22
Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.

FORMOSA, Feliu Al llarg de tota una impaciència. Dins Darrere el vidre.

Un poeta és més important pel que no diu que pel que diu: prova de mostrar el món al mateix temps que l’amaga. Sigui com a marbre, abstracció, sigui com a vidre, empatia, observa coses invisibles, immaterials. I espera “tants moments inevitables”: les petites alegries, els instants de felicitat, els poemes que no pot deixar d’escriure, malgrat que al capdavall la veu poètica no tingui veu. És el qui calla tot i que té molt per dir, perquè això darrer és inaferrable.

17

¿Des d’on pots enviar-me el teu somriure
veritable, i no aquest que veig fixat
sempre que vull (i no quan ho vols tu),
i no sé a qui s’adreça?

¿Per què un dia concret és ja una data?
No hi ha ningú capaç de fer-me creure
que tot acaba aquí.
És com si mai no haguessis existit
o com si no existís res més que tu.

Per què allò que va ser fixat per sempre
em torna a la ruptura,
mentre segueix sonant la nostra música?

FORMOSA, Feliu Cançoner

Poema ple de contradiccions, paradoxes i ambivalències com la mateixa vida. La veu poètica voldria disfrutar del somriure de l’altra fora d’un retrat, tot i que aquest li permet de veure’l sempre que vol. Un dia com qualsevol altre seria el de la seva separació. Però no es pot acabar tot de cop, matemàticament, en un número determinat del calendari, per més que ho volguem. Això és molt contundent: “És com si mai no haguessis existit/ o com si no existís res més que tu”, les dues coses alhora. No la pot oblidar pas, com és normal, tot i que ja no la pugui tenir. L’amor “que va ser fixat per sempre” alhora el torna a la ruptura, segurament lenta i irreversible. El principi sempre relacionat amb el final, i amb el fet que, malgrat tot, continua “sonant la nostra música”, possiblement es refereix a la seva poesia. Aquest poema em colpeix molt en les seves reflexions.

Poema d’amor

Mai us donaré aquest nom.
Vicent Andrés i Estellés

No semblis disponible; sigues lliure,
o estigues disponible per ser lliure.
Malgrat que la gent pugui imaginar-te
en llocs imaginaris, i a mi en d’altres
(mai no sabrem si els fan coexistir),
¿qui podrà endevinar com t’acompanyo
i m’acompanyes? Només ho sabem
tu i jo a partir d’allò que és impossible.
Fixa’t que aquella por de no passar
dels fets quotidians al vers rotund
desapareix quan ets tu qui ho inspira.
Sé que això ho fa l’edat, les diferències
que consigna el quadern per a ningú.
Però també, com un adolescent,
sé que en llegir-me, et reconeixeràs.
Per això busco el llenguatge més útil
que em permet expressar una espera inútil,
però que malgrat tot, és una espera.
Val més això que res. ¿Guardes les cartes?

FORMOSA, Feliu

És una paradoxa, això de “No semblis disponible; sigues lliure”, però és carregat de raó. És com el dir molt sense dir res que fan molts poemes aparentment. Es tracta de ser contingut en les relacions, sense deixar de ser apassionat. “Seny i sentiment”, que diria la Jane Austen. El poema, doncs, manté el misteri sobre la identitat del seu amor “Mai us donaré aquest nom”, que deia Estellés. “La bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets”, també deia Oscar Wilde. El poema parla també de la manera com s’acompanyen els dos que s’estimen, “a partir d’allò que és impossible”, bàsicament a partir de la poesia. “Una espera inútil,/ però que, malgrat tot, és una espera”, va en la mateixa direcció. És deliciosament romàntic, aquest poema.

32.

Ample paisatge
on més lent és el canvi.
Potser jo hi sobro.

FORMOSA, Feliu

La manca de canvi s’identifica amb Parmènides, si l’ample paisatge no canvia mai, es poden perdre millores; si la veu poètica no s’adapta a la vida, és que potser és més com Heràclit, en qui la realitat és com un riu, que mai no és el mateix. Potser hi sobra, en aquest paisatge, és com un aneguet lleig en aquest cas, s’ha de dedicar a ser cigne, a allò per al que serveix, la poesia, que, en contrast amb la prosa, té molt d’Heràclit. La prosa és allò compacte, es correspon amb l’anàlisi, per això existeix el kerning, l’espai de prosa; la poesia és allò puntual, sintetitzat, més aviat.

Perquè, al capdavall, les interpretacions són múltiples i mudables, per sort, com s’ha vist al llarg d’aquests 32 haikus, que he publicat sense el permís de l’autor. El repte era de comentar-los tots, de principi a final, i això és arriscat: n’hi ha de més bons i de menys, igual com passa amb les meves interpretacions. Gràcies a tots els que em seguiu habitualment!

31.

Travesso l’era.
Una oca estén les ales.
No ve la calma.

FORMOSA, Feliu

No ve la calma, perquè com l’oca, la veu poètica no vola pas en travessar el poema. En travessar l’era, metàforicament, on se separa el gra de la palla, la idea de la realització: no ha aconseguit el que volia, volar.

30.

Solitud: somni.
Discussió: esperança.
Pausa: recança.

FORMOSA, Feliu

El somni s’identificaria amb el futur, és en la solitud que s’origina, per mitjà de “l’ajornament”, que diu Kafka, en el refús a casar-se, per exemple. La recança, la pausa, amb el passat, que no deixa viure tranquil, a vegades: “l’absolució aparent” (també d'El procés), el passat tot sol és insuficient. L’esperança o discussió, es correspon amb el present, la vida en funcionament, allò que cal viure. L’acció, doncs, en equilibri entre la solitud i la pausa, de nou un entrepà de versos.

29.

Els sons de l’arpa
Van entrellaçant somnis
A mitja tarda.

FORMOSA, Feliu

Les notes entrellacen matí i tarda, passat i futur, en l’equilibri, la serenor de la mitja tarda. Ho fa sinestèsicament, barrejant els sons amb els somnis (l’art permet de somniar), de fet la mateixa música és abstracta com un somni.“Si la música és l’aliment de l’amor,/ continueu tocant, doneu-me’n un excés”, que deia el duc d’Orsino a Nit de reis, de Shakespeare.

28.

Un so de flauta.
(Un parèntesi al centre.)
Un nou cometa.

FORMOSA, Feliu

Un entrepà fet de música i estrelles, amb un parèntesi, un descans per tocar de peus a terra. Entre la poesia i més poesia, la prosa, quina delícia. Després de la reflexió, l’acció, i viceversa. Temps i contrast, he llegit algun cop, per als humans, que no són pas cap déu, que ho sap tot d’entrada. Jo mateixa sempre remato els meus comentaris a l'últim moment, com ara.

27.

Tarda serena.
Els altiplans confien
que res no minvi.

FORMOSA, Feliu

Tant de bo "sempre fos setembre" (de Jaume Subirana), i tinguéssim la maduresa de la vida, amb la seva serenor, però sense que hom sigui massa vell, sense "que res no minvi". Els altiplans confien que no hi hagi torrentades, ni sequera, en una personificació: es tracta de la veu poètica, la que ho desitja.

26.

Em segueix l’home
del tamborí. M’oblido
d’allà on anava.

FORMOSA, Feliu

Deixa les cabòries, possiblement deixa d’escriure, per un tamborí que el segueix, que li crida més l’atenció, com passa a vegades a la vida (podria ser que fos una mica infidel fins i tot). Aquest haiku és en un sentit contrari a l’últim, el 25, i és relacionat amb el 16 sobretot. No es pot matar tot el que és gras.

25.

El bosc t’enganya
amb un soroll continu.
Passen els dies.

FORMOSA, Feliu

Hi ha una aparent vida en el bosc, que no permet la veu poètica de trobar la poesia que cerca, només comptant amb allò immediat, amb l’empatia. Passen els dies vanament, sense més sentit. La veu poètica considera més real l’art que la vida, en definitiva, allò que hi ha més enllà del bosc, dels arbres que no deixen apreciar el vent, la poesia, com caldria.

24.

Escull els còdols
entre l’aigua que corre
i et sabràs lliure.

FORMOSA, Feliu

L’espontaneïtat és primordial per sentir-se lliure, deixar-se anar controladament, d’acord amb la natura. Els còdols són erosionats de manera natural per l’aigua, a més. La vida és en moviment, i cal alçar-se, saltar contínuament per aferrar els cables de la sort, cal provar d’atrapar els còdols en l’aigua en passar, sense cesar mai, sense baixar de la bicicleta, continuar en marxa.

23.

Torna a ser hora
de pintar amb groc de cadmi
parets de cingles.

FORMOSA, Feliu

Entre la profunditat del cadmi en els jaciments, i la passió dels cingles, precipicis romàntics. Torna a ser hora de trobar les dues coses juntes. Dos en un, o un en dos, “només connecta”, que diu Forster. La terra i el cel, la nit i el dia, la realitat i el somni, la naturalesa i allò artificial, l’empatia i l'abstracció, la resposta animal i l’afecte, tot entremesclat amb l’amor, la creativitat.

22.

Els vells dilemes.
Dialèctica viva
d’ocells i arbres.

FORMOSA, Feliu

Dialèctica vella, però viva, entre dos elements: els ocells, el poder volar, la poesia, per un cantó. Els arbres, l’arrelar-se a un lloc, el tocar de peus a terra, la prosa, per l’altre. Dilemes de la humanitat, sembla, que s’han de resoldre alhora, si es vol ser mínimament feliç. La sintaxi, la fonologia per un cantó, i la literatura més elevada, alhora, per exemple, per a un filòleg. Idea que extrec del llibre Camí d’amor de Francesc Mompó.

21.

La lluna queia
Damunt els sots feréstecs.
Algú vetllava.

FORMOSA, Feliu

Els sots feréstecs són símbol de salvatgia. “Algú vetllava”, de ser despert, de racionalitat. La lluna els il.lumina tots dos, perquè la poesia és feta durant la nit, metafòricament, misteriosament, en oposició a la claredat del dia. Vetllant o no, essent més racional o més surrealista, tota té el mateix origen, el mateix nucli.

20.

Humida calma.
Una cantata amara
la boira baixa.

FORMOSA, Feliu

La boira baixa: com en un quadre de Turner, en no veure-hi clar hi ha lucidesa, art, per paradoxal que sembli. La cantata (com en l'anterior poema) l’amara, la boira, perquè sap què porta dins, quins fruits pot arribar a donar l’aparent mancança, com el cep pelat que tard o d’hora farà fruit. El talent no sol néixer de l’abundància, l’autenticitat és austera, tot i que per ser artista s’ha de disposar d’un cert coixí, o tenir una feina que no ocupi tot el dia.

19.

Grisor quieta.
Una cantata encercla
les xemeneies.

FORMOSA, Feliu

“Grisor quieta”: absència de foc, de fum. La música envolta les xemeneies, com el poema encercla la poesia que conté dins seu, el fum de la qual en sortir-ne és el senyal que en percebrà en primer lloc el lector o intèrpret, encara sense entendre’l completament. I és que sense entrar a fons en un poema, es pot disfrutar llegint-lo, moltes vegades no hi ha necessitat d'interpretar-lo fil per randa.

18.

Els blocs de pedra.
Les veus. La gent que estimo.
Els tubs de l’orgue.

FORMOSA, Feliu

Com un entrepà, el haiku, dos elements relacionats amb l’abstracció: la pedra, perquè no té gens d’orgànica, i l’orgue, la música, per definició l’art més abstracte. Entre els dos hi trobem “La gent que estimo”, que s’identificaria amb l’empatia, amb l'adhesió a la vida. Resum del que és una vida: passar de l’abstracció de l’infant, a l’empatia de la persona madura, per tornar a l’abstracció del vell, que viu del record, a través de la música, per exemple.

17.

Sonen les notes
que un dolor m'alleujaven.
Ara me'l tornen.

FORMOSA, Feliu

"No hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat". És per això que la música que alleujava la veu poètica, ara li torna el dolor del record. De totes maneres, als escriptors els hi agrada, malgrat tot, de tornar al passat, el que en queda. Es tracta d'un comportament molt ambivalent, com ho ve a ser tota la vida: la mateixa felicitat i dolor d'estimar.

16.

Davant la intensa
Llum del balcó, tu passes.
Deixo d’escriure.

FORMOSA, Feliu

Davant la realitat exterior, al balcó, de la vida, el poeta deixa d’escriure, de reflexionar, d’obsessionar-se. Deixa les cabòries i toca de peus a terra, obre les finestres, per un moment, i surt de la torre de vori de la qual n’estava tan orgullós. Potser ha vist “la poesia en moviment”, que diu la cançó...