UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosanas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosanas. Mostrar tots els missatges

dilluns, 21 de juny del 2021

Llampaies



Dels mil embats contra la solitud
n'acaba vençuda, a cops, la llibertat.
Seguir camins marcats sense excepció.
Aïllar-nos massa per viure a la nostra manera.
Trobar el sempre amagat camí del mig.

Carme Rosanas dins Col·lecció de moments

Forster deia que el camí del mig es troba en moviment d’un costat a l’altre. Seria entre la tesi i l’antítesi, la síntesi.
Entre “Seguir camins marcats sense excepció, i “aïllar-nos massa per viure a la nostra manera”, rauria el terme mig.
Que lluitar contra la solitud fa perdre llibertat és una reflexió molt bona. De fet el trobo genial, aquest poema.

dissabte, 9 de setembre del 2017

Llum de sol, llum de lluna




Aquesta coberta seria una molt bona il·lustració de la idea que hi ha darrere el títol d'aquest blog. Una cosa molt gran en una de molt petita. El títol del poemari m'ha recordat el "mig del sol, mig de la lluna" de Gabriel Ferrater dins el poema Cambra de tardor.

Aquí teniu la meva selecció de haikus trobats en aquest llibre. La tipografia en rodona s'escau sempre a Xavier Pujol, la itàlica a Carme Rosanas. 


A l'aigua uns pètals.
el sol de juny amable
allarga el dia.



Cauen els pètals
busquen de nou les branques.
Les del mirall.

(52)

El haiku de la Carme em fa pensar en com a través de l'art, el reflex en l'aigua, els pètals tornen de nou a les branques, encara que sigui de manera més o menys virtual. O sigui, que amb l'art revivim el que no es destrueix, sols es transforma.



El groc dibuixa
la flor de Barcelona
després del xàfeg.




Pètals caiguts
sobre els panots encara
volen ser flors.

(55)

La idea d'aquests haikus és semblant a la de l'anterior imatge. Encara que de forma abstracta, les flors són doblement flors. És veritat que aquest panot és la flor de Barcelona, el seu símbol. Un panot que competeix amb el de Gaudí al Passeig de Gràcia. 



El meu camí
amb el sol ben amunt
entre les branques.




A cada passa 
el revolt se'ns apropa
amb sol i ombres.

(56)

El camí de la vida, tortuós i amb arbres que amaguen el sol, no fa oblidar-lo pas, sempre el tenim present. 



La plaça buida
un matí de diumenge.
Només les passes.




El sol dibuixa
una primera ratlla.
Després inunda.

(57)

El haiku del Xavier parlaria de les passes del que ja ha passat en la plaça buida. El de la Carme parlaria de l'a priori, la "primera ratlla" de sol, que sempre precedeix qualsevol talent, qualsevol enamorament.



M'embadaleixo
davant tanta bellesa.
els haikus dormen.




Vora de l'aigua
els haikus es desperten.
Remor de riu.

(62)

La bellesa s'escauria amb el dia, la vida, així com el sublim amb la nit, la poesia. Els haikus dormen quan s'és viu de forma conscient, però hi són de forma latent.



Floretes blaves
com els ulls de la mar.
Un cel de somnis.




Les flors més blaves
duen el cel a l'heura
una promesa.

(72)

Els ulls de la mar, com els ulls blaus, com les flors blaves, una cosa molt gran en una de molt petita.



La pluja fina
sobre el terra dibuixa
una aquarel·la.




Pinzell de pluja
vorera de paper.
L'art més efímer.

(77)

Les dues sinestèsies, "pinzell de pluja/ vorera de paper", s'escauen molt a aquesta imatge. Un pinzell porta pintura que és líquida com la pluja. La vorera, tot i ser de ciment, s'humanitza amb les fulles, que aviat seran escombrades, com "l'art més efímer".



Ermita antiga.
Campanes de silenci,
toquen les hores.




No hi ha campana.
El silenci repica
en la memòria.

(85)

Podríem invertir-ho: la memòria repica en el silenci. L'ordre dels factors no canvia el resultat, i aquest haiku obté un efecte més gran en el lector. La imatge presa en el moment que hi ha l'ocell de cara a l'ermita té un valor afegit. L'ocell a punt de volar del fotògraf i poeta.

Finalment he de dir que he tingut el privilegi de rebre una còpia d'aquest llibre, i que espero haver-li fet justícia.

Carme Rosanas/ Xavier Pujol Llum de sol, llum de lluna. Barcelona, 2017

diumenge, 11 de juny del 2017

Que ens envoltin els peus els colors més bells




Jordi Dorca em va comentar que en aquest recull de poemes entrelligats de "Quatre veus", de fet és com si les seves autores fossin com D'Artagnan i els tres mosqueters, Carme Rosanas (La Col·leccionista) amb Montse Marcer (Galionar), Dora català (Novesflors) i Marta Sempere (Fanal blau). Quatre apartats corresponents a les quatre estacions, a les quatre poetes.

Totes quatre tenen un bon nivell, cap d'elles desentona, però si hagués de descriure-les per separat, diria que la Montse sol ser la més extensa (seria l'hivern), Dora em sembla la més intuïtiva (la primavera), la Marta és de les més breus (l'estiu), i la Carme té una mica de totes (la tardor). De fet la Carme ja diu:" Ha estat la primera tardor que volia ser estiu./ I la primera tardor que jo vull ser tardor" (178).

Cada estació es reflecteix en l'aparença formal dels poemes des del primer cop d'ull, t'hi sents a dins, de l'època de l'any.

De la Montse destaco el poema de primavera que conté el text de la contracoberta: "vam obrir el flascó dels versos/ i ens en vam beure el perfum" (71). Una sinestèsia que es relacionaria amb la idea de com els poemes no poden ser llegits en grans tongades, perquè, com els perfums, quan n'has olorat tres de seguits ja no perceps l'olor de cap.

De la Dora:"que beguen els llavis aigua dels meus ulls/ que sense dir diguen les meues paraules" (69), tota una idea clàssica dins la poesia, de com ella parla a través del silenci, de com es pot besar amb els ulls. També "Oh nit amada, recer dels meus temors/ dels meus amors reflex" (122). La nit, com el subconscient, com la poesia, encabeix tots els nostres amors, sobretot els frustrats.

De la Marta, "La poesia pot escriure's a la sorra del buit desèrtic/ i sobreviure a les absències. Ungüent  per a les nafres./ Esperó per a guarir-les" (76). De com la poesia és la millor teràpia, de com ens redimeix, de com permet de continuar estimant.

Finalment, de la Carme, "Tinc una rosa empeltada d'amor/ que em pot punxar els dits" (65): el dolor d'estimar, a través de la rosa que se sol identificar amb la poesia. "Que ens envoltin els peus els colors més bells" (148), és un vers de tardor. Els peus, allò més terrenal, envoltat de la bellesa de les fulles caigudes que els permet d'elevar-se, una mica com aquella rajola de Gaudí que trobem al Passeig de Gràcia de Barcelona, un disseny bellíssim per allò que només ha de ser trepitjat. M'agraden molt, també de la tardor, els versos "Recollint el fruit de totes les veremes/ salvant les restes de tants naufragis", així com "I el torbament es mescla amb el benestar" (165). Vivim per escriure, escribim per entendre el que vivim. Aquest torbament em recorda el desassossec de Pessoa, que al capdavall és felicitat, com pot ser-ho a vegades la pluja.

Tota aquesta meravella de poemes, amb algunes aquarel·les de la Carme, fan d'aquest llibre una joia per llegir i rellegir. El fet que els poemes es trobin entrellaçats, o que parlin del mateix tema, fa que, tot i tractar-se de poesia, costi de deixar de llegir.

Quatre veus Que ens envoltin els peus els colors més bells. Tres Cantos: Edición Punto Didot 2017

dimarts, 4 de novembre del 2014

El color de la terra

D'una foto de sa lluna. Il·lustració de Carme Rosanas


Erma, la terra, 
i encara els bells colors. 
Força amagada, 
i suau, el seu traç. En el silenci, criden matolls 
esparsos, com instants ben nets, 
de solitud a l'ànima.

ROSANAS, Carme dins Col·lecció de moments

La terra després de l'estiu, de la plenitud, ara erma, agostada. Però tant o més bella, de manera continguda, de traç suau, no com a la primavera. Amb els "matolls esparsos" que criden com ho fa la poesia. Que parlen de la solitud a l'ànima, la invisible, la més difícil de constatar, la que fa més mal.

dilluns, 22 de juliol del 2013




Entre  fulles  i flors

hi ha els  minuts  que somriuen.

Entre  grocs i vermells

hi ha unes mans  que  pensen.

Entre  pètals  i  estams

la  companyia que  brolla.


ROSANAS, Carme




"Entre fulles i flors", entre la planta i el que aquesta produeix, la flor, hi ha "els minuts", el temps necessari perquè això passi. "Entre grocs i vermells", entre el materialisme i la passió hi ha les "mans que  pensen", unes mans que no només fan sinó que reflexionen, en una oximoron. "Entre pètals i estams", entre la superfície i l'essència, "la companyia que brolla", la que les uneix amb l'amistat, com la de la Glòria de la imatge.