Dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

FERRATER, Gabriel

Una separació "lleugera" com la pluja, els dits lleugers entre els de l'altre. Per dos dies, una separació que només tindria la durada metàfòrica de la interrupció dels "bruscos túnels" en una carretera; per on malgrat tot l'altra persona se li perd. Ara es troba fent engrunes (poesia), amb "la traça del record" que té als dits, feta "ombra del toc" dels dits de l'altra persona: o sigui una qüestió immaterial com una ombra, un record, allò que li ha quedat en perdre-la. Per a l'altra persona, coberta amb un "abric de cuir", la pluja no és res. Per a la veu poètica, desprotegida, la intempèrie de la pluja simbòlica esdevé difícil d'aguantar. El motor constant de la poesia de Ferrater, he llegit alguna vegada, és l'amor, els seus amors frustrats.

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

FERRATER, Gabriel

Els pins podrien ser el poeta, extremadament sensible, que se sent malament en traduïr allò immaterial, el vent, en un poema, “el seu deure líric” habitual. El vent, que podria ser com l’enamorament, la idea, arriba net, i surt “tot podrit de queixes”: la realitat destrossa aquesta netedat inicial. L’amor sol anar acompanyat de dolor, “Les arrels cruixen sordes, i les branques/ exulten de dolor”, tot i que no hauria de ser així. La creació, també sol anar, i per alguns hi ha d’anar, acompanyada de dolor. El mateix poeta considerava, per altra banda, que la poesia s’havia de viure com una cosa divertida, és curiós.“A través dels temperaments”: la poesia es manifesta a través de cada persona, poeta o lector. Però un poema en principi sempre amaga la idea inicial, no existeix l’artista perfecte, en tot cas el receptor ha de provar d’escoltar, de fer alguna lectura sempre.