Plotí va dir

Plotí va dir que la natura calla,
i el vell roure em somriu,
tot ell mots i murmuris. La rialla
del pigot sento, clara, vora el riu.

Lliscant dels arbres, parla la neu pura,
paraules blaves diu l’estany, quiet.
La natura ens murmura,
però només a mitges, el secret.

MANENT, Marià El cant amagadís, 1986

La Natura (en majúscula) podria en el fons no ser res més que una metàfora de la Poesia, que segons Plotí, calla. Però la veu poètica ha detectat mots i murmuris en ella. “La Natura” ens murmura/ però només a mitges, el secret”. Una poesia és bona tant pel que mostra com pel que amaga, tant pel que s’hi posa com pel que s’hi treu. L’important és que hi hagi un cert misteri, que no es doni tot mastegat. Cal no rendir-se a la primera lectura (a vegades n’hi ha prou, però). Després, si es mostra gaire difícil d’entendre, el lector ja passarà a una altra pàgina, perquè potser aquest poema no va dirigit a ell.

La neu que es fon

La neu que es fon és una blanca
geografia: illetes, continents;
i una zoologia: hi ha daines, arments,
foques al mar i un ibis a la tanca.

Talment el son, fosa la llisa
unitat vigilant, conjura un món
de solatge, més viu i més pregon,
que la tenebra irisa.

MANENT, Marià La ciutat del temps, 1961

Aquest poema em recorda una cançó, de petita, on es diu: “vosaltres” -les campanes- “sou la veu de ma infantesa, neu que es fon”. El que es fon en aquest cas és la “unitat vigilant”, o sigui la consciència diürna, ja que el son “conjura un món/ de solatge”: el pòsit que deixa un líquid, metàfora del que resta en l’inconscient. Allò “que la tenebra irisa”: allò menys racional, fa sorgir els colors de l’arc de Sant Martí en els poemes. Aquest món és, doncs, “més viu i més pregon”, perquè per a un poeta sempre és així de real, un poema. Les "illetes, continents;/ i una zoologia" es poden referir a una altra vida, aïllada, en el cervell, en l'obra.

Appassionata

Darrera el teu somriure delicat s’endevina
la teva ànima ardent,
com a l’abril, una tarda de vent,
brilla la posta d’or enllà d’una glicina.

MANENT, Marià L’Ombra i altres poemes, 1931

El somriure delicat seria com la superfície d’un volcà, que no en mostra l’interior ardent, només s’endevina. És un “ardent” semblant al d’una posta de sol, o sigui, molt contingut, al capdavall. La poesia també sol amagar i mostrar alhora una cosa molt profunda en pocs mots, en un vers. Per cert, es pot ser apassionada en més d’un sentit, penso, la “tarda de vent” del mes d’abril en seria una imatge, d'una certa passió.

Les acàcies salvatges

Les acàcies salvatges s’estan vora el camí,
esveltes, amb la vesta molt tènue i florida.
El capvespre de maig exhala un aire fi
i la flor queia, lenta, amb l’aroma esvaïda.

Tal, les dolces amigues, en la pàl.lida llum
d’algun record llunyà, esveltes i lleugeres:
el vent imperceptible fa un vol de cabelleres
i cada ombra diàfana deixa un poc de perfum.

MANENT, Marià La collita en la boira 1920

Les acàcies, equivalents de “les dolces amigues”, vora el camí de la vida, amb el capvespre perden flor i aroma. Però “el vent imperceptible” de la poesia, de cada ombra de noia “diàfana”, recolleix “un poc de perfum”. El que queda de cada dolça amiga, allò que semblava perdut per sempre, el poema ho ha recollit, a través d’ell els seus amors perduren, fins i tot els que no han pogut ser. Són salvatges, les acàcies, perquè no han estat domesticades, doncs.

Moment

Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l’atzar
té la color més gentil de la platja,

El gessamí que ara portes al pit
posa un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.

MANENT, Marià La collita en la boira, 1920

Poema-sinestèsia: tot desemboca en associar el perfum del “gessamí que ara portes al pit” amb “la lleu aroma del teu esperit” (de la noia). Com si el perfum de la flor anés associat a la seva ànima. És un “moment”: el que dura l’alenada, l’instant fugisser on se li manifesta de manera clara el seu esperit, com un llamp. El poema, llamp al seu torn, recolleix aquesta idea, en un altre moment. I “la trena (...) té la color més gentil de la platja” és una altra sinestèsia, barreja els sentits, el color, i una idea com “gentil”. Tantes sinestèsies per fer referència segurament, al capdavall, a la metàfora del “diàleg dels pins i la mar” que és preciosa, parlaria del contrast entre la terra i la mar, com entre la vida i l’art, entre el gessamí i “la lleu aroma del teu esperit”.

Lluna de gener

A fora fa una nit d’argent molt clara,
i jo arraulit vora del foc mesquí!
La lluna està vetllant com una mare
el llogaret, l’alzina, l’estany que s’adormí.

Prou sento com un gran desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m’estic vora el meu foc mesquí.

MANENT, Marià La branca, 1918

Una d’aquelles frases que s’escau més vegades a una obra d’art és aquella que diu “l’home se sol trobar entre el seu anhel de transcendència i la seva consciència de finitud”, que he llegit algun cop. Marià Manent, catòlic, molt intel.ligent, i de “peus” mètrics “forçats” (segons Pla el 31 de gener del 1919 a El quadern gris), es troba entre el crit agosarat de la lluna de gener, que denota fredor extrema -“Fa fred pels estels”, que canta Llach- i el foc dins de casa, l’escalfor de la seguretat. En el conte “Els morts” de James Joyce, dins Dublinesos, també es contrasta l’escalfor buida de la casa i la fredor plena de romanticisme de l’exterior. “Però m’estic vora el meu joc mesquí”, diu Manent, no es veu amb cor d’arriscar-se. En el conte de Joyce, un personatge “mor per amor”, simplement perquè s’exposa al fred, estant malalt, lluitant per la seva estimada.