Color de temps com fuig

Falzia de la font, pedreta blanca,
i l’ombra que s’esmuny, remor
de fulla i aigua.
T’ho dic. Em creus.
L’hora de peu lleuger, i una rialla
prima i molt llarga
que sempre torna al pedrís de la font.
Per què trascolo escorrims de memòria?
Dóna’m la mà. Abraçam
per poc que puguis.
Em veus? En els teus ulls em veig
com si fos ara.

SARSANEDAS, Jordi

Poema que reflexiona sobre el passat que s’escola com en una font. “Per què trascolo escorrims de memòria?” Per provar de conservar el passat que fuig, ho fa amb la poesia. En els ulls simbòlics de l’estimada, es veu “com si fos ara”, quan es van conèixer. De fet els ulls també podrien ser els del lector, que llegeix el poema i reviu la vida de la veu poètica, “color de temps com fuig”, joc de paraules ben trobat.

Sense títol
PER A UNA AMIGA PINTORA

Entre les coses encara possibles:
acaronar la galta de les hores
-totes fereixen, totes somriuen-,
recollir el pol.len del temps amb la punta del dit,
escampar cel amunt les escates del mar,
acotxar-se amb el vellut de l’ombra.
O sigui
posar, entre tantes llums o tanta
necessitat de llum,
un ferment d’atenció i de consciència.

SARSANEDAS, Jordi

“Entre les coses encara possibles”: a la vida, tot fereix i tot somriu alhora, el pas del temps té dues cares. Cal disfrutar de la primavera, l’estiu, la tardor, l’hivern, dels instants preciosos, de les petites alegries. I d’aquestes experiències, fer-ne un ferment en l’inconscient, que es convertirà en “atenció i consciència”: en art, en pintura, en poesia. No té títol, el poema, més que res perquè deu voler indicar que és una cosa “encara possible”.

Encara Sant Jordi

Res d’espasa. Es tracta del braó
Amb què aferres la temença,
L’esgarrifada gelor del moll de l’ànim
-és lluny el temps de les santes espases-
i, de la por mateixa, te’n fas arma
contra la covardia i llordesa de tu mateix,
de cadascú. Avances, t’alces
com qui de plom fa or.
La llum, la pluja de l’abril
acompanyen, pel tomb de l’any sencer,
aquesta alquímia de victòria.

SARSANEDAS, Jordi

El nom de l’autor serveix la veu poètica, en prendre l’anècdota de Sant Jordi, per parlar de com fa poesia. No porta una “espasa”, aquest lluitador, sinó un “braó”, relacionat amb “l’esgarrifada gelor del moll de l’os de l’ànim”, o sigui, la seva por en abstracte, en els ossos. “és lluny el temps de les santes espases” –possiblement és lluny el temps en què lluitava en la vida, ara lluita contra la cobardia, amb el que li queda, l’obra. Com “qui de plom fa or”, com qui treu “gotes de pluja de llocs on no ha plogut mai” (Jacques Brel), de “la llordesa de tu mateix,/ de cadascú”, prova de fer-ne una obra gloriosa, que el redimeixi, l’alliberi, etc., només amb el braó, l’essència de la poesia.

Dibuix i desdibuix

No m’invento la boira.
Ve de fora i em llisca
endins per la mirada,
se’m barreja amb la sang.

Ulls clucs.
Tampoc no m’invento la muntanya.
La muntanya és sencera.
No ho desmenteix gens
el tomb que fan les hores.
Imperiosament
l’ombra calla dins el cor de la llum;
tota la llum batega
al cor de l’ombra.

Mentrestant
-experiència de camí-
el silenci llenega
rostos amunt. Absència,
desdibuix per damunt del dibuix,
enrunament, oblit.
Trama i ordit, memòria.

Dia de cada dia: haver perdut,
Haver tingut, i dubtar-ne.

Què fores si no tinguessis
Tot allò que has perdut?

D’aquí estant –més endins, més amunt?-
Em convoco, em recullo
Tant com puc. I què puc?

SARSANEDAS, Jordi Cor meu, el món

“Per això malgrat la boira cal caminar”, que diu Llach. La veu poètica parla de com la boira el penetra, amb els ulls oberts; amb els “ulls clucs”, és una muntanya sencera el que troba, encara que el temps corri, la muntanya, una cosa espiritual, hi és. No s'inventa la boira de la vida, tampoc la muntanya de l'inconscient, de l'art. En allò blanc hi ha una mica de negre, en la llum hi ha una mica d’ombra també i a la inversa.

Per experiència, la veu poètica sap que parlar massa i voler ser acceptat, és com pretendre que l’aigua llisqui cap amunt. Per tant, només el silenci “llenega”, rellisca per terres inclinades cap amunt. L’absència, al mateix temps, d’algú, es converteix en un “desdibuix per damunt del dibuix”, perquè vulguem o no, oblidem. La trama seria el dibuix, l’ordit el desdibuix, totes dues són incloses dins la memòria. És un fet quotidià “haver perdut,/ haver tingut, i dubtar-ne”. Quina poesia podria escriure si no tingués la veu poètica tot allò que ha perdut? “em recullo/ tant com puc. I què puc?” No ho sap pas, el poeta, forma part de l’inconscient, el seu talent. La poesia és feta del dibuix i el desdibuix constants de la vida.

Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.

SARSANEDAS, Jordi Cor meu, el món (1999).

Els arbres, com el cel i les ones, són transitoris, fugen del nostre intent d’aferrar-los. La llum, que seria allò físic, i les pedres, allò abstracte, la veu poètica les voldria lligar, entremesclar. “Res no em mira prou, però. /Mira i no em veu”: podria tractar-se del lector, del “món”, que no copsa del tot el que diu amb els seus poemes, amb el seu “cor”. “Despreniment. Desistiment”, seria paral.lel a “la mà que diu adéu, /que prem i amolla”. L’estira i arronsa de la vida. També per un cantó el món, per l’altre el mirall, constitueixen la seva poesia. Els dos elements sembla que es desfibrin, que es desfacin, com sorra a la mà. En la seva poesia hi cabria un univers sencer. No pot cobrir-lo de suficients mirades, aquest món, i la poesia és allò que mira i se li escapa també.