UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 28 de febrer del 2009

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel.lacions.
I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.



D’entrada, l’ull poètic projecta el seu interior a l’exterior: l’hivern “cada cop més àrid” no és més que el seu propi hivern, la seva pròpia vellesa. A més a més fa una sinestèsia amb “taca de silenci” que li serveix per dir que ja no se sent cap “lladruc”, ja no hi ha senyals de joventut. En la segona estrofa el món interior del poeta també es projecta en l’exterior, en encendre la “salamandra dels records”, una estufa de llenya que té un petit vidre per on es poden contemplar les brases, tot el que es pot arribar a contemplar dels records guardats en l’inconscient. Records de projectes que no han arribat a terme, “clivelles al mur” d’esperances frustrades, fins i tot “trossos de marbre” consistents, que es troben en “l’enderroc” també, així com trens que no han dut enlloc. De tot això res no en quedarà quan mori, i ell passarà desapercebut. Si no és perquè un dia “algú”, que no és més que la personificació de la poesia, ha transformat tot això, amb una llum que encega justament perquè proporciona lucidesa, com la del sol o un astre en la foscor, llum com la que es tindria en sortir de la caverna de Plató. Tot queda transformat per la poesia, per la imaginació, fins les coses més prosaiques, amb una sèrie de metàfores. No es pot queixar de la vida, perquè l’important és la poesia. O sigui: “que el que, però, perdura/ ho funden els poetes”. La paraula, sobretot la paraula des poetes és molt important. El poeta doncs, un pessimista vençut per l’entusiasme que deia Espinàs, capgira el començament del poema al final. L’obra poètica li proporciona autoestima, lucidesa, i el redimeix, en definitiva.

VINYOLI, Joan, Passeig d’aniversari. Barcelona, Empúries 1990

dissabte, 21 de febrer del 2009

Helena

L'ahir és el teu infern. És cada instant,
on, sense tu saber-ho, t'has perdut.
I també cada instant on t'has salvat.
Quan el jove que fores ja és molt lluny,
l'amor és la venjança del passat.
Ve d'una guerra on has estat vençut,
d'armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s'ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.

MARGARIT, Joan, Edat roja, 1989

El primer amor de Joan Margarit es deia Elena. Això és una dada no imprescindible, però important. És, doncs, un poema sobre el retorn del passat, sobre la pervivència de l'amor en l'obra poètica, en l'inconscient. La veu poètica, que parla amb ella mateixa, s'adona de com, sense ser conscient d'estimar tant, ha conservat el record de l'amor, dels seus amors, en l'inconscient, la nit. La metàfora estesa, l'al.legoria feta de les referències a la Ilíada i a Helena, a les batalles perdudes en el tema amorós, continua en parlar-nos de com tornarà, per una dona, a perdre la raó, la "ciutat". Helena, la primera, val per tots els somnis, tots els seus amors frustrats. S'exhorta finalment ell mateix, el lector també, a defensar-la quan ja no hi és, amb l'únic que li queda, la poesia.
L'amor que no m'espanta

Lluny de l'amor ferotge de l'origen,
lluny de l'amor que inventa la ment com a refugi,
l'amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l'amor del sol d'hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil.litza.

Aquests poemes parlen d'esperar.
Perquè, sempre, l'amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l'altura de tanta soledat.

MARGARIT, Joan, Misteriosament feliç. Proa 2008.

Lluny del primer amor, lluny de l'amor inventat quan sembla que no hi ha res més a l'horitzó, l'amor que ara el consola, el que projecta en la poesia, en l'hivern de la vida, el tranquil.litza perquè li permet de perpetuar-lo, de "descobrir alguna promesa de repetició", perquè "no té urgències" com l'amor de la primavera i l'estiu...

Hi ha esperança, els poemes parlen d'esperar per això mateix.
Misteriosament feliç, diu el bentrobat títol. "l'amor és un assumpte/ de les últimes pàgines": no sé on he llegit que "la pèrdua és la mesura de l'amor". La soledat que ha vingut després de la pèrdua es veu justificada pel final, el final de l'amor justifica que li hagi estat fidel, amb la poesia. La poesia que no l'espanta, que domina tan bé...


dijous, 19 de febrer del 2009

Tannkas de les quatre estacions

VIII
Que furioses
sento córrer les aigües
del nostre amor, oh!
quan vinc a tu pel frèvol
pontet d’una carícia!

RIBA, Carles Obres Completes I. Barcelona: Edicions 62, 1965

Una cosa molt gran en una de molt petita.
“A kingdom for a kiss upon your shoulder.”
La passió en les coses senzilles.


Els amants

(La carn vol carn
Ausiàs March)

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que em perdoni el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Mort i pam Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente. Carena editors. València 2004. Pàg. 23

He escollit aquest poema d’Estellés perquè, tot i defensar el contrari del que jo crec generalment (“sólo digo mi canción para quien conmigo va”), tot i que jo admiro Petrarca i Riba, té tanta força aquest poema, i tanta part de raó, i és tan ben musicat per Ovidi Montllor (http://es.youtube.com/watch?v=DSsQECyBdHg), que em rendeixo als seus peus, al seu primitivisme. Eric Fromm ha dit que l’amor ha de ser mancat d’avidesa, que només ha de ser tendresa. I la passió?

dissabte, 14 de febrer del 2009

Poètica

La fusta del seient del gronxador
encara és tèbia de la nostra sang que hi seia.
Vol i vertigen en el joc recent,
la sella encadenada de l’esglai.
No hi som, però la corda encara branda.


Poema dins La corda del gronxador: els títols de Llavina són molt ben trobats: "La meva ànima malalta està desorientada/ com la corda del gronxador" (Tang Wan). La corda del gronxador va endavant i endarrere, tot "desorientant-nos", com les oscil.lacions de l'estat d'ànim, de la vida. També la corda és el que ens lliga a la terra, el que no ens permet de volar, aquest lligam és l'atavisme que no ens permet de sortir de la foscor, ens desorienta per ell mateix, no ens permet de veure-hi clar.

Al final del llibre torna al principi, amb
Poètica. En dues paraules: la corda del gronxador podria també venir a ser com la poesia, el que roman quan no hi som. El que fa durar la nostra vida una mica més, malgrat tot. I és que la poesia no s’entén mai a primera vista, però ens permet de “volar” una mica, al capdavall, de ser una mica savis. Aquest últim poema també és com la corda del gronxador quan l’acabem de deixar, són els últims moments del llibre.



Molsa desterrada

Grapat de molsa
collida en lloc ombriu,
Molsa desterrada
Que sembla que conservi encara
lleganyes d’aigua freda
d’una gota de rosada

(la gota on m’he vingut a rentar el cor).


La gota segurament és la poesia, allò immutable, cristal.lí, fred, on el cor es desfà de la brutícia acumulada en la vida. Igual com en el poema Fulles plastificades,on la veu poètica congela el cor, el converteix en una pedra, per sofrir menys. Això de la gota em recorda el poema de Baudelaire Tristeses de la lluna, per la llàgrima de la lluna que el poeta posa “a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol”: de la prosa, per exemple. La gota seria allò menys racional, el més abstracte. El grapat de molsa, orgànic, conté la gota, encara amb la bellesa de la matinada.


LLAVINA, Jordi, La corda del gronxador, 2006

diumenge, 8 de febrer del 2009

A la taverna del mar

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”.

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

A la taverna del Mar hi seu un vell
que de tant recordar, tant somniar,
S’ha quedat adormit damunt la taula.

Adaptació de Lluís Llach de la poesia de K. KAVAFIS "El vell", dins Nu



Segons Montserrat Roig, per crear no s’ha de tenir sentit del ridícul, seny o covardia. Exactament igual que per estimar. Contra la innocència, l’experiència. Contra la solitud i el pensament excessiu, una certa dosis de vida. De tothom se n’aprèn. És un poema que posa el dit a la llaga, que sorprèn i pertorba com pocs. El vell que descriu podria ser el Mr Stevens de The remains of the day. L’autoengany “demà tindràs temps encara” és el que més colpeix del poema. En definitiva, cal intentar no ser un ser celestial, sense desitjos, que és de tornada de tot, perquè hi sortim perdent.
Cos meu, recorda...

Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament!
i tremolaven dins la veu –i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.

Cos meu, recorda, recorda...

Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat –ah,com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven;
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

K.P. KAVAFIS, adaptació de Carles Riba


Aquest és un poema dels directes, pràcticament sense ambigüetats, pràcticament despullat d’imatges, però amb una gran força i originalitat. La veu poètica tracta de fer justícia a tots els antics amors, els que s’han perdut per sempre, i els que no van poder ser també, “també als desigs/ aquells vas ser donat”: aquest poema és un bàlsam per a totes les ferides d’amor. Es dirigeix al cos, en una personificació d’aquest, de fet l’ànima no és més que una personificació del cos, en el fons. En els ulls tradicionalment s’hi ha associat el cor d’una persona, pels ulls arriba l’amor generalment. Kavafis sembla sempre molt adherit a la vida, per d’altres poemes seus, i no té cap inconvenient a manifestar el seu rebuig a la solitud, la seva inclinació per l’experiència.


diumenge, 1 de febrer del 2009

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

TORRES, Màrius, març 1937


Un poema d'amor "d'igual a igual", encara que només sigui davant la mort. La mort que espera al poeta i la seva estimada en un sanatori. "Mahalta" és més que un joc de paraules amb "malalta", és una manera de manifestar la seva admiració per ella. Perquè tot sembla indicar que el nom castellà "Mafalda", i "Mahaut" en francès, etimològicament en català correspon a "Mahalta". I "Mafalda" només es posava a les dones de la noblesa. Per ell ella és, doncs, d'un estatus superior.

El tema de la mort, al mateix temps que el de l'amor, és constant en el poema: "una terra de xiprers i de palmes", els xiprers simbolitzen la mort, les palmes de Setmana Santa, també l'auguren. "En els meandres", les voltes que fa la vida, evolucionen paral.lelament. El poema acaba amb una referència al mar, o sigui la mort, "la nostra pàtria antiga", on desemboquen les vides dels rius. És un poema bellíssimament musicat per Llach (al capdavall és una cançó). A mi em corprèn aquesta relació tan especial, malgrat el context en què es dóna, o precisament per aquest. Per cert, us heu adonat de com cada estrofa és composta de dos versos paral.lels, com els dos rius, il.lustrant aquesta relació d'igual a igual, tan petrarquiana? Quin amor més bell, més sublim fins i tot! Qui no voldria una relació així...


Cançó a Mahalta

Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.

TORRES, Màrius, 9 d'agost, 1937

Poema d'amor bellíssim i totalment intel.ligible en la seva superfície: la mirada de la seva estimada parla sense paraules, en el silenci fins i tot. Però el que el poeta potser voldria suggerir és que aquest mateix poema és com la seva mirada, que, com la poesia, parla en els silencis, insinua el mot que ja no diu. "La mirada és tan bella" com la poesia en general, suggerent pel que diu i el que deixa per dir. Potser l'autor no havia pensat en aquesta lectura, però el paral.lelisme entre la poesia i la mirada d'ella és possible. La seva mirada inspira el poeta, que al seu torn, per les connotacions, inspira el lector.

Torres, Màrius, Poesies. Barcelona: Clàssics catalans Ariel, 1977