Tarot de Folgueroles V_ El Hierofanta

La promesa és que morirem sense saber

ni on, ni quan. La mort ha recollit

el poeta el dia tretze, sense ni dir:

Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,

poesia, l’espai on retrobar-nos.

A los muertos flores, com diuen els gitanos.

Tenim tendència a quedar-nos atrapats

en velles idees i principis superats.

Quantes vegades manllevem paraules

per deixar constància de la humilitat,

la bondat, el perdó, de la fugacitat

de les idees. M’agrada pensar que mantindré

aquest punt de rebel·lia on presumeixo,

puc acceptar la servitud, però no el servilisme

que mai trobem ni en el lloc més recòndit

de la natura. I l’expansió del big-bang

ens allunya sense ni dir res, res de res.

Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,

a les set, rere un núvol ennegrit de nit.

Juganer rere el rellotge del campanar,

he buscat el gat i en un brevíssim instant

s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.

Sobre la il·lustració:

"Magnetisme, atracció, misteri, ciència, sacralització, ordres invisibles, influencia,  energia, ensenyament".

Sembla l'agulla d'una brújula marcant el nord, el que parla del magnetisme. El hierofanta és un sacerdot, d'aquí la sacralitació, l'ensenyament.

Sobre el poema:

"La promesa és que morirem sense saber/ ni on, ni quan": tampoc no sabem qui ens llegirà. La poesia, "l'espai on retrobar-nos", amb els morts, segurament. "A los muertos flores", les dels versos. La veu poètica sabria ser humil, però amb "un punt de rebel·lia", el que correspon a tot aquell que escriu. 

Aquest "Només hi havia campanades" enmig de la foscor, parlaria de quan sentim un poema sense acabar d'entendre'l, com passa amb aquest.

 

Tarot de Folgueroles IV_ L'Emperador

A l’ànima potser guardem un xic

la noblesa, escoltar el gust de les paraules,

el so, el ritme que penetra molt ensota

dels nivells conscients del pensament i el sentiment,

el poder de la paraula per guanyar disputes.

Pots pujar o baixar dels cavallets que criden,

quan s’acabin tots els sorolls i no s’assembli

la realitat amb la fantasia, el gat faci

ziga-zagues i giri al teu voltant

perquè no el trepitgis, tindràs farcida

d’enganys la veritat per descobrir.

Podríem ser home rellotge i controlar el temps

i el temps potser encara ens enganyaria.

Som en una cursa que ens persuadeix

entre aconseguir objectius o expandir sentits

tot buscant el nostre rumb a la vida.

Escoltar o xerrar, vet aquí el dilema.

Anem a l’oracle per saber del qui sent,

sense saber si sap tot el que ens cal.

I aquesta és una realitat, confiar

en la paraula que dictes i escoltes.

Depèn de creure al sí o al no de la promesa.

Sobre la il·lustració:

"Suport, energia, poder, rigor, pare, implacable, protector, petita pols de l’univers.
La Terra aquest tros de planeta que solca l’espai empaitant el pare Sol. Juntament amb la seva atmosfera ha fet possible el miracle de la vida" (dins La resistència).

Els continents i el mar, el sol i el cel estrellat, l'emperadriu i l'emperador, com les dues línies perpendiculars.

Sobre el poema:

Aquest poema parlaria molt de la poesia, amb "la noblesa", perquè fins i tot els qui no entren en ella saben que és molt important, i amb "escoltar el gust de les paraules,/ el so, el ritme". Fent referència a l'eloqüència, l'oratòria, amb "el poder de la paraula per guanyar disputes". 

Quan "no s'assembli/ la realitat amb la fantasia", "tindràs farcida/ d'enganys la veritat per descobrir": l'engany de les metàfores, les mentides que valen per mil veritats. La "cursa que ens persuadeix/ entre aconseguir objectius o expandir sentits", entre el materialisme, el sentit pràctic, i els versos. Viure o pensar, "vet aquí el dilema". "Depèn de creure al sí o al no de la promesa": els genis existeixen tan poc com els reis mags, he llegit alguna vegada, i "ningú es pren seriosament els poetes", una altra vegada.

La relació d'aquest poema amb la il·lustració de l'Emperador seria pel contrast entre terra i cel, entre el materialisme i la "nit estrellada d'un vers" de Margarit, de nou.

Tarot de Folgueroles III_ L'Emperadriu

Ets la dama covada en la boira quan miro

la ratlla del Ter, i de les carenes

el fil encongit, Cabrera, Montseny,

Sau... el gat endormiscat que entrelluca els ulls

vora la finestra. Ets la determinació

que empeny i suscita per xaragalls

on m’enfilo a mirar el mar dels somnis.

Ets els meus peus i el meu cap en les restes

de l’antic mar on habito el dia a dia.

Ets la llengua on no tinc pèls, si tu no vols.

Ets la terra on tinc arrels, si tu m’hi vols.

Ets la mare dels meus somnis, els ulls

per on mirar, el fruit de les meves ànsies,

la pedra on m’entrebanco sovint,

mentre fito el capvespre en la poesia.

Quan prenc la llàntia de minaire i exploro

balmes tortuoses a la consciència.

Espectacle de la feblesa humana,

sàtira de mi, colpidora a l’esperit,

quan el creador es perd en el polsim

de les ales que bat al vol, en mars

i avencs sinistres, lúcids a l’ànima.

Sobre la il·lustració: 

A La resistència se'n diu això: Matriarca, vida, gestació, plenitud, fecunditat, renovació, previsió, poder, abundància. La gran mare de tota la vida és el mar, aquestes aigües que han set l’úter de tota existència. 

Una mar simbolitzada per la pintura blava sobre el paper, que simbolitza la terra ferma al seu torn. El terme mig que també pot representar el número tres en xifres romanes.

Sobre el poema:

La "dama covada en la boira", la poesia misteriosa i amagada en la boira de la plana de Vic, "de les carenes el fil encongit", per la distància. Els xaragalls per on s'enfila no són més que la poesia erosionada per la vida, l'escultura treballada per l'artista. El "mar dels somnis", tant com "l'antic mar on habito el dia a dia", a banda de relacionar-se amb la il·lustració, parla del que és inassolible, del que queda del dia. 

La "llengua on no tinc pels", parlaria de la seva sinceritat. La "terra on tinc arrels", perquè, si et plantes, donaràs fruit. La "pedra on m'entrebanco sovint", perquè errare humanum est. 

El "capvespre en la poesia", és el millor moment per als versos en relació a la vida, contràriament al que s'acostuma a admetre. La "llanta de minaire" és la del poeta que aprofunditza. 

L'estrofa final, amb "quan el creador es perd en el polsim/ de les ales que bat al vol", em recorda el Margarit d'Edat roja, dins Poètica, amb "Perseguint la bellesa estaràs sol,/ perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa/ la seva pols de papallona als dits".

Tarot de Folgueroles II_ La Sacerdotessa

Paraules en vint-i-dos versos acompanyen,

teixeixen la naturalesa del poema,

esgarrapada a la veu que dicta, al gat, als déus.

M’agrada veure’t com una dama que excita

el conscient i l’inconscient, que m’intriga

i em capbussa al riu dels sentits, al ritual

de l’escriptura, com un mantra que m’indueix,

que m’encamina entre l’enteniment

i la ignorància de saber, si sé, on

buscar l’essència de la corda del temps.

La sensibilitat trobada, tard o d’hora,

a la veu, al ritme, al so del mot

que encaixi amb la rutina de la ment

confiada a l’instint, a la intuïció,

al moviment de l’univers, la seva música

que revela i fixa l’energia del món.

Al forat negre d’on surt la creació.

Tenir el foc a dins, l’equilibri, convençut

que l’amor ens parla a cau de l’orella.

Veure navegar l’infinit a les estrelles

i saber que jugo a tot o res

si parlo de mi, al poema, a la dama.

Sobre la il·lustració:

"En aquest viatge pel temps i la vida que caracteritza el nostre planeta, la peça fonamental és el gen", diu la publicació La resistència. Un gen simbolitzat per la lletra ix de la il·lustració, que pertany al sistema XY de determinació del sexe, amb els cromosomes sexuals XY els mascles i XX les femelles.

Sobre el poema:

Aquestes "Paraules en vint-i-dos versos acompanyen,/ teixeixen la naturalesa del poema", seria perquè en un poema no és mai tot poesia, que deia Valéry. Els déus als quals fa referència la veu poètica poden fer referència al fet que el poeta, a més de foll, és un déu en petit. "M’agrada veure’t com una dama que excita/ el conscient i l’inconscient", parlaria de la mateixa poesia, i "un mantra que m'indueix" faria referència a la religió, que lliga amb la Sacerdotessa. La "rutina de la ment/ confiada a l'instint, a la intuïció" em recorda el que diu Josep Mir, que "La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva". El "forat negre d'on surt la creació" ho trobo una imatge molt brillant, que per a mi fa referència a la memòria involuntària, a l'inconscient. 

"Tenir el foc a dins, l’equilibri, convençut/ que l’amor ens parla a cau de l’orella": el poeta necessita sempre una cosa, la seva musa, per escriure. La seva dama, com a l'època dels trobadors. En aquest cas la dama és la poesia per metonímia. El "saber que jugo a tot o res", seria pel salt al buit que es fa en el moment de crear. Aquest final és molt bo: "si parlo de mi al poema, a la dama". La vida i la mort, la mateixa poesia i l'amor com a temes bàsics de la poesia, segons Jordi Julià.

En aquest poema el gat es fa present en la paraula "esgarrapada", la que fa el poeta "a la veu que dicta", la d'aquest inconscient.

Tarot de Folgueroles. 0_ El Foll

Tancava el dia el clar perfil de les muntanyes

mentre un plec de veus em rondava al cap.

Lluïa plena, al cel de Folgueroles, la lluna.

Vaig pensar en el primer home quan mirava

la lluna en la mateixa soledat de la nit.

Sense cotxe, ni foc, ni abric, ni aplicació

de mòbil que li parlés de quan hi era

o no hi era, ignorant de la llum i la constel·lació

en què vivia, de saber de lleis, de pàtria.

Enyorat, tal volta, de l’abraçada i la veu amiga.

No de cap fortuna com la que tu o jo

esperem que arribi sense l’enginy del gat.

Entre aquell i aquest hi ha un temps sabut i un temps

ignorat, amb les alforges plenes de misteris,

i som, entre mirar endavant i mirar enrere.

No t’enfadis diu el Foll a la lluna plena,

m’agrada la teva llum però no veig les estrelles.

L’Esperança és l’aventura del camí

farcit de falses promeses, de passions

incontrolables i l’extravagància del somnis.

Tot plegat per anar d’un a un altre lloc

per camins de joc que ens obrin la porta.

Sobre la il·lustració: el color groc que segons Josep Pla és el dels folls, a banda de recordar el desert del que parla la publicació La resistència: "aquell primer ésser humà que fa 200.000 anys va començar a moure’s des del centre de l’Àfrica per descobrir, amb tots els riscos, que comportava el Món i, com a única defensa, la intel·ligència, la memòria i una voluntat de supervivència incansable. Al seu davant i de manera subjectiva hi podem veure l’aridesa de l’horitzó que l’esperava".

Sobre el poema: Aquest "plec de veus" que rondava el cap de la veu poètica no seria res més que la poesia, alhora que parla de les veus que pot sentir un boig. I és que el poeta és metafòricament un foll. La lluna plena, la lluna per definició, que fa pensar en com la veuen adés i ara i ara i adés, entre "mirar endavant i mirar enrere" (el que Paul Auster en deia "el sol del passat, la terra del present, la lluna del futur"). En com la veien en el passat, sense el progrés, l'empatia, en com esperem la lluna plena "sense l'enginy del gat", o sigui, sense esforçar-nos-hi. 

Amb un progrés que, també per la seva contaminació lumínica de nit, fa que el foll digui a la lluna plena "m'agrada la teva llum però no veig les estrelles". 

Les "falses promeses", les "passions incontrolables" i "l'extravagància dels somnis" formarien part de la follia, del poeta tocat pel foc. "Per camins de joc que ens obrin la porta", els de la creativitat, que sempre hauria de ser un joc, el que ens obre la porta a la qual truquem una vegada i una altra.