Abans que els ocells

A Albert Lázaro Tinaut

La soledat vessa el seu fum dens

enmig del camí existencial,

abans que els ocells no badallen

i guien la bellesa cap als núvols.

ANTES DE QUE LOS PÁJAROS

A Albert Lázaro Tinaut

La soledad derrama su humo denso
en medio del camino existencial
antes de que los pájaros bostecen
y guíen la belleza hacia las nubes.

MUELA SOPEÑA, Ana, traduïda per Pere Bessó

La soledat en la qual s'escriu el poema, enmig de la vida, "vessa el seu fum dens", el senyal del foc dins el poeta. "Abans que els ocells no badallen", senyal de son en aquest cas ( i "és quan dormo que hi veig clar", que deia Foix), "i guien la bellesa cap als núvols" de la interpretació, que és com l'evaporació de la pluja del poema. El poema és abans que la seva lectura sempre.

Com la nit

Semblant a la pluja

la teua mirada d'aigua.

Pluja en els carrers.

Como la noche

Como la noche

tu mirada de agua.

Lluvia en las calles.

Poema d'Ana Muela Sopeña

traduït al valencià per Pere Bessó.
Bloc Laberint de pluja

Nit i pluja són estretament relacionades. Són el que s'acostuma a considerar la part dolenta de la realitat, l'abstracció en contrast amb l'empatia. També es relacionen molt amb la poesia, per altra banda. "La teua mirada d'aigua" no tan sols té relació amb la pluja, sinó també amb els ulls que són un petit mirall ple de vida, que trasllueix alhora el cor de l'altra persona, com ho fa la poesia.

Els pensaments

Els pensaments
al llac de l'alba
són quietud
Mentre la lluna brilla
al bell mig de la nit.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LOS PENSAMIENTOS

Los pensamientos
en el lago del alba
son de quietud.
Mientras la luna brilla
en medio de la noche.


MUELA SOPEÑA, Ana

Els pensaments de la mateixa poesia "són quietud", perquè la reflexió es fa en silenci, en secret. "al llac de l'alba": la poesia sorgeix com el principi del dia, porta llum a la foscor. "Mentre la lluna brilla/ al bell mig de la nit": la idea poètica d'abans de la realització en versos, hi és primer que tot. Una idea gairebé tan inaccessible com la lluna.

Tortuga

Aquella tortuga
avança cap al seu estel.
No té cap fretura.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

TORTUGA

Una tortuga
avanza hacia su estrella.
No tiene prisa.


SOPEÑA, Ana Muela

Com en el conte de la cigala i la formiga, o de la tortuga i la llebre. Si comences a pujar una muntanya molt ràpid, segur que te'n cansaràs ben aviat. Que l'èxit trigui a arribar-te fa que el valoris deu vegades més, i que la felicitat sigui completa. El vers del mig sembla ben bé que avanci cap a l'estrella, per la seva  major llargària en síl·labes. Una delícia de haiku, en el que "s'hi troba el que s'hi porta".

Túnels

Els túnels del temps 
ens porten a llocs ben foscos, 
amb futurs sense aire. 

Més val que en triem un altre túnel. 


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

TÚNELES

Los túneles del tiempo
nos llevan hacia sitios muy oscuros,
con futuros sin aire.

Mejor seleccionamos otro túnel.


MUELA SOPEÑA, Ana  dins Laberint de pluja


Tant el passat com el futur esdevenen foscos, estrets, en últim terme. Ni el sol del passat ni la lluna del futur, que diu Paul Auster: no hi havia res i no hi haurà res. Millor que seleccionem un túnel com el de la poesia, que sol transcendir el curs del temps, la vida.

EMPREMTES

*Les empremtes càlides
del teu cos tot despullat.
Ja no les percep.

Les empremtes fredes
del teu cos imperceptible.
Em furten la llum.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HUELLAS

Las huellas cálidas
de tu cuerpo desnudo.
Ya no las siento.

Las huellas frías
de tu cuerpo invisible.
Roban mi luz.


Ana Muela Sopeña


*****

EMPREMTES

Les
empremtes
càlides
del
teu
cos
tot
despullat.
Ja
no
les
percep.

Les
empremtes
fredes
del
teu
cos
imperceptible.
Em
furten
la
llum.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HUELLAS

Las
huellas
cálidas
de
tu
cuerpo
desnudo.
Ya
no
las
siento.

Las huellas
frías
de
tu
cuerpo
invisible.
Roban
mi
luz.


MUELA SOPEÑA, Ana

La veu poètica troba a faltar l'altra persona físicament tant com mentalment, en allò càlid tant com en allò fred, el sentiment cristal·lí que en desaparèixer li furta la llum, perquè aquest "cos imperceptible" era llum, era bellesa. Les empremtes de l'altre són una bona imatge, perquè el poema va més enllà d'allò terrenal,  pot fer tant de mal l'empremta física com la mental, per la mateixa manca de percepció d'aquesta. És el dolor de la buidor.

Damunt de la sorra
són les paraules perdudes
que la mar devora.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PALABRAS PERDIDAS

Sobre la arena
las palabras perdidas
que el mar devora.


MUELA SOPEÑA, Ana


Com arena coberta per la immensitat del mar, els poemes, els versos, les lletres, són sobrepassats per la poesia. Poesia que seria com voler fer cabre el mar en una peixera, la del poema. Les paraules en els llibres es faran velles, però la poesia roman, com quan se sabia de memòria. Allò més intel·lectual no hi pot fer res davant la força de l'art.

Com ocells blancs

A Maiara Gouveia amb la meua amistat i admiració

Son les paraules com ocells blancs
envers el lector. Móns d'aigua
seduïnt la lluna, la pell en el temps.
Contemplació sota núvols de pluja
sobre el silenci.


MUELA SOPEÑA, Ana, traduït al català per Pere Bessó


*****

COMO PÁJAROS BLANCOS

A Maiara Gouveia con mi amistad y admiraciónSon las palabras como pájaros blancos
hacia el lector. Mundos de agua
seduciendo a la luna, piel en el tiempo.
Contemplación bajo nubes de lluvia
sobre el silencio.

Ana Muela Sopeña, dins Laberint de pluja

En el bloc de l'autora, realment les paraules són com ocells blancs, perquè el text és blanc sobre negre. Però, de fet, les paraules d'un poema sempre són com ocells blancs, plens de llibertat envers el lector. "Móns d'aigua/ seduïnt la lluna": el que sedueix és el reflex de la lluna en l'aigua, diuen que qui és seduït és seductor. "la pell en el temps": la superfície del poema evoluciona amb el pas del temps, no pas el fons. "contemplació sota núvols de pluja / sobre el silenci": la poesia es fa sota les inclemències del temps per un cantó, sobre el silenci de la terra seca per l'altre, sempre en aquest terme mig. Un poema molt aconseguit sobre el tema recurrent de la poesia en molts autors.

En la nit no oblide

En la nit no oblide els teus abraços
davall de la pluja màgica d'hivern.
Les voreres ens somien en el seu idioma
amb adjectius d'aigua, entre semàfors.
Respiració del temps,
amb els gats,
en la bellesa invisible, etèria.


MUELA SOPEÑA, Ana traduït al català per Pere Bessó


*****

EN LA NOCHE NO OLVIDO

En la noche no olvido tus abrazos
bajo la lluvia mágica de invierno.
Las aceras nos sueñan en su idioma
con adjetivos de agua, entre semáforos.
Respiración del tiempo, con los gatos,
en la belleza etérea e invisible.


Dins Laberint de pluja

La nit, la pluja, l'hivern: coses relacionades pel que se sol considerar que tenen de negatiu i alhora també de líric. Justament en aquest ambient neix aquest poema, de nostàlgia molt bella d'uns abraços. Les voreres, en contrast amb els semàfors, són per on es camina tranquil·lament. "ens somien en el seu idioma/amb adjectius d'aigua": els de la poesia que es trobaria simbòlicament en les voreres xopes, que resguarden de la carretera, de la vida, però no impedeixen de mullar-se. "Respiració del temps": amb la pluja i els versos respira una mica el clima quotidià, "amb els gats", sempre independents, com la veu poètica lliure. "en la bellesa invisible, etèria", la del poema, en definitiva, com aquest, que m'ha colpit precisament per aquesta bellesa.

Els ulls dels boscos

Els ulls dels boscos m'inspiren
en la màgia de les cavernes.
Però la ciutat noctàmbula
m'emporta enmig de les ombres
a través dels espais de bellesa
subterrània.
On es troben ambdós mons
escric la cançó de l'univers.


MUELA SOPEÑA, Ana. Traduït al català per Pere Bessó


*****

LOS OJOS DE LOS BOSQUES

Los ojos de los bosques
me inspiran en la magia de las grutas.
Mas la ciudad noctámbula
me lleva entre las sombras
por espacios de belleza subterránea.
Donde se encuentran ambos mundos
escribo la canción del universo.

Dins Laberint de pluja

En la sortida del metro és on es troben els dos móns, el subterrani i el que porta a sortir de les cavernes: en aquest punt és on es troba la creativitat, metafòricament, on s'escriu "la cançó de l'univers". El punt on es troben els boscos i els "espais de bellesa/ subterrània" (si és que això  pot ser). Sol passar en els poetes que fan bell allò que en principi no ho és.

Fragments

Torne els fragments de la ferida,
per a recomposar la meua llum de sempre
tot i que no siga gens fàcil.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

FRAGMENTOS

Retomo los fragmentos de la herida,
para recomponer mi luz de siempre
aunque no es nada fácil.


MUELA SOPEÑA, Ana dins el bloc Laberint de pluja

Quan un poeta uneix paraules, és com si prengués "els fragments de la ferida" per fer-ne un poema amb la seva "llum de sempre". Tant una cosa com l'altra són difícils, però la creativitat sol sorgir de les ferides de la vida, del dolor, tant com del goig. La veu poètica dóna sentit als fragments de la seva ferida, fent-la cicatritzar en el poema.

De vegades l'atzar

De vegades l'atzar tan sols és sorra
que primer ens estima com a rosa
i de seguida, una estàtua amb espills
que ballen amb les tombes del passat.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

A VECES EL AZAR

A veces el azar es sólo arena
que primero nos ama como rosa
y luego es una estatua con espejos
que bailan con las tumbas del pasado.

MUELA SOPEÑA, Ana

L'atzar, la vida és sorra que s'escapa, "ens estima com a rosa" caduca, fugissera, i de seguida es torna "una estàtua amb espills". La de l'art, la poesia, que reflecteixen, "ballen amb les tombes del passat": allò abstracte, que contrasta amb la vida, que viu del passat mort. Un poema realista sobre la fugacitat de les coses, i l'intent de la poesia de retenir-les.

Habitar en aqueix pensament

Caminar sobre el fil de la navalla, respirar a fons i sentir que la vida val la pena. Mirar l'horitzó, imaginar que penses en mi. Habitar en aqueix pensament...

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HABITAR EN ESE PENSAMIENTO

.....Caminar sobre el filo de la navaja, respirar profundamente y sentir que la vida merece la pena. Mirar el horizonte, imaginar que tú piensas en mí. Habitar en ese pensamiento...

MUELA SOPEÑA, Ana dins Laberint de pluja

"Caminar pel fil de la navalla": tenir-ho tot alhora. "respirar a fons": arrencar-se l'angoixa i "sentir que la vida val la pena", igual com la poesia. "Mirar l'horitzó": (un altre fil de la navalla), projectant-se en el futur. "imaginar que penses en mi": creure possible l'amor. "Habitar en aquest pensament": pensar en l'altre alhora, habitar en la poesia que els uneix. Seria un poema d'un amor d'igual a igual, en definitiva, de tants "alhora" que l'omplen.

M'agradaria ser

M'agradaria ser aqueixa dona
que dormira al teu somni abraçada.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ME GUSTARÍA SER

Me gustaría ser esa mujer
que durmiera abrazada a tu sueño.

MUELA SOPEÑA, Ana

Una dona que vol que somniïn amb ella, per abraçar aquest somni (en una oxymoron, ja que una abraçada és una cosa física, i un somni és immaterial). Mentre dorm, o sigui, un somni abraçat a un altre. Li agradaria de ser el Somni de l'altre, en definitiva, sentir-se estimada.

A l'estany de foc

Heus,
una
paraula
tan
sols
a
l'estany
de
foc.
Inspiració.


A L'ESTANY DE FOC

Heus, una paraula
tan sols a l'estany de foc.
Inspiració.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LAGO DE FUEGO

Una
palabra
en
el
lago
de
fuego.
Inspiración.


LAGO DE FUEGO

Una palabra
en el lago de fuego.
Inspiración.

MUELA SOPEÑA, Ana

Com en la "teoria de la paraula viva" de Maragall: heus aquí una sola paraula que indica on es troba la inspiració dins "l'estany de foc" de la passió creadora aïllada, única, singular. Una paraula que arrossega la resta de paraules del poema, una paraula com un llamp.

La cambra dels espills

Als buscadors de sentit


On encaminar els teus passos
si tot és corromput?
En quin lloc dormir i refugiar-se
fins que la llum torne dels seus orígens?
Entra a la cambra dels espills
i respira fins a ser un amb tot.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Cámara de los espejos

A los buscadores de sentido


¿A dónde encaminar tus pasos
si todo está corrompido?
¿En qué lugar dormir y refugiarse
hasta que la luz retorne de sus orígenes?
Entra en la cámara de los espejos
y respira hasta ser uno con todo.

MUELA SOPEÑA, Ana

Si no pots tenir el sentit, de què et serveix el significant? Gairebé tothom decep: "on encaminar els teus passos, si tot és corromput?", si no n'hi ha ni un pam de net. On dormir i refugiar-se de nit, mentre esperes de tornar a trobar el sol, et preguntaries. "Entra a la cambra dels espills", la de la poesia, "i respira fins a ser u amb tot": les vides dels altres es projecten en la teva, i t'ajuden a viure. Una poesia que no aïlla, sinó que integra, és aquesta.

Enderroc

Hem de saber viure
en el buit
i en l'emplenat,
per a sostindre l'instant
d'enderroc.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Derrumbe

Hay que saber vivir
en lo vacío
y en lo lleno,
para sostener el instante
del derrumbe.

MUELA SOPEÑA, Ana

Hem de saber viure en l'abstracció i en l'empatia, en els dies de sol i els de pluja: tots són normals, venia a dir Pessoa. L'èxit a la vida se sosté en el precís moment de començar a enderrocar-se, les nostres vides són com aquest instant de glòria fugisser. "sostindre l'instant/d'enderroc" és una paradoxa, un anar pel fil del ganivet, tenir-ho tot, l'enderroc i l'edifici sencer, la nit i el dia. S'ha de saber viure-ho tot per retenir l'instant en la poesia. És un poema curt amb molta densitat, per cert.

El nen que morí

Dins de la nostra ànima
viu el nen que morí,
però també el nen
que ens ha de sorprendre
amb el seu somrís.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

El niño que murió

Dentro de nuestra alma
habita el niño que murió,
pero también el niño
que nos sorprenderá con su sonrisa.

MUELA SOPEÑA, Ana

Com un Peter Pan evolucionat, tots hem deixat enrere la nostra infantesa, normalment feliç. Però, per sort, encara batega en el nostre somriure el nen que vam ser. Que bàsicament ens somriu en cada nou poema, en cada poema que ens surt de l'ànima, de la innocència creadora.

La pàgina setanta

A Helena Bonals i Joana Navarro, per la seua amabilitat, estima per la literatura, intel·ligència i amistat


Els pètals de llum es fan d’aigua
mentre un lliri blanc es fon
en cascades immenses,
davall de les llunes de Saturn.

Una sendera de síl·labes gronxa
la infinita radiància de la vida
entre arbres immòbils amb brufols que contemplen
els núvols de la història i dels somnis.

En muntanyes d’infantesa
les roques es fan còmplices del verb
que sap cavalcar pels boscos
i rius consagrats d’atzurita.

Cal·líope vos regala
la pàgina setanta
i el codi encriptat
que arriba d’uns altres segles i visions.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

La página setenta

A Helena Bonals y Joana Navarro, por su amabilidad, amor por la literatura, inteligencia y amistad

Los pétalos de luz se hacen de agua
mientras un lirio blanco se diluye
en cascadas inmensas,
bajo las lunas de Saturno.

Un sendero de sílabas columpia
la infinita radiancia de la vida
entre árboles inmóviles con búhos que contemplan
las nubes de la historia y de los sueños.

En montañas de infancia
las rocas se hacen cómplices del verbo
que sabe cabalgar entre los bosques
y ríos consagrados de azurita.

Calíope os regala
la página setenta
y el código encriptado
que viene de otros siglos y visiones.

MUELA SOPEÑA, Ana

"Els pètals de llum" (els versos) "es fan d'aigua" (l'aigua és una constant en aquesta poetessa), que pot arribar a ser en cascada, durant la nit, "les llunes de saturn".

Les síl·labes del poema es mouen amb la infinita llum del dia, de la vida, però de nou de nit, amb els mussols que, símbol de la saviesa que s'aconsegueix amb el poema, contemplen allò més eteri, "els núvols de la història i els somnis".

En els records de la infantesa, muntanyes per la seva inasbastabilitat, "les roques es fan còmplices del verb" (la poesia hi és estretament lligada, a la infantesa, generalment).

Cal·líope, musa de l'èpica i de l'el·loqüència, ens regala, a mi i la Joana, la pàgina setanta, la de la comissió per al treball humà de la Biblia, amb la intenció que en fem alguna cosa, de la seva poesia. Amb el codi encriptat que és qualsevol poema, que ve d'uns altres segles i visions, és atàvic.

Màgia quotidiana

A l’Helena Bonals

Són les paraules
la teua màgia quotidiana,
la incertitud.

Com espills, ai, de l’ànima
retornen a la teua pell
i sempre els reflecteixes
sobre l’aigua del món.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MAGIA COTIDIANA

A Helena Bonals

Son las palabras
tu magia cotidiana,
la incertidumbre.

Como espejos del alma
regresan a tu piel
y las reflejas siempre
sobre el agua del mundo.


MUELA SOPEÑA, Ana

Per a una blocaire com jo, que sóc força constant, màgica és la quotidianeitat, com quan el que escric aconsegueix de brillar, sempre en la incertitud fins que els altres em llegeixen.

El que escric vol ser un espill del que llegeixo o veig, que va del fons, de l'ànima de l'obra, a la pell de les lletres amb què ho escric. El que veig es reflectiria en l'"aigua del món", allò que té més profunditat per a nosaltres, que ens trobem sobre la superfície de la terra generalment.

No sé si el que dic li fa prou justícia a l'autora del poema, he de dir que mai m'han dedicat un poema fet especialment per a mi.