Hi ha algú que conta una rondalla
i la penja al pal major
per alegrar la nit del navegant.
Una estona que el mar queda lliure
dibuixo pescadors de mareperles
a la dreta del mapa.
Quan passo vora el port s’estova l’aigua
sols de veure’m els ulls.
Llisquen ciutats senceres sobre el mar
fins que trobo la porta
que potser ja has tancat.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

El navegant, la veu poètica, que transita per la vida, trobaria consol en “una rondalla”, la literatura. Cercant les mareperles, la poesia, en el mapa que la guia. Els ulls sembla que li ploren, per això “s’estova l’aigua/ sols de veure’m”. Quan el navegant troba la porta a una ciutat, aquesta probablement serà tancada. A la vida, després de la sort del principiant, moltes vegades s’arriba tard.

Arbre vençut,
admira el foc i la brasa,
i aquesta guspira tan dolça de llibertat.


O el llot immens, maldestre,
on sempre més rauràs.

DORCA, Jordi dins Itineràncies poètiques

La vida ens porta indefectiblement a la decadència i la mort, però aquesta pot tenir malgrat tot una guspira de llibertat duradora amb la creació poètica, aquest foc d’artifici que són els versos. Val la pena d’escriure poemes per transcendir una miqueta, de cremar tot transformant-se en un instant de bellesa, per no anar a raure simplement al llot.

Cistells de fruita

Ja són buits els cistells de la fruita madura.
La nostra primavera és un record que emigra
a la terra del fred. Fórem hostes dels déus
i em vas donar la vida, amb les mans transparents
quan em tocaves l’ànima, amb la pell i amb la sang,
amb la tarda que espera un amant que no arriba
i la llum que s’escola per les persianes closes.
I arribaves i tot renaixia de sobte
com una gran certesa: eres els camps de blat,
l’assutzena i la fruita que madura a l’estiu,
un cos evanescent en la tarda morosa
i el vent que arriba lent i fa plorar les roses.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

L’altra persona ha estimat la veu poètica “amb la pell i amb la sang”, en cos i ànima. El món exterior s’escolava “per les persianes closes” abans de conèixer-la, que malgrat tot no han pogut impedir el seu pas en la seva vida i la seva poesia. Amb ella era com un renaixement, amb la preciosa imatge de “la fruita que madura a l’estiu”. Era una qüestió “evanescent”, espiritual. El millor és el vers del final: “i el vent que arriba i fa plorar les roses”. El vent, la poesia; les roses, els poemes, que els fa plorar aquest vent, que els omple de sentiment.

Coquelicots

El gall és una rosella sonora
Saint-Pol-Roux


En la plenitud
de l’ovació, ai, amiga,
els teus babols s’obrin.

BESSÓ, Pere del Llibre de haikus, 2009

“El gall és una rosella sonora”: per l’estridència del vermell sobre el verd o el groc dels camps. Una sinestèsia fantàstica per a una època de l’any feta de contrastos. L’ovació aparent, metafòrica de la rosella, ho seria perquè la rosella obrint-se s’assembla a dues mans aplaudint. S'ha dit que un capoll és com l'enamorament contingut, que encara no ha esclatat, cosa que la veu poètica sembla desitjar.

Arribada

Venies pel carrer travessant un hivern
que encara es commovia. Era perquè arribaves.
Entreobries la porta i deixaves enrere
l’olor del vent gelat, aquell soroll metàl·lic
que abaltia les mans, els ulls i les mirades.
Aleshores entraves i portaves amb tu
tot l’escalf d’aquell temps de la teva presència:
desvetllaves la casa del seu son hivernal,
obries els espais, tocaves el piano
i observaves el mar des de la teva alçada
d’ocell que sempre torna quan l’hivern se n’ha anat.
Amb un amor així poblàvem els racons
d’una terra infinita de llum i de bellesa
i amb la llenya de l’arbre de tot bé i de tot mal
enceníem el foc de la nostra tendresa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit . Barcelona: Viena, 2010

El primer poema d'aquest llibre i es diu "Arribada", simbòlicament, ja que descriu l'aparició en la seva vida de l'altra persona. Una entrada "travessant un hivern/ que encara es commovia": una metàfora, aquesta imatge, que agafa un període de temps, el de l'hivern, per parlar de la buidor de la seva vida fins que ha arribat l'altra, com la primavera i les orenetes tornen. "i amb la llenya de l'arbre de tot bé i de tot mal", una imatge bíblica per parlar de la passió física indirectament, com n'hauria de parlar sempre un poeta. Un deu de poema, molt líric i molt entenedor alhora.

Plou

Continua plovent. Miro pel finestral que em porta el record de la teva absència. Tot el dia que plou i els carrers s’omplen de perles perdudes que se’m vessen dels ulls i cerquen un refugi en els teus. Plou i els tolls et reflecteixen el rostre mentre amb les passes desfaig la teva silueta i m’allibero de la tristor d’un temps pretèrit, en què la felicitat em naixia només de veure’t cada matí. Avanço i amb el moviment dels peus el record de tu s’escampa com petites onades que et desdibuixen el contorn i esborren tot el que em deixares. Les petjades desapareixen al meu pas, i plou, i els parcs es vesteixen de gotes que cristal•litzen als arbres. Els gats s’amaguen rere els vidres enyorats del dia que els allunya de la llibertat i devessalls de pluja llisquen entre els pètals de les flors plorant pel nostre amor. Són com la seda sobre el teu cos. Encara plou, i l’aigua no troba el teu amagatall, i així t’enyora, oculta entre la gent. La ciutat s’inunda, i la pluja que mor al meu abric ens guarda el secret, mentre et continuo buscant en un racó de paraigua.

Alba Martínez Bartel, Amaneciendo en ti, Badalona: Editorial Òmicron, 2011. Pròleg d’Israel Clarà

El finestral és el que ens obre a l'exterior, als altres, amb l'empatia, d'aquí que si hi ha un dia sense sol, sense "bona vista", li recordi la seva absència. Les perles perdudes per dir les gotes d'aigua és una metàfora que fa pensar en la poesia, feta de petites gotes, lletres. De fet la poesia se sol identificar amb la pluja tant com amb la nit. Un sol potent seria més aviat prosa. Els tolls reflecteixen el rostre de l'altre, perquè la poesia és com un mirall a voltes. Les seves petjades desapareixen, alhora que les gotes "cristal·litzen als arbres", transcendeixen en la poesia, s'immortalitzen. L'aigua, la poesia de nou, personificada, i que cerca les paraules exactes, no troba l'amagatall de l'altra persona. I la veu poètica continua buscant en un racó de paraigua, en la llar protectora, en el seu interior, ja que no pot fer-ho fora, el seu record. Poema en prosa que utilitza la pluja per parlar d'allò líric, en definitiva.

Les roses franques

He vist unes roses - d´un vermell pujat,
d´un vermell negrós - d´un vermell morat.
Penjaven granxant-se - del mur d´un jardí;
ningú les pot heure - no es poden cullir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s ´abasten - ni de dalt estant:
el gipó o el gerro - no s´en gaudirán.
Brillà el sol veuran-les - desde lluny la gent,
donaran la flaire - de bon grat del vent;
mes cap mà atrevida - les apomarà
ni aleana humana - les mustigarà.
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent

Maragal, Joan

Tot el poema sembla una al•legoria per parlar de la poesia, que és com una rosa, però franca, no s’ha de pagar necessàriament per llegir-la. Alhora, no es pot collir, hi és a priori, encara que no l’arribem a entendre mai. No es fa malbé amb el temps, i al mateix temps és lliure i pura com la rosa a la qual es compara. El vent se’ls emportarà, aquests versos, com tot el que és espiritual, però no desapareixeran.

Ronsard contempla la rosa

No tot són roses.
Hi ha herbes que ens enganyen
el tracte amb les olors.
Què tocar? Quan tocar?
La vida avança cega,
victoriosa i pura
en el seu laberint
de tendresa i desig.
Colliu les flors abans...
I quines són les flors?
La saviesa pensa,
o oblida el pensament?
Només resta la tarda,
la tarda que suavitza
l'excés de sol del dia,
l'excés de la tempesta,
la tarda, que ens esforça
a esdevenir nosaltres
i a ser enllà de nosaltres.

RONSARD, Pierre de

Entre el Carpe Diem -o la saviesa que dóna l’edat. Davant els raonaments, el seny -o bé la passió, la intuïció: amb què quedar-se, què és millor? Com saber si el que collim és una rosa, si val la pena un amor, quan és una qüestió tan immaterial que no la podem percebre amb els sentits? Avancem amb innocència pel “laberint” de les nostres relacions, però sols a la tardor de la vida podem fugir del nostre egoisme, amb “la indulgència que confereix l’edat” que deia Maurois.

(Poema comentat fa dos anys, que crec que val la pena de recuperar per Sant Jordi)

El Miquel i l'Olga tornen

Calleu, nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi
I, amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu finestres i correu cortines.
Poseu els nens al llit; si dormen, mireu com respiren.
Perquè, si és bo o és dolent, no importa molt ara mateix.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Voleu, amables pretendents, fins altres braços que us valorin
I, pel camí, no pregunteu, deixeu que el nostre amor es fongui.
Guardarem com un tresor les vostres panxes, les carícies,
I ho jurem, per un moment, ens pensàvem que podíem
Però, si truca algú, no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents.
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia.
Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem, així és la vida:
T'equivoques d'uniforme i dispares a qui més estimes;
T'equivoques de remei i va i s'infecta la ferida.
I, alguna estona, què us penseu?, també ens agrada estar contents.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem fer.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
Ai, Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé!
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

GISBERT, Guillem, dins l'àlbum 10 milles per veure una bona armadura de Manel

El Miquel i l'Olga són de tornada de tot, volen la seguretat, no volen ser valents, ni córrer riscos. Perquè t'equivoques i fas mal. A més, només volen "el just per viure bé". Però, malgrat tot, s'acaben equivocant, perquè és evident que només s'equivoquen els que fan les coses. Una delícia de cançó.

I et guardo entre els jardins de la meva memòria
silent en les converses, en les remors ingent,
llunyà en el temps, l'espai i el nom de la infantesa,
allà on s'esquincen cicles d'esferes transparents.
Perquè en sàpigues fer les joguines maldestres
que et permetin tornar, retornar i retornar-nos
a una altra pluja, a algun cel blau que, sense tu,
giragonsi la llum d’albades intangibles.
Perquè et sàpiguen dir els meus ulls novament
i tantes nits obscures que he il·luminat de vida,
amatent, tan sols, sempre, a l’oasi d'amor
que has deixat per deserts amb dunes innombrables.
Revinclarà el solstici de la sang i l'enyor
per fer-te ponents nous d'insomnis sense límit,
i et tornarem els noms sense espera ni fi.
Et guardo entre els jardins de la meva memòria
un racó de paradís.

CLARÀ, Israel, Un racó de paradís , 2005

El poeta guarda en els jardins de la memòria, una illa de bellesa, el record de l'altra persona. Aquesta es fa notar pel seu silenci, absència, en les converses, el dia, i per ser grandiosa quan els altres només fan remor, la nit. És llunyana com el passat i l'espai de la infantesa. L'altra persona ho és tot, "pluja" i "cel blau", tristesa i alegria, que , en ser absent, portarà a "albades intangibles", les de la poesia, que "tantes nits obscures" ha il·luminat amb els seus versos. El solstici i el ponent, els punts màxims on arriba la seva claror, es tornen "noms sense espera ni fi", una metonímia per parlar de la poesia de nou. Hi ha una correspondència entre l'"oasi d'amor/ que has deixat per deserts amb dunes innombrables" (bellíssim) i els "jardins de la meva memòria/ un racó de paradís". Segurament que no faria poesia si no fos per l'altra persona, amb la poesia li queda un racó de paradís, com un rastre de neu que encara no s'ha fos ni ho farà.

M'he buidat de tot odi, de l'espera de tu
que em corseca per dins i em pren els somnis.
T'he retrobat intacta en aquests cels,
sota els paisatges breus d'aquesta illa nocturna.

Fruita fresca, llimones, uns ulls que són ponent,
les vinyes cap al tard, una estranya promesa;
i sempre en marea alta la teva absència trista,
que desfàs quan arribes, quan et tornes record.

Em vas donar l'amor que vaig desitjar un dia.
Dóna’m ara la vida per combatre la mort.

CLARÀ, Israel, L'illa dels morts, 2008

L'odi i l'espera de l'altra, el passat, prenen els somnis a la veu poètica, que se'n buida, per retrobar l'altra persona intacta en els "cels" i "l'illa nocturna" de la poesia. També és poesia "la marea alta" de la seva "absència trista" quan es torna record. Ella li va donar l'amor de la llum del sol un dia, ara li demana que il·lumini la lluna de la nit, de la mort, que li permeti de lluitar "desarmat", que diu Margarit.

Sense alè

Dins el silenci del camí
treu fum sense alè
el meu pronom ferit d'amor.

DORCA, Jordi dins Itineràncies poètiques

Jordi és un nom que encabria un pronom personal, "Jo". Aquest nom es refereix a algú (tot i que no crec en l'ànima de les persones) que, en el silenci que envolta la poesia, "treu fum sense alè" en els versos. Com en Gabriel Ferrater, el motor constant de la seva poesia són els seus amors frustrats.

Sense basarda

Ho sé del cert:
de les febleses del crit ferit
ja mai no n'hauré cap resposta.

Però mal que sigui a deshora,
el fanal blau sense basarda
amb la seva veu ja em conhorta.

DORCA, Jordi dins Itineràncies poètiques

"Ho sé del cert" (però "ningú es pren seriosament els poetes", o sigui, que pot ser perfectament fals): el crit que fereix i és ferit alhora no tindrà cap resposta, però pot ser conhortat a posteriori amb la poesia, de Fanal Blau en aquest cas. La basarda és anul·lada amb ella. Amb un poema tan ben escrit, també.

Vertical

Vertical la dansa.
I drecera del riu.

Esmolada deu.
I brama d'ardent desig.

Dorca, Jordi dins Itineràncies poètiques

La cascada, no anomenada, és metàfora de la passió, la "brama d'ardent desig". És una dansa vertical, en els múltiples raigs de l'aigua, una "drecera del riu", perquè amb ella tot va més ràpid. Però al capdavall tota aquesta passió és continguda en el poema, i no en surt. Com "l'ardent desig de Kafka de tenir una vida natural, i la seva determinació de no cedir-hi mai", que deia un seu biògraf.

Als poetes

Nosaltres, als poetes,
els ho devem tot
en la vida:

l'amor, el conhort,
la franca llum de les paraules.

DORCA, Jordi pel Dia de la Poesia 2011, dins Itineràncies poètiques

"Nosaltres", els que tenim una mínima sensibilitat, normalment els devem aquesta mínima sensibilitat als poetes. No sé què és primer, és un peix que es mossega la cua. Els ho devem tot en la vida i en l'art, sobretot "la franca llum de les paraules", sincera, íntegra com un nen. Els que algun cop han estat tocats pel llamp de la poesia ho saben bé.

Prenc cafè amarg en un poble trencat
i intento omplir tres fulls
amb uns mots trossejats per lleis físiques.
Esquitxo el cel amb gradacions de sang
i el paper es torna groc, rovellat.

Un temps enrere vaig voler la glòria,
i creia que els migdies eren meus,
mentre tu projectaves desencants
a l'ombra espessa d'heures
i bardisses llunyanes.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major

El cafè amarg ho és simbòlicament, és la veu poètica que és trista, com el "poble trencat". La ploma esquitxa amb la sang de la seva vida, convertida en tinta, allò ideal que voldria aconseguir. Mentrestant "el paper es torna groc, rovellat", es fa gran fent poesia. "Un temps enrere vaig voler la glòria" la incerta glòria d'un escriptor, que creia que la vida en el seu zènit del migdia era per a ella, mentre la poesia continuava projectant "desencants" del passat, més importants que el migdia, amagats rere "l'ombra espessa d'heures/ i bardisses llunyanes", els versos que tendeixen a escampar-se com l'heura, com les onades que genera una pedra a l'aigua.