Fa 1 hora
divendres, 9 de novembre del 2012
I és cru l'hivern
quan, ai, la rosa es dreça,
febrós miratge.
KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012
No us penseu pas que s'estima més a la primavera. La contenció, la cruesa de l'hivern fa lluir molt més la rosa de l'amor entre la neu blanca, per molt miratge que sigui (o sigui, una mena de rosa virtual, no gaire física). Anar contracorrent pot ajudar, fer-te vell o ser un infant no vol dir tornar-te, ser insensible.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
13 comentaris:
Les coses insòlites són les més valorades.
Preciós haiku. I brillant la teva explicació, com sempre.
Glòria,
sí, a la primavera hi ha un excés de roses perquè puguin ser valorades com cal.
A vegades allò de una flor no fa estiu pot ser tan cert i tan erroni.
En aquest cas seria erroni, porquet!
Nua la rosa
s'adorm al jaç violeta.
Espera l'alba.
Bonic El haiku i excel·lent el teu comentari.
Però primer has d'haver viscut un excés de roses a la primavera per sentir aquest febrós miratge. Un haiku perfecte i ben acompanyat com sempre per la teva lúcida interpretació!
L'hi has trobat l'espina que riu amunt es congria.
Això ho entenc perfectament.
Aquest poema esperava l'alba, Descabdellant.
Estic d'acord amb tu, Sílvia.
Un haiku del llibre de l'Anna Rispau
Ventall d'haikus
El sol davalla
les parpelles es clouen
Comença el sommi
Un haiku del llibre de l'Anna Rispau
Ventall d'haikus
El sol davalla
les parpelles es clouen
Comença el sommi
Gràcies, Roser, ja l'he comentat.
Publica un comentari a l'entrada