No s'aprèn

Què és el que fa que ens agradin els cossos?

Això és el primer que cal saber...

PLOTÍ, "Sobre la bellesa" (Ennèades I.6)

No s'aprèn el desig.
Sorgeix de tu com una lluna
amb uns corns encara per omplir.

T'abrusa una set
que t'empeny cap a les fonts.
El dia que l'aigua et toca els llavis
és més resplendent
que tots els altres.

L'únic que sabem:
vol els plaers el cos
com un pobre que somnia la riquesa.

FORCANO, Manuel dins Ciència exacta, Premi Miquel de Palol 2014

El que diu Francesco Alberoni a Enamorament i amor: l'amor no s'aprèn, és un a priori. Com una lluna que ha d'arribar a ser plena, ha d'arribar al cor. La "set/ que t'empeny cap a les fonts", una doble imatge, perquè el desig és set, i les fonts d'aigua són el passat relacionat amb aquesta set. No cal que l'aigua et cobreixi: tocant-te els llavis (metonímia d'allò amb què fas poemes) en tens prou perquè aquest dia sigui "més resplendent/ que tots els altres". La comparació final té molta força en la seva senzillesa, "com un pobre que somnia la riquesa" és estar enamorat de debò. Jo també somnio d'arribar a escriure com aquest poeta.

La caixa negra

He sortit a perfumar el meu cos
de l'altre que m'espera.
M'he afaitat bé:
la mandíbula és terreny de bes.
Miro l'hora. La meva solitud
camina cap enrere.
Si ara fos un avió i m'estavellés,
us encegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.

FORCANO, Manuel

Poema que sorprèn perquè passa del més intranscendent, l’afaitat, la impaciència en esperar l’altre que el fa anar enrere en les busques del rellotge, a una imatge brutalment poètica: de tan enamorat, si ara ell fos un avió que s’estavellés, la caixa negra no en seria gens, de negra. Tindria una gran llum metafòrica, la del seu amor. Es troben pocs poemes amb una imatge tan impactant, en tan pocs versos.