Síntesi (de deomises)

Hi ha suficient temps per resumir
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?

Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?

Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?

Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?

DEOMISES, dins Itineràncies poètiques, Roda poètica febrer 2012

El poema és estructurat en quatre preguntes, una en cada paràgraf, d'una veu poètica que reflexiona sobre l'amor. Es pot resumir una vida plena d'art ("paraules i imatges") per deixar al descobert els paratges "idíl·lics" antics, origen d'aquesta obra, es pregunta la veu poètica. La felicitat en el retorn del passat es manifesta en el vers "on la joia de viure és melangia de l'ahir", tot i aquesta melangia, qui estima hi troba goig.

Però alhora, caldria evitar els camins plens de "tristors eternes", on no té pietat de tu el destí?

L'amor que li ofereix l'altra persona, potser no pot cabre en una vida sense perdre's?

Podrà evitar de sumar a l'enyor que té de l'altra persona la seva absència definitiva, es pregunta per últim. Totes aquestes reflexions contradictòries portarien a la síntesi que s'intueix darrere el poema entre passat, present i futur.

Insol(v)ència

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

DEOMISES dins Itineràncies poètiques

Bellíssim sonet: a la primera estrofa plantejaria com es pot pagar allò material amb el que és espiritual, els versos. Però el qui no pot pagar de debò és el qui representa allò físic. La buidor del seu cos, els seus "llavis famolencs", de totes maneres, es mereixerien més. "En el mar del desig", el mar que envolta tota relació, finalment el sentiment de l'altra persona, feble com és, naufraga, i hi ha la mort irreversible del que es considerava amor. De la "mar del desig", a "la mar de la solitud", paradoxalment. En el silenci reflexiu que necessita la veu poètica després de la vivència frustrada. La insolvència del poeta ha estat violentament sacsejada per "l'embat insolent" que ha acabat amb la relació.