UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 31 de maig del 2016

Barra espaiadora



World is crazier and more of it than we think
Louis MACNEICE



T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i al silenci
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats al dret, engrunes
a l’esquerre, de pètals morts,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles, pètals, blancs silencis
de piano com roses negres en la neu.
Potser això és tot: anar esvanint-se,
desfer l’infinitiu en vells gerundis,
suaument imperceptible, digerible,
com una absència lenta i muda
que abans parlava pels colzes.
Com se’n va aquest vespre la llum
que ja no ens deixa ni llegir
elsespaisenblancd’unúltimvers.
PORCAR, Josep dins Salms
Aquest poema sembla que provi de fer una analogia entre la màquina d'escriure i el piano, al capdavall dues formes de fer art. "Al silenci intermitent" entre el pitjar una tecla i una altra, la veu poètica hi afegeix el silenci del que és passat, forats a les butxaques del que ha envellit, roses negres en la neu de quan la música no és omnipresent, sinó que és una excepció, pètals morts de la felicitat viscuda. "d'un infinit ínfim, finíssim", la continuïtat que penja d'un fil, en una al·literació que la remarca malgrat tot. Amb la tristesa d'un "Potser això és tot: anar esvanint-se, / desfer l'infinitiu en vells gerundis", transformar el que havia de ser etern en anar fent. Aquesta "absència lenta i muda/ que abans parlava pels colzes", arrebossa sentiment, tant que no deixa que la veu poètica ni tan sols llegeixi "elsespaisenblancd’unúltimvers", no tan sols per la manca de llum, sinó per la melancolia que l'acompanya. Sort que els versos sempre són envoltats de blanc, i tenim la barra espaiadora. Sobre la cita de dalt, ens quedem amb el colpidor vers "Hi ha més que vidre entre la neu i les magnífiques roses" (el que seria la nostra impotència) del poema on surt, així com "El món és molt més estrambòtic del que ens pensem", molt més del que ens pensàvem al principi.

dissabte, 14 de maig del 2016

Salvatge cor



[I]
Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.

RIBA, Carles

Un dels poemes considerats més difícils de la poesia catalana, però que es pot fondre, de manera intel·ligible, per poc que hom s'hi posi. Primera estrofa: que el cant del poeta toqui sempre de peus a terra, i que, alhora, en allò físic, l'abraçada, hi hagi astúcia, intel·ligència. Tots en volem més, diu la cançó, "i en el do rebut es degrada" el cor: que t'estimin és un fet que només afecta la teva vanitat, deia Thomas Mann.

Abans de caure enamorat possiblement hi ha hagut "uns ulls per a l'amor de després",  aquell a priori necessari.

"Dóna't perquè tot recomenci", perquè reneixi l'amor una vegada més, "ordit en perills de silenci", en el perill del silenci que envolta la poesia, el perill del que se sent i no es diu. "virginal d'un foc absolut", una antítesi que ens recorda que la condició humana estima amb l'ànima i el cos.

Aquest "passant de l'illa inaudita", de l'aïllament extraordinari d'aquell qui viu amb la determinació de negar una vida natural, fins que "s'exalta al somni volgut", el del veritable amor, "en la perla ardent que l'imita", el sexe que vol ser sempre a imatge i semblança del sentiment amorós.

Tot el poema és propi d'un "salvatge cor", d'un romanticisme bolcat en la realitat.