Caducat

Em sento foc abrasador
que lluita per escampar-se.
Sóc un llumí encès en la foscor
que balla una sensual dansa.

Em sento mar amenaçador
gronxant navegants aterrits.
Sóc una calmada riera
que refresca els esperits.

Em sento una illa en el món,
sóc una roca salada.
Vull desfer-me i diluir-me
en la immensitat de l’aigua.

VERDAGUER, Mireia dins versos.cat

Com a poeta, sent dins seu la passió, la turbulència de la poesia, alhora que la seva petitesa, i la calma posterior que ve a través dels seus versos. La poesia hauria de desassossegar i fer feliç alhora. La “roca salada” de la poesia, en l’illa, la torre d’ivori, es diluirà en la resta del món, els lectors. El “caducat" del títol faria referencia a que la poesia gairebé sempre es porta a terme quan l’acció ha passat. Això es veuria en el contrast entre un element molt important, el foc o el mar, i un altre de poca força, com un llumí o una calmada riera, allò petit que recull alò gran, la poesia. És aleshores que pot arribar als lectors, que també reflexionaran.

Venjança

Quan es mori la mort, feu-m’ho saber.
Li portaré unes flors, li arrancaré la pell,
em venjaré per tu. Et buscaré després.

CALAFELL i OBIOL, Mireia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Aquesta autora porta empenta. La de qui després de la mort d’un amor, després del dol, quan ja gairebé no se’n recorda, en definitiva, quan mor la mort, perquè ja no se’n sent gairebé, doncs resulta que és quan buscarà l’altre, un cop s’hagi venjat de l’oblit. Ara serà quan estimarà més, però no pas de les maneres convencionals. Una d’elles és aquest poema deliciós. Però per portar-ho a terme alguna cosa exterior, objectiva, l’ha d’avisar que la mort ha mort. Podria ser un llibre, un poema, per exemple. Els llibres neixen dels llibres en gran part (i aquesta frase és semblant a una de Mercè Ibarz que he trobat a la pàgina web "Minimàlia").

Interpreta’m

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
Parla’m de tu, calla’m les nits
-et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
-et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

CALAFELL i OBIOL, Mireia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Hi ha molts conceptes entrellaçats en aquest poema: “follia”, “règim d’excepció”, "rebel dels límits" i “nits”: tot el que envolta allò menys racional. "Calla'm les nits" com calla la poesia. També l’“equivoca’t”, en el sentit de tingues experiència, que enllaça amb el contundent final: “més mal que el que s’acaba/ fa allò que no comença”. Aquell que només es dedica a mirar per la finestra sense obrir-la a l’exterior, que no té desitjos, que és de tornada de tot, al final és el qui sofreix més. Molt original també és la referència a l’hermenèutica en una relació, com a manera d’equivocar-se, perquè la interpretació ve a ser com la traducció: “traductor traïdor”, però val molt la pena d’equivocar-se a vegades. Interpretar és estimar: la veu poètica demana, doncs, de ser estimada.