Prediràs la recol·locació de cada mot
o platja. La fi del setge. Ella, desmesurada
comptarà fins a tres i serrarà les dents.
Llavors tu et lleparàs la punta
dels dits per passar, salvat, la pàgina.
SALES i SARIOLA, Martí Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països catalans
"Prediràs": la monotonia que mata tant l'amor com l'art. La platja és feta de molts de granets, com els mots en qui parla, o en qui fa poesia. La recol·locació de cada mot és el que representaria la platja, les onades arriben, recol·loquen els mots. La fi del setge, provinent del mar, és equivalent a la fi de la passió. "ella, desmesurada" ho és en la seva demostració de rebuig. Allò que li permet de desfer-se'n més honorablement, i "passar, salvat, la pàgina" de la relació.
diumenge, 30 de maig de 2010
dijous, 27 de maig de 2010
Quan l'illa fou un punt
la mar em va obrir els braços.
PORTEROS I LIROZ, Helena
Quan has aconseguit allò més local, aconsegueixes el més universal. L’illa podria ser la mateixa poesia, en un poema petit com aquest, que, com tot bon poema, prova de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Vist d’una altra manera, quan et concentres en allò concret, en els sentits, en la mètrica, per exemple, de rebot et ve la mar, allò immaterial, les alegries venen on menys te les esperes.
la mar em va obrir els braços.
PORTEROS I LIROZ, Helena
Quan has aconseguit allò més local, aconsegueixes el més universal. L’illa podria ser la mateixa poesia, en un poema petit com aquest, que, com tot bon poema, prova de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Vist d’una altra manera, quan et concentres en allò concret, en els sentits, en la mètrica, per exemple, de rebot et ve la mar, allò immaterial, les alegries venen on menys te les esperes.
dilluns, 24 de maig de 2010
Rima
Ni la terra ni el cel, res no somriu.
És una cara morta el sol d’hivern.
Si només veig la vida en els teus ulls,
¿per què quan m’has mirat he vist l’infern?
ROVIRA, Pere La mar de dins
La veu poètica té una manca absoluta d’empatia, que ni l’ésser estimat no l'hi retorna. O per extensió, la poesia. “Si només veig la vida en els teus ulls”: seria també a través de l’ull poètic, que veu la vida. El títol “Rima” faria referència a aquest poema, on rima "hivern" amb "infern", alhora que aquests conceptes es relacionarien amb la terra i el cel, que no somriuen. L’hivern, allò més fred, lligat amb allò que crema, l’infern. Sembla un poema de desamor, en definitiva, on les dues ànimes no "rimen", o en tot cas no s'escauen bé juntes.
Ni la terra ni el cel, res no somriu.
És una cara morta el sol d’hivern.
Si només veig la vida en els teus ulls,
¿per què quan m’has mirat he vist l’infern?
ROVIRA, Pere La mar de dins
La veu poètica té una manca absoluta d’empatia, que ni l’ésser estimat no l'hi retorna. O per extensió, la poesia. “Si només veig la vida en els teus ulls”: seria també a través de l’ull poètic, que veu la vida. El títol “Rima” faria referència a aquest poema, on rima "hivern" amb "infern", alhora que aquests conceptes es relacionarien amb la terra i el cel, que no somriuen. L’hivern, allò més fred, lligat amb allò que crema, l’infern. Sembla un poema de desamor, en definitiva, on les dues ànimes no "rimen", o en tot cas no s'escauen bé juntes.
diumenge, 23 de maig de 2010
De com es pinta un bosc
(els volums de pintura dels quadres)
Pins taquen palpables pins.
L’arruga d’un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çò que el fa
ser soca, precisament).
PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Una mica com els arbres que no deixen veure el bosc: un bosc es pinta a base de capes, com quan s’estudia, es pinta una paret o es repassa un poema. Un pi en primer pla substitueix l’arruga del que ha quedat enrere, que ve a ser com una soca, precisament, perquè és la base sense la qual no hi ha poesia, no es retén res en estudiar, ni queda ben pintat un quadre o una paret. És la tècnica de la pintura a l’oli que permet de retocar allò pintat un cop sec, cosa que no passa amb una aquarel·la.
(els volums de pintura dels quadres)
Pins taquen palpables pins.
L’arruga d’un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çò que el fa
ser soca, precisament).
PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Una mica com els arbres que no deixen veure el bosc: un bosc es pinta a base de capes, com quan s’estudia, es pinta una paret o es repassa un poema. Un pi en primer pla substitueix l’arruga del que ha quedat enrere, que ve a ser com una soca, precisament, perquè és la base sense la qual no hi ha poesia, no es retén res en estudiar, ni queda ben pintat un quadre o una paret. És la tècnica de la pintura a l’oli que permet de retocar allò pintat un cop sec, cosa que no passa amb una aquarel·la.
dissabte, 22 de maig de 2010
Van tustar-me la raó
els encisos de rimaire.
No per més dedicació
guanyo el premi de la gràcia
dels divins, que se’n diu do...
Jo només consulto l’aire
per si el vent porta el ressò
d’esquellots o de campanes,
si s’escorre una pudor
d’estar estrets o si no para
d’arribar-me munició
i em passa afaitant la cara
sense cap compassió,
sense cap, sense captar-la.
PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Raó contra “encisos de rimaire”: allò racional, les hores de dedicació no fan millor poesia. Només allò que se’n diu do. La veu poètica consulta l’aire, la poesia que hi ha en l’ambient, que porta el ressò d’esquellots o campanes que hi són metafòricament perquè són necessàries per orientar-nos. La “pudor/ d’estar estrets”: massa junts, massa companyia, te n’alliberes amb una bona dosi de poesia. La poesia que fereix, amb “munició”, encara que només afeiti la cara, “sense cap compassió”, perquè és lliure, “sense cap, sense captar-la” (joc de paraules triple): de nou el rebuig de la raó, de l’intel·lecte. La poesia es fa amb el cor, i surt com aquest joc de paraules, sense buscar-la, sense ser conscient que l’has trobat.
els encisos de rimaire.
No per més dedicació
guanyo el premi de la gràcia
dels divins, que se’n diu do...
Jo només consulto l’aire
per si el vent porta el ressò
d’esquellots o de campanes,
si s’escorre una pudor
d’estar estrets o si no para
d’arribar-me munició
i em passa afaitant la cara
sense cap compassió,
sense cap, sense captar-la.
PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Raó contra “encisos de rimaire”: allò racional, les hores de dedicació no fan millor poesia. Només allò que se’n diu do. La veu poètica consulta l’aire, la poesia que hi ha en l’ambient, que porta el ressò d’esquellots o campanes que hi són metafòricament perquè són necessàries per orientar-nos. La “pudor/ d’estar estrets”: massa junts, massa companyia, te n’alliberes amb una bona dosi de poesia. La poesia que fereix, amb “munició”, encara que només afeiti la cara, “sense cap compassió”, perquè és lliure, “sense cap, sense captar-la” (joc de paraules triple): de nou el rebuig de la raó, de l’intel·lecte. La poesia es fa amb el cor, i surt com aquest joc de paraules, sense buscar-la, sense ser conscient que l’has trobat.
dissabte, 15 de maig de 2010
L’assumpció evolutiva
L’allau de runes de porta
que dóna enlloc
em visita als matins, cervell i trapezi enrabiat.
Dubte si puc
inhumar aquest catolicisme inútil
que repta com un androide-vestigi.
El dolor que hi ha dins meu
és tan vast
que no deixa espai a flagel·lacions.
LÓPEZ I ABAD, Ferran Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
“L’allau de runes de porta”, massa sortides que no duen enlloc, com no sigui la poesia, se li fan presents als matins, símbol de l’inici de les coses. “cervell i trapezi”, ànima i cos enrabiats amb el catolicisme inútil, el de l’assumpció de Maria per exemple, que representa que va pujar en cos i ànima al cel. Una “assumpció evolutiva”, que voldria ser com una religió d’acord amb la tesi de Darwin. Dubta si pot inhumar aquest catolicisme que perdura malgrat tot. El seu dolor interior(el de l’amor segurament, el que el porta a fer poesia) és tan gran que no ha de semblar-ho pas per fora, en forma de flagel·lacions, que és com s’entén normalment el dolor. És, doncs, un poema sobre la presència de la religió en la nostra vida.
L’allau de runes de porta
que dóna enlloc
em visita als matins, cervell i trapezi enrabiat.
Dubte si puc
inhumar aquest catolicisme inútil
que repta com un androide-vestigi.
El dolor que hi ha dins meu
és tan vast
que no deixa espai a flagel·lacions.
LÓPEZ I ABAD, Ferran Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
“L’allau de runes de porta”, massa sortides que no duen enlloc, com no sigui la poesia, se li fan presents als matins, símbol de l’inici de les coses. “cervell i trapezi”, ànima i cos enrabiats amb el catolicisme inútil, el de l’assumpció de Maria per exemple, que representa que va pujar en cos i ànima al cel. Una “assumpció evolutiva”, que voldria ser com una religió d’acord amb la tesi de Darwin. Dubta si pot inhumar aquest catolicisme que perdura malgrat tot. El seu dolor interior(el de l’amor segurament, el que el porta a fer poesia) és tan gran que no ha de semblar-ho pas per fora, en forma de flagel·lacions, que és com s’entén normalment el dolor. És, doncs, un poema sobre la presència de la religió en la nostra vida.
dijous, 13 de maig de 2010
Cançó d’amor
Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.
Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.
I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s’amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.
L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.
Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.
LLACH, Lluís
Com tots els textos o poemes que parlen sobre la mateixa obra literària, per molt que se’n vulgui fugir, al capdavall és el mateix: el cantant ha fet “tantes cançons/ amagant veritats/ sota un joc de paraules”, i aquesta n’és una més, no pot evitar el propi mitjà d’expressió. Primer parla de com les lleis, les convencions, ens fan falsos, com els qui confonen el valor afegit amb tenir fills, per exemple. A la següent estrofa parla del cas contrari, quan es cau en “les passions condemnades”. Per això diu que “Potser no tinc raó,/ potser tu, potser jo”. Perquè les veritats que amaga cerquen el terme mig: el que diria a l’última estrofa. “L’amor és el plaer/ gratuït i sincer” és una definició preciosa d’allò que normalment no es dóna. “un poema de pells” barreja poesia i amor, com sempre hauria de ser. “on el sexe és l’accent/ d’un senzill llenguatge”: em semba molt ben trobada aquesta metàfora, que de nou es relacionaria amb la poesia, tot posant al seu lloc el sexe en una relació. En definitiva, una “Cançó d’amor” que parla d’ella mateixa, tot avisant l’oient dels secrets que amaga. Que es referiria a la por que té l'home tant de les forces desencadenades com de la presó.
Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.
Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.
I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s’amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.
L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.
Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.
LLACH, Lluís
Com tots els textos o poemes que parlen sobre la mateixa obra literària, per molt que se’n vulgui fugir, al capdavall és el mateix: el cantant ha fet “tantes cançons/ amagant veritats/ sota un joc de paraules”, i aquesta n’és una més, no pot evitar el propi mitjà d’expressió. Primer parla de com les lleis, les convencions, ens fan falsos, com els qui confonen el valor afegit amb tenir fills, per exemple. A la següent estrofa parla del cas contrari, quan es cau en “les passions condemnades”. Per això diu que “Potser no tinc raó,/ potser tu, potser jo”. Perquè les veritats que amaga cerquen el terme mig: el que diria a l’última estrofa. “L’amor és el plaer/ gratuït i sincer” és una definició preciosa d’allò que normalment no es dóna. “un poema de pells” barreja poesia i amor, com sempre hauria de ser. “on el sexe és l’accent/ d’un senzill llenguatge”: em semba molt ben trobada aquesta metàfora, que de nou es relacionaria amb la poesia, tot posant al seu lloc el sexe en una relació. En definitiva, una “Cançó d’amor” que parla d’ella mateixa, tot avisant l’oient dels secrets que amaga. Que es referiria a la por que té l'home tant de les forces desencadenades com de la presó.
dimecres, 12 de maig de 2010
Els llibres
Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho.
Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.
MARTÍ i POL, Miquel
La veu poètica es projecta alhora en el passat i en el futur, en parlar de llibres. El passat feliç de quan ho era sense saber-ho. El futur de quan ja no hi serà, segurament. O el mateix pas del temps a través dels llibres, que són dies, anys que no ha viscut directament, però sí literàriament. El més important: que algú vibri amb els llibres amb els quals ell ha vibrat, que a aquest algú se li desvetlli "el desig mig adormit de fer-ne la lectura". Un ectoplasma de la veu poètica ordena "virtualment" les lectures en el seu cervell, que les va convertint en bagatge, per a ell i per als altres. Hi ha qui menysprea les idees que surten de les lectures, però tot és important, tot contribueix a fer un pòsit de cultura. Aquest poema l'he llegit al bloc "Salms" de Josep Porcar, arrel de la diada de Sant Jordi, i he tingut ganes de comentar-lo.
Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho.
Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.
MARTÍ i POL, Miquel
La veu poètica es projecta alhora en el passat i en el futur, en parlar de llibres. El passat feliç de quan ho era sense saber-ho. El futur de quan ja no hi serà, segurament. O el mateix pas del temps a través dels llibres, que són dies, anys que no ha viscut directament, però sí literàriament. El més important: que algú vibri amb els llibres amb els quals ell ha vibrat, que a aquest algú se li desvetlli "el desig mig adormit de fer-ne la lectura". Un ectoplasma de la veu poètica ordena "virtualment" les lectures en el seu cervell, que les va convertint en bagatge, per a ell i per als altres. Hi ha qui menysprea les idees que surten de les lectures, però tot és important, tot contribueix a fer un pòsit de cultura. Aquest poema l'he llegit al bloc "Salms" de Josep Porcar, arrel de la diada de Sant Jordi, i he tingut ganes de comentar-lo.
diumenge, 9 de maig de 2010
Be-bop
Ofendre la feblesa amb el desig
enamorar el migdia amb paraules de mitjanit
rebentar portes i costums lògiques
subornar pells amb tisores
entre quatre parets inventar persecucions
seduir col·legiales amb encants de Gregor Samsa
amb nadons esvalotar barrams de bèsties salvatges
canviar art per carn
xocar contra amors com contra cotxes
escrutar ferides com mapes del tresor
combregar amb totes les envestides
llegir amb les ungles amb el sexe
cantar agonies d’amant podrit
escriure crims
cometre versos
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Aquest és un poema fet a base de contrastos (el que se’n diria “concordia discors/ discordia concors”), i d’infinitius que els articulen. Per exemple desig contra feblesa, perquè la ment enamorada mou muntanyes. “enamorar migdia amb paraules de mitjanit”, és voler-ho tenir tot, la nit i el dia. També es contrasta quatre parets amb persecucions, pell i tisores, art i carn en un joc de paraules, amors immaterials que xoquen contra cotxes terrenals, llegir amb el sexe. I acaba rebentant “portes i costums i lògiques”, com es fa quan es crea, amb la construcció final: “escriure crims/ cometre versos”, ja que una cosa tan delicada com un vers pot arribar a ser com un crim. Respecte el títol: “Be-bop”, seria una referència al ritme de les composicions musicals jazzístiques, que són plenes de contrast, com en aquest poema carregat de verbs en infinitiu, que conviden a l’acció.
Ofendre la feblesa amb el desig
enamorar el migdia amb paraules de mitjanit
rebentar portes i costums lògiques
subornar pells amb tisores
entre quatre parets inventar persecucions
seduir col·legiales amb encants de Gregor Samsa
amb nadons esvalotar barrams de bèsties salvatges
canviar art per carn
xocar contra amors com contra cotxes
escrutar ferides com mapes del tresor
combregar amb totes les envestides
llegir amb les ungles amb el sexe
cantar agonies d’amant podrit
escriure crims
cometre versos
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Aquest és un poema fet a base de contrastos (el que se’n diria “concordia discors/ discordia concors”), i d’infinitius que els articulen. Per exemple desig contra feblesa, perquè la ment enamorada mou muntanyes. “enamorar migdia amb paraules de mitjanit”, és voler-ho tenir tot, la nit i el dia. També es contrasta quatre parets amb persecucions, pell i tisores, art i carn en un joc de paraules, amors immaterials que xoquen contra cotxes terrenals, llegir amb el sexe. I acaba rebentant “portes i costums i lògiques”, com es fa quan es crea, amb la construcció final: “escriure crims/ cometre versos”, ja que una cosa tan delicada com un vers pot arribar a ser com un crim. Respecte el títol: “Be-bop”, seria una referència al ritme de les composicions musicals jazzístiques, que són plenes de contrast, com en aquest poema carregat de verbs en infinitiu, que conviden a l’acció.
divendres, 7 de maig de 2010
Els llorers
Només els vençuts de naixement,
només aquells a qui res no pot ferir
perquè no se’ls ha concedit carn
sinó cicatriu,
es podran permetre un dia la victòria.
D’ells són –és cert- els peus baldats
i els mapes impossibles,
els desvaris, les urpes, els claus,
els miralls plens de clots
i els alens sense importància.
Però també són seus els triomfs
de saber-se no-res entre ningú,
i de no tenir por,
i de portar
sobre el cap ben alt
els llorers del desastre.
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Qui no té res no té pas res a perdre, diuen. Els que són “vençuts de naixement”, que ho són per genètica, per exemple. O bé aquells que han estat abandonats, en definitiva, els últims que seran els primers. Anar contracorrent és la millor manera de guanyar. L’autoestima que confereix l’haver estat a baix de tot, en la foscor absoluta, i haver-se’n sortit, és infinita, gairebé d’una manera insolent. Tenint menys por, paradoxalment, que ningú. L’èxit, els llorers, solen ser fets del desastre, sempre van acompanyats de pues, en una ambivalència completa.
Només els vençuts de naixement,
només aquells a qui res no pot ferir
perquè no se’ls ha concedit carn
sinó cicatriu,
es podran permetre un dia la victòria.
D’ells són –és cert- els peus baldats
i els mapes impossibles,
els desvaris, les urpes, els claus,
els miralls plens de clots
i els alens sense importància.
Però també són seus els triomfs
de saber-se no-res entre ningú,
i de no tenir por,
i de portar
sobre el cap ben alt
els llorers del desastre.
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Qui no té res no té pas res a perdre, diuen. Els que són “vençuts de naixement”, que ho són per genètica, per exemple. O bé aquells que han estat abandonats, en definitiva, els últims que seran els primers. Anar contracorrent és la millor manera de guanyar. L’autoestima que confereix l’haver estat a baix de tot, en la foscor absoluta, i haver-se’n sortit, és infinita, gairebé d’una manera insolent. Tenint menys por, paradoxalment, que ningú. L’èxit, els llorers, solen ser fets del desastre, sempre van acompanyats de pues, en una ambivalència completa.
dimecres, 5 de maig de 2010
No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d’una pàgina.
PONS, Ponç
Les grans obres d’art han exigit molts de sacrificis als seus autors, sobretot de relació social. Tancats a la seva torre de vori, els artistes no viuen, perquè l’art és el contrari de la vida, a la recerca de la bellesa. Al mateix temps, les paraules "ens fan", omplen de sentit les nostres vides. “perduts presoners d’una pàgina”, més important que res més per als qui escriuen, hi perden la joventut si cal. Tot per poder ser llegits i estimats, ja que, segons Kundera, el plaer més gran és ser admirat. De totes maneres, l’artista mai és esclau, l’art, com l’amor, és fill de la llibertat.
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d’una pàgina.
PONS, Ponç
Les grans obres d’art han exigit molts de sacrificis als seus autors, sobretot de relació social. Tancats a la seva torre de vori, els artistes no viuen, perquè l’art és el contrari de la vida, a la recerca de la bellesa. Al mateix temps, les paraules "ens fan", omplen de sentit les nostres vides. “perduts presoners d’una pàgina”, més important que res més per als qui escriuen, hi perden la joventut si cal. Tot per poder ser llegits i estimats, ja que, segons Kundera, el plaer més gran és ser admirat. De totes maneres, l’artista mai és esclau, l’art, com l’amor, és fill de la llibertat.
dimarts, 4 de maig de 2010
Ofèlia en flames (II)
Poeta
és qui pren un ganivet per contemplar
l’imperial esfondrament d’una pell encetada
qui escriu no per dir-se
sinó per fer-se
com les boques quan besen
Poeta
és el vegetal amb cos d’animal
i ulls de llenguatge
qui escampa flors
sobre els rastres de la vermina
mentre diu les espines dels pètals.
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Poeta és el qui fereix com un ganivet, però només a partir de la superfície de la pell. Qui escriu no per a tenir sinó per a ser. Poeta és aquell que aparentment no diu res, però que és mescla d’acció i reflexió, a través del llenguatge. És qui troba bellesa, flors, entre els cucs, la misèria que omple la vida. Alhora, és realista entre allò bell, “diu les espines dels pètals”. En definitiva, el poeta és fet de contrastos i equilibris per trobar la poesia. Respecte el títol, “Ofèlia en flames”, parlaria de la passió que encén la veu poètica per fer poemes, que gairebé la fa embogir.
Poeta
és qui pren un ganivet per contemplar
l’imperial esfondrament d’una pell encetada
qui escriu no per dir-se
sinó per fer-se
com les boques quan besen
Poeta
és el vegetal amb cos d’animal
i ulls de llenguatge
qui escampa flors
sobre els rastres de la vermina
mentre diu les espines dels pètals.
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Poeta és el qui fereix com un ganivet, però només a partir de la superfície de la pell. Qui escriu no per a tenir sinó per a ser. Poeta és aquell que aparentment no diu res, però que és mescla d’acció i reflexió, a través del llenguatge. És qui troba bellesa, flors, entre els cucs, la misèria que omple la vida. Alhora, és realista entre allò bell, “diu les espines dels pètals”. En definitiva, el poeta és fet de contrastos i equilibris per trobar la poesia. Respecte el títol, “Ofèlia en flames”, parlaria de la passió que encén la veu poètica per fer poemes, que gairebé la fa embogir.
diumenge, 2 de maig de 2010
Reality Show
Quina estranya manera de cercar,
d’esmenar orfes parracs d’existència
sense trobar res més que aquesta dansa
de disfresses absurdes i cansades,
aquest estat de zombi ingravidesa
on la ment ja no avança ni es commou,
on tot es guarda en vàcues carmanyoles
i cada pensament s’apaga sol.
Sempre esperant el darrer desenllaç,
l’obsoleta avantguarda que defuig
un temps que sempre està per arribar.
Trist succedani de felicitat,
petita baula de vida ajornada
que el tedi ens ofrena diàriament
Ccom absurdes mascotes de saló
o bíblies imantades per l’engany.
Quin infaust divagar entre andròmines
d’emoció saturada i previsible,
tot allò que de tan imprevisible
se’ns torna mut, orfe, vell, caducat.
GALAN I MARTÍ, Andreu. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
El fenomen televisiu dels "reality shows" serveix a la veu poètica per carregar contra el realisme en l’art i en la vida. Amb imatges com “aquest estat de zombi ingravidesa”, que no té gens a veure amb el ser capaç de volar, “en vàcues carmanyoles”, que no aconsegueixen de fer durar “cada pensament que s’apaga sol”, “com absurdes mascotes de saló”, que a més d’antiestètiques, el ser dissecades no les fa perdurar com ho fa el somniar, el romanticisme. “entre andròmines/ d’emoció saturada i previsible”, definició exacta del que són aquests programes, “tot allò que de tan imprescindible/ se’ns torna mut” (perquè no comunica res), “orfe” (perquè no en sabem l’origen, no hi ha una raó de ser), “vell, caducat” (perquè no és etern). Un imprescindible molt prescindible al capdavall. L'atac als "reality shows" em sembla justificat, i el contrari, defensar el llegir, em sembla necessari.
Quina estranya manera de cercar,
d’esmenar orfes parracs d’existència
sense trobar res més que aquesta dansa
de disfresses absurdes i cansades,
aquest estat de zombi ingravidesa
on la ment ja no avança ni es commou,
on tot es guarda en vàcues carmanyoles
i cada pensament s’apaga sol.
Sempre esperant el darrer desenllaç,
l’obsoleta avantguarda que defuig
un temps que sempre està per arribar.
Trist succedani de felicitat,
petita baula de vida ajornada
que el tedi ens ofrena diàriament
Ccom absurdes mascotes de saló
o bíblies imantades per l’engany.
Quin infaust divagar entre andròmines
d’emoció saturada i previsible,
tot allò que de tan imprevisible
se’ns torna mut, orfe, vell, caducat.
GALAN I MARTÍ, Andreu. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
El fenomen televisiu dels "reality shows" serveix a la veu poètica per carregar contra el realisme en l’art i en la vida. Amb imatges com “aquest estat de zombi ingravidesa”, que no té gens a veure amb el ser capaç de volar, “en vàcues carmanyoles”, que no aconsegueixen de fer durar “cada pensament que s’apaga sol”, “com absurdes mascotes de saló”, que a més d’antiestètiques, el ser dissecades no les fa perdurar com ho fa el somniar, el romanticisme. “entre andròmines/ d’emoció saturada i previsible”, definició exacta del que són aquests programes, “tot allò que de tan imprescindible/ se’ns torna mut” (perquè no comunica res), “orfe” (perquè no en sabem l’origen, no hi ha una raó de ser), “vell, caducat” (perquè no és etern). Un imprescindible molt prescindible al capdavall. L'atac als "reality shows" em sembla justificat, i el contrari, defensar el llegir, em sembla necessari.
dissabte, 1 de maig de 2010
Malalties del primer món
Et destrueixes, petita,
cada dia, com totes les altres,
atrapada en el mirall
que et fa ser perfecta, exigent i prima,
massa prima.
Et destrueixes, petita,
i fas callar la música de les estrelles,
la calma de l'amor,
però tu sempre esculls:
et lligues el cor en una fossa,
segellada i freda,
i em claves els poemes a la llengua.
ESCODA I MARGENAT, Martina. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels països catalans
Algun cop he llegit que el primer món és com Dorian Gray que només pot veure-hi bellesa física en el retrat, en el mirall que el reflecteix, al mateix temps que no vol saber res del que passa al tercer món, la veritable cara que hi ha darrere el fals reflex. "Malalties del primer món": voler ser perfecta i prima a qualsevol preu, de la mateixa manera que queda molt bé de ser treballador i garrepa actualment. Tot fent "callar la música de les estrelles" (allò autèntic, sublim, que es troba de nit, una imatge preciosa). "Et destrueixes" ho diu a una possible lectora, anorèxica potser, o bé es dirigeix a ella mateixa, com ho solen fer els artistes. De fet aquesta malaltia ve a ser un símbol de la civilització occidental. Ella lliga "el cor en una fosssa", l'enterra, l'ignora, l'atordeix, mentre li clava, malgrat tot, "els poemes a la llengua", el que indica que la poesia li fa mal en el que seria la superfície del cor enterrat, el llenguatge. A més a més per la llengua es menja, en una imatge aconseguida amb carambola.
Et destrueixes, petita,
cada dia, com totes les altres,
atrapada en el mirall
que et fa ser perfecta, exigent i prima,
massa prima.
Et destrueixes, petita,
i fas callar la música de les estrelles,
la calma de l'amor,
però tu sempre esculls:
et lligues el cor en una fossa,
segellada i freda,
i em claves els poemes a la llengua.
ESCODA I MARGENAT, Martina. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels països catalans
Algun cop he llegit que el primer món és com Dorian Gray que només pot veure-hi bellesa física en el retrat, en el mirall que el reflecteix, al mateix temps que no vol saber res del que passa al tercer món, la veritable cara que hi ha darrere el fals reflex. "Malalties del primer món": voler ser perfecta i prima a qualsevol preu, de la mateixa manera que queda molt bé de ser treballador i garrepa actualment. Tot fent "callar la música de les estrelles" (allò autèntic, sublim, que es troba de nit, una imatge preciosa). "Et destrueixes" ho diu a una possible lectora, anorèxica potser, o bé es dirigeix a ella mateixa, com ho solen fer els artistes. De fet aquesta malaltia ve a ser un símbol de la civilització occidental. Ella lliga "el cor en una fosssa", l'enterra, l'ignora, l'atordeix, mentre li clava, malgrat tot, "els poemes a la llengua", el que indica que la poesia li fa mal en el que seria la superfície del cor enterrat, el llenguatge. A més a més per la llengua es menja, en una imatge aconseguida amb carambola.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
