta,

i sóc dur de pelar com els dos cuiros

que em tapen els ullets quan faig la sesta.



T'oblido cada dia vint vegades

i vint cops cada dia et veig entrar

portant o no portant les arrecades



al circuit terminal que el condemnar

comprèn del viure meu, de com m'agrades,

a prendre'm en morir fins a estimar.


CASASSES, Enric. Premi Nacional de Cultura 2012
(Dins de No hi érem. Barcelona: Empúries 1993)

El poema contrasta imatges contradictòries, per mostrar-se humà, segurament. Els núvols enganyen perquè tapen la llum del sol, la tempesta és veritable perquè quan es diu la veritat pot haver-hi un terrabastall. Els "cartutxos/ xops de pluja" no són de fiar perquè són inútils. Tres imatges que el defineixen amb la pluja de centre, la pluja que és com la poesia, que sol ser esporàdica.

La següent imatge, "constant igual com els catúfols", faria referència a la constància de les cintes transportadores que duen els catúfols. En contrast, la tempesta prometé ser infidel, perquè amb la mort les persones solen canviar de parella. En aquest sentit, "no és dur de pelar".

A l'última estrofa, declara com vint cops oblida l'altra persona, i vint cops més se li apareix, "portant o no portant les arrecades", metonímia per dir que va nua o no.

A la conclusió, i ja que es tractaria d'una declaració d'amor tant com de manera de ser, parlaria de com mor d'aquest amor, "de com m'agrades".

I quin lluert
tan fi, amor! -veus?, s'esquitlla
talment una ombra.

DORCA, Jordi

El lluert, la sargantana, com un vers, com la poesia, s'escapa de la nostra comprensió, alhora que és fugisser com la bellesa, com l'amor a voltes. "talment una ombra", en definitiva. Aquest haiku en seria una mostra del que diem.

Les paraules entaforades

Hi ha paraules amagades en la memòria

que mai seran apreses per ningú.

Paraules que són part d’una vida.

Entaforades, en parador desconegut,

emeten el brunzit de l’univers.

Sense identitat, acullen il·lusions viscudes

i perdudes.

A les portes del silenci

m’esperen,

em criden,

em busquen

i jo, sense saber-ho, passe la vida convivint amb elles

al seu estany immaculat.

GIRÓN ARAQUE, Jesús. Dins el bloc El cau de Calpurni

El que és amagat en l'inconscient alhora és el més real. Ningú, ni tu mateix sovint, sabrà que han existit certes paraules, les dels amors viscuts i perduts, també sovint sense ser conscient d'haver estimat tant. "A les portes del silenci", davant tot el que és reflexió, aquestes paraules se li fan presents a la veu poètica en forma de poemes, "al seu estany immaculat", el de la poesia.

VI

Porto i no porto,
tinc i no tinc, sospiro;
tu pensa'm tota,
sent-me fina a la fosca
rel d'on creixo, i destria.

SERRALLONGA, Segimon. Tankes de la memòria. Dins GloBos.Blog 

El poema porta i no porta, mostra al mateix temps que amaga la seva poesia. La veu poètica es dirigeix al lector, perquè pensi en la tanka, perquè destriï la poesia, fina al costat de "la fosca/ rel d'on creixo", el garbuix de l'inconscient d'on sorgeix el poema. El lector ha de destriar el gra de la palla en cada poema.

Prada II-2

Deixa´m els ulls sostinguts

en aquest marge incert

d´ imperis tossuts,

el fràgil desconcert.



La bellesa és un mur

construit de tots els cels,

tots els resistents caiguts,

tots els com sense per què.



Deixa´m els ulls sostinguts!

Han de caure en aquest vers

per dir-los qui ets tu:

El silenci, desfet de mel.


BAGUÉ, Enric dins Bloc Enric Bagué

La veu poètica vol retindre amb "els ulls sostinguts" del poema, sense afluixar, els "imperis tossuts" que es contraposen al "marge incert", "el fràgil desconcert". "la bellesa és un mur" amb el qual la lletjor topa, feta de la noblesa dels que han mort per una bona causa ("a terrible beauty is born", deia Yeats). Per tots els cels que s'albiren al món, tota la forma, el com, que no pas el fons, el per què, amb què es fan els poemes bàsicament. El vers on cauen els ulls és "silenci, desfet de mel", la mel que es fa servir a gotes, com els versos. Mel que prové de l'abella de l'altra persona a qui es dirigeix, en una metonímia. Un poema que reflexiona sobre i gràcies a la poesia.

Deixa que aquells a qui el destí somriu

Deixa que aquells a qui el destí somriu
s'envaneixin amb títols i amb honors;
jo, mentrestant, a l'èxit poc procliu,
gaudeixo, lluny del món, dels meus amors.
Els favorits dels prínceps s'expandeixen
com una flor davant del sol més clar,
però, d'igual manera, sucumbeixen
quan els fa un gest aspriu el sobirà.
L'ardit guerrer, famós en el combat,
si vençut un sol cop en l'escomesa,
del llibre de l'honor serà esborrat
i oblidada la seva intrepidesa.
   Feliç jo que, en un món tan capgirat,
   Estimo i, igualment, sóc estimat.

SHAKESPEARE, William, Sonet XXV
Traducció de Gerard Vergés

He llegit alguna vegada que en un moment donat Shakespeare li va dir al seu amant alguna cosa així com "Casa't i tingues fills". Només quan saps que estimes i ets estimat pots prescindir de tots els embolcalls de les convencions, del tenir o no una llar pròpia. La resta de les persones només van on bufa el vent, mentre la veu poètica segueix el seu lliure albir. Sense envejar els que suposadament tenen més sort que el gran poeta.

Foc fred

Cremo en tot el que sóc.

No t´acostis si no vols incendis,

No em toquis si t´espanten les brases.

No m´estimis sense cor

perque només rebràs les cendres.

Queda´t en el fred

de la teva distància.

LLuny, en el glaç on

adormim l´ànima.

No em besis si no vols fondre´t

L´amor és lliurar-se.

Tot el que som

ho som pels altres.

BAGUÉ, Enric. Dins Temps de mercuri

Es tractaria d'un foc fred, el de quan escrius el poema. La veu poètica crema en cos i ànima. Adverteix a l'altra persona que no se li acosti si no es vol cremar com ella, si no és disposada a estimar amb el cor. Que es mantingui en la distància gelada. L'estrofa final té molta força. "Tot el que som/ ho som pels  altres". Els altres també són per a nosaltres. La poesia la fem per estimar, fins quan ja no hi són, en el foc fred.

Acròbata

Sóc acròbata del mot,
i entre bambolines em gronxo,
adés i ara la coma i la ploma
em fan la guitza, quan assajo.
I en el circ, a les set,
tothom aplaudeix l'audàcia,
sense xarxa jo parlo.
De vegades m'escomet la por
de no ser valent, i caure...
Dins una cesura m'amago.

ALOY i ROCA, Montserrat. Dins Gàbies de vidre i pols

És la poeta que és acròbata del mot, les bambolines representarien el cel virtual per on es mou. Quan assaja, fa borradors, li fan la guitza la "coma i la ploma", en un joc de paraules, la llengua per un cantó i l'estil, el to, per l'altre. Quan és l'hora definitiva que es mostra al públic, sense cap ajuda com no sigui la pròpia audàcia, parla sense xarxa metafòrica. A vegades té por, i s'acaba amagant en l'espai, que no és espai físic, d'una cesura, al bell mig del vers. El vers protector, sempre redemptor.                                                                                                   

Paraules

Hi ha paraules que fan pessigolles

quan es xiuxiuegen.

Hi ha paraules lleugeres, que volen.

Bombolles de lletres.

Altres són molt dolces, com de xocolata

fonent-se a la llengua.

En trobem d'estranyes,

perquè son vingudes d'alguna altra terra.

Se'n diuen de foc, que encenen passions:

Paraules que cremen...

N'hi ha de presumides, i de llamineres,

n'hi ha saberudes. També de dolentes...

Si n'hi ha de paraules!

Per amar i ofendre.

Paraules que abracen o que bufetegen.

Paraules per tot...

Però hi ha silencis que t'ho diuen tot

sense dir cap lletra.

Sense dir cap mot t'aturen el pols

i la sang et gelen.


BOSCH, Glòria


Les paraules sempre fan pessigolles si es xiuxiuegen, i sobretot si són d'amor. Hi ha paraules que volen, com "poesia". Que són com bombolles etèries. Que es fonen com la xocolata, el gel, els poemes. Que poden ser incomprensibles. Que fan que t'estimin, que estimis, "paraules que cremen", cosa que no tothom sap aconseguir. N'hi ha que poden fer mal. Però a banda del que es diu, hi ha els silencis més explícits que qualsevol paraula. Els dels espais en blanc que deixa la poesia, simbòlicament i físicament. Els silencis que et deixen gelat, els dels que callen per no ferir també. Paraules i silenci, cal saber-les combinar.

Ells, els llibres

Que plens de paciència
esperen el seu torn,
quanta abnegació
transpira per la seva pell
quan sense rancúnia
accepten el refús d'uns dits apressats,
quina fidelitat insubornable
serva llur immòbil posa,
quin esclat de lleialtat
davant de qualsevol contesa
sempre prestos a tallar
el llast de la rutina,
que en sou, d'agraïts
en el vostre abrigall de temps
a la silent prestatgeria.

MOMPÓ, Francesc. Inèdit dins Artepoética

És un poema rodó, s'entén prefectament a la primera, a més. Els llibres a les prestatgeries esperen pacientment de ser escollits, llegits i estimats. Amb abnegació total, "sense rancúnia", sempre a punt d'oferir-se a trencar amb la monotonia del lector, agraeixen amb escreix de ser oberts i començats a llegir, que se'ls doni una oportunitat. En una metonímia, al capdavall és l'escriptor que espera de ser llegit a través seu.

Plors de sang

Segueixo buscant rere els arbres

il.lusions perdudes, segueixo…

Hi ha tantes petjades al camí, tantes…

Tants camins, tants…

I jo no em reconec entre les ombres

i em perdo, em perdo…

Encalço rastres erronis ;

erràtic, errant, em perdo

i a la vora dels precipicis

caic exhaust

entre plors de sang;  i crido…

Hi ha tants crits a l’aire,

tants ressons,

que no em reconec la veu

i m’enyoro, m’enyoro tant…

Em tapo les orelles près pel pànic

mentre tanco els ulls

amb el desig de sentir i veure clar,

però sóc cec i sord i mut…

Ets tu qui em fa alçar

i és per això que em busco als teus  ulls

allà, al fons de les mirades,

on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.

ABELLANEDA, Joan. Dins 2012

Els arbres que s'arrelen són com els poemes rere els quals la veu poètica continua cercant "les il·lusions perdudes". El passat deixa petjades al camí sempre, tot i que són ombres distorsionades on no es reconeix. Els precipicis a la vora dels quals cau, errant, són el risc que corre d'anar errant. Plora sang, tant és el seu dolor. Crida, i ressonen els seus crits, de manera que no reconeix la seva veu en els lectors dels seus poemes. S'enyora molt, com sol passar amb certs passats. Fa poesia amb el desig de "sentir i veure clar", però només és "cec, sord i mut" al capdavall. Hi ha algú que farà alçar la veu poètica de nou, en els ulls de la qual tornaria a "néixer l'espurna primicera de l'existència", l'origen de tot.

Sense treva

De pura coïssor
em va caure la bena.

I era roig el paradís,
i ple d'esperances
quan jo el vaig veure. 

Però ara sóc cec, amor,
i només visc contra tu,
animal invisible, 

i per això camino,
camino i camino
tota la nit sense treva
damunt la mar misteriosa.

  DORCA, Jordi dins el bloc Adverbia

Per unes molèsties en principi insignificants la veu poètica feu fora la vena que no li permetia d'adonar-se de la realitat del país. I el contrast amb la caverna d'on provenia li feu veure de manera ardent el paradís somniat, i ple de futur. Però ara és cec de nou, les circumstàncies l'ofeguen, i davant el seu amor, el seu país, no fa més que fer coses a la seva contra, contra "l'animal invisible", primitiu i espiritual alhora, tot per la ceguesa que l'arrossega. Però camina sempre, encara que sobre la "mar misteriosa", de manera inestable, provant de surar, sense deixar-se enfonsar.

Llibres vells

Passes dels cantons doblegats d’un llibre
al prometedor pròleg d’un entrepà de membrances
que l’aire fresquet de la matinada t’ha adobat.
Al primer mos t’entretens en el blanc i negre
d’unes antiquíssimes fotografies de data recent,
deixes que el tou dels dits acaronen el paisatge
de llavis inquiets plens de paraules trencades
que envaeixen la mà amb què les penses.
Voldries que les imatges hagueren estat reproduïdes
amb ulls moderns que infanten color,
encara que només fóra amb tons sèpia
per mirar d’acabar de fer la lluna.
Mulles els dits amb la saliva del temps,
continues passant els fulls de l’ànima
on s’ha establert una família de peixets
que comencen a devorar anacronies que amenaçaven
d’esdevenir quistes roïns a la llibreria de la pell.
Quan tot l’oxigen s’ha esmerçat en el riu de foc
tanques les parpelles i li tornes el llibre al drapaire.

MOMPÓ, Francesc. Dins Uendos, greixets i maremortes

L'excusa d'un llibre trobat en una llibreria de vell serveix al poeta per tornar al passat, del qual el llibre es converteix en un símbol. El llibre també és un element físic, la veu poètica en fa un mos de "l'entrepà de membrances", una imatge molt bona del que són les cobertes i l'interior del llibre. Les "antiquíssimes fotografies de data recent" és una  paradoxa que s'explica per la presència viva en el present del passat. Amb aquestes fotos fa poesia la veu poètica, amb "paraules trencades" per la distorsió del passat. Al final s'associen els peixets del paper amb allò que s'encarrega de destruir el que es podria convertir en "quistes roïns"que provenen del passat. La veu poètica tanca les parpelles, un darrer intent de retenir el "riu de foc", la passió, i torna el llibre al drapaire, torna a la realitat.

Conjuminar

L’afàsia em dicta mots desconeguts,

i no voldria dir res més que el roig

de dins la pell i respirar la sang,

sentir, com pluja avall, tornar-me mar

i desconèixer l’ombra dels adéus.

Què fer dels ulls que escruten l’horitzó?


MOHEDO i FABREGAT, Fermí. Dins Bocins, poemes i algun fil trencat

L'afàsia seria metàfora de la dificultat que surtin les paraules del poema, que li "dicta mots desconeguts", sense sentit. El "roig/ de dins la pell", que voldria, seria la poesia en essència darrere els poemes. La "pluja avall", els versos que finalment sorgeixen a raig. Això de "desconèixer l'ombra dels adéus", es referiria a no enterrar els records de les pèrdues sentimentals gràcies a l'obra. "els ulls que escruten l'horitzó" serveixen per fer poesia, sempre amb la mirada alta i lluny, aquesta és la resposta a la pregunta final. El "conjuminar" del títol es trobaria en l'unir art i vida en l'horitzó metafòric.

Tot

Tot soroll es perd en un silenci

necessari per a iniciar el renou

del batec que reverbera

als fràgils indrets indeclinables.

Tot esguard es perd en una oportuna

mirada perquè ressonen

els laments de les oportunitats

perdudes en onsevulla vacil·lació.

Tot paisatge es perd en un horitzó

tremolós de sofriment de passos

nonats que tristos enyoren

caminants que hi haurien d’haver estat.

Tota llum es perd en la foscor

desesperada de la magolada

inconsistència del dolor que travessa

el temps i les seues perennes ombres.

Al cap i a la fi sempre s’albiren

sorolls, esguards, paisatges i llums

empresonats en malaltissos paràgrafs

                                   de color sípia.

GIRÓN ARAQUE, Jesús. Dins El cau de Calpurni

De tot a res, tot es perd. El soroll en "un silenci necessari" per generar més soroll, en "indrets indeclinables", allò essencial, la poesia. L'esguard es perd en la  mirada de les "oportunitats perdudes", els amors perduts. El paisatge es perd en l'horitzó de les experiències, en forma de passos, que no s'hi troben. La llum es perd en la foscor, el dolor que travessa el temps amb les seves ombres. Al capdavall, tots aquests elements es trobarien empresonats en el passat dels paràgrafs en color sípia, com ho són les antigues fotografies. Tot el que es perd s'hi voldria trobar en aquests textos, símbol de l'inconscient.

Repta la distància,
una lletra per conquerir-la,
i el cor, sempre el cor
per desarmar-la.

BAGUÉ, Enric

Per vèncer la distancia amb l'altra persona, cal fer servir "una lletra", metonímia de les paraules, de la retòrica, la qual forma part de l'estratègia de seducció.  Però cal llegir aquestes paraules amb el cor per desarmar-les, tot tornant l'estima, com la poesia en últim terme no s'interpreta, sinó que se sent.

Mirava els ocells un dia

as the skin of the river floats off as the dusk of our sound settles dark.

Alessandra Lynch

Els estornells polits

amb l’escopinada dels pastors,

les merles de lluents navalles plegades en cada ala,

el pinsà púrpura desorientat,

de vol absent,

com si sabessen que ja tocava

baixar de les altures,

ajocar-se delicadament,

desafiar els trets de gràcia de la fona.

Els teuladins sense la lleugeresa d’inflat plomatge,

sornejant desganadament en cercles.

Quin canvi d’opinió els propel·lia a seguir fent voltes?

Els seus menuts ventres d’ocells petaven buidors de llavoretes

tot i després de farts,

tot i després que les ales s’haguessen serrat brutalment

l’una contra l’altra,

fins que la torreta verda de la infantesa espetegàs

i caigués,

buscant la sagnia del meu cor d’esquirol,

inundant de solitud el meu ull de llebre.


BESSÓ, Pere. Les Roses de Lancelot


Els ocells, tot i saber que han d'acabar morint, "desafiant el toc de gràcia de la fona", continuen "fent voltes", fent la pataleta. Fins que "la torreta verda de la infantesa" desapareix definitivament amb la seva mort. En el fons els ocells serien una imatge de la vida del poeta, per un cantó. Per l'altre hi ha la seva poesia, la de l'esquirol que salta o la llebre que corre. Els ocells, la infantesa morta, es projecten en la sangria o solitud d'aquests animals, que no volen, però sí que tenen molt de moviment. La poesia és l'últim refugi.

Pàgina de dedicatòria

Torna el pètal al Llibre de les Roses,
l'ocell de fusta jau en la gàbia.
Les fulles dels arbres de la soledat cauen
en somnis de pacotilla a la cambra del poeta malalt.
La natura només envelleix en els mots.

BESSÓ, Pere. Les Roses de Lancelot. 2012

El pètal, els versos, tornen a la poesia, en forma del "Llibre de les Roses". La interpretació és de fusta, encara que s'obri la gàbia no pot volar. Les fulles, com les pàgines, cauen en la soledat i els "somnis de pacotilla", realistes, del poeta malalt de poesia. Tot i això, "La natura només envelleix en els mots", ja que si no, simplement mor. En canvi, la natura en la poesia perdura una mica. És un bon poema d'entrada al llibre de Pere Bessó, és lúcid sobre la creació.

Ella vol certeses

Ella vol certeses que creu que jo tinc

amagades, com l'aigua del desert.

Ignora que les meues són certeses fòssils,

les que tinc, ai!, si les use se m'acabaran.

Com els fòssils, que s'extreuen de la terra,

com les restes que soterrades

pels sediments verges, s'han compactat.

Endurides. Com el que queda d'un ésser viu,

o del seu rastre,

sobreviuen les meues certeses.

Sota la terra guarde el que crec, el que sé

i el que no sé, el que em diuen,

el que m'imagine,

el que no vull, el que m'ha envaït,

el que m'ofega.

I la certesa se'm confon amb el dubte.

I guarde el passat intacte,

mentre còrrec cap al present.

ROIG CELDA, Rosa dins versos.cat


Les certeses, si hi són, són amagades darrere la poesia que és com la terra que conté els fòssils. Una manera de conservar "el passat intacte". Si l'usa, aquest passat, si el fa sorgir a la superfície, si li treu el misteri, s'acabaran les certeses fòssils, paradoxalment, perquè elles viuen en l'inconscient. La poesia inclou totes les inquietuds de la veu poètica, siguin certeses o dubtes, al capdavall.

La gravetat de la força

La flor es buida en el cos del fruit. La

buidor no és a la caiguda. La gravetat ho

emmascara tot.

OLIVARES, Agustí dins Origami inert. Primer premi del 22è Premi de Poesia Martí i Pol

Francesco Alberoni distingeix entre enamorament i amor, entre flor i fruit. Els anglesos en diuen fall in love, d'enamorar-se. Però el mal, la "buidor no és a la caiguda", no és pas dolent d'enamorar-se, sinó el contrari, encara que l'estimar, "la gravetat", ho pretengui cobrir tot.

Intent de haiku de sobretaula

Seca la pluja

les lleganyes del gos

el sol i la lluna. 

PUJOLÀS i PUIGDOMÈNECH, Núria, dins Miramelsmots

Un oxymoron, una contradicció que contraposa la sequedat amb la mullena de la pluja, per dir que es tracta d'una pluja especial, que treu les lleganyes del gos, que li treu els senyals de somnolència, per tant l'arrossega al dia. De la mateixa manera com es contraposen el sol i la lluna, tot i que els dos astres es complementen també. El sol i la lluna al mateix temps és el que voldríem tots.

I ets ben segura,
causa perenne, rosa
empedreïda.

Karsten dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

La "causa perenne", que no desapareix mai, és la "rosa empedreïda", apoderada d'un costum, un vici, una addicció, els de l'amor. La rosa en el fons seria la poesia, aquesta sí que és ben segura. Hom és artista fins la mort. Però la idea de l'amor també pot perdurar.

CLVIII

La tardor es dreça com la sang de les fulles caigudes a l'ombra de la pedra folla.

BESSÓ, Pere. Iteràncies, interferències i grafitis


La tardor s'eleva alhora que és decadència, de "fulles caigudes" per la sang, el color vermell d'aquestes fulles. La tardor pot ser roja, apassionada, com en Margarit. Les fulles vénen a caure "a l'ombra de la pedra folla" (en un joc de paraules), a l'ombra de la poesia sempre poc racional, misteriosa i que per això es pot considerar folla (per connotació), i pedra, perquè perdura.

Deixem que cremi

la idea abans que, seca,

no s'esmicoli.

RASPALL, Joana

"que una visió mor, si l’observem massa estona", diu Dannie Abse. Les idees cremen, et fan vibrar per uns moments i després acaben oblidant-se, generalment. No només el temps fuig, amb ell se'n van moltes coses.

Dir-te i escriure

quin mal no fan les nafres 

de l'home lliure.

KARSTEN, dins Premis haikus Ciutat d'Olot 2012

Ser tossut, apassionat i individual, que venia a dir D.H. Lawrence, o sigui, voler ser lliure, defugir les convencions, sempre esdevé dolorós. Això ho diu la veu poètica i ho converteix en poema per  poder resistir les nafres.

Foc i gel

Uns diuen que aquest món finirà amb foc,
d’altres, amb gel.
Pel que he tastat de la passió,
estic amb els qui opten pel foc.
Però si hagués de morir dues vegades,
crec que conec prou l’odi per dir
que, per destruir,
el gel també
seria esplèndid,
i ho faria bé.

Fire and ice


Some say the world will end in fire,
Some say in ice.
From what I’ve tasted of desire

I hold with those who favor fire.
But if it had to perish twice,
I think I know enough of hate
To say that for destruction ice
Is also great
And would suffice.

FROST, Robert. Traducció de Josep Ma Jaumà, dins el bloc Salms


La passió et consumeix com el foc, però la gelor, la petrificació, també. L'activitat cansa, estressa, però et pot fer sentir viu. No fer res pot corrompre. Els dos costats són destructius, acaben amb tot.

Pecadors

No del tot

oblidat

el paradís

on érem innocents

bella i dolça

la poma

el seu suc

ens ha donat la visió

Siguem pecadors

estimem paraules prohibides

i éssers humans

sota un cel amenaçador

 AUSLÄNDER, Rose. Traduït per Teresa Guilleumes. Trobat en el bloc Miramelsmots

Edith Wharton deia que la innocència és contrària a l'experiència. Sense oblidar la infantesa on érem innocents, el paradís perdut de la Bíblia, perdre la innocència ens ha donat "la visió". La veu poètica defensa el ser pecadors, estimar "paraules prohibides/ i éssers humans", viure la vida a contracorrent, "sota un cel amenaçador", el de l'Antic Testament, simbòlicament parlant.

Algú m'ha cridat

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel.lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il.luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes. 

VINYOLI, Joan dins GloBos.Blog

La veu poètica ha provat d'allunyar-se del bosc cap a la mar, la llibertat. Ha perdut les arrels que havia fet al costat del mar, i ara vaga sol en la nit.

Però de cop "s'il·luminen les nits/ amb paraules com flames", la poesia li retorna una part de la llum que ha perdut, i el mar el crida de nou. Ha posseït el dia, però ara viu de nit, insomne en el caminar i en "l'orella", la capacitat de sentir els poemes.

LII

Al meu cor, només ací, viu amor i, si (hi) viu, és que s'(hi) amaga.

BESSÓ, Pere. Iteràcies, interferències i grafitis


Com l'amor viu en el cor, la poesia viu en el poema. I s'(hi) amaga, perquè l'envolta el misteri. Només en el món interior, no pas fora. Els parèntesis suggereixen aquesta reclusió de l'amor.

XLV

On només Amor fingia, trobí foc i no jaç de palla.


BESSÓ, Pere. Iteràncies, interferències i grafitis


Allà on només seguia els sentits, tot simulant l'amor en majúscula, és on la veu poètica trobà un veritable foc, i no pas el jaç de palla poc acollidor, buit, i que crema massa fàcilment. La forma, igual com la fonètica ajuda en les idees, també sol ajudar en el contingut.

No vull ser aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser mar, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
vull ser tot l'univers invisible en tu.

PEIRÓ i VILÀ, Montserrat

La veu poètica no vol ser tot el que és imatge de vida, l'aigua, el fang, però tampoc "massa de marbre", no vols ser ni riu que corre ni mar aturat. Ni Heràclit ni Parmènides, només la poesia, "l'univers invisible en tu", en el poema. Poema que farà perdurar el jo de la veu poètica en el futur un cop morta. Aquest "Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers", es referiria al pit extirpat per culpa de la malaltia que patia la poeta fins que va anar-se'n. Un poema bellíssim, inspirat en la duresa de la vida, com sol passar.

Bellums 13: Claror

No puc renegar del somni,
com no ho puc fer de la pluja
ni tampoc del vent del desert,
que són tossuts companys
que van amb mi tot el viatge.
I és cert que em llasta el pas
el rovell de la meva ànima ,
i no tinc cap frontera a prop
ni cap mapa per guiar-me.
Però quan cau la nit ben negra
i els estels filen la seva xarxa,
vénen de nou sons i imatges,
cançons a penes mussitades.
No et rendeixis ara, em parlen,
no esperis l’alba que ja ve,
no l’anhelis, que ja fa via,
i et clourà els ulls la seva llum
i et negarà el pit i la boca
la humitat de la rosada. 


APPA, Franz. Dins Et vaig veure en un somriure


"L'amor no pot fer-se desertor", he llegit alguna vegada. Tampoc pots renegar dels somnis, de la pluja o el vent del desert, dos elements que són "tossuts companys" en la seva duresa al llarg de la vida. El "em llasta el pas/ el rovell de la meva ànima" és una imatge punyent de les dificultats a la vida per anar endavant. És com vivim tots la nostra existència, sense mapa. Però només cal resistir, perquè l'alba acaba arribant encara que no l'esperis. I la rosada "et negarà el pit i la boca" amb la seva bellesa, companya de la claror.

28 


Els tendres pètals 
tremolen a les branques 
com papallones. 


29 


Les papallones 
s’aturen a les branques 
i es tornen pètals. 


ARNAU i CHINCHILLA, Francesc Cobricel dels quatre elements dins Revista Digital de Literatura, Art i Cultura


Tant és l'obra com la seva interpretació. Les papallones serien metàfora dels pètals, els pètals imatge de les papallones. Els pètals en principi immòbils, tremolen amb el vent. Les ales de papallona, en aturar-se, recorden els pètals. Aquella escaiença que fa poesia, que deia Ballarín.

L'ocell no vola
i la fulla no cau
en aquest haiku.


Un ocell vola
i una fulla que cau.
Escric haikus.


NINOT DE NEU, primer i últim haiku dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012


Aquell que li correspondria volar, l'ocell, no ho fa. La fulla que li correspondria caure, tampoc ho fa. Seria una manera de dir que la veu poètica busca l'equilibri entre cel i terra, en la contradicció. A més de ressaltar la dificultat d'escriure un haiku. Al final del poemari, es capgira el sentit perquè s'ha arribat al final de l'obra i la vida se'n va amb la vida vida, l'art amb l'art. És hora d'interpretar el que la veu poètica escriu.

La llosa immòbil.
I el vent que s'insinua
pels trencs de l'herba.

IGNIS, Umbra. La nit i la fulla dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012. Poemari guanyador.

La insostenible lleugeresa de la poesia, per un cantó immutable com una llosa immòbil, per l'altre etèria com el vent entre els trencs de l'herba. Que el vent s'associa amb la poesia que hi ha darrere els versos, versos que serien com l'herba, és un motiu clàssic, ja que el vent és invisible com aquesta poesia. Que el poema perdura com una llosa, més enllà de la mort amb què es relaciona, també és un motiu clàssic.

Els pensaments

Els pensaments
al llac de l'alba
són quietud
Mentre la lluna brilla
al bell mig de la nit.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LOS PENSAMIENTOS

Los pensamientos
en el lago del alba
son de quietud.
Mientras la luna brilla
en medio de la noche.


MUELA SOPEÑA, Ana

Els pensaments de la mateixa poesia "són quietud", perquè la reflexió es fa en silenci, en secret. "al llac de l'alba": la poesia sorgeix com el principi del dia, porta llum a la foscor. "Mentre la lluna brilla/ al bell mig de la nit": la idea poètica d'abans de la realització en versos, hi és primer que tot. Una idea gairebé tan inaccessible com la lluna.

Línies de punts

El crit exponencial de la mudesa.
Clam mut. Crit sord.

OLIVARES, Agustí. Origami inert. Primer premi del 22è Premi de Poesia Martí i pol.

Les línies de punts serien el versos, de lletres com punts. També tot el poema es referiria a la poesia, que, sense dir les coses, les diu en silenci. Que fa créixer exponencialment el crit que du a dins el poema, en les seves múltiples interpretacions, el seu eco. Les dues oxymorons finals contraposen també el crit o clam amb la mudesa i la sordesa, tot alhora .

Paisatge amb neu

Al principi Déu va crear el viatge i el dubte

i després la nostàlgia. Ara creuem la nit entre
la neu i el silenci i els fars encesos del cotxe
amb prou feines il·luminen uns pocs metres
de futur enmig de la foscor. És absurd mirar
el passat pel retrovisor i parlar de la promesa
hipòcrita d’una altra primavera. Fora fa fred
els flocs de neu cauen damunt el parabrises
amb silenci mentre Damien Jurado ens parla
d’amors perduts. Avancem amb la seguretat
de saber que som dos a contradir el temporal.

GIL SORA, Raimon. Vida menor, dins llunÀtic


Primer ve el viatge, l'experiència, després el dubte, la reflexió, i la nostàlgia, el retorn del passat. En el moment actual, la veu poètica i la persona que l'acompanya no tenen gaire perspectiva de futur, davant del seu cotxe, ni té sentit de mirar enrere pel retrovisor. Un cantant, Damien Jurado, canta sobre amors perduts, i malgrat tot això, ells dos se saben lluitadors contra el temporal de la vida que els envolta, amb una petita espurna que és molt forta.

A la campana,
s'ha aturat i s'adorm
la papallona.


BUSON


La papallona etèria s'adorm sobre la campana que d'un moment a l'altre podria desvetllar-la i trencar amb la seva delicadesa, a través del seu so. Com la nostra felicitat és fràgil, a punt de ser trencada a cada moment.

A estudi els bancs són verds

A estudi els bancs són verds.
Hi seuen uns infants que fan brandar llurs cames
amb els llibres oberts.

La llum és mel i vi a la finestra.
Hi ha un rellotge arrupit en un racó.
Un sant a la paret aixeca la mà destra.

Hi ha un cel picat d'ocells i amb uns lleganys
de claredat humida.
A la pissarra els nombres són uns tanys
de fi color de cendra.

Finestra enllà s'albira
una teulada tendra.

La paret té blancor extasiada
El sostre és tot fumat de melangia.
La mar, al mapa, es mou enjogassada.

Al bell fons del tinter
hi ha ninots, veles blanques.
Les hores, al jardí,
salten, lasses, les tanques.                              


AGELET i GARRIGA, Jaume, dins Els fanals del meu sant


Seria aquest un poema d'enyor del passat a l'escola. La veu poètica descriu una escena escolar, de manera molt lírica. Per exemple, "La llum és mel i vi a la finestra": una doble sinestèsia per dir que la llum i la vista són empatia. Els tanys a la pissarra: són els rebrots en la soca d'un arbre, com ho serien els nens. També són ells una "teulada tendra", encara no consistent, com els bancs verds, amb verdor d'innocència. Fa també una personificació de la mar en el mapa, que "es mou enjogassada", en la imaginació dels nens. El fons del tinter on "hi ha ninots, veles blanques", és perquè en l'escriptura tot és possible. En definitiva: amb l'hora d'esbarjo "les hores, al jardí,/ salten lasses, les tanques", com amb la imaginació del poeta es va sempre més enllà. Hi hauria, doncs, una projecció de la veu poètica en aquesta escola.                               

                        

Desitjo el tot.
Jo, engruna del no-res,
no espero menys.


NINOT DE NEU, DINS Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012


Una cosa molt gran en una de molt petita. Com un sol vers, també "engruna del no-res", la veu poètica aspira a l'absolut, no per més insignificant, la veu, menys ambiciosa.

No em seduïa
-ni al tornallum del mar-
la xucladora.

KARSTEN. Dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

El que ens tiba cap avall, com una xucladora, no aconseguia d'atreure la veu poètica. Ni tan sols en forma de reflex, el que existeix, però no és real, segons Plató. El tornallum del mar, allà on la terra recorda la llum del sol o bé el blau del cel, no ha estat suficient per engolir la veu poètica.

Tronc mil•lenari
i un gat amb set vides.
Som com tres versos.

NINOT DE NEU dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

Un tronc mil·lenari és una cosa que perdura, de la mateixa manera que un gat amb set vides, o els tres versos d'un haiku: els poetes son com aquests versos, també fan perdurar i perduren generalment més que la resta dels mortals.

Simplement

 Til·lers i alzines, roures, oms i avets

són columnes que em guarden de l'horror del cel.

Plàtans i àlbers, castanyers i pins,

fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,

tal com jo em plego al fet de viure.

Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,

ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.

Tampoc els arbres saben per què brosten

un any i un altre, fins que el llamp els venç

o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,

em protegeixen del buit inclement on em perdria.

Em fan ombra i escalf, i bon sostre,

i paret si convé, i suport pels meus passos.

Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies

com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.

Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.

Com més creixo i camino, més m'adono

que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:

com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.


XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra


Les fulles guarden de l'horror del cel, de ser un ser celestial, sense desitjos, de tornada de tot. Els arbres es dobleguen amb el pes, com les nostres vides es dobleguen amb l'existència. L'herba, les canyes, la pissarra que fa baixada en un sostre, també. No sap, la veu poètica, per què és viva, per què vol escriure amb tanta passió, per què repeteix cada dia, cada estació, les mateixes accions, com Sisif. Com els arbres fins que moren. No cal trobar el sentit a la vida, simplement viure-la.

Bada somort,

efímer i fugaç

l'ullal del temps.

MARA, dins Premis HaikusCiutat d'Olot 2012

No volem ser conscients de la mort que ens espera, en la forma del temps que és com un ullal que espera per ser-nos clavat. Per això "bada somort", el tenim adormit, l'ignorem en els nostres dies de cada dia, efímers i fugaços com ho és el temps.

Cante per fora, plore per dins

Una araboga

plora a l’hivern,

una floreta

somriu a abril

i l’oroneta,

–vol d’embolics–

fa una rialla

cercant son niu.

I allà en el cel,

la carcallada

de colorins.

Jo, passejant-me

pels vells camins,

cante per fora,

plore per dins.

PERIS i SEGARRA, Miquel  «Aiguamoll i senill» (1965-66)

dins Salms

L'araboga, "pluja fina d’aigua mesclada amb neu", en una de les seves accepcions, simbolitza l'hivern. La floreta, l'oreneta i la carcallada de colorins, la primavera. L'araboga plora perquè és pluja, i perquè es relacionaria amb el "cante per fora,/ plore per dins": una imatge de l'empatia cap a fora, i de l'abstracció per dins. Una imatge de la roca de duresa de la nostra vida, coberta per capes de felicitat, que deia Rosa Cabré. Una idea expressada poèticament, que és preciosa.