Bellesa terrible

Esclat,
gebrada inútil,
tot desapareix.
Veig la bellesa
esmorteïda,
lluna a la flassada,
cove impossible.

El bagul sota la pols
de les golfes
mostra fragments
que pertanyen
a altres vides,
potser les nostres.
Ni recordem
que les vam viure.

MADUEÑO SENTÍS, David dins Desvetlla de mots és feina obscura


"A terrible beauty is born" diu en el poema Easter, 1916 W.B. Yeats. Es tracta d'una paradoxa, que amb l'execució d'uns insurrectes a Irlanda alhora vingués al món una mena de terriblle bellesa.

Aquest poema agafa la imatge d'aquest vers per parlar de com tots els esclats són alhora decadència, tard o d'hora. Hi ha un "cove impossible" per a la "lluna a la flassada", la impossibilitat d'haver la lluna en la nit de la poesia.

Posats a oblidar, no recordem ni la nostra pròpia vida. Però almenys sabem que hem conegut la bellesa, que també hem estat feliços, es podria dir que no és un poema tan pessimista com sembla.

Forats negres

Els silencis poden ser forats
per on la llum s'escoli
amb la facilitat del desacord.
Llavors, el sentiment s'entela
i no existeix un llumí prou gran
per insuflar-li vida, sense que abans
deixin de sonar els tambors de guerra
que el vent de l'orgull magnifica.

MADUEÑO SENTÍS, David dins Desvetlla de mots és feina obscura

Els poemes amb massa silenci, amb massa misteri, generen desacord, fan forats negres on es perd la informació que caldria ser interpretada. El sentiment del poema "s'entela", el poema es fa massa opac, i no hi ha lucidesa prou gran per arribar-lo a entendre. No sense que la vanitat del creador, del poeta, deixi de lluitar amb "els tambors de guerra" amb els que treballa, magnificats pel "vent de l'orgull", un excés d'amor propi. Aquest poema s'escau al títol del poemari.

Origen de la foscor

Tal com la llum va aparèixer,
la foscor es va gestar.
La trobaren un dia, rere una roca,
en forma d’ombra.
Reptava d’amagat,
com una serp sibilant.
Pretenien evitar-la,
però des de llavors
aconseguiria arrapar-se
als talons de l’esperança.

MADUEÑO SENTÍS, David

Sense la nit no hi hauria dia, és una idea clàssica. La foscor són, en una metonímia, les ombres necessàries per contrarrestar la llum del sol que ens enlluerna. No es pot evitar la foscor, que s'arrapa "als talons de l'esperança", que ens fa tenir cognició negativa, i, que, de fet, és negativa en ella mateixa, tot i que no hem de deixar que ens venci. La foscor ens acompanya des que naixem, aquest és el seu origen.