Deixem que cremi

la idea abans que, seca,

no s'esmicoli.

RASPALL, Joana

"que una visió mor, si l’observem massa estona", diu Dannie Abse. Les idees cremen, et fan vibrar per uns moments i després acaben oblidant-se, generalment. No només el temps fuig, amb ell se'n van moltes coses.

Dir-te i escriure

quin mal no fan les nafres 

de l'home lliure.

KARSTEN, dins Premis haikus Ciutat d'Olot 2012

Ser tossut, apassionat i individual, que venia a dir D.H. Lawrence, o sigui, voler ser lliure, defugir les convencions, sempre esdevé dolorós. Això ho diu la veu poètica i ho converteix en poema per  poder resistir les nafres.

Foc i gel

Uns diuen que aquest món finirà amb foc,
d’altres, amb gel.
Pel que he tastat de la passió,
estic amb els qui opten pel foc.
Però si hagués de morir dues vegades,
crec que conec prou l’odi per dir
que, per destruir,
el gel també
seria esplèndid,
i ho faria bé.

Fire and ice


Some say the world will end in fire,
Some say in ice.
From what I’ve tasted of desire

I hold with those who favor fire.
But if it had to perish twice,
I think I know enough of hate
To say that for destruction ice
Is also great
And would suffice.

FROST, Robert. Traducció de Josep Ma Jaumà, dins el bloc Salms


La passió et consumeix com el foc, però la gelor, la petrificació, també. L'activitat cansa, estressa, però et pot fer sentir viu. No fer res pot corrompre. Els dos costats són destructius, acaben amb tot.

Pecadors

No del tot

oblidat

el paradís

on érem innocents

bella i dolça

la poma

el seu suc

ens ha donat la visió

Siguem pecadors

estimem paraules prohibides

i éssers humans

sota un cel amenaçador

 AUSLÄNDER, Rose. Traduït per Teresa Guilleumes. Trobat en el bloc Miramelsmots

Edith Wharton deia que la innocència és contrària a l'experiència. Sense oblidar la infantesa on érem innocents, el paradís perdut de la Bíblia, perdre la innocència ens ha donat "la visió". La veu poètica defensa el ser pecadors, estimar "paraules prohibides/ i éssers humans", viure la vida a contracorrent, "sota un cel amenaçador", el de l'Antic Testament, simbòlicament parlant.

Algú m'ha cridat

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel.lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il.luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes. 

VINYOLI, Joan dins GloBos.Blog

La veu poètica ha provat d'allunyar-se del bosc cap a la mar, la llibertat. Ha perdut les arrels que havia fet al costat del mar, i ara vaga sol en la nit.

Però de cop "s'il·luminen les nits/ amb paraules com flames", la poesia li retorna una part de la llum que ha perdut, i el mar el crida de nou. Ha posseït el dia, però ara viu de nit, insomne en el caminar i en "l'orella", la capacitat de sentir els poemes.