On la neu

Deixa'm que et porti, furtiva,
on la neu és densa, dura i freda
per sentir la mossegada ràpida
de la seva fletxa feta
de lenta memòria.

Cridaràs, dolça, al cruel amanyac,
em retrauràs la covardia antiga
i em duràs, volcànica,
a la fúria de l'aigua passada
que s'ha aturat.

Lluiràs, amiga, en el sol emmirallat
sobre la seva blanca i brillant mortalla
i resseguiràs pregones osques,
trànsits d'estels i vestigis
d'eres remotes.

Pren-me, estimada,
on la neu oculta la saba erta,
i porosa i amarada
promet, salvatge i esquerpa,
l'assaig d'una renovada vida.

LÓPEZ, Eduard dins Relats en català

La veu poètica vol portar, d'amagat, sense que se n'adoni, la seva parella a tocar la neu, metafòricament, que esdevingui conscient de la seva "lenta memòria" (memòria a través del temps), quan, com una fletxa, el fred, la seva fermesa la faci reaccionar.

Cridarà del dolor del fred, i li retraurà "la covardia antiga" (els defectes en el passat) alhora que reviurà, de manera volcànica, "l'aigua passada/ que s'ha aturat", es renovarà la seva passió refredada pel temps.

Lluïrà, de nou, com la lluna, el reflex del sol, i repassarà ferides, estels caiguts i temps passats.

El poeta exhorta l'altra a descobrir "la saba erta", que puja dreta i rígida, íntegra, sota la neu, i que li prometi, tot i que "salvatge i esquerpa" com ho ve a ser la neu en el cas d'ella, un retorn a l'empatia, a la bellesa inicial de la relació, el que seria la meva lectura del poema. Un poema merescudament elogiat.