No puc renegar del somni,
com no ho puc fer de la pluja
ni tampoc del vent del desert,
que són tossuts companys
que van amb mi tot el viatge.
I és cert que em llasta el pas
el rovell de la meva ànima ,
i no tinc cap frontera a prop
ni cap mapa per guiar-me.
Però quan cau la nit ben negra
i els estels filen la seva xarxa,
vénen de nou sons i imatges,
cançons a penes mussitades.
No et rendeixis ara, em parlen,
no esperis l’alba que ja ve,
no l’anhelis, que ja fa via,
i et clourà els ulls la seva llum
i et negarà el pit i la boca
la humitat de la rosada.
APPA, Franz. Dins Et vaig veure en un somriure
"L'amor no pot fer-se desertor", he llegit alguna vegada. Tampoc pots renegar dels somnis, de la pluja o el vent del desert, dos elements que són "tossuts companys" en la seva duresa al llarg de la vida. El "em llasta el pas/ el rovell de la meva ànima" és una imatge punyent de les dificultats a la vida per anar endavant. És com vivim tots la nostra existència, sense mapa. Però només cal resistir, perquè l'alba acaba arribant encara que no l'esperis. I la rosada "et negarà el pit i la boca" amb la seva bellesa, companya de la claror.
Fugida endavant
-
GARCIA, Juan dins Associació Fotogràfica Jaume Oller
Només dues ombres.
Però molt més reals
que qualsevol figuració
en quatricromia.
Només una finestra,...
Fa 1 dia
3 comentaris:
M'ha encantat aquest poema. M'hi sent totalment identificada.
Resistirem, jo també m'identifico plenament amb aquests versos.
novesflors i Sílvia: gràcies a les dues!
Publica un comentari a l'entrada