UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 19 de juny del 2012

Bellums 13: Claror

No puc renegar del somni,
com no ho puc fer de la pluja
ni tampoc del vent del desert,
que són tossuts companys
que van amb mi tot el viatge.
I és cert que em llasta el pas
el rovell de la meva ànima ,
i no tinc cap frontera a prop
ni cap mapa per guiar-me.
Però quan cau la nit ben negra
i els estels filen la seva xarxa,
vénen de nou sons i imatges,
cançons a penes mussitades.
No et rendeixis ara, em parlen,
no esperis l’alba que ja ve,
no l’anhelis, que ja fa via,
i et clourà els ulls la seva llum
i et negarà el pit i la boca
la humitat de la rosada. 



APPA, Franz. Dins Et vaig veure en un somriure


"L'amor no pot fer-se desertor", he llegit alguna vegada. Tampoc pots renegar dels somnis, de la pluja o el vent del desert, dos elements que són "tossuts companys" en la seva duresa al llarg de la vida. El "em llasta el pas/ el rovell de la meva ànima" és una imatge punyent de les dificultats a la vida per anar endavant. És com vivim tots la nostra existència, sense mapa. Però només cal resistir, perquè l'alba acaba arribant encara que no l'esperis. I la rosada "et negarà el pit i la boca" amb la seva bellesa, companya de la claror.

3 comentaris:

novesflors ha dit...

M'ha encantat aquest poema. M'hi sent totalment identificada.

Sílvia ha dit...

Resistirem, jo també m'identifico plenament amb aquests versos.

Helena Bonals ha dit...

novesflors i Sílvia: gràcies a les dues!