Guardes, gelós...

Dins El cau de Calpurni

Guardes, gelós, al càntir de la vida,

l’aigua secreta de la qual no beus,

malgrat la set que saps que tant la vol.

Potser esperes el miracle que faci

de l’aigua un vi magnífic i et celebris,

quan els teus somnis no siguin com fotos

dormint en un catàleg de viatges.

Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol.

CALLAU FORTUNA, Joan

Com l'hora blava. Pagès editors, 2021

Un poema segurament al voltant d'un amor impossible, "l’aigua secreta de la qual no beus,/malgrat la set que saps que tant la vol", tan amagat com desitjat. És guardat al "càntir de la vida", on ha entrat, però d'on no surt. "Potser esperes el miracle que faci/de l’aigua un vi magnífic", que l'altra persona et desitgi com tu a ella, "quan els teus somnis no siguin com fotos/ dormint en un catàleg de viatges": quan es facin realitat. "Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol": perquè el vi acostuma a millorar amb els anys, com esperes fer-ho tu. És un poema al qual no li sobra cap vers, el trobo pràcticament perfecte.

Brossa

Punt per a un recital sobre Brossa

"De vegades ens en sortim", canten els Manel. Aquest poema de Joan Brossa i aquest poema visual de Toni Prat són un exemple de l'escaiença de les coses que fa poesia, tal i com deia Mossèn Ballarín. No pot una imatge correspondre's de manera tan directa a aquest, de fet, tros de poema. "Només connecta", deia Forster. L'esponja condensa una part de l'aigua del mar, de la mateixa manera que un poema condensa part de la vida, i ajuda a retenir els instants de felicitat.

Semblava la mort

Gandia 2010

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre.
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.

PONS, Joan dins L'illa dels arbres vençuts
AdiA Edicions, 2016
Dins Enfilant finestres

Una sèrie de paral·lelismes que sembla que parlin de com funcionen les metàfores en un poema. Sembla, i no és, tan sols és forma. Però al final la forma i el fons coincideixen. A vegades un poeta parla de la mort i és la mort, acaba despullant-se, i no per això és menys poesia. 

També és veritat que fins que no morim ens anem salvant, però al final morirem igual. Un poema dur en aquest sentit.

El meu rellotge

Els instants són fugissers,

el meu rellotge els vol atrapar

en una cursa que cada gambada té premi.

Tota la vida en un instant

 amb el seu horitzó a l’infinit.

El tic-tac del meu rellotge

són  somriures del sol i la lluna.

El meu rellotge i jo

som u.

Els seus tic-tac són batecs del cor

d’uns missatges d’amor global.

El sol i la lluna

li donen corda cada dia.

Cada gambada és un instant infinit,

cada respir un anhel de victòria

i a l’arribada  m’espera la corona de llorer.

El meu rellotge és jutge de la cursa.

SALA VILA, Joan dins Estones amb el meu silenci

El rellotge, per connotacions, seria la poesia de l'autor. La poesia que vol atrapar més que cap altra cosa els instants fugissers, que en cada gambada, cada pas, cada vers, té premi, el de la inspiració. Tota la vida es resumeix en "un instant/ amb el seu horitzó a l'infinit", en l'eternitat del que alhora és efímer. El tic-tac del rellotge, "tic" pel sol, "tac" per la lluna, són els somriures, l'alegria de la vida, de dia i de nit. La poesia i la veu poètica són u, són indissociables. El seu "tic-tac" de nou, són com "els batecs del cor", una nova imatge molt lírica. "A l'arribada m'espera la corona de llorer" del reconeixement dels altres. "El meu rellotge és jutge de la cursa", la crítica també és poesia. L'important és sempre la rosa, aquesta poesia. Brillant, brillant, aquest poema.

És quan corro que hi veig clar

A cada albada
torno a ser carn i ossos. 
Sovint desperto d’un somni 
per viure  malsons 
i, a voltes, sóc la gota 
que cau lliscant 
pel vidre 
o la fusta, plena de corcs, 
empresonada sota el vernís, 
o sóc un punt i a part 
al bell mig de l’infinit, 
atrapat en la semàntica 
de l’existència. 

Tanmateix, em llevo, 
em disfresso 
i em dibuixo somriures 
als llavis 
mentre els ulls em ploren 
en silenci, sabent-se buits.          

- Quantes petites farses                      
dins la Gran Farsa! - 

I suporto hores i hores 
fins que, 
cansat de pensament, 
a cada posta, 
tanco els ulls de nou
 per deixar de ser 
carn i ossos. 
I, allà, on el subconscient 
no entén de disfresses, 
visc altres vides… 
Com aquell que s’atipa 
de vins barats. 

ABELLANEDA, Joan dins 2015 ESQUITXOS D'UNA VIDA... Tot esperant el 27-S

Cada cop que neix el dia neixem de nou amb ell, de "carn i ossos", som plens de vida. A vegades és més dura la realitat que no la ficció. Com una gota, la poesia que fa la veu poètica, o com un corc invisible rere la forma del poema. També com "un punt i apart/ al bell mig de l'infinit", el del poema envoltat del silenci blanc de la pàgina.

Tot i aquesta duresa, ens envoltem d'empatia per lluitar-hi, el que al capdavall només és una "farsa". I quan torna la nit, deixa la veu poètica de ser de carn i ossos per entrar en el subconscient que no hi "entén de disfresses", no se'l pot enganyar pas. Tot i que només és un vi barat en relació amb la vida que es desitja. El títol parlaria d'aquest subconscient de quan es dorm, però en contrast amb el "corro", tan relacionat amb la vida.

Estimar és un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

MARGARIT, Joan dins Des d'on tornar a estimar

El tren en marxa seria com la vida. Si ens aturem per contemplar la vinya que es veu per la finestra, el que s'identificaria amb l'art, aquesta desapareixeria, perquè només té existència en el nostre desig. "Estimar és un lloc", el "terrat llunyà" que em recorda el "des del pis més alt,/ des d'on es veu el mar" del mateix Margarit. "l'estrada buida d'un director d'orquestra", "i els músics tocant sols": quan ja no existeix l'amor de manera tangible, només en l'inconscient. "la teva cambra quan s'alçava el dia", el començament de la vida de manera metafòrica, en una cambra, una part d'una casa, motiu important en Margarit. "el cant d'aquells ocells al cementiri, un matí de juny", perquè  els ocells són senyal d'estiu igual que el mes de juny, i per tant també s'identifiquen amb la plenitud de l'amor. Els tres darrers versos parlarien de com venim de l'amor i anem cap a ell al llarg de la vida.

Algun dia...

A cada nou vers

desenfarfega el poeta

les xarxes del pensament

amb la paciència

que li regala la il·lusió del retorn.

S'estima tant la immensitat!

A cada nou poema

desendreça el poeta

els mots del sentiment.

Intueix que la felicitat

només es presenta al límit del caos,

dins l'espontaneïtat més irracional,

i lluita per retrobar-la.

Necessita tant estimar!

A cada nova paraula

mor un xic el poeta

per entendre més la vida.

Algun dia,

tant s'hi val si viu o no,

qualcú li entendrà

i en aquell moment precís

serà renaixença per un instant...

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

La immensitat d'un vers és veritat que s'estima, perquè amb ell retorna el passat. Amb el poema, la poesia que conté, se li permet al poeta de reviure el sentiment, de continuar estimant. Entenent un poema, fas reviure el poeta, encara que ja sigui mort. Vibrant amb ell també, afegiríem. 

Tot el que envolta, tot el que toca la poesia és embellit per ella, perquè aquest gènere és la més sublim de les arts.

Miralls

Allà on només els moviments són present,

on les mirades blanques es troben

atemorint-se i es posen a lloc.....

Allà voldria anar jo.

Allà on no existeix el revers;

on l'espai, finit, es fa comprensible,

on només el mag pot entrar.

Allà on hi ha l'essència...

Allà voldria anar jo,

a l'altre costat del mirall.

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

Allà on només és present, estàtic, el que no es manté precisament immòbil, on les mirades innocents tenen vergonya, allà és on el poeta s'identifica. Allà on no hi ha cap costat fosc, on es pot abastar tot amb la intel·ligència, on només accedeix la màgia, la poesia; poesia que és el que hi ha a l'altre costat del mirall, del poema. En definitiva, la veu poètica voldria que la vida fos com els versos.

Poeta

Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites a les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d'un mur.
Davant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

Quan escrius poesia generalment et fas un tip de retallar el que no vols dir, talment com se seleccionen i es tallen les roses. El poeta del títol, escrivia a estones lliures en les visites a les obres, cercant "forats de temps" que han acabat sent tota la seva vida, ara jubilat. D'aquest passat en queda un mur desarborat i simbòlic, però a través del qual la veu poètica és conscient de com l'arquitectura l'ha dut a la poesia.

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

Més junts que no pas agafats físicament, els protagonistes del poema celebren amb cava aquesta proximitat, tots dos alhora reflectits en els ulls de l'altre respectivament. "Un home i una dona, en un instant,/ poden equivocarse", pecar, però aquest error, en durar un instant, en no repetir-se ni durar eternament, és absolutament insignificant, ja que no som eterns. I alhora aquest instant és important, i s'enyora, perquè efectivament "no tornarà mai més".

Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,

perquè la pietat és massa breu:

no dóna temps a construir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

veus com un avió s'està enlairant.

Va perdent-se el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

uns anys sense esperances que ja són

els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

com hi ha una altra música.

La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

De les coses bones no n'aprenem res, només dels errors. La pietat, basada sobre l'èxit, no permet de construir cap ensenyança. De la nostra vida, com d'un avió enlairant-se, n'anem perdent el senyal, la mort és propera i alhora la nostra infantesa és més lluny. Els darrers anys, sense esperances, alhora són els més feliços, com ho pot arribar a ser la tardor. La paret de la mort que t'espera et fa viure més a fons. Hi ha sempre més poesia per escriure, com música per composar. Beethoven va ser sord a la vellesa, i componia igualment, amb més força que mai, segurament.

Plors de sang

Segueixo buscant rere els arbres

il.lusions perdudes, segueixo…

Hi ha tantes petjades al camí, tantes…

Tants camins, tants…

I jo no em reconec entre les ombres

i em perdo, em perdo…

Encalço rastres erronis ;

erràtic, errant, em perdo

i a la vora dels precipicis

caic exhaust

entre plors de sang;  i crido…

Hi ha tants crits a l’aire,

tants ressons,

que no em reconec la veu

i m’enyoro, m’enyoro tant…

Em tapo les orelles près pel pànic

mentre tanco els ulls

amb el desig de sentir i veure clar,

però sóc cec i sord i mut…

Ets tu qui em fa alçar

i és per això que em busco als teus  ulls

allà, al fons de les mirades,

on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.

ABELLANEDA, Joan. Dins 2012

Els arbres que s'arrelen són com els poemes rere els quals la veu poètica continua cercant "les il·lusions perdudes". El passat deixa petjades al camí sempre, tot i que són ombres distorsionades on no es reconeix. Els precipicis a la vora dels quals cau, errant, són el risc que corre d'anar errant. Plora sang, tant és el seu dolor. Crida, i ressonen els seus crits, de manera que no reconeix la seva veu en els lectors dels seus poemes. S'enyora molt, com sol passar amb certs passats. Fa poesia amb el desig de "sentir i veure clar", però només és "cec, sord i mut" al capdavall. Hi ha algú que farà alçar la veu poètica de nou, en els ulls de la qual tornaria a "néixer l'espurna primicera de l'existència", l'origen de tot.

Llegir poesia

En acabar aquest llibre de poemes
de Paul Celan, no sé ni què m'ha dit
ni què em volia dir. Ni tan sols sé
si pretenia dir-me alguna cosa.
Els poetes hermètics tenen por.
Poso la mà damunt el llibre ja tancat
i juro rebutjar per sempre aquesta por.
Perquè la poesia, que a vegades comença
sent un paisatge on arribem de nit,
acaba sent sempre un mirall
on un està llegint els propis llavis.
Quin sentit té el contenidor si és buit?
El silenci i el buit són per als àngels.
Per a la por de les escombraries
o les escombraries de la por.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

La comparació entre la poesia hermètica i la pintura abstracta és possible. Les dues tindrien "por" de les escombraries, del món dels sentits, d'allò terrenal, de la carn, i no dels ossos. Les dues són per a sers celestials, com els àngels. El contenidor pot arribar a ser molt bell: però què és una gerra sense aigua? Hom arriba gairebé sempre a la poesia sense entendre-hi ni un borrall, "de nit", però si persevera hi trobarà tard o d'hora alguna implicació amb la pròpia vida, d'això es tracta, precisament. Aquest "mirall" és un concepte bàsic de la literatura en general. "Cap claredat no dorm" és un vers de Paul Celan que és hermètic però que jo entenc, de totes maneres, en dos sentits: si un poeta fa llum, no serà oblidat en la posteritat. O bé: si un poeta és massa clar, no expressarà el que s'expressa en el son, en la inconsciència. Trobo que no és pas gens menyspreable, Paul Celan, tot i que jo he entrat en la poesia a través de Margarit.

[Recupero aquest poema ja publicat en aquest bloc, el 6 d'agost del 2009, perquè el considero interessant]

Les muntanyes (a Olot)

(dos fragments)

Molts cops me us en veniu cap a damunt
que sembleu una mar esvalotada.

-----

La boira fumejant per les muntanyes...

MARAGALL, Joan dins Carnets de viatge per Glòria Casals

En el primer tros, Maragall equipara les muntanyes al mar, perquè, tot i que generalment es contraposen, en el fons són el mateix: un element incommesurable, inabastable, com també ho és el cel.

En el segon fragment, la veu poètica és paradoxal de nou: la boira, freda, fumeja per les muntanyes, perquè és espiritual com el fum, que prové del foc. Un fum tant o més espiritual que la boira.

Els dos fragments són un exemple del concepte de "discordia concors, concordia discors" clàssic, o sigui, trobar similituds en allò aparentment completament diferent.

Lend it a hand

El tens tot el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs que s’enfili, erecte,
al cim del seu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat.
El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant.
Potser, doncs, que no t’hi refiïs.
És el que tens, més aviat,
el cos que ho vol. Veges la solta
d’agraïr-li la voluntat.

FERRATÉ, Joan

Pessoa deia que el defecte del Romanticisme és creure en la lluna com una cosa que es pot tenir. Aquest poema, realista, però molt bell alhora en la manera de parlar de la relació física, el recupero ara. Fa molt de temps el vaig analitzar en aquest bloc, i ara no el veig igual, el trobo deliciós. "Lend it a hand": obre les finestres, si tens desig autèntic, que això no passa gaire sovint. Encara que et sembli difícil de veure la veritat absoluta darrere aquesta relació. Un poema del germà de Gabriel Ferrater que n'és a l'altura.

Túnel

El rodegen el bosc i el cel blau.
La llum s'enfonsa dins la roca
com pel canó d'una arma.
Envoltat per la fosca humida i càlida
-un celler enorme i protector- recordo
el vagó il·luminat dintre del túnel.
Des de la infància ressona encara
la tendresa de ferro d'aquells trens
bruscos i durs com el coneixement.
Aquest coneixement que ara em permet
mirar sense recança davant meu
la boca a la qual m'acosto.

MARGARIT, Joan No era lluny ni difícil

La vellesa i la infància diuen que són connectades. Com l'entrada i la sortida d'un túnel. Entremig, la llum artificial d'un vagó de tren, per exemple. Llum pròpia del coneixement racional, dels "trens/ bruscos i durs". Un coneixement que permet al poeta d'encarar la vellesa, de retrobar "el bosc i el cel blau". En el fons, les nostres vides són com l'instant en què una bala atravessa el "canó d'una arma".

Les roses franques

He vist unes roses - d´un vermell pujat,
d´un vermell negrós - d´un vermell morat.
Penjaven granxant-se - del mur d´un jardí;
ningú les pot heure - no es poden cullir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s ´abasten - ni de dalt estant:
el gipó o el gerro - no s´en gaudirán.
Brillà el sol veuran-les - desde lluny la gent,
donaran la flaire - de bon grat del vent;
mes cap mà atrevida - les apomarà
ni aleana humana - les mustigarà.
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent

Maragal, Joan

Tot el poema sembla una al•legoria per parlar de la poesia, que és com una rosa, però franca, no s’ha de pagar necessàriament per llegir-la. Alhora, no es pot collir, hi és a priori, encara que no l’arribem a entendre mai. No es fa malbé amb el temps, i al mateix temps és lliure i pura com la rosa a la qual es compara. El vent se’ls emportarà, aquests versos, com tot el que és espiritual, però no desapareixeran.

Vibracions

(selecció de dos poemes de Joan Salvat-Papasseit)

Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.

Un cop és fet el poema, deixa de ser de l'autor, d'aquí la "dolça recança". El ventall són les interpretacions que es fan d'un únic nucli, la poesia del Poeta (així, en majúscules). L'ànima del poeta reviu en el lector, en definitiva, que vibra amb el poema.

La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles hi deixa!

Malgrat que el vidre és compacte i glaçat, la pluja, lleugera com és, deixa emprempta en ell. Les "molles" del lector del poema, que sempre altera la idea inicial, fent-la una mica menys transparent, paradoxalment, tot i que d'entrada elimina el glaç. La bona interpretació fa pensar més encara, genera més preguntes.

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

ALCOVER, Joan, dins Capaltard (1909)

Es tracta d'un poema al·legoria que no té pèrdua. El poeta només és un esqueix, fragment de tija o branca que s'enterra per la seva part interior en terra humida perquè hi arreli: en la poesia, esqueix que arrelarà en el cor del lector al qual hagi arribat. Un llampec va acabar amb l'arbre que creixia esponerós. "Al cel he vist anar-se'n la millor part de mi": l'altra persona, o allò més bo d'ell mateix, segurament ha mort. "m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort": espera la mort amb el consol de la poesia. Sense ell, "res parlaria de la meitat que em manca", la seva mitja taronja. Viu per traduir en poesia el seu dolor per allò que s'ha acabat, per fer-ho perdurar malgrat tot.

No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

MARGARIT, Joan No era lluny ni difícil

La vida perduda, el sol de la infantesa que deia Machado, no fa mal a l’edat de la veu poètica, perquè tens la lluna de la poesia. “la luxúria és un llum inútil”: sempre ho ha estat. Les “pèrdues prudents i necessàries” són els oblits de certs amors, és un temps “d’anar-se’n”, de desprendre’s del passat, amb deseiximent. És ara que l’amor s’ha desprès del cos, i “coincideix a la fi amb la intel·ligència”. “Pensa que la gran joia/ que t’il·lusiona/ és ben a prop”, deia la cançó d’un anunci fa bastants anys: “No era lluny ni difícil” de trobar l’equilibri, amb “l’horitzó/ com a mesura de la soledat”, el que li resta de vida que el fa ser conscient del que té. Margarit no és com un altre poeta català que es considera “molt feliç”. La tristesa és la mateixa poesia, que el protegeix de la vida, de les aparences, de les quals sempre n’ha fugit. És un poema esplèndid d’un poeta que es coneix ell mateix després dels anys, com explica en una filmació.