12

Ara mateix voldria saber a qui
m'he de dirigir per publicar
aquests versos de tots els dies.
Que em diguen dia, hora i lloc
on es durà a terme la transacció.
Amb els punts del part del poema
faré el que calga per a la difusió
amplia i eficient d'aquest llibre.
Només parlar amb el benefactor
que m'assegure la distribució
d'una obra que ningú no llegirà.
Així, agrair als potencials lectors
de bestreta la seua col·laboració
en el recolzament de la cultura.
Gràcies per llegir les paraules
de qui no el llig ni la seua família.
A tots vostès, senyores i senyors
jutges de la qualitat del producte,
els encomane aquesta nova lectura.
Adéu, adéu siau per sempre.

NÀCHER, Vicent, Un entre tants

Kundera diu que escrivim per dir en algun lloc el que la nostra parella no vol sentir. El que ve a dir la veu poètica en aquest poema, el que passa a qui escriu això amb els seus blocs: que "no el llig ni la seua família". Però el poeta no defalleix, "amb els punts del part del poema", amb el sofriment de la creació, tindrà l'embranzida suficient per fer-ne difusió. Al final diu "adéu siau per sempre", convençut, en una cognició negativa, que aquest poema no serà rellegit. Jo l'he rellegit i comentat, perquè val la pena.

8

Avui m'has esperat a la porta
de l'Escola d'Idiomes d'Alzira.
I això és tot i això és prou.
I no t'he pogut dir que jo també
tenia esperança de tu als llavis.
He sabut comprovar que no sóc
cap monstre amb el cor sec.
Després d'un dur periple vital
arribes amb tanta innocència
que no puc deixar de veure't.
Hauré d'eixir de les ruïnes
i reconstruir-me tot per a tu.
Ara hauré de pensar que tot
no ha estat mai encara dit.
Tenia tantíssima pols als ulls.
La flaire de flor de taronger
amb els excessos primaverals,
la llum que tendrament ens habita.
Dóna'm la mà o miracle d'amor,
junts solcarem paradisos llunyans.

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Les al·lusions a la cançó de Llach sobre un poema de Joan Fuster, "Criatura dolcíssima", embelleixen aquest poema encara més. "I això és tot, i això és prou", per exemple. Una delícia de poema sobre l'enamorament, d'algú que s'adona que no està eixorc, que no pot ignorar la innocència de l'altra persona, d'algú que fa noves arrels i s'adona que no és de tornada de tot. "Tenia tantíssima pols als ulls" és una imatge molt bella. La mà de l'altra persona seria un miracle d'amor, en una metonímia, amb ella sap que s'estimen.

5

Visc davant de l’estació. Quina sort!
Espere amb impaciencia l’últim tren
que em porte a tu, amor, destí o mort.
Estic segur que quan arribe el meu
no el perdré, t’ho puc ben jurar.
He perdut tants trens, tants alés,
tants cossos que no he conegut per por.
La vida, pur trànsit que em condueix a tu.
No sé com serà el vagó que em toque,
els seients, les finestres, els paisatges.
Amor, que potser siga de llarg recorregut,
o amor de rodalies, directe o sense parades,
amb servei de bar o amb pel•lícula inclosa.
Tots ens mereixem un bon viatge, no?
Diuen que els últims trens són els millors,
sobretot per a mi que els he perdut tots.
Amor sense bitllet de tornada, amor sense
revisors, amor a alta velocitat. Tots som
passatgers d’un tren o un altre, tant se val.
Tots hem visitat tantíssimes estacions.

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Aquest és un poema al·legòric ambivalent: per un cantó el poeta ha de pujar al tren de l’amor, que sempre ha perdut; per l’altre ja hi ha estat, i ja hi és, en un tren. Això segurament és perquè la poesia és aquest tren. Diuen que existeix el primer amor, que existeix el gran amor, i, a vegades, l’últim amor. Que els últims trens són els millors és sorprenent, perquè generalment es considera que és el primer tren el millor. El poeta al final voldria un “amor sense bitllet de tornada”, l’amor “que mai no minva, que mai no mor” (que deia Carner); “amor sense revisors”, que no hagi de tocar de peus a terra, que no hagi de ser demostrat, sobretot no amb papers; “amor a alta velocitat”: un gran amor. No importa gaire el tren, només cal no canviar de destinació perquè sí. “Tots hem visitat tantíssimes estacions”: allà on ens porta la vida sempre de passada, però sempre dalt d'un o altre tren. Allà on es para, es reflexiona, a vegades. Aquest últim vers sí que és el millor.

2

El naufragi voluntari de la paraula,
les hores perdudes d'un ofici,
la vida evaporada davant del paper,
l'energia descarregada del deliri.
Amb l'ego matiner del verb desperte
tots els crepuscles i espere servent
el tumultuós inici del mot impossible,
arquitecte ferm de vegades i indecís,
emocionat de móns increïbles
encete el batec i done ordres,
i el vaixell i la tripulació em menteixen,
les veles el vent les illes perdudes...
És només un viatge, un passeig,
una metamorfosi imprevista,
sé que hauré de tornar a terra
al moll que m'empeny a la mentida
a la falsificació quotidiana,
a l'oblit del punt que sóc
dins d'un planeta on segons diuen
naixen, viuen i moren els humans.

NÀCHER, Vicent, Un entre tants

L'escepticisme d'aquest poema respecte tot el que es considera com a realitat és contundent. Prefereix de perdre's en l'exercici de la poesia que no pas en la vida. Tots els finals de dia se li converteixen en principis. Perd la vida, les hores, per l'art, que és més important que tot al capdavall. Utilitza l'al·legoria del capità, l'ànima, a qui no segueixen el vaixell i la tripulació, el cos: "les veles el vent les illes perdudes...", no hi surt cap coma segurament per connotar l'empenta del vaixell, malgrat tot. Després de la transformació per poca estona en un artista, com el Gregor Samsa de Kafka, el vaixell tornarà a terra, a les mentides, a les convencions. "La vida és en un altre lloc", diu Kundera. No pas "on segons diuen/ naixen, viuen i moren els humans". Un poema que no té pèrdua, i en van dos.

1.

Insomne d’una terra i d’un país
ordene les pedres del passat,
i patesc el coltell de tots els dies
quan el meu cervel em reitera
aquesta passió inútil de lletres.
Perdut pels carrers, els matins,
víctima de les notificacions,
els pagaments, els rebuts infinits,
no encerte de dir-me poeta,
sóc només el pobre vianant
el turista impàvid d’un poble
sense destí, sense principi ni final,
vagabund sense direcció.
I, tot ho deixaria ara mateix,
les comptabilitats, els recursos,
el trànsit indomable, les fal•làcies,
tot per deixar-me dur pels camins
on assedegar-me de pluja,
de canyars, tarongina i mel.
Ara mateix enfilo aquesta agulla…

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Hi ha passats lligats a un lloc que quan hom hi pensa no fan més que desvetllar-te, porten la veu poètica a fer poesia, però de manera contrària a l’“És quan dormo que hi veig clar” de Foix. La seva lucidesa es reflecteix en la intel·ligibilitat d’aquest poema. Considera que la seva és una “passió inútil de lletres”, ja que la bellesa no sol tenir res a veure amb la utilitat. En canvi viu envoltat de coses prosaiques, relacionades amb els diners, que el fan tocar de peus a terra. Ho deixaria tot, però no tenir llibertat es compensa amb tenir cultura moltes vegades. Amb aquest poema, el primer del recull “Un entre tants”, vol començar a alliberar-se de tot el que el molesta, encara que només sigui d’aquesta manera tan immaterial, o justament per això. “Ara mateix enfilo aquesta agulla...”, la del teixit de la poesia.