Entre l'herba i els núvols (Tannkas)

Un arbre

Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

TORRES, Màrius

L’arbre seria una al·legoria del poeta, que viu “entre l’herba i els núvols”, toca de peus a terra amb les arrels per volar amb les fulles, de nit, amb la poesia. Poesia que, encara morta la veu poètica, farà “créixer una flama” encara que només sigui amb la fusta amb què és fet l’arbre, les fulles de paper literals en les que viu la poesia. És un poema rodó, funciona literalment i figuradament. I és molt lúcid també. És conscient que la seva obra allarga la seva vida una mica més, com tenir un fill per d’altres.

Si penso

Si penso
podria ser
no existir: quan penses
lliris, l’ocell, un camí o la suor
sense camins, ja no ets presència. Ets
el poder nou, el que no
et circula per dins, sinó
per fora
o bèstia paràsita, el monstre enamorat
de la idea fixa.

Pensar!, fer via
cap al fons del més immediat
inabastable: algunes coses
que no són de debò, les claus, l’encens,
un grapat de foc, un minut de silenci, les ulleres.

SAMPERE I PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

En contradicció amb Descartes: si pensa, si filosofa podria no existir. Deixa de ser presència, en el sentit que donava Pessoa a pensar, a raonar massa. No es gira cap a l’interior, sinó cap a l’exterior en pensar, paradoxalment, el món exterior paràsit i enamorat de la idea fixa, de la bellesa. Quan el crític pensa massa també esdevé paràsit de l’obra.

Però pensar pot ser la via cap allò inaferrable que es troba en “coses que no són de debò”: de les claus que obren cases, “si és que hi ha casa d’algú” que diu Sisa, fins a les ulleres en què el que et permet de veure-hi és invisible, passant per l’encens, un grapat de foc o un minut de silenci. Allò petit però màgic, allò que és de debò com la poesia, des d'un altre punt de vista.

21 octubre

Pot ser que fóra una mala passada
del destí o un caprici de la carn,
pot ser tal volta que esté enganyat
i siga la immediatesa del moment
la qual em faça escriure estes paraules.
Pot ser que sigues sols un més de tants
un nom més subratllat en la llista.
Pot ser que tampoc t’anomenes Carlos,
però això no m’importa massa:
El teu cos és la meua única ciència certa.
El distingiria al tacte entre cents.
Pot ser també que aquell lloc no fóra
molt romàntic, ni ideal que diguem-ne
sinó més aviat una mica infame.
Pot ser, que fins i tot ens precipitàrem
i que fórem ràpid a per totes
però pot algú frenar el desig?
Pot ser que l’estadística no mentisca
i per molt que tempten la sort
les nostres vides no tornen a encreuar-se
Pot ser tal volta, tal vegada pot ser.

RICART, J. Dins la pàgina web Estima en català

El desig és lliure, com el pensament, per sort. A la veu poètica no li importa la part determinista de la seva trobada amb l'altre, de manera que es queda amb el seu cos, fins i tot amb un altre nom. Et pots enamorar de qui vulguis, una altra cosa és que aquest enamorament porti més enllà de la presència en l'obra poètica. Tot "pot ser", tot és fràgil: al capdavall no podem estar segurs de res si no és de la certesa de les nostres emocions (que deia Forster més o menys amb aquestes paraules). El títol, "21 octubre", faria referència a algun dia immutable, inoblidable, malgrat la fugacitat de la relació.

Te’n vas anar als quinze anys
i amb el teu nom, Teresa.
Jo, ara, aquí, simplement t’anomeno:
fita on la mort m’arrabassà per sempre
coses molt pures i la clau de l’alba.

BENGUEREL, Xavier L’altre

Diuen que el nom és el senyal de l’ànima d’una persona. La veu poètica la va perdre ella amb el seu nom també, doncs. Ara simplement l’anomena: el significant ja no encabeix cap significat. Si es tractés d’una arcada en un edifici, pronunciar el seu nom seria com conservar l’arc sense les columnes on s'arrepenjava, perquè físicament ja no hi és l’altra, però encara pot invocar el seu nom (que potser és un pseudònim en el poema). Amb ella s’ha acabat tot: la mort li “arrabassà per sempre/ coses molt pures i la clau de l’alba”. Això que pot ser veritat, també és molt contundent. Ha perdut la infantesa, només li resta la llum de la lluna i les estrelles, la poesia.

I

Paisatge secret per la ventura
d’un somni meu entre secrets:
¿què d’estrany i rebel en tu em detura,
si al seu més dolç recer tu hi ets?

Tu hi ets per al meu somni, obscura,
mes tan vivent al llac dels meus sentits,
que si els meus dits penetren l’aigua pura,
et sento tota meva entre els meus dits.

Tu encara hi ets! Fessis un crit: “Desperta!”
i esvaïssis l’engany! Més no ningú
sinó jo en el camí per on deserta
a ser més somni el somni meu de tu.

BENGUEREL, Xavier Illes del somni

És molt noble un home que pensi que una dona, tot i ser seva, “no ho és ni ho serà mai”, que deia André Maurois. A la veu poètica li passa que no s’acaba de creure que el seu somni s’hagi fet realitat, ja que ella és accessible i difícil alhora. Això dels dits que “penetren l’aigua pura” és una imatge fantàstica del que és. No la perd pas per això. És, però, desertant d’ella físicament que l’estima més, que creix el somni que en té, paradoxalment. És curiós que en digui engany, de la relació física, i que en canvi en el desertar resideixi el somni.

Els teus ulls juguen
a no amagar-se dels meus dits,
i, quan rius, el gest inconfusible dels llavis
pentina cicatrius.

Dibuixant insomne dels sentits
que m’aculls,
amb colors de cireres i pessics,
a l’ample drecera del gust.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (36)

“el gest inconfusible dels llavis/ pentina cicatrius”: esborra el desordre de les ferides. Pot ser tant físicament com metonímicament: els llavis substituirien la poesia. Passa a parlar d'ella amb “Dibuixant” (fa art amb els dits, amb les carícies), “insomne dels sentits”: els sentits que s'identifiquen, generalment, amb la nit, i "insomne", perquè s'és més lúcid, paradoxalment, en aquesta nit. Una nit en la “que m’aculls” (estimar és protegir), “a l’ample drecera del gust”, una oxymoron i sinestèsia alhora, perquè les dreceres no són amples, ni tenen gust, generalment (com les cireres no lliguen amb els pessics): va a ella per la drecera, l’entrada personal que li té, sobretot amb la poesia.

He d'agrair dos blocaires que han proposat el meu bloc per als Premis C@t's, en la categoria de crítica literària. Ho he descobert fa poc, i em produeix molta alegria. Són Francesc Mompó i Lolita Lagarto. En podeu ser més!

22
Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.

FORMOSA, Feliu Al llarg de tota una impaciència. Dins Darrere el vidre.

Un poeta és més important pel que no diu que pel que diu: prova de mostrar el món al mateix temps que l’amaga. Sigui com a marbre, abstracció, sigui com a vidre, empatia, observa coses invisibles, immaterials. I espera “tants moments inevitables”: les petites alegries, els instants de felicitat, els poemes que no pot deixar d’escriure, malgrat que al capdavall la veu poètica no tingui veu. És el qui calla tot i que té molt per dir, perquè això darrer és inaferrable.

Desequilibri

Un poeta sempre
és llegit per primera vegada.
Els ulls l'han seguit vides i vides
fins a la casa deserta. Aquí
es clouen les passes i s'obren les lectures
als espais marcats.

La llum és el rastre. Per això, el poema
dirà clau o martell, dirà
la sorpresa, el moviment
circular, la llei numerada,
l'amor dels Welses i la desaparició
que ens fa eterns. No podrà dir,
això mai,
que ja ho sabia. No pot ser
que si llegeixes recordis: qui proclama el vers
neix. En aquell moment
renuncia a les moltes ànimes
anteriors.

SAMPERE i PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

Un poema “sempre/ és llegit per primera vegada”, com una cançó és escoltada. Amb el bagatge aconseguit en vides anteriors, els ulls han anat a parar a la torre d’ivori, a “la casa deserta”, que també podria ser el poema que deixa molt d’espai en blanc. Poema que és com un ventall que permet moltes interpretacions, “als espais marcats”, el nucli del ventall.

“La llum és el rastre”: el que deixa entreveure l’obra. El poema pot ser contingut o forma (“clau o martell”); de vers lliure o mètricament perfecte (“la sorpresa” o bé “la llei numerada”); “l’amor dels Welses”, dins Wagner, que fa perdre la divinitat a una protagonista, i “la desaparició/ que ens fa eterns”, la transitorietat que fa esforçar-nos.

Sigui com sigui, el poema sempre diu alguna cosa nova, et fa savi. Qui el proclama als quatre vents, es deslliura, alhora que descobreix el passat amb un nou ull. La tesi del poema, doncs, és que el lector “renuncia a les moltes ànimes anteriors”. Tot passa, i tot queda. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que deia Foix.. El desequilibri del títol es referiria al decantament per un dels dos termes que fa aquest poema, el de l'oblit del passat.

XI

Tota incertitud s’assenta a l’horitzó com sargantana
en rajola al sol.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La incertitud s’escau a un horitzó “que sempre s’albira i mai s’aconsegueix”, he llegit alguna vegada, de la mateixa manera com una sargantana es localitza en rajola sota el sol sobretot. És curiosa la comparació, perquè allà on hi toca el sol no hi sol haver incertitud.

Allegro maestoso

Ens preparem, ara, per a tu,
com es prepara la Terra tota, ¿ho veus?
Bufa aquell vent més alt que busca el glaç,
les fulles que han cremat el seu temps
i volen el descans, però dansen l’octubre
i canten el novembre i els adéus de la carn:
s’emporten la glòria que han viscut
i acotxen a la terra la grandesa del migdia.

XIRINACS, Olga Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

Es tracta d’una entrada “alegrement majestuosa” a l’hivern de la vida, tot aproximant a la terra el zènit de la vida, el migdia. Les fulles “s’emporten la glòria que han viscut”, fent-la durar, com ho fan els poemes. Ens preparem per a l’hivern en una metàfora i personificació d’ell. “Tu també reposaràs”, que deia Goethe. Trobar felicitat en totes les etapes de la vida és una cosa bona.

Si els almiralls del vent tinguessin esma
de cantar sempre el teu nom,
s’obririen finestres,
s’alçarien persianes
i plourien esperances al dol.

Del teu nom banderes foren
excuses d’estimar,
i ni ordres caldrien
i badarien himnes absorts
de la sort dels teus vespres.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (35)

El nom d’ella allibera,“s’obririen finestres”, eleva, “s’alçarien persianes” i alleugereix, “plourien esperances al dol”: és màgic per a la veu poètica. No estima perquè li obliguin: “ni ordres caldrien”, sinó pel seu carisma. El seu nom és com el nom d’una pàtria, acompanyat de banderes i himnes, igual com per a d'altres l'amor és un temple. Els seus vespres no són tristos gràcies a ella, al seu nom, que la identifica, en definitiva.

Qualsevol entrada

Qualsevol entrada dóna a dins,
però l’interior no té sortida, té l’entrada
d’un nou passadís que dóna fora, d’on
se surt cap a dins per retornar
de bell nou, i sempre aquest traüll i sempre
serem a mig camí.

Tanmateix, això no ha de fer por
a ningú, no té cap mena
d’importància. Tampoc
no és cap engranatge transcendent; només la vida
eterna, o girar en aquest sentit
tens i inexacte del planeta,
no moure’ns mai, aspirar fum d’abelles,
escopir al centre, segregar
cera, la cera suficient
per bastir un ciri a la santa obscuritat.

SAMPERE I PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

Un altre poema que reflexiona sobre la poesia. I són els millors. De dins cap a fora, de fora cap a dins, el poema es fa, el poema es llegeix, d’allò subjectiu a allò objectiu i viceversa. És el mateix que el dia que comença i acaba regularment, com Sisif pujant la muntanya i quedant-se sempre “a mig camí”. Heus aquí què cal fer per perdurar: "no moure'ns mai" (arrelar-nos), fer com les abelles que generen mel, “escopir al centre” (possible imatge del menyspreu del terme mig), “segregar/ cera”, o sigui, poesia, “per bastir un ciri a la santa obscuritat”: al capdavall només aspirem a una escletxa en la paret.

Estén la carn sobre el paper de guarda

la nit té aquella gana dels poetes
que fereix amb la poda concreta
del xisclar d’esmolet. Al bosc del paladar,
on l’àcid del blanc, dallant, ha fet clariana,
vine-hi amb els teus animals, amb els noms
de cada cosa i el seu zel, i amb cada coit,
que és a punt el dallant i vull dir-t’ho ara tot.

DURAN i FERRER, Joan Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La nit sol ser el terreny on es belluga millor el poeta. La poesia és allò que fereix amb el “xisclar d’esmolet”, amb “l’àcid del blanc” (que entra dins "el bosc del paladar", en referència a la gana del poeta). Els animals, per un cantó, i els “noms/ de cada cosa”, allò que es refereix a l’ànima, posats junts: com també situa la poesia i allò referent al cos al mateix nivell amb la imatge del dallant. El dallant que pot ser un símbol fàl·lic alhora que és una imatge de com fereix el poema. Allò que passa quan aquest poema vol “dir-t’ho ara tot”. El títol faria referència a l’aconseguir de treure el paper protector del cos, metàfora del poder dir les coses que poden ferir.