Enmig d'orats i savis

Saber narrar, en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sense esforç

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar

Sense esperar, i essent, ardit, del segle,

Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l'obscur seguir normes i regla

I enmig d'orats i savis, raonar.

FOIX, Josep Vicenç, per 25 anys sense J.V. Foix, per a Raons que rimen. Un poema tret del bloc La panxa del bou

La poesia destaca en primer lloc: "saber narrar", "rimar bells mots", sigui d'amor o follia, allò menys racional. La vida a la segona estrofa: coronar de llum els vius en detriment dels morts i de la seva ombra, la seva projecció. La poesia serien els orats, la vida els savis.

I a la tercera estrofa del sonet, la declaració de principis: sofrir sense decaure; estimar sense esperar ser estimat; ser "ardit", valent, "del segle" actual; defugir la ira, i ajudar al nàufrag, el pobre. Per últim: viure l'instant feliç, el que val la pena de viure, amb les expectatives pel demà, que són senyal de felicitat segons Villatoro; del "clar i l'obscur" aprendre'n les ensenyances, o sigui aprendre del bo i del dolent, de l'èxit i del fracàs. Així com dels orats i els savis, del nou i el vell que diria en un altre poema Foix, del son i de la vigília també, aprendre'n a raonar, a pensar amb lucidesa.

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

FOIX, Josep Vicenç

Al poeta li plauen les antigues muralles, la història passada per una banda; el dematí, les eines del cotxe per l’altra. Descobrir nous móns, i l’ombra d’un vell arbre, o “l’antic museu”: de les madones clàssiques a aquella pintura extremada d’avui.

“M’exalta el nou i m’enamora el vell” és un vers immortal, amb el qual la veu poètica es desfà de complexes, se surt pel tall del ganivet, per l’equilibri tan difícil d’aconseguir, pel tenir-ho tot. Té molta relació amb l'art del segle XX, el buscar el contrast, una cosa i el contrari alhora. En la varietat es troba el gust, diuen.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.


És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

FOIX, Josep Vicenç

Poema surrealista, no es pot comprendre en la seva totalitat d’una manera lògica: el títol ja ho està dient. El més remarcable seria “Mato el monstre que no dic”, s’allibera d’una cosa que no anomena, un monstre espiritual, en escriure un poema. Tant “quan plou” com quan dorm, com quan riu, s’allibera. Quan dorm sobretot, amb la poesia, perquè els somnis, l’irracional surt a la superfície: ni l’amor, ni l’art no hi tenen pas res a veure amb l’enteniment. Com el cec, que encara hi veu més clar, justament perquè no s’hi veu amb els sentits habituals. “Foll d’una dolça metzina”: és d’una irracionalitat agradable, “dolça”, i desagradable, “metzina”, alhora. “Amb perles a cada mà” (o sigui, carrega amb ell la poesia), “visc al cor d’una petxina”: la veu poètica viu al cor del poema. El poema pertany al món dels somnis, del que no es pot aferrar de dia, doncs. L’última estrofa és més “clara”, sembla tenir més sentit que la resta del poema, que desorienta el lector. El títol del poema ha estat profusament citat a la cultura catalana, n’és un clàssic.