UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 31 de desembre del 2009

Fi

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.
La corranda se l'emporta
una mena de gemec,
la mirada, un punt de fosca,
la besada, un poc de fred;
la mirada, un punt de fosca
i l'amor, un fil de vent.

CARNER, Josep

Sense que les coses s’acabessin, no les valoraríem, diu Eduard Punset. Sobretot les més fràgils, com la mirada, la besada i l’amor, que també se’n van amb una cosa tan fràgil com un principi de posta, o un “fil de vent”. És la tesi contrària a Petrarca i el seu amor etern, d’ell i de Laura alhora.

dimecres, 30 de desembre del 2009

VI

Vertígen: on la rosa esdevé la neu.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

“Vertígen”: por de caure, que la vida es transformi en mort, que la rosa primaveral es converteixi en hivern. Tot i que l’hivern és el que permet de convertir la rosa en un poema, la poesia en versos, perquè el sentiment ha de ser llunyà en crear, diuen els poetes. Es tractaria, doncs, del vertígen de la creació, el salt al buit que és tota bona obra.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Rellegint-me

L'instant em porta el seu equívoc
i jo tan sols puc donar-li la raó.
L'ànsia de la monotonia destil•la
el jou nafrat pel pas del temps,
i em desmanega el retorn al passat.
M'escanya el més ínfim pensament
i duc el cor dins un puny de marbre.
L'oblit absent que m'absorbeix
entona els versos més puerils i
es desencadena en mi,
rellegint-me, la fúria del record.

ASSENS, Montse dins el bloc Brisalls de mar

L’instant, allò espontani, és erroni i carregat de raó alhora: de la mateixa manera com allò defectuós, primitiu, és sovint alhora allò més bell en pintura. “L’ànsia de la monotonia”, en canvi, no ajuda a fer poesia. Escanya “el més ínfim pensament”, el lliure albir, i du el cor “dins un puny de marbre”, abstracte, dur, insensible, com ho són els ossos en una persona.

“L’oblit absent” és un epítet, perquè l’oblit és sempre absent, el qual “entona els versos més puerils”, els versos més buits de significat. Però rellegint-se, en canvi, se li desencadena “la fúria del record”. La poesia, una novel·la, sol tenir més força rellegint-la: un poema, com una bona cançó, guanya en la relectura, que pot ser infinita, i més en la memòria.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Dia a dia he de recordar
on he deixat la mirada.
Si no perdera
el so dels meus passos
en el grinyolar del món,
si poguera
deixar d’amagar-me
en els racons oberts.
¿Encara és blanca i blava
la flor del romaní?

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Diuen que la memòria és una de les parts més importants de la intel·ligència. La memòria involuntària, a més, és la part més important de la creativitat. L’ull poètic ha de recordar constantment on ha deixat aquest “ull”, la mirada del poeta, que cada dia es renova en la poesia que fa. Retén menys del que voldria, perd la memòria dels propis passos. La veu poètica s’amaga “en els racons oberts” dels poemes, l’espai, els llocs buits que deixen els versos, l’expressió el·líptica dels poemes. Entre d’altres coses que oblida hi ha coses tan líriques com el color de la flor del romaní, del qual dubta. Gaudí deia, gran com era, que “mai no se’n sap prou”.

diumenge, 27 de desembre del 2009

El coll es vincla
en la corba d’un gest.
Carícies crida.
Vol passar la tendresa,
la pell és el camí.

El coll, metonímia i personificació alhora, “Carícies crida”. Aquesta frase, així, en punt i a part, al mig del poema, connectant la introduccció i la conclusió. O sigui, la visió de “la corba d’un gest” és corresposta per “la tendresa”, de la qual “la pell és el camí”: sembla posar els sentits per davant, i és que les carícies són la part més noble d’una relació física, allò aparentment més superficial. A mi m’entusiasma el Valéry de “les emocions, els ideals, la bellesa, intervenint com a motors de l’excitació de cert múscul”. Després ja pot venir la pell, des del modest punt de vista de qui escriu això.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (23)

dijous, 24 de desembre del 2009

El saló de les mirades perdudes

Hi ha un saló que l'anomeno
de les mirades perdudes,
és al Tanatori, on la gent,
desconcertada davant la mort,
deixa anar la mirada en un lloc
indefinit, nebulós i llunyà.
Un lloc on la impotència
és mes palesa que mai,
i la sensació de insignificança
d'aquesta fragilitat de l'espècie
es manifesta amb tota cruesa.
Un lloc on hi ha moltes preguntes
i gairebé cap resposta, només
la constatació que no som res
----------------o molt poca cosa.

PUIGCARBÓ, Francesc

Davant la mort, la manca d’empatia absoluta, d’aquí les mirades perdudes, abstretes, al Tanatori. Hi poden haver, a més, escenes grotesques, com jo n’he vist algun cop. La impotència és una cosa tangible, també la insignificança i la fragilitat. Vivim d’esquena a la mort, com Barcelona, i en general tota la població, vivia fa temps d’esquena al mar. L’única seguretat que tenim és que no tenim cap certesa, en aquest tema. No som res, com mostren els guions del principi de l’últim vers, o en tot cas, molt poca cosa, transitoris, no ens penséssim pas gaire cosa més.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Si no culls

M'assec i espere.
Plou a les antigues andanes.
Sentor de rovell.
S'atura el temps en les sabates
dels passatgers que corren; perden
el temps perquè pensen que perden
el tren.
L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira
el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime
el meu avi. Contemple un toll i el recorde...
Irene, si no culls, espigola.

CLIMENT, Irene (bloc Llast)

Aquest poema és dels que mostra una veu poètica que li agrada de viure en el passat. Espera tranquil·lament en una estació, que simbolitza l’obrir-se al món. Hi ha qui diu que un aeroport metaforitza la solitud, perquè consisteix en un lloc on tothom arriba i marxa, ningú s’hi queda, de manera semblant a una estació. La “sentor de rovell”, que denota vellesa, és paral·lela a “Plou a les antigues andanes”: el passat és envoltat de les inclemències del temps, no sembla un bon moment per recordar. Tot i això, és una idea molt brillant de dir que els passatgers “perden/ el temps perquè pensen que perden/ el tren”: no es preocupen prou del passat, ni del present, ni de la poesia, només s’haurien d’aturar a badar una mica. Ella va a contracorrent: s’estima el seu avi. Contempla “un toll i el recorde”: com una imatge poètica, que sol ser un reflex, l’aigua del terra li recorda l’avi. El toll seria, doncs, imatge de la poesia, on reviu la memòria del seu avi. El vers final és molt suggerent: “si no culls, espigola”: si, per exemple, no pots complir els teus desitjos de viure fent poesia, sempre pots fer-ho a estones perdudes, allò que no és mai perdre el temps. Sembla que sigui una frase sàvia del seu avi.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Quan la van treure ofegada de la bassa,
jo sabia que l’havia besada cent vegades sota l’aigua
-aranya, teixidor, cap-gros,
ombra de fulla de codonyer,
vol rasant de libèl·lula,
verdet de bassiol d’estiu,
melic de poma enfonsada, poma?
de cara verda, gerda de créixens,
cabells de planta aquàtica, sedosa, filosa, lli endormiscat,
tel apagat d’ulls engolits, per quí?
cadàver nostàlgic ofegat cent voltes, on m’esperaves?
la teva olor era escampada arreu,
continguda en milers de larves llefiscoses,
els teus pits empassats amb golafreria,
succionats en el silenci de vellut viscós.

Tota aigua em retornava la teva imatge,
però no sabies una cosa:
tenies les mans massa fredes.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Tot el poema parla d’un cos tret de l’aigua, menjat pels cucs, per desembocar en aquesta conclusió: “Tota aigua em retornava la teva imatge,/ Però no sabies una cosa:/ Tenies les mans massa fredes”: seria una al.legoria de com retorna una persona en els poemes, amb una diferència respecte la persona que era abans, amb les mans massa fredes. Es tracta d’una relació morta, per més que tota aigua, tota vida en ella retorni la imatge de l’altra persona. Però que no deixa de ser, el record, tot i els elements orgànics que va enumerant, una abstracció, per contrast, una idea, un sentiment que allunyen de la vida, que va sempre en una altra direcció.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Acomodació de Wang Wei Ching

Nosaltres no patim
la incontinència dels rierols
o de la pluja
per a virtut del safareig
en la dona de la neteja:
les sobralles de la canya de sucre,
l'excés de maquillatge
i el pot pudent de llentilles
jauen davall del llit.
Ben aviat trencarà l'alba.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Nosaltres”, les dones o els poetes, segurament, no viuen pas la passió desfermada per nodrir la prosa, les xafarderies de la gent, sinó la poesia, una cosa molt petita i molt gran alhora. L’excés de dolçor embafadora, de maquillatge (falsedat), i el vendre’s per un plat de llenties, “jauen davall del llit”: als peus (i es considera que més és amunt, menys és avall). L’alba seria la culminació del poema, que ben aviat es farà present. El títol faria referència a la difícil acomodació d’un personatge xinès a una altra cultura, de la mateixa manera com una dona no s’adapta a certes situacions per naixement, per sensibilitat, com el poeta.

diumenge, 20 de desembre del 2009

V

El ferment i la lava: Vulcà se’n penedirà alguna volta. Ah, forja de poetes!

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

“El ferment”: allò que serà forja de poetes, “la lava”, la passió amb què surt el poema. Algun cop Vulcà, el poeta, que és com un déu, se’n penedirà d’haver deixat sortir la lava, potser haurà ferit alguna sensibilitat. Però és que a un bon poeta “no és equanimitat ni ponderació allò que cal buscar-li, allò que cal demanar-li”, deia Josep Murgades de Ferrater.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Molt a sovint el món se’m fa de mentida
MARIA JOSEP ESCRIVÀ



He cordat a un parpelleig
Tota la llum
Que ventrella en la finestra.
Ara puc filar les agulles
Que cusen missatges en l’ànima,
Sentir el temps alentir-se
I somniar el cristall.
Podria parlar-te
Del blanc perfecte de les flors,
De l’angoixa de la llàgrima
En separar-se dels ulls.

Em pertanyen les hores
Que mai no viuré.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

El parpelleig de l’ull seria paral·lel al de “la llum/ que ventrella en la finestra” (que fa ventre, una metàfora per indicar com la llum entra en l’habitació): l’ull vol ser equivalent a la finestra, s’hi ha cordat, a la seva llum. Les agulles “que cusen missatges en l’ànima”, serien les plomes amb què escriu poemes. El temps s’alenteix amb la poesia, perquè aquesta reté l’instant, tot somniant el cristall de l’obra artística, allò que no es percep del tot però que hi és. “Podria parlar-te/ del blanc perfecte de les flors”, faria referència a la idea que una mica de brutícia ja fa impura la blancor de la neu, així com ha de ser senzilla i directa la idea per fer un bon poema. Segueix parlant la veu poètica, del fet de ser poeta: “L’angoixa de la llàgrima en separar-se dels ulls”: l’angoixa en mostrar al món els propis sentiments.

Encara que no les visqui, li pertanyen les hores, l’experiència perduda: com en la narració de Kafka, “Davant la llei”, la porta és feta per, dirigida a la veu poètica, encara que no li sigui accessible. “les hores/ que mai no viuré”, són les del parpelleig, les milèssimes de segon en què els ulls es tanquen, això sense tenir en compte quan es dorm. De fet encara que no les visqui, a través de la poesia són seves, és un altre tipus de vida.“el món se’m fa de mentida”, vol dir que no creu en res que no sigui poesia o art, aquesta poesia que acaba de defensar amb tant de sentiment.

divendres, 18 de desembre del 2009

Presents per llavis,
els teus llavis ofrenen
de roig divers.
Espectacle de riures,
sabors arran d’un bes.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (22)

“Presents per llavis”: ella és un regal per a ell, que sap que mai serà seva tot i ser-ho, tal i com deia Maurois. “sabors” relacionat amb “bes” és una sinestèsia més de les que corren per aquest poemari. Tot i que tot prové dels llavis, els besos no tenen sabor estrictament parlant. Diferent tipus de roig, per varietat, "espectacle" de riures, així com sabors sempre nous, no monòtons, no repetits, “arran d’un bes”. “Perquè els destriï,/ els arbres en renglera/ no creixen rectes” (Feliu Formosa). La monotonia no és bona per l’art, ni per l’amor, ni per la vida.

dijous, 17 de desembre del 2009

Faig servir paraules velles i gastades
que molts altres han ja usat.
Envelleixen les paraules, i els mots
dels que maldestrament intento,
amb no massa encert, sembla
donar-els-hi algun sentit.
Faig servir paraules velles i gastades
potser perquè no hi ha res de nou a dir
i tot ja ha estat explicat abans
pels qui em varen precedir.
Quin sentit té doncs continuar
barallant-me amb elles cada dia
patir per que tinguin algun sentit.
Amb paraules gastades intento
explicar noves històries
que encara no han envellit
però ho faràn aviat.
Són les històries de sempre
que ja s'han explicat,
una, dues i cent vegades
pels qui m'han precedit.
La vida és una rutinaria iteració
de situacions quotidianes.

PUIGCARBÓ, Francesc

Els cantants d’un grup musical deien que tot és inventat. També es diu que una idea genial sempre ha de ser una idea original. I com sempre, la veritat en el terme mig. Sempre, sempre, hi ha alguna cosa diferent a dir. L’obra poètica o literària és com una muntanya, més o menys alta, però des d’un avió es veuen totes iguals, fins i tot l’Everest.

Les paraules, certament, envelleixen, es transmuten, canvien de significat, a través de les connotacions i la polisèmia: per creativitat popular. Despés venen els recursos literaris i les llicències poètiques per acabar-ho d’adobar. “La vida és una rutinària iteració/ de situacions quotidianes”: i què faríem sense la quotidianeïtat, tant com sense l’excepció? L’una ressalta l’altra, es necessiten.

dimecres, 16 de desembre del 2009

La llum

La llum són ales
boges, epilèptiques,
d'oronetes espantades
per la sirena d'una ambulància
en aquest matí boirós, ressacós, pigat
per rostres cadavèrics
d'ancians corcats
que unes romaneses pouen
lentament, metòdiques,
pel portaló de l'església.
Les dotze.
Oxigen! Aigua!
No entenc València.
Sol i lluna.
No entenc València.
No entenc la Policia Local.
Ens han amenaçat de mort.
No entenc València.
No entenc la mort dels tarongers.
No entenc l'arròs.
No entenc la benevolència,
la pietat, els ancians,
la dissipació del moviment obrer,
la naturalesa morta dels rics morts.
No entenc València.
Anit hi havia sexe, música, esporàdics
amants del Carme, calfreds,
desigs. Són encara llum
aquelles ales, illes, vols, paraules,
serps d'una mirada que voldria aprendre
a dir, jo,
que no sóc ningú.

CLIMENT, Irene Llast

La llum com la vida, “Oxigen! Aigua!”, com a natura contra progrés: “oronetes espantades/ per la sirena d’una ambulància”-com les odio quan passen pel meu carrer-, contra les esglésies i els ancians corcats i les romaneses al portaló (la misèria de la vida). És un matí “boirós, ressacós, pigat” per aquest mateix progrés. “Sol i lluna” en contrast, dia i nit, prosa i lirisme.

“No entenc València” és un vers repetit que justament costa d’entendre: potser és una referència més a la intuïció, a la poesia que no s’ha d’entendre en últim, últim terme, que no és del tot racional.

Se suposa que no entén tot allò que caracteritza València exteriorment, de dia: taronges, arròs, la “pietat” de la societat de “rics morts”. En canvi, el sexe, la música, els calfreds, “els desigs d’anit” (de nou la nit oposada al dia, la intuïció a la raó): indiquen que la llum habita la foscor, paradoxalment.

“serps d’una mirada que voldria aprendre/ a dir, jo,/ que no sóc ningú”: sense nom, sense ser ningú, vol ser encara llum, la de la poesia.

dimarts, 15 de desembre del 2009

A l’hora justa que es fonien les roselles,
claps sangonosos d’un moment definitiu,
adéus papaveracis de mitja tarda.
Estiu.
A l’hora justa, dic,
els minuts esclataven vidre enllà
quan desfullàvem vides silencioses
que agonitzaven dolces entre el fum
d’una estança colgada de paraules blau cel.
Efímeres.

“Gall o gallina” -dèiem-,
i obríem els ventres àcids
on un fetus rosaci es descabdellava amb mandra.
No vèiem florir les roges,
boges, negre viu, vermell encès,
boques de besada lenta.
Tots els fetus temen,
un moment o altre, ser desvetllats abans de l’hora justa
I fondre’s com una fulla inútil,
sense dret a memòria.

XIRINACS, Olga

La mitja tarda, “hora justa” metafòrica de l’inici de l’estiu. “Gall o gallina”: es tracta d’un joc en el qual s’ha d’obrir el “fetus”, metafòricament parlant també, de la rosella. L’estança colgada de paraules blau cel, no seria res més que la poesia que s’eleva, allò espiritual, que es començava a gestar en aquell moment, efímer.

“Els minuts esclataven vidre enllà”: el temps s’extén en l’espai, sobretot el del vidre de la poesia. Ningú desitja de madurar, de fer-se vell abans d’hora, “seventeen on the seventeen”, deia Graham Greene: no hauríem de “ser desvetllats abans de l’hora justa” (aquestes darreres dues paraules el poema les repeteix tres vegades), “sense dret a la memòria”. Aquells que maduren massa ràpid no viuen la joventut, avortats, no arriben a ser una persona amb dret a la memòria de la delícia que és la joventut.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Ara deae

Karen, Karen, t’allunyes de mi,
buscant per les sendes
on només petja el crepuscle
l’aixopluc burleta de l’amor,
creient que els cudols
trepitjats per les sandàlies
et tornaran el cos jove,
la simpatia pel diable.
La darrera nit estaves contenta:
el marcador del teu quadern íntim
ho assenyalava: Cada memòria
disposa d’un enginy especial
per a evocar l’amor.
Karen, cristiana i jueva alhora,
angleseta dels afores de Manchester
o veïna nova del barri indú
a Tel Aviv, mai no oblides
del tot l’ensenyança dels proverbis:
Les paraules de la boca d’un home
són aigües pregones
i la deu de la saviesa és un rierol bullent,
però tu t’assaciaves de la set dels meus llavis,
hi assabories l’aspra escuma dels dies
sense torbar-te un segon
la flor humida del desig de l’altra.
Ara que dorms sola de bell nou
el temps s’atura al llit de les roses
adormides,
a l’aguait que la pedra tibant
del somni
dorma també tranquil·la,
a l’espera del llac,
perquè les aigües del llac són la història
del cos o de la pedra irremeiable.
Escalfa, amor meu, la palma,
els dits, i, immisericorde, avança
cap a la llum de cada ona,
solca els pètals de les roses malastrugues
per atènyer, si pots, els crecles de l’amor
en cada buit o anell que s’endinsa
sense nom al centre mateix de la teua uterança
per deixar-t’hi gravat,
com en l’escorça dels llavis mil·lenaris:
Com d’intercanviables són els genitals,
Com d’específic és el desig.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Ara deae”: l’altar de la deesa. Així la considera la veu poètica, a ella que es refugia en la foscor per fugir de l’amor. Creu que les sandàlies, que no protegeixen, li tornaran “el cos jove,/ la simpatia pel diable” (em recorda una cançó dels Rolling Stones): es vendria l’ànima al dimoni per conservar la joventut, segurament. Tothom compta amb algun recurs per recordar l’amor: la magdalena de Proust, per exemple. Tot i que no hi calen gaires recursos memotècnics, per a això. Les paraules de la boca d’un home són allò més espiritual amb què compta, la font de la saviesa és ardent, a més. La set d’ell és el que l’assaciava a ella, paradoxalment, que no tenia gelos de les altres. Ara que dorm sola de nou, “a l’aguait que la pedra tibant/ del somni/ dorma també tranquil·la” (la petrificació de l’amor), i és “a l’espera del llac” (l’aigua estancada suggereix estabilitat), que miri d’atènyer, si pot, “els cercles de l’amor” (com un pedra llançada a l’aigua), “immisericorde” com és. Allò que s’endinsa al centre mateix de la seva uterança és buit, ella, si pot, l’ha d’omplir de sentit. Kundera diu alguna cosa així com: tenim desig per moltes dones, n’estimem una de sola: “Com d’intercanviables són els genitals,/ com d’específic és el desig”. És un poema que la deixa força malament, per un cantó, ella, però per l'altre la fa digna del seu desig (l'específic). Hi consta el seu nom (tot i que podria ser un pseudònim) i és bastant intel·ligible, en general, aquest poema.

diumenge, 13 de desembre del 2009

XXXIII

Amor, en quin cofí de tulipes has deixat vellutar la memòria?

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La veu poètica hauria deixat vellutar (amb una veu dolça i vibrant) la memòria d’aquest amor en la poesia, el cofí de tulipes. La pregunta es refereix al dubte d’on trobar aquest amor, en quin cofí de tulipes concret es troba, en quin poema, cosa que seria feina de l’intèrpret. El fet que ho pregunti, faria referència a la mateixa memòria del jo poètic, que no recorda amb claredat. La memòria, i la memòria involuntària, són una part substancial de la intel·ligència i la creativitat.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Et posaràs els guants o la tristesa
JOSEP MARIA LLOMPART
He perdut ja
l’esvarar dels dies,
eixe viure sense hores
del xiquet que juga
o de l’amant que besa.
Imagine
colors que arrossega el vent
i papallones, capvespres que omplin
de safrà els cristalls de l’aigua,
la mar, rere esta finestra
cada matí repetida.
Sempre hem vist amb els peus nus,
amb els llums apagats.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

La veu poètica ha perdut el tenir temps per donar i per vendre, quan se li escolaven de la mà els dies. “Imagine” (amb la poesia) “colors” (tot fent una sinestèsia), que el vent de la vida s’endú (com en el títol de la pel·lícula), i que provaria de retenir amb la poesia. Els “cristalls d’aigua” (la poesia de nou, pel que té d’abstracte sempre l’art) vol que siguin omplerts de “safrà”, allò que dóna gust al menjar, a la vida, en molt poca quantitat: la poesia en essència. “la mar, rere esta finestra/ cada matí repetida”: no perd l’esperança, amb la finestra oberta al món, al mar inabastable. Sempre ha vist més “descalç i amb nua testa”, que deia Ausiàs March, amb el primitivisme, la naturalitat i la sensibilitat que proporciona el caminar desprotegit, i amb “els llums apagats”, en la foscor, la lucidesa de la nit, en definitiva. Això darrer, la protecció, enllaça amb la cita “Et posaràs els guants o la tristesa”: a vegades protegir-se massa és acabar protegint-te de les alegries.

divendres, 11 de desembre del 2009

Tebi es farà el fred,
nostàlgia la paraula
de pronunciar-te.
Poques lletres, el teu nom,
escut contra l’absència.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (21)

La paraula, el seu nom, el vers, el poema, associats metonímicament amb “nostàlgia”, perquè van units. La nostàlgia és una cosa tèbia, alleugereix el fred. El nom de l’altra fa referència a la seva ànima, sempre ho fa un nom. Pronunciant-lo alleugereix la seva absència, és un escut contra la duresa de la vida. “Poques lletres, el teu nom”: tot li agrada curt, a l’autor, les entrades al bloc, els contes, els poemes: “nunca lo bueno fue mucho”, que diu Cervantes. Aquest poema té cinc versos, com el nom d’ella té cinc lletres. Però el nom no hi surt mai en els poemes, com sol passar en la poesia, que representa l'amor en abstracte, en el fons.

dijous, 10 de desembre del 2009

Pedra

1. Mur
Mirar com perdent la mirada
-liquen, falguera, rovell-,
inundar-me de pedra, ser pedra, ser vell
com el món, reposar...

Pesar,
ocupar un cert volum en l'espai,
un lloc definit i no moure-me'n mai,
escalfar-me amb el sol, refredar-me amb el vespre...

Anar-me esquerdant
molt lentament, esberlar-me
algun dia, engrunar-me més ràpidament cada cop,
ser pols en el vent,
no ser res, reposar...

JOU, David

Heus aquí un poeta que vol ser pedra. Que mira absent, bada (“com perdent la mirada”), que vol ser liquen, falguera, rovell (o sigui paràsit de la pedra o de l’escorça, paràsit de l’art, pel que té d’abstracte, de “pedra”). Quan hom deixa d’estar enamorat, ve la “petrificació”, segons Alberoni. La veu poètica vol ser vella, “reposar...”, no vol estimar, vol que no li facin mal o que no en faci ella, de mal, no té pas gaire en compte la vida.“Pesar”, tocar de peus a terra, en el sentit de no ser lleuger i frívol, no basar-se només en l’estètica. Vol la idea perenne, la poesia que romangui, i viure de manera natural, sense comoditats, austerament. Anar-se erosionant amb la vida, convertir-se en “pols en el vent”, en art. “reposar...”: “Hi ha calma/ a tots els cims,/ cap alè no bressa, dels arbres,/ la branca més alta./ Al bosc callen els ocells./ Espera, que aviat/ també tu reposaràs" (Goethe). El "mur" del subtítol ho seria a la vida, fet de pedra.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics,
i era verd clar i verd fosc.
Viatjàvem per un cel inesperat,
solcat de branques vermelloses
I un llac blau fosc sense temors amagats.
El sol de la tarda hi posava misteris llunyans,
I nosaltres somrèiem.

Ens besàvem les mans i posàvem ales als somnis.
Besàvem el pintor que ens conduïa per terres dolces
i boscos amables.
Sonaven concerts màgics:
pianos de capvespre amb poloneses grogues,
velluts de Brandemburg,
fustes de caoba
i gessamins de finestra al mar.
Després tot quedava tancat als llibres,
que guardaven la llum definitiva.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Poema que comença com acaba: “Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics”, i : “Després tot quedava tancat als llibres,/ que guardaven la llum definitiva”. Entremig, tot el que desvetllen els llibres. Els llibres, els poemes, com a continents, com a capsa on es guarden i es troben els somnis, les aventures, els sentiments, allò de més líric per a un nen, per a una persona. Llibres com a sinònim diàfan de felicitat, amb tots els colors: “verd clar”, “verd fosc”, “vermelloses”, “blau fosc”, “grogues”: tots els colors de l’art de Sant Martí s’hi troben, allà on torna a encabir-se la llum definitiva fixada per a la posteritat, la llum de l’autor, objectivament preservada per al lector, que la farà subjectiva de nou.

dimarts, 8 de desembre del 2009

No veure

No veure la tele, no llegir,
no escoltar la ràdio
ni fullejar els diaris,
tampoc pensar gaire
ni preocupar-me per res.
Els mots encreuats
com a obligació única,
i la prioritat del dia.
Viure doncs ignorant
i ignoratde tot i per tots.
Vaguejar indolent l’únic esforç
i el més important a fer.
Després de resoldre els mots,
jugar a escacs amb mi mateix
o al solitari sense fer-me trampes
deixan't que passi el temps.
I viure així com un exiliat,
entre les restes de ma decadència.

PUIGCARBÓ, Francesc (Bloc Anoharra)

“No veure la tele”: “no tengo pacienza pal televisor”, diu la cançó. “No llegir, no escoltar la ràdio/ ni fullejar els diaris”: el primer que fem amb el cotxe parat és obrir la ràdio, us hi heu fixat? Deixar de pensar, de preocupar-se, en un dia de festa. Desaparèixer del mapa metafòricament. Només fer els mots encreuats, jugar sense fer-se trampes, no voler guanyar. Viure com un exiliat, fora del context habitual, “entre les restes de ma decadència”, però viure, que la vida continua exactament igual, encara que sigui amb limitacions. "No veure" ara, per a veure-hi més després.

dilluns, 7 de desembre del 2009

La princesa blava

Però, com deia la Roser,
jo no sóc la nina de la faldella
prisada, que ja ho voldries,
per molt que la mare plorara
la segona vergonya
prou abans del nostre mutu renaixement,
així que pots deixar per a un altre dia
una miqueta més solemne
les mostres equívoques d’equitació:
no seràs mai genet de vigorosa euga.
No em destarifaré, doncs,
amb l’estreny dels teus braços,
ni em fregaràs els llavis amb l’escuma
de tanta boca en aplicada celebració
de disciplinant novella,
amb el fuet de la llum i la brida.
No siga
que la curiositat em desficie el sentit
a guitzes
i comence a despullar les teranyines d’estels
als ulls que em demanen, camp a través,
llençols de batalla.
I el beuratge agradós
d’una boja besada barrine la porta
de la mixtificació als delicats
encaixos veronesos.
I de la llinda se m’esborren tots els panys
de la teua apegalosa estació en fuita.

BESSÓ, Pere Només per a dones

D’entrada, el que crida més l’atenció d’aquest poema és el títol, per raons evidents. Margarit afirma que la poesia diu el que voldríem sentir i ningú no ens ho diu, i el que voldríem dir i no diem. Trobo una idea molt encertada de parlar de “La princesa blava”, el femení del príncep blau. Tenint en compte la repetició de “no”s al principi de quatre versos, es tractaria d’una princesa perquè no es dóna fàcilment, i blava perquè estima, al capdavall.

“jo no sóc la nina de la faldella”: no és un ninot/nina a mercè de l’altre. “per molt que la mare plorara/ la segona vergonya”: la primera vergonya seria l’home, la segona la dona, “prou abans del nostre mutu renaixement” (són enamorats). “no seràs mai genet de vigorosa euga”: segona negació, de la resposta animal en aquest cas (com “la llum i la brida”). “No em destarifaré, doncs”, no parlarà de manera exagerada, com a vegades quan s’està enamorat. “No siga”-tercer no- que “comence a despullar les teranyines d’estels”: a esborrar el que li amaga la poesia, “als ulls que demanen, camps a través,/ llençols de batalla”: la batalla entre home i dona al llit.

Finalment es dóna: “el beuratge agradós/ d’una boja besada” fa explotar la porta d’allò que comprèn els dos sexes. Del llindar “s‘esborren tots els panys” davant l’estació primaveral, “apegalosa”, que representa l'altre, “en fuita”, que s’escapa per tots els racons, que s’esfuma com la bellesa.

diumenge, 6 de desembre del 2009

XXXVI

A mà buida, rosada d’estels.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Com més curt el poema, més sublim. Com menys opulència t’envolti, més “rosada d’estels" t’omplirà la mà. La poesia, la creació, demana austeritat. "La brevetat és l'essència de l'enginy" (Shakespeare). Els estels surten en la nit, quan ha desaparegut la riquesa buida i materialista del dia. La rosada surt en el punt més fosc de la nit, en anunciar-se l'alba.

divendres, 4 de desembre del 2009

Del desig de viure dies amb tu
els meus dits mai no es cansen,
ni els ulls s’acluquen,
ni té pressa el futur.

Assegut a la falda dels anys
assaboreixo, amb avarícia d’infant,
la polpa eterna d’un fruit madur.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (20)

La veu poètica no vol que passi el temps, no per la vida en ella mateixa, sinó per viure al costat de l’altre, que estima com un nen, “amb avarícia d’infant”. La “polpa eterna d’un fruit madur” faria referència al pas de l’enamorament, la flor, a l’amor, el fruit. Un enamorament, per a mi, molt semblant al de Petrarca per Laura. “els meus dits mai no es cansen,/ ni els ulls s’acluquen”: és permanentment amb la finestra, la barana, la porta oberta a l’altre, com ho fan els ulls. És una hipérbole: els ulls sempre s’han d’aclucar un moment o altre. Hi ha aquell poema d’un vers, el XLIX dins Iteràncies, interferències i grafitis de Pere Bessó, que diu: “L’agulla del vent cus una finestreta a l’ull del somni”: el vent, l’art, cus (tenca i alhora obre, com ho fa una finestra), l’ull del somni, el de l’ull poètic (Eyes wide shut, es deia la pel·lícula de Kubrick). L’art fa cec i lúcid alhora, és objectiu i poc racional al mateix temps.

dijous, 3 de desembre del 2009

Lent: llum i matèria

Llepar la sal, la mel, la fel del teu
somriure

Jo que vaig ser sorra i sóc avui
cristall
per obra d'un gran foc,
jo que m'he sotmès
a l'exigent rigor de l'abrasiva talla,
tinc avui poder
de convocar la flama.
Així
el poeta i el neguit i la paraula
sorra, foc, cristall, estrofa, ritme
-ai d'aquell poema que no inflama!

JOU, David

La poesia és la felicitat i el dolor d’estimar, que deia Maurois, “la sal, la mel, la fel del teu/ somriure”. El poeta va passar de ser sorra, terra, allò més orgànic, viu, a la cristal·lització, l’abstracció en la poesia actual. Per “obra d’un gran foc”: el del sol del passat, ha après l’ofici (“estrofa, ritme”) que li permet de “convocar la flama” de nou en els poemes. El neguit transmutat en poesia, com el pas de la sorra a cristall. “Ai d’aquell poema que no inflama!”: del poema que no colpeix, que no sorprèn ni convenç, que és malaguanyat. El poema ha de ser com un llamp, com un volcà contingut. Fet lentament de “llum i matèria”: d’allò immaterial i allò tangible alhora, els versos.

dimecres, 2 de desembre del 2009

No és la pregunta
el que ens angoixa
és la resposta.

PUIGCARBÓ, Francesc

El haiku, el poema, seria la pregunta. La resposta, la interpretació. El poema és un, però les interpretacions múltiples, i la manca de seguretat de la resposta ens angoixa. D’aquí el mèrit de l’intèrpret, que sempre va a cegues.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Vaig pintar la sang dels cossos afusellats.
Llavors, jo no ho sabia;
mentre naixien ocres de tardor, sortíem als afores a pintar.
La soca era ampla i dreta,
la soca on van finir tants cossos
amb el terror de nit i albada clavat als ulls
com una daga.
La terra allà és roja,
potser la sang encara no s’ha esborrat.
El pi era verd tendre, esclarissat,
com els nostres pins de costa.

A l’altra banda hi havia el cementiri:
tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort.
I unes llums velles
amb regust de resines i mareselves
per ungir tots aquells fronts oblidats.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“La terra allà és roja”, potser es refereix a la sang que encara no s’ha esborrat. Roja en els dos sentits, de sang i de republicana. “A l’altra banda hi havia el cementiri: tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort”, dos versos carregats de sentiment, el mur simbolitza allò que separa de la mort, també de manera metonímica, simbòlica. “Per ungir tots aquells fronts oblidats”, es tracta d’una cosa espiritual, l’”ungir”, el que fa la seva pròpia poesia amb aquells morts, després de tot. “Llavors, jo no ho sabia” diu la veu poètica, que pintava “la sang dels cossos afusellats”: no era conscient que pintava mentalment allò del qual després en faria poesia.