El meu cos és una casa.
Un enterat diu que tinc les finestres boniques
i ma mare diu que tinc l'arrebossat suau
i el terrat endreçat.
El menjador és ple de sang,
continguda i bona,
i budells eficients
i òrgans que fan la seva feina.
Casa teva també és prou agradable.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

La forma del poema és com el cos. Atractiu per fora, contingut per dins, funcional a més de bell. El poema d'algú altre que t'inspira el teu també és així. L'"enterat" seria el crític.

Perdre't és com anar amb banyador.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

Perdre algú que et feia sentir protegida és com quedar-te pràcticament despullada, amb l'única forma exterior d'un banyador. Perdre la inspiració també.

Dorms al meu costat com una muntanya
i ni tan sols ronques,
i ni tan sols abraces.
Algunes nits, els records
pugen com rots de pair
i, l'un darrere l'altre,
deixeu de ser homes
per ser literatura.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

La situació és força clara: l'home que dorm al costat de la veu poètica és "com una muntanya", es fa molt pesat, sense roncar ni abraçar, sense ser real. Això dels "records/ que pugen com rots de pair" és una imatge molt poc lírica, però molt efectiva, es tractaria de mals records. "deixeu de ser homes/ per ser literatura", una manera de dir que les seves relacions són mentida al capdavall, perquè "literatura" s'associa amb falsetat normalment, cosa que no passa tant amb "poesia".