Els nostres cossos...
De seda s'han vestit
per despullar-se'n.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre, Sense mi, 2001, dins Imparables. Una antologia

Segur que aquest poema es pot interpretar de moltes maneres, però aquesta és la meva: la poesia es vesteix de seda, de versos, per ser entesa i despullada pel lector al seu torn. El poema, doncs, és sempre noble com aquest teixit, i cobreix el que diu el poeta d'encant i bellesa, com una làmpara cobreix la bombeta.

La primera passa

De res te’n penedesques.
Qui no gosa
callar-se l’esperança no mereix
un altre mot de sort tan vana.

Pensa
com mirares la llum més pura.
Viu
la fúria terrible de no creure’t.

Digues que sí. L’absència corromp.
Torna a fer sempre la primera passa.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre (Els adéus, 2000), dins Imparables, una antologia

No t’has de penedir de res com no sigui del que no has fet, ve a dir la veu poètica. La primera passa s’ha de fer per ella mateixa, no per esperança, que cal callar. L’èxit no es busca, es troba. Cal recordar la llum de quan has estat fora de la caverna, i no defugir la falta de fe en la teva vida actual, “la fúria terrible de no creure’t”, el teu escepticisme. La solitud és pitjor. Sempre val la pena de fer la primera passa, amb la qual no saps pas on pots arribar.

A l’atzar

I bé seria, si no res tinguera,
benaurat de saber-me en la mancança
de l’única certesa que m’importa.

No me’n sent digne, encara que l’auguri
de l’oracle s’enganye de fortuna.

Afirme en cada sí l’entusiasme
de buscar i trobar.
Em cal la vida.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre Els adéus, 2000, dins Imparables. Una antologia

Si no tingués res, si fos mort, tampoc tindria la poesia, per tant té sort de saber-ho, per a la realització d’aquesta poesia. No se’n sent digne, de viure més, si no li ha de servir per a l’obra, encara que li vagi molt bé. Li cal la vida, sempre en contradicció amb l’art, per poder portar a terme precisament aquest art. No voldria tampoc ser mort en vida, li cal buscar i trobar, no que li sigui donat tot o tret tot d’entrada. “A l’atzar” és com funciona la creativitat, mai és segur que trobis la bona idea. Després de buscar i trobar, ha trobat que li cal la vida.

De segona residència

Amor, l’oblit, desig, i la luxúria
d’acomplir-se el moment, de proclamar-lo.
Senzilla aquesta pau, i sense espera
viure en silenci la primera joia.

Només qui dubta amaga la certesa.
Només celebra qui s’obstina a creure.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre Els adéus, 2000, dins Imparables. Una antologia

“Amor, l’oblit, desig, la luxúria”: coses entremesclades que porten a la joia del moment, viscuda sense espera, però en el silenci i la pau de la poesia. “Només qui dubta amaga la certesa” com els núvols amaguen la lluna o el sol. Només celebra el qui és tossut, apassionat i individual, que venia a dir D.H. Lawrence: el qui té fe, el qui a més d’obstinat esdevé tenaç. Aquest pot arribar a trobar la “segona residència” de l’amor: la poesia.