Miratges

S’esmuny el teu trepig entre les fulles

dels faigs, amuntegades sobre el terra

daurat de sol, aquest matí d’hivern

que esquitxa claror entre les brancades

desertes. Només una simfonia

de fullaraca trenca la quietud

del bosc enterbolit i enyorat.

Camino enllà de l’ombra esquinçada

amb el bagatge ple de pensaments

modulats mentre es barreja el paisatge.   

SALVANS, Gabriel dins Eros

"S’esmuny el teu trepig entre les fulles/ dels faigs", la poca vida que et resta en l'hivern de la vida, que "esquitxa claror entre les brancades/ desertes": és una buidor, la de l'hivern, que permet al sol d'arribar-nos més, el sol de la infantesa. "Només una simfonia/ de fullaraca", només l'art "trenca la quietud/del bosc enterbolit i enyorat", del poeta que recorda amb el poema. "Camino enllà de l’ombra esquinçada", per la llum del sol que fereix fins i tot. Continua: "amb el bagatge ple de pensaments",  amb la poesia plena de vida interior, "modulats mentre es barreja el paisatge", entremesclant art i vida com el paisatge es barreja de llum i ombra. 

El "miratges" del títol parlaria de com el retorn del passat en el poema es redueix a un miratge, al capdavall, la realitat va per un altre cantó.

100 sonets sol solet

Diuen que els autors sempre parlen del mateix. Al llarg d'aquests cent sonets fets amb la llum de l'alba, en cada un dels indrets on la veu poètica s'ha desplaçat, hi ha força motius recurrents, i entrellaçats.

En primer lloc, la mateixa poesia, els cent sonets que s'ha proposat de fer, que neixen amb l'alba perquè amb l'alba tot reneix, perquè de l'alba de la nostra vida prové la poesia normalment. "El noranta-nou és d'escuma", diu el sonet número 9. Crec que és una bona descripció del que m'ha arribat d'aquests poemes, sovint sobretot un parell de versos de cada poema, la resta sol ser envoltada de misteri per a mi. O sigui, que l'important per al lector sovint no és més que un u per cent del que la veu poètica ha escrit. També he llegit alguna vegada que el talent és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou de treball. "Deixo guspires que ens guarden un lloc/ escollit i cent bombolles amb foc", diu també en aquest poema. Les cent bombolles que cal fer explotar per interpretar aquests cent poemes.

"Ets presonera del meu pensament/ de cada instant", i afegeix també "dins els meus poemes", en el sonet número 20. Els poemes voldrien atrapar la poesia, i amb ella la persona estimada. Continuant amb la referència a la mateixa poesia, també el lloc on s'escriu el poema és rellevant, sovint amb un joc de paraules. El número 24 parla de "poemes erms" i és fet a Els Erms de Sant Hipòlit de Voltregà. El número 26 parla dels "Records d'un ahir, mal cardat", fet a l'antiga fàbrica tèxtil "La Blava" de Roda de Ter. En relació al poeta com aquell que fa servir "l'eina de filat", perquè un text se sol relacionar amb un teixit, hi ha el poema 58, un dels més rodons, que comença amb aquests dos versos: "No busquis què vull dir, sinó/ què vols que et digui". El lector ha de tenir vida interior per poder fer alguna cosa més que enllaçar lletres amb la vista.

El segon tema que jo hi veig, l'amor, és a vegades, com en els sonets 64 i 65, acompanyat d'erotisme. Un amor que s'obre al món com una "eixida" en una casa, motiu que consta en els poemes 35 i 93. Com una càmera de fotografia també és una eixida del món interior del fotògraf. Això enllaçaria amb un tercer tema, la fotografia. En més d'una ocasió fa referència al sistema de captura d'imatges i revelat que hi havia abans. Una fotografia per revelar que és com  el full en blanc que l'ull poètic es troba cada vegada i que omple amb el seu talent.

Que l'amor és infant de la llibertat es reflectiria en "T'allibero del meu amor. Vull que siguis feliç, del tot", dins el 91. Això ens duria a: "Què fer de l'amor si l'amor se'n va?" (sonet 68). La resposta és fàcil: cal fer-ne poesia i més poesia. Tot i que sempre "M'espera l'amor amb bicicleta" (número 17), o sigui, un amor fet de cos i ànima, cadascuna de les dues rodes, entremesclades en l'emoció de la bicicleta en marxa. A vegades, com diu la cançó de Jarabe de Palo, La flaca, amb un bes tan sols ens bastaria: "que volgués, ni que fos només promès,/ un sol bes, que besés per ser feliç" (sonet 82).

Per acabar, un parell de sonets que m'han cridat l'atenció. En el 84 parla de dur " tres euros al moneder, el DNI, els carnets de conduir..., la VISA, la puta d'oros, les claus, i l'estampa de cap per avall". La "puta d'oros" parlaria per a mi de la possibilitat de renegar ("malfia't del vell que no renega", diu Margarit). Jo que me'n faig, de vella, renego sovint. L'estampa de cap per avall no seria res més que la fotografia que sempre ha estat copsada per la màquina tradicional a l'inrevés fins que és revelada. La fotografia, el poema en potència que cal dur sempre de manera latent amb nosaltres. De Gabriel Salvans he après que cal posar-se davant del full en blanc fins que sorgeixi el poema, si cal.

El poema 98 conté un vers preciós. "Cauen lents flocs de neu sobre els records". M'agradaria haver fos algun d'aquests flocs de neu als ulls del lector amb la lectura que he fet d'alguns dels sonets d'aquest poeta. Personalment, i d'acord amb ell mateix, crec que en els poemes que no requereixen complir cap mètrica el poeta aconsegueix de dir millor el que vol, però això no vol dir que no se n'hagi sortit pas. Un 10 pels 100 sonets.

SALVANS, Gabriel 100 sonets sol solet. Sant Hipòlit de Voltregà: Gatedicions, 2013

Escrivim el pas del temps lletra a lletra,
al fil de la mitjanit, quan un dia
se'n va i l'altre comença sabem
de tot allò que hem fet nostre per sempre.

SALVANS, Gabriel Fotografies (Dg. 1/4/ . ...)

"Només s'acaba el que no ha existit mai". Et poden deixar, però si tu estimes, en acabar-se una relació no tens per què deixar d'estimar. Sobretot amb la poesia, amb la qual "escrivim el pas del temps lletra a lletra", el que per metonímia seria vers a vers. "tot allò que hem fet nostre per sempre", per molt que la vida ens vagi per un altre cantó. Un poema que s'escau a l'1 d'abril de qualsevol any.

L'escric per a mi, nineta,
sobre una roba amorosida
al tacte de tant safareig,
un poema per a tu, que duc
com un mocador a la butxaca.

SALVANS, Gabriel

Diuen que els poetes parlen sempre, al capdavall, amb ells mateixos. I que no solen posar el nom de la persona estimada. El "tacte de tant safareig" seria l'efecte en el lector, amb l'amorosiment que s'escau en un poema d'amor. La imatge del darrer vers ens captiva moltíssim. És que qui escriu això sempre du un mocador a la butxaca, hivern i estiu. No hi ha cap declaració d'amor etern que superi aquest mocador, doncs. El meu poema preferit fins ara del llibre Fotografies. Un poema per a cada dia de l'any, un mocador per a cada dia de l'any, parafrasegem.

L'abisme d'un horitzó

Aquesta por de perdre un record, un instant únic,
un petit món.
Aquesta por de no saber sobreviure a l'abisme
quan sovint impregna cada racó
quan no podem mirar enrera
i hem de crear nous horitzons.

BOLOIX, Gabriel dins el bloc Escrits del fum

Fa més por de perdre la memòria dels instants feliços que de fer-se vell. L'abisme és no recordar. Més enllà de la necessitat de "renovar-se o morir", hi ha la lluita del passat per sobreviure, a vegades és l'únic que et resta, que deien els Simon&Garfunkel.

Dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

FERRATER, Gabriel

Una separació "lleugera" com la pluja, els dits lleugers entre els de l'altre. Per dos dies, una separació que només tindria la durada metàfòrica de la interrupció dels "bruscos túnels" en una carretera; per on malgrat tot l'altra persona se li perd. Ara es troba fent engrunes (poesia), amb "la traça del record" que té als dits, feta "ombra del toc" dels dits de l'altra persona: o sigui una qüestió immaterial com una ombra, un record, allò que li ha quedat en perdre-la. Per a l'altra persona, coberta amb un "abric de cuir", la pluja no és res. Per a la veu poètica, desprotegida, la intempèrie de la pluja simbòlica esdevé difícil d'aguantar. El motor constant de la poesia de Ferrater, he llegit alguna vegada, és l'amor, els seus amors frustrats.

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

FERRATER, Gabriel

Els pins podrien ser el poeta, extremadament sensible, que se sent malament en traduïr allò immaterial, el vent, en un poema, “el seu deure líric” habitual. El vent, que podria ser com l’enamorament, la idea, arriba net, i surt “tot podrit de queixes”: la realitat destrossa aquesta netedat inicial. L’amor sol anar acompanyat de dolor, “Les arrels cruixen sordes, i les branques/ exulten de dolor”, tot i que no hauria de ser així. La creació, també sol anar, i per alguns hi ha d’anar, acompanyada de dolor. El mateix poeta considerava, per altra banda, que la poesia s’havia de viure com una cosa divertida, és curiós.“A través dels temperaments”: la poesia es manifesta a través de cada persona, poeta o lector. Però un poema en principi sempre amaga la idea inicial, no existeix l’artista perfecte, en tot cas el receptor ha de provar d’escoltar, de fer alguna lectura sempre.