A estudi els bancs són verds

A estudi els bancs són verds.
Hi seuen uns infants que fan brandar llurs cames
amb els llibres oberts.

La llum és mel i vi a la finestra.
Hi ha un rellotge arrupit en un racó.
Un sant a la paret aixeca la mà destra.

Hi ha un cel picat d'ocells i amb uns lleganys
de claredat humida.
A la pissarra els nombres són uns tanys
de fi color de cendra.

Finestra enllà s'albira
una teulada tendra.

La paret té blancor extasiada
El sostre és tot fumat de melangia.
La mar, al mapa, es mou enjogassada.

Al bell fons del tinter
hi ha ninots, veles blanques.
Les hores, al jardí,
salten, lasses, les tanques.                              


AGELET i GARRIGA, Jaume, dins Els fanals del meu sant


Seria aquest un poema d'enyor del passat a l'escola. La veu poètica descriu una escena escolar, de manera molt lírica. Per exemple, "La llum és mel i vi a la finestra": una doble sinestèsia per dir que la llum i la vista són empatia. Els tanys a la pissarra: són els rebrots en la soca d'un arbre, com ho serien els nens. També són ells una "teulada tendra", encara no consistent, com els bancs verds, amb verdor d'innocència. Fa també una personificació de la mar en el mapa, que "es mou enjogassada", en la imaginació dels nens. El fons del tinter on "hi ha ninots, veles blanques", és perquè en l'escriptura tot és possible. En definitiva: amb l'hora d'esbarjo "les hores, al jardí,/ salten lasses, les tanques", com amb la imaginació del poeta es va sempre més enllà. Hi hauria, doncs, una projecció de la veu poètica en aquesta escola.                               

                        

Domassos al sol

Domassos al sol
el jorn de la festa!
Pau del corriol
i llum de ginesta!

Fonts arraconades
que canten de nit!
Façanes badades!
Brancam reverdit!

Crists amb els ulls lassos
que entomen els sols
i allarguen els braços
quan vénen els dols!

Finestres obertes
i baf de celler!
Rieres despertes!
Or dolç del paller!

Malls de ferreries
batent sobre els cors!
Bones alegries
refrescant els plors!

Mosses festejades
per gais traginers!
Campanes callades
dels dies feiners!

Sol sobre els teulats
i sol a la cara!
Pits joves colrats!
Ulls blaus de la mare!

Bancal que verdeja
al cap del carrer!
Aigua que fresqueja
dins del càntir ple!

Fumera ajaguda!
Goig de picarol!
Cortina moguda
per un buf de sol!

AGELET i GARRIGA, Jaume. Domassos al sol 1924, dins Poesies completes

És un poema fet pràcticament tot de referències a la bondat dels dies de festa. El trencament amb la rutina es veu sobretot amb "Fonts arraconades/ que canten de nit!" (fins i tot l'aigua reneix en el moment que la gent dorm, tot és apagat), "Campanes callades/ dels dies feiners!" (la monotonia del so de les hores habitual desapareix), "Aigua que fresqueja/ dins el càntir ple" (hi ha abundància, riquesa de tot), i "Fumera ajaguda" (les fàbriques han parat). "Sol sobre teulats/ i sol a la cara!" és una mostra d'optimisme, d'alegria. "Ulls blaus de la mare!": la que no va conèixer, n'expressa el desig, d'haver-la conegut, i és com si ella se li fes present enmig de la joia. Finalment, en els dos últims versos, "cortina moguda/ per un buf de sol!", hi hauria una sinestèsia que reflectiria com el sol pot entrar en una cambra com si en mogués les cortines, reflectiria com allò intangible, l'alegria, es fa notar físicament.

Afusellat

Has caigut agenollat,
mort, a dins de la fossana,
groc de terra, blanc de calç
i vestit amb parracs d’alba.
Arran del camí de sang
tots els xiprers s’encarcaren.
Colgat amb pedres i amb sol,
amb cants aguts d’ocellada,
has deixat en l’aire el bull
encrespat de ta mirada.
Plou cel. Brillen a l’entorn
tolls de sang i de llum balba.
La grava fa salts eixuts
i roses vermelles l’aire.
Batega sobre el teu cos
la terra calenta d’ànima.

AGELET i GARRIGA, Jaume

Es tractaria d’una mort espiritual, metafòrica. Però que li han imposat. Ha “caigut agenollat”, humiliat, no diu per què: un amor perdut, o bé una malaltia, pot ser. “vestit amb parracs d’alba”, la seva situació prové de la infantesa, feta parracs. “Arran del camí de sang” (la vida), els “xiprers s’encarcaren”, símbol de l’esperit doblegat. “cants aguts d’ocellada”, encara hi ha restes del seu volar. “El bull encrespat de ta mirada” (expressió que surt al poema No diré pas el cant que em furga endins): l’ha deixat en l’aire, la seva passió de viure, ja pot fer-ne poesia, perquè no es tracta de l’immediat. “Plou cel”, igual com “roses vermelles l’aire”, indica com l’esperit es manté tot i la mort física (que no és tal). Encara “batega” “la terra calenta d’ànima”. Ànima que ressuscitarà en l’inconscient, en un poema, algun dia, a partir d’ara. Les morts espirituals són les més dures, però després pot arribar a ser el cel. Com més s’ha patit, com més s’ha estimat, més bell serà el cant del poeta. Gairebé en treu un rendiment, l’artista, de la seva vida, sobretot la sentimental. És un poema ben difícil, com heu pogut veure, i d’una gran categoria.

Boira endins

Boira que al prat espessa bulls
enfredorida i tota blanca!
Tendror empegada als ulls!
Oh fulgor tova, paret franca!

Tot d’una em sento diluït
a dins d’aquesta fresca nit
que fas, oh boira!, al mig del dia.
Tot delirós de llunyania
palp els contorns de l’infinit.

AGELET i GARRIGA, Jaume

La boira és una mica com la ceguesa, que a vegades permet de veure-hi més que amb la llum “al mig del dia”, d’aquí la “fulgor tova”, l’esplendor de no veure-hi físicament, de no entendre-hi, però al mateix temps palpar “els contorns de l’infinit”. “Mentre comprenien savis dits de cec”, diu Espriu. L’essencial és invisible als ulls, diuen també. La boira envolta aquest gran i desconegut autor, alhora, un bon anticànon.

Amor

Ja no ets flama viva socarrant
la meva faç, ni l’ona delirant
que em gronxa dins la mar matinera,
ni brisa que respiro, ni joia de sendera.
Ja no em suportes, si trontollo las.
No ets forment que tasto, ni el meu jaç,
ni sento ja el teu si vora ma galta,
ni navego en tos ulls de sol i glaç.
Poc neixes amb el jorn, ja no m’assalta
el perfum de maduixa que tu fas.
Tot és u: dia llarg i curta nit.
Ja no ets un afany ni una ferida.
En tu visc enterrat i diluït
en mi vius enterrada i diluïda.

AGELET i GARRIGA, Jaume

L’amor ha estat considerat com el fruit que ve després de la flor, l’enamorament. Aquest és el cas d’allò a què es fa referència en aquest poema, el final de la primavera (“Tot és u: dia llarg i curta nit”, per Sant Joan, inici de l’estiu), metàfora de l’enamorament que fineix. Ella ja no és poesia per a ell, ni flama, ni “ona delirant”, ni brisa, ni “forment” (blat de la millor casta). “No navego en tos ulls de sol i glaç”, aquell contrast, aquella inestabilitat propis dels dies de primavera, ara sol, ara pluja, tan embadalidor. En definitiva: “ja no ets un afany ni una ferida”, ja no l’apassiona, ni ell a ella, però s’estimen, el contrast s’ha diluït. Més valdria deixar-ho córrer, arribats aquí, per a mi l’únic que importa és estar enamorat com Petrarca de Laura, per sempre.

No diré pas el cant que em furga endins

No diré pas el cant que em furga endins
fins que em caigui del cor, així com cau dels pins
la blavor resplendent; no pas abans que cessi
el seu bull encrespat dins de ma sang;
fins que el so es torni ble
i cera fràgil el meu fang.

AGELET i GARRIGA, Jaume Poesies completes

Els poemes no traspuaran la poesia, “el cant” que porta dins, fins que no li caigui “del cor”, fins que les paraules vessin “de sentit”, que diu Espriu. És el que s’accepta normalment: no es pot fer poesia de l’experiència acabada de viure, s’ha de deixar reposar per convertir-la en un poema que valgui la pena. Norma de la qual Margarit és l’excepció amb el poemari Joana. Thomas Mann parla a Tonio Kröger de com el sentiment no és productiu en art, tot i que l’objectiu sigui precisament desvetllar un sentiment en el lector. El “bull encrespat” ha de cessar, doncs. I el so, el poema, ha de tornar-se “ble”, metàfora d’allò immaterial, i “cera fràgil”, metàfora d’allò terrenal, que ressalta el ble, perquè cremi en l’ànima del lector, finalment.