Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.

SAMUEL BECKETT

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.

A vegades es diu "t'estimo" optant per no dir-ho. La contenció té sentit.
~.~

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.

L'esperit apassionat es nondreix d'engrunes, deia Thomas Hardy. La nit és feta a mà perquè el sublim és sempre manufacturat, en art.

~.~

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.

Amor o poema, és el mateix, allò que dóna fruits molt més tard en el temps del moment en què es produeix.

~.~

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

Els ocells volen, i nosaltres mirant-nos-els també ens elevem i gairebé volem.
~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.

Una cosa molt gran, el crepuscle, relacionada amb una de molt petita, la picada d'un mosquit. La justícia poètica sempre es fa notar, perquè l'art mossega.
~.~

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

Les flaires, com la magdalena de Proust, es relacionen directament amb la memòria, amb l'eco, en una sinestèsia, de la realitat en l'art, la llum de les campanes d'aquesta foto.
~.~


Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.

Aquest quadre immòbil és carregat de moviment suggerit, en una onada que et desperta perquè et fa vibrar.
~.~

També en la mudança
la llum dibuixa versos.

En la mudança, la posta de la llum del sol, aquesta dibuixa poesia en les parets on es reflecteix.
~.~

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprèn a caure.

Els somnis són directament relacionats amb el paradís del passat. Som una fulla que "mai/ no aprèn a caure", no perd mai l'esperança.
~.~

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

La poesia conté els ossos trencats de tota l'experiència al llarg de la vida, en el seu interior. També el "cor a la mà", el sentiment que mai vol abandonar.
~.~

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

Tot i no entendre-hi res, d'aquest "vell futur" que trobem en el poema, ja ens allibera, i no pas "consola", com algú podria pensar. És una diferència de matís. Escribim per alliberar-nos, encara que no sortim de la nostra torre de vori, encara que ningú ens llegeixi, encara que continuem patint.
~.~

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.
~.~

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.
~.~

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

La gota, per connotació, la poesia. El fil d'estendre, el poema on habita. La música, pel lirisme inherent. En l'ordre que sigui.

PORCAR, Josep dins Salms

Recapte

 Edvard Munch «The Serpent Being Killed»
(Alpha and Omega, 1908, litografia 21.5 x 32.5 cm)

Records a contrallum, pàl·lids,
freds i bells com cadàvers.
Cada vers serp que mossega.
Cada vers creu a un vampir.
Cada vers ullal i esquerda.
Records a contrallum, crits.
Només l’ombra blanca encega,
llum a glops devorant, de pura,
l’alfabet silent de penombres.
Recapte de la sang, l’oblit.

PORCAR, Josep dins Salms

Un poema d'aquells que parlen de la mateixa poesia, motiu clàssic en aquest gènere. 

Els "records a contrallum", ho serien els que es troben dins la poesia, que tant mostra com amaga. "freds i bells com cadàvers" perquè són això, records, realitat morta, però que s'idealitza, es fa bella. "Cada vers serp que mossega", perquè, com deia Benedetti, "la poesia mossega perquè és lliure i transgressora", la poesia "sorprèn i pertorba", que deia Oscar Wilde. "Cada vers creu a un vampir", la poesia ens redimeix; "Cada vers ullal i esquerda", perquè obre finestres on només hi havia paret.

"Records a contrallum, crits": fa pensar en El crit, l'obra d'Edvard Munch, autor del dibuix que il·lustra aquest poema, per la qual cosa seria una segona referència a aquest pintor. La poesia crida enmig del silenci de la pàgina en blanc. "Només l’ombra blanca encega", l'ombra paradoxal d'aquest espai en blanc, que acompanya sempre el poema. 

El que el poema diu devora la llum, perquè és lucidesa, quan acabes de llegir un poema hauries de ser més savi. "l'alfabet silent de penombres": l'alfabet seria una metonímia per parlar del text escrit, que parla en silenci aparent. Per últim, "Recapte de la sang, l’oblit", seria de nou parlar de com el poema recull la sang, la vida oblidada, en l'inconscient. 


Com es pot veure, aquest poema no té pèrdua en cap dels seus versos. M'agradaria de saber escriure així, mentrestant en tinc prou amb poder interpretar aquesta joia.

Barra espaiadora

World is crazier and more of it than we think
Louis MACNEICE

T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i al silenci
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats al dret, engrunes
a l’esquerre, de pètals morts,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles, pètals, blancs silencis
de piano com roses negres en la neu.
Potser això és tot: anar esvanint-se,
desfer l’infinitiu en vells gerundis,
suaument imperceptible, digerible,
com una absència lenta i muda
que abans parlava pels colzes.
Com se’n va aquest vespre la llum
que ja no ens deixa ni llegir
elsespaisenblancd’unúltimvers.

PORCAR, Josep dins Salms

Aquest poema sembla que provi de fer una analogia entre la màquina d'escriure i el piano, al capdavall dues formes de fer art. "Al silenci intermitent" entre el pitjar una tecla i una altra, la veu poètica hi afegeix el silenci del que és passat, forats a les butxaques del que ha envellit, roses negres en la neu de quan la música no és omnipresent, sinó que és una excepció, pètals morts de la felicitat viscuda. "d'un infinit ínfim, finíssim", la continuïtat que penja d'un fil, en una al·literació que la remarca malgrat tot. Amb la tristesa d'un "Potser això és tot: anar esvanint-se, / desfer l'infinitiu en vells gerundis", transformar el que havia de ser etern en anar fent. Aquesta "absència lenta i muda/ que abans parlava pels colzes", arrebossa sentiment, tant que no deixa que la veu poètica ni tan sols llegeixi "elsespaisenblancd’unúltimvers", no tan sols per la manca de llum, sinó per la melancolia que l'acompanya. Sort que els versos sempre són envoltats de blanc, i tenim la barra espaiadora. Sobre la cita de dalt, ens quedem amb el colpidor vers "Hi ha més que vidre entre la neu i les magnífiques roses" (el que seria la nostra impotència) del poema on surt, així com "El món és molt més estrambòtic del que ens pensem", molt més del que ens pensàvem al principi.

Dins Poeta i mussol, piulades a l vol (XVI)

Hi ha somnis com fulles
als bancs: sense bitllets
de tornada.

PORCAR, Josep

Aquest poema em recorda Machado: "¿Dices que nada se pierde?/ Si esta copa de cristal/ se me rompe, nunca en ella/ beberé, nunca jamás". A vegades, quan t'entestes en un somni, tothom et recomana mudar de persona, com si fos possible un amor intercanviable. Doncs resulta que no, hi ha amors, com fulles d'arbre, que si es perden no es recuperen mai més. "You can transmute love, ignore it, muddle it, but you can never pull it out of you" (Forster), malgrat tot.

Poeta i mussol, piulades al vol (XIV)

A la branca més alta
el teu nom s’ha envolat.
Quin niu al cor l’esguard
dels teus ulls sense gàbia!

L'ànima de l'altra persona, a qui el nom es refereix, s'eleva, es fa lúcida i lliure, amb l'art.

Il dit non avec la tête, mais il dit oui avec le coeur.

(Ell no va dir-ho amb el cap, però ell va dir que sí amb el cor)

Quan llegeixes, encara que no entenguis t'arriba.

lo millor del vent de febrer
són les estrelles que no s’emporta

La interpretació no s'endú l'efecte de l'art

I encara diran
que l’aigua és vida.
Però la vida és set.

Això és el que se'n diu una paradoxa, molt ben observada.

moments clau, busques
sense pany

Els moments clau, solen ser virtuals.

Despullar la veritat és un infinitiu.
Despullada, un participi.

La creativitat, la lucidesa, és infinita, l'obra és acabada.

I amb aquest vent arrelar
pètals.

Amb el vent de l'art la superfície es connecta amb el fons.

Preferisc un llamp ressagant-se a un tro a deshora.

La fama que no arriba, millor que ser valorat un cop mort.

PORCAR, Josep Poeta i mussol, piulades al vol (XIV)

Quanta mirada dura l’amor que estimem sempre?
PORCAR, Josep dins Salms. Poeta i mussol, piulades al vol XIII

La veu poètica sembla que es refereix a la mirada del lector sobre el poema, l'única duració veritable d'un amor etern. La poesia és la sola cosa que fa perdurar l'amor. Encara que li caigui aigua a sobre i la tinta s'escampi.

Poeta i mussol, piulades al vol VIII

La senda que de la muntanya porta al riu

esvaneix la que del riu porta a la muntanya.

Caldrà seguir el riu o no perdre de vista la muntanya.

L'aigua no corre mai cap amunt. Als que sempre van a contracorrent els cal no oblidar que una pujada no és com una baixada, i que no s'ha de seguir el ramat sempre. Si no es perden de vista els ideals potser s'aconseguiran.

 Veig un túnel al final de la llum.

Totes les fites de la vida desemboquen en la decadència i mort finals. Raó de més per lluitar per la glòria.

  

Hi ha mirades com miralls
que ressonen com campanes.

Els ulls són mirall de l'interior d'una persona, que ressona en la seva testa, la seva part més elevada, com en la torre d'un campanar.

S’allunya si m’hi acoste.
Si m’allunye s’hi acosta.
I si travesse el mirall
quede travessat pel mirall.
Infinita, la imatge llambreja
a dins.

Si desitges algú, ets rebutjat. Si el rebutges et desitja. És així la naturalesa. Alhora, si trascendeixes, ets trascendit, el seduït és seductor, duen.

No fabriqueu la clau
abans que la porta.
Potser no cal porta.

No cal pre-ocupar-se, a la vida, cal ser feliç i despreocupat sempre.

  

La puresa no és en la innocència
sinó en l’enteresa que encara guardem.

[ Solament seràs estimat on se't vegi dèbil
sense que això provoqui la força >; Theodor W. Adorno ]

Només és digne de l'amor qui no creu ser-ho, deia Oscar Wilde.
Pots haver perdut la virginitat, i ser una gran persona encara. 

PORCAR, Josep, dins Poeta i mussol, piulades al vol VIII

Poeta i mussol, piulades al vol VI

No he perdut cap punt cardinal.

Cap brúixola indica, al mapa,

quin és el compàs d’espera.

Però el magnetisme hi és,

i la llum, i la sendera.

No se sap quan trigarem a arribar, però no perdem el nord, el camí.

 
L’animal que no existeix

també deixa rastre.

Els dinosauris han existit, i han deixat rastre. Com l'amor que s'ha acabat.


L’alta fidelitat és un disc ratllat.

El joc de paraules amb "alta fidelitat" serveix per dir que les coses es deterioren, malgrat ser molt altes d'entrada.


Mentre cus el seu passat,

el present s’esfilagar-sa.

Res de nou, al capdavall:

l’instant penja d’un fil

i l’avenir no s’apedaça.

Mentre hom viu en el passat, perd el present, a voltes. L'instant és sempre fugisser, i el futur no es pot preveure.


Potser l’esperança cap dins

de la teua mà, però no dura

si no la tens oberta.

Si et vols apoderar de la felicitat, com de l'esperança, et quedaràs sense. S'esmuny com pols de papallona.


No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.

Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.

El més perillós podria ser la por.

No tinguis por de res més que de la por.


Aquesta llunyania és l’infinit

on es toquen les paraules:

té la distància exacta d’una carícia

i mil muntanyes de separació.

La combinació de paraules en un text a vegades és tan estranya com si les separessin muntanyes, encara que siguin a la distància d'una carícia. Posar paraules juntes que no ho han estat mai, vet aquí la creativitat.


Com la sang, abisme endins, ressones.

No em deixes un eco sinó roses.

La poesia deixa un rastre de roses en l'interior del lector, en l'abisme de la creació.



El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.

El lliure, presoner de triar-ne el color.

Les idees, que grosses i que boniques…

El lector té un cert marge d'interpretació, el poeta té un cert marge en la forma.



PORCAR, Josep dins Salms

La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

Voler el que es fa, i no fer el que es vol, sol ser el millor que podem fer. No esperar que s'acabi el temporal sinó aprendre a ballar en la pluja, he llegit alguna vegada.

Glops

de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

Per la vida es perd la vida. En un instant es perden els amics, la riquesa que tenim, que costa tant d'aconseguir.

Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,

i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

Quan tens la idea del poema, n'has d'aconseguir la forma, les imatges amb les quals construir-lo. Cal dominar les ganes de deixar anar el primer que et surt, generalment.

De tu torne i, de lluny, a tu

torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

La "llibertat inèdita", que va i torna entre obra i intèrpret, seria la del poema i els silencis que deixa, el que no s'escriu. Que va de l'autor al lector, en la interpretació que a penes vola, a penes és ell, sinó que tindria aquesta "mirada infinita" que prové del fons del poema. 

PORCAR, Josep. Fragments escollits dins Poeta i mussol, piulades al vol VI.

A mesura que ens acostem
com una resposta, creixem
com una pregunta.

Els trens que només passen una vegada
no tenen bitllets de tornada.
Hi aniré caminant.

La muntanya és més gran dins
dels teus ulls.

Per a un big bang només cal una espurna.

PORCAR, Josep. Versos escollits dins Poeta i mussol, piulades al vol

A mesura que llegim, aprenem a interpretar. A mesura que interpretem (que responem), aprenem a crear (a preguntar). Tot i que no tothom serveix per tot.

Amb "Els trens que només passen una vegada", no cal córrer, si cal tornes a peu, amb la poesia, sense la prosa de la rapidesa.

Els ulls, petits i grans alhora com un vers, reflecteixen la muntanya, i la fan més inabastable en qui la mira, seduït per l'esguard de l'altra persona.

Per a una gran idea només cal una espurna. Un poema pot ser l'espurna de tota una vida, i igual en intensitat a tota una novel·la.

D’absència tremole en la mà que no em toca.
No hi ha carícia més fràgil.

PORCAR, Josep. Fragment de Poeta i mussol, piulades al vol. Dins Salms. Blog de Josep Porcar

La carícia que més desitgem, que ens fa tremolar, és la que no ens toca, paradoxalment. És la més sublim, fràgil de totes. La carícia sempre és superficial, però pot ser senyal de profunditat alhora. 

Ansietat

Tot és boira
i ombra, nit mirada.
Quan dic terra
a la vista, em llancen arena
als ulls; quan dic tempesta,
no se m’endú el vent, ansiós
estilita d’un vaixell ancorat.

PORCAR, Josep

Les persones vivim envoltats de foscor. Entre la presó i les forces desencadenades. Quan volem tocar de peus a terra no podem. Quam volem volar tampoc. Som un vaixell disposat a salpar, però lligat a una columna ("estilita"), permanentment ancorat. Això és motiu d'ansietat per a la veu poètica, per a totes les persones en general.