UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Pòsits i Buit

Pòsits

Cerco, entre els pòsits de la nit,
les abraçades verdes. Tu
m'encerclaves, en jardí edènic
de vivències platejades.
Les recordes? Segur que no.
Hauries d'imitar l'aire que va
de l'albereda a la roureda
i emmarca l'eucaliptus.
L'òbit de l'amor desfeu el llaç
que ens uní, quan només
érem tu i jo a la terra,
capaços de percebre,
en cromàtica abstracció,
la miríada de colors que la inventava.

Buit

Desert silent persegueix l'aurora
mentre invoco paraules gastades,
mancades de significat,
en fila amorfa de faccions.
Sol fermament apagat, marcit,
al cau de somnis absurds.
No hi ha contrapunt;
la cavitat que ens separa
és buit immens, caramullat
de nit interna, exempt de mots.

La sempiterna i versàtil avarícia
del no-res intenta establir,
en antigues morades,
vells alens perfumats,
per tal de transcendir.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar De teulades en amunt. Sant Andreu de la Barca: Editorial Gregal, 2016


Aquests dos poemes em sembla que parlen del desamor, des de dues perspectives diferents. 

"Pòsits" es referiria al que queda del dia, que es troba bàsicament en la poesia. Em recorda el que diu Gabriel Ferrater dels amors que primer s'enfonsen, i al cap dels anys suren en la superfície de l'aigua, que no és res més que el poema. La paraula "pòsits" ja parla del que queda en suspensió. "les abraçades verdes", "la miríada de colors", és el que la veu poètica en recorda, la que veritablement ha estimat, per això pregunta "les recordes? Segur que no", al seu amant absent. És el seu paradís perdut, el "jardí edènic".

"Buit" és el que sent la veu poètica, "desert silent" un epítet que redunda en la buidor que l'acompanya. "la cavitat que ens separa" seria una imatge contundent sobre l'absència de l'altra persona. "la sempiterna i versàtil avarícia" és un oxymoron, una paradoxa que parlaria d'una eterna fam de poesia que alhora muda fàcilment, no la domina prou. Una fam de poesia "per tal de transcendir". Això és el que qui escriu això cerca sempre quan escriu, almenys. Omplir aquest buit, d'això es tracta.

dilluns, 25 de setembre del 2017

100 sonets sol solet



Diuen que els autors sempre parlen del mateix. Al llarg d'aquests cent sonets fets amb la llum de l'alba, en cada un dels indrets on la veu poètica s'ha desplaçat, hi ha força motius recurrents, i entrellaçats.

En primer lloc, la mateixa poesia, els cent sonets que s'ha proposat de fer, que neixen amb l'alba perquè amb l'alba tot reneix, perquè de l'alba de la nostra vida prové la poesia normalment. "El noranta-nou és d'escuma", diu el sonet número 9. Crec que és una bona descripció del que m'ha arribat d'aquests poemes, sovint sobretot un parell de versos de cada poema, la resta sol ser envoltada de misteri per a mi. O sigui, que l'important per al lector sovint no és més que un u per cent del que la veu poètica ha escrit. També he llegit alguna vegada que el talent és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou de treball. "Deixo guspires que ens guarden un lloc/ escollit i cent bombolles amb foc", diu també en aquest poema. Les cent bombolles que cal fer explotar per interpretar aquests cent poemes.

"Ets presonera del meu pensament/ de cada instant", i afegeix també "dins els meus poemes", en el sonet número 20. Els poemes voldrien atrapar la poesia, i amb ella la persona estimada. Continuant amb la referència a la mateixa poesia, també el lloc on s'escriu el poema és rellevant, sovint amb un joc de paraules. El número 24 parla de "poemes erms" i és fet a Els Erms de Sant Hipòlit de Voltregà. El número 26 parla dels "Records d'un ahir, mal cardat", fet a l'antiga fàbrica tèxtil "La Blava" de Roda de Ter. En relació al poeta com aquell que fa servir "l'eina de filat", perquè un text se sol relacionar amb un teixit, hi ha el poema 58, un dels més rodons, que comença amb aquests dos versos: "No busquis què vull dir, sinó/ què vols que et digui". El lector ha de tenir vida interior per poder fer alguna cosa més que enllaçar lletres amb la vista.

El segon tema que jo hi veig, l'amor, és a vegades, com en els sonets 64 i 65, acompanyat d'erotisme. Un amor que s'obre al món com una "eixida" en una casa, motiu que consta en els poemes 35 i 93. Com una càmera de fotografia també és una eixida del món interior del fotògraf. Això enllaçaria amb un tercer tema, la fotografia. En més d'una ocasió fa referència al sistema de captura d'imatges i revelat que hi havia abans. Una fotografia per revelar que és com  el full en blanc que l'ull poètic es troba cada vegada i que omple amb el seu talent.

Que l'amor és infant de la llibertat es reflectiria en "T'allibero del meu amor. Vull que siguis feliç, del tot", dins el 91. Això ens duria a: "Què fer de l'amor si l'amor se'n va?" (sonet 68). La resposta és fàcil: cal fer-ne poesia i més poesia. Tot i que sempre "M'espera l'amor amb bicicleta" (número 17), o sigui, un amor fet de cos i ànima, cadascuna de les dues rodes, entremesclades en l'emoció de la bicicleta en marxa. A vegades, com diu la cançó de Jarabe de Palo, La flaca, amb un bes tan sols ens bastaria: "que volgués, ni que fos només promès,/ un sol bes, que besés per ser feliç" (sonet 82).

Per acabar, un parell de sonets que m'han cridat l'atenció. En el 84 parla de dur " tres euros al moneder, el DNI, els carnets de conduir..., la VISA, la puta d'oros, les claus, i l'estampa de cap per avall". La "puta d'oros" parlaria per a mi de la possibilitat de renegar ("malfia't del vell que no renega", diu Margarit). Jo que me'n faig, de vella, renego sovint. L'estampa de cap per avall no seria res més que la fotografia que sempre ha estat copsada per la màquina tradicional a l'inrevés fins que és revelada. La fotografia, el poema en potència que cal dur sempre de manera latent amb nosaltres. De Gabriel Salvans he après que cal posar-se davant del full en blanc fins que sorgeixi el poema, si cal.

El poema 98 conté un vers preciós. "Cauen lents flocs de neu sobre els records". M'agradaria haver fos algun d'aquests flocs de neu als ulls del lector amb la lectura que he fet d'alguns dels sonets d'aquest poeta. Personalment, i d'acord amb ell mateix, crec que en els poemes que no requereixen complir cap mètrica el poeta aconsegueix de dir millor el que vol, però això no vol dir que no se n'hagi sortit pas. Un 10 pels 100 sonets.

SALVANS, Gabriel 100 sonets sol solet. Sant Hipòlit de Voltregà: Gatedicions, 2013

dissabte, 9 de setembre del 2017

Llum de sol, llum de lluna




Aquesta coberta seria una molt bona il·lustració de la idea que hi ha darrere el títol d'aquest blog. Una cosa molt gran en una de molt petita. El títol del poemari m'ha recordat el "mig del sol, mig de la lluna" de Gabriel Ferrater dins el poema Cambra de tardor.

Aquí teniu la meva selecció de haikus trobats en aquest llibre. La tipografia en rodona s'escau sempre a Xavier Pujol, la itàlica a Carme Rosanas. 


A l'aigua uns pètals.
el sol de juny amable
allarga el dia.



Cauen els pètals
busquen de nou les branques.
Les del mirall.

(52)

El haiku de la Carme em fa pensar en com a través de l'art, el reflex en l'aigua, els pètals tornen de nou a les branques, encara que sigui de manera més o menys virtual. O sigui, que amb l'art revivim el que no es destrueix, sols es transforma.



El groc dibuixa
la flor de Barcelona
després del xàfeg.




Pètals caiguts
sobre els panots encara
volen ser flors.

(55)

La idea d'aquests haikus és semblant a la de l'anterior imatge. Encara que de forma abstracta, les flors són doblement flors. És veritat que aquest panot és la flor de Barcelona, el seu símbol. Un panot que competeix amb el de Gaudí al Passeig de Gràcia. 



El meu camí
amb el sol ben amunt
entre les branques.




A cada passa 
el revolt se'ns apropa
amb sol i ombres.

(56)

El camí de la vida, tortuós i amb arbres que amaguen el sol, no fa oblidar-lo pas, sempre el tenim present. 



La plaça buida
un matí de diumenge.
Només les passes.




El sol dibuixa
una primera ratlla.
Després inunda.

(57)

El haiku del Xavier parlaria de les passes del que ja ha passat en la plaça buida. El de la Carme parlaria de l'a priori, la "primera ratlla" de sol, que sempre precedeix qualsevol talent, qualsevol enamorament.



M'embadaleixo
davant tanta bellesa.
els haikus dormen.




Vora de l'aigua
els haikus es desperten.
Remor de riu.

(62)

La bellesa s'escauria amb el dia, la vida, així com el sublim amb la nit, la poesia. Els haikus dormen quan s'és viu de forma conscient, però hi són de forma latent.



Floretes blaves
com els ulls de la mar.
Un cel de somnis.




Les flors més blaves
duen el cel a l'heura
una promesa.

(72)

Els ulls de la mar, com els ulls blaus, com les flors blaves, una cosa molt gran en una de molt petita.



La pluja fina
sobre el terra dibuixa
una aquarel·la.




Pinzell de pluja
vorera de paper.
L'art més efímer.

(77)

Les dues sinestèsies, "pinzell de pluja/ vorera de paper", s'escauen molt a aquesta imatge. Un pinzell porta pintura que és líquida com la pluja. La vorera, tot i ser de ciment, s'humanitza amb les fulles, que aviat seran escombrades, com "l'art més efímer".



Ermita antiga.
Campanes de silenci,
toquen les hores.




No hi ha campana.
El silenci repica
en la memòria.

(85)

Podríem invertir-ho: la memòria repica en el silenci. L'ordre dels factors no canvia el resultat, i aquest haiku obté un efecte més gran en el lector. La imatge presa en el moment que hi ha l'ocell de cara a l'ermita té un valor afegit. L'ocell a punt de volar del fotògraf i poeta.

Finalment he de dir que he tingut el privilegi de rebre una còpia d'aquest llibre, i que espero haver-li fet justícia.

Carme Rosanas/ Xavier Pujol Llum de sol, llum de lluna. Barcelona, 2017

diumenge, 20 d’agost del 2017

La poesia

A Matei Calinescu

La poesia és l'ull que plora
És l'espatlla que plora
l'ull de l'espatlla que plora
És la mà que plora
l'ull de la mà que plora
És la planta del peu que plora
Oh, vosaltres, amics,
la poesia no és llàgrima
és el plor mateix
el plor d'un ull no inventat
la llàgrima de l'ull
de qui ha de ser bell,
la llàgrima de qui ha de ser feliç.

STANESCU, Nichita dins Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
traducció de Lilita Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Montaner Editor , 2017
dins el blog Enfilant finestres

Un poema que parla a través d'una sèrie de metonímies per dir que la forma del poema és sentiment per ella mateixa. L'ull, l'espatlla, la mà, la planta del peu, allò físic, però que té contacte com una metonímia amb l'espiritual, ploren a través de la poesia, de les metàfores. Però, així com les metàfores s'inventen, el sentiment és el "plor d'un ull no inventat". L'ull "de qui ha de ser bell", de qui transforma els sentiments en bellesa, poesia; "la llàgrima de qui ha de ser feliç", perquè la poesia, en darrer terme, serveix per fer feliç qui l'escriu i qui la llegeix, encara que pugui fer mal d'entrada. Aquest poema, fa feliç, sens dubte, qui escriu això.

dimecres, 12 de juliol del 2017

xxx

El poema és l'amor fet del desig que roman desig.

Le poème est l'amour réalisé du désir demeuré désir.

René CHAR dins Enfilant finestres

Aquest poema aforisme és un prodigi de condensació i ambivalència. Per una banda identifica l'amor amb un poema. Potser no es pot trobar mai l'amor enlloc més que en un poema. Aquest amor és "fet", amb un joc de paraules amb "fer l'amor", però alhora és un amor que és un desig, per tant pot no haver estat realitzat mai. O potser ha estat fet, però tot i això roman desig, la seva realització no l'impedeix de continuar desitjant, com ha de passar amb el veritable amor. "Sensa fine", que deia Gino Paoli.

diumenge, 11 de juny del 2017

Que ens envoltin els peus els colors més bells




Jordi Dorca em va comentar que en aquest recull de poemes entrelligats de "Quatre veus", de fet és com si les seves autores fossin com D'Artagnan i els tres mosqueters, Carme Rosanas (La Col·leccionista) amb Montse Marcer (Galionar), Dora català (Novesflors) i Marta Sempere (Fanal blau). Quatre apartats corresponents a les quatre estacions, a les quatre poetes.

Totes quatre tenen un bon nivell, cap d'elles desentona, però si hagués de descriure-les per separat, diria que la Montse sol ser la més extensa (seria l'hivern), Dora em sembla la més intuïtiva (la primavera), la Marta és de les més breus (l'estiu), i la Carme té una mica de totes (la tardor). De fet la Carme ja diu:" Ha estat la primera tardor que volia ser estiu./ I la primera tardor que jo vull ser tardor" (178).

Cada estació es reflecteix en l'aparença formal dels poemes des del primer cop d'ull, t'hi sents a dins, de l'època de l'any.

De la Montse destaco el poema de primavera que conté el text de la contracoberta: "vam obrir el flascó dels versos/ i ens en vam beure el perfum" (71). Una sinestèsia que es relacionaria amb la idea de com els poemes no poden ser llegits en grans tongades, perquè, com els perfums, quan n'has olorat tres de seguits ja no perceps l'olor de cap.

De la Dora:"que beguen els llavis aigua dels meus ulls/ que sense dir diguen les meues paraules" (69), tota una idea clàssica dins la poesia, de com ella parla a través del silenci, de com es pot besar amb els ulls. També "Oh nit amada, recer dels meus temors/ dels meus amors reflex" (122). La nit, com el subconscient, com la poesia, encabeix tots els nostres amors, sobretot els frustrats.

De la Marta, "La poesia pot escriure's a la sorra del buit desèrtic/ i sobreviure a les absències. Ungüent  per a les nafres./ Esperó per a guarir-les" (76). De com la poesia és la millor teràpia, de com ens redimeix, de com permet de continuar estimant.

Finalment, de la Carme, "Tinc una rosa empeltada d'amor/ que em pot punxar els dits" (65): el dolor d'estimar, a través de la rosa que se sol identificar amb la poesia. "Que ens envoltin els peus els colors més bells" (148), és un vers de tardor. Els peus, allò més terrenal, envoltat de la bellesa de les fulles caigudes que els permet d'elevar-se, una mica com aquella rajola de Gaudí que trobem al Passeig de Gràcia de Barcelona, un disseny bellíssim per allò que només ha de ser trepitjat. M'agraden molt, també de la tardor, els versos "Recollint el fruit de totes les veremes/ salvant les restes de tants naufragis", així com "I el torbament es mescla amb el benestar" (165). Vivim per escriure, escribim per entendre el que vivim. Aquest torbament em recorda el desassossec de Pessoa, que al capdavall és felicitat, com pot ser-ho a vegades la pluja.

Tota aquesta meravella de poemes, amb algunes aquarel·les de la Carme, fan d'aquest llibre una joia per llegir i rellegir. El fet que els poemes es trobin entrellaçats, o que parlin del mateix tema, fa que, tot i tractar-se de poesia, costi de deixar de llegir.

Quatre veus Que ens envoltin els peus els colors més bells. Tres Cantos: Edición Punto Didot 2017

dijous, 11 de maig del 2017

El primer amor


Cal envestir el vermell de dret, amb una espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, ¿què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.
Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

PALAU I FABRE, Josep

Fent una analogia amb el sol i la lluna, el brau és alhora brau i capa vermella, estima i és estimat. Cal lluitar per aquest amor, el primer, el que és l'origen de tots els altres. Fer-li mal, perquè sense dolor no s'estima. Tota la nostra vida depèn d'ell, gràcies a ell som poetes, per exemple. La força d'aquest vermell, que ho és "fins a la bogeria", ens fa vibrar, com davant d'aquest poema. Aquest primer amor no en toleraria cap altre en comparació, perquè és alhora el primer i el gran amor. El vermell no enganya com altres colors, és passió directa. Cal lluitar per ell, "amb una espasa a la mà", possible metàfora de la ploma. "Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor": la resta tan sols en són succedanis.

dijous, 13 d’abril del 2017

Escrivim el pas del temps lletra a lletra,
al fil de la mitjanit, quan un dia
se'n va i l'altre comença sabem
de tot allò que hem fet nostre per sempre.

SALVANS, Gabriel Fotografies (Dg. 1/4/ . ...)

"Només s'acaba el que no ha existit mai". Et poden deixar, però si tu estimes, en acabar-se una relació no tens per què deixar d'estimar. Sobretot amb la poesia, amb la qual "escrivim el pas del temps lletra a lletra", el que per metonímia seria vers a vers. "tot allò que hem fet nostre per sempre", per molt que la vida ens vagi per un altre cantó. Un poema que s'escau a l'1 d'abril de qualsevol any.

diumenge, 26 de març del 2017

Poema sense concloure

Dins el Blogdejavier
A Helena Bonals i Barberà

Saps que mai conclouràs
un poema perfecte
però pots publicar
un de meravellós
imaginant moltes variacions
per al seu final
una tarda d'hivern,
des de la finestra
el sol
et convida
a esmorzar fa ja
una bona estona.

SOLÉ, Javier

Aquest poema em fa pensar: "una tarda d'hivern,/ des de la finestra/ el sol/ et convida/ a esmorzar": esmorzar a la tarda és el que jo podria acabar fent, perquè la meva vida va amb retard. Aquesta imperfecció aparent del poema és el que el fa meravellós! Un poema sense concloure, com jo mateixa. No sóc perfeccionista, sí exigent. Diguem que quan cuino cuido el gust, no l'aparença.

dilluns, 30 de gener del 2017

L'escric per a mi, nineta,
sobre una roba amorosida
al tacte de tant safareig,
un poema per a tu, que duc
com un mocador a la butxaca.

SALVANS, Gabriel

Diuen que els poetes parlen sempre, al capdavall, amb ells mateixos. I que no solen posar el nom de la persona estimada. El "tacte de tant safareig" seria l'efecte en el lector, amb l'amorosiment que s'escau en un poema d'amor. La imatge del darrer vers ens captiva moltíssim. És que qui escriu això sempre du un mocador a la butxaca, hivern i estiu. No hi ha cap declaració d'amor etern que superi aquest mocador, doncs. El meu poema preferit fins ara del llibre Fotografies. Un poema per a cada dia de l'any, un mocador per a cada dia de l'any, parafrasegem.