Vull estirar
de les butxaques dels pantalons
els fils de vidre
per trencar històries que foraden folres.
Trencadís necessari
de pretèrits antics
que ja no em calen.

SEMPERE COMPTE, Marta (Fanal blau) dins Fils de vidre

Quan has estimat, i aquest amor reviu en l'inconscient, arriba un moment que un nou amor trenca amb aquest passat, que ja no cal. Els fils de vidre són l'abstracció que perdura i fa mal dins l'empatia de la roba de les butxaques. Abstracció, històries com fils que la veu poètica vol trencar com si d'un vidre es tractés. Un contrast, el dels "fils de vidre", molt suggerent.

Sang vençuda

[Dins En la pols de l'aire]

Epíleg

Fossin de cendra
els vells camins. Ulls closos,
quan torni l'alba.

Jordi DORCA

Trencar amb el passat, en aquest epíleg, i no voler saber res del futur, de manera racional. Que l'alba sigui en l'inconscient, l'única alba que val la pena.


DPJ

Plorar no et costa.
Cel i astres t'ho demanen.
Vindrà la pluja.

Jordi DORCA

Com es diu popularment, hi ha coses que clamen al cel, per les quals és lògic de plorar. La pluja exterior acabarà arribant, en una metonímia.


Indòcils

Mirem enlaire,
som animals indòcils.
La gàbia és buida.

Jordi DORCA

Si mirem amunt, com a persones que som, amb les extremitats de davant desocupades, que deia Ciceró, podem veure el cel. Som indòcils, som lliures, la gàbia no pot retenir el nostre esperit.

A TARRAGONA

OBRO ELS ULLS SOBRE EL MAR I ET VEIG TAN CLARA
QUE ET FLOREIXEN ONADES A LA PELL.
LES GAVINES, LA LLUNA ET FAN L'ESCATA,
VENS PENSAMENTS DE FUM I ANELLS DE PLATA.
QUI HA NASCUT ALS TEUS BRAÇOS NO T'OBLIDA:
DEL TEU CAMI DE PEDRA EN TREU LA VIDA
I CULL, EN EL SILENCI, EL TEMPS MÉS BELL.

1979

Gravat en un monòlit a la Punta del Miracle de Tarragona

XIRINACS, Olga dins Óssa Major

Tot el poema sembla que parli de Tarragona talment d'una cosa tan bella com un poema, la ciutat seria un símbol. La veu poètica associa la força del mar, metonímia de Tarragona per trobar-se al seu costat, amb les onades com escates, amb les gavines i la claredat de l'horitzó. Però amb el fum de les fàbriques també, "pensaments de fum", que ven, com els "anells de plata", els de la seva riquesa. "Qui ha nascut als teus braços", com  qui neix a través de la poesia, "no t'oblida". Entre la pedra de l'escriptura i el silenci que l'envolta. Un metapoema, que parlaria d'ell mateix, com tot el que mereix de constar gravat en un  monòlit.