UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 8 d’agost de 2021

Un foc distint...

 

Un foc distint m’habita i esguardo fredament

la violenta vida il·luminada entera...

No puc estimar més que en el son, solament,

els seus actes plaents que amb la llum es barregen.

 

Els meus jorns, de nit, venen a tornar-me mirades,

després del primer temps del meu son malastruc;

quan la dissort mateixa en la negror s’escampa

tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls.

 

Que si llur joia esclata, un eco que em desperta

no ha deixat més que un mort en ma vida de carn,

i el meu riure aliè em suspèn a l’orella,

 

com en conquilla buida una remor de mar,

el dubte -sobre el caire d’una gran meravella,

si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla?


VALÉRY, Paul (traducció de Josep A. Vidal)

Heus aquí un poema sobre el retorn del passat. És un foc distint, contingut, perquè el que n’arriba sempre és poc. La veu poètica esguarda “fredament”, perquè és un foc que era en l’inconscient fins ara, i no pot ser res més que fred. Estima encara l’altra persona? En tot cas de nit, no de dia, amb el son, o sigui amb la poesia, allò sempre menys racional. Recorda els seus “actes plaents” (en la versió francesa “gracieux”, graciosos), “que amb la llum es barregen”, uns records plens d’aquesta llum. Aquest “tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls”, perquè amb la nit reneix la lucidesa, com el “és quan dormo que hi veig clar” de Foix, o bé els “savis dits de cec” d’Espriu.

Tot plegat, però, no és més “que un mort en ma riba de carn”, és un foc virtual. El qual és “com en conquilla buida una remor de mar”, el que és una imatge fantàstica sobre el retorn del passat, perquè l’antic amor retorna a l’orella com se suposa que el brogit “de les onades de l’ampla mar”, que diria Forster, torna en escoltar un cargol marí. Això: “el dubte -sobre el caire d’una gran meravella”: el dubte de si veritablement s’ha estimat amb un amor tan gran com el mar, un amor autèntic, que fa pensar “si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla”: pot aquest antic amor ser més real que cap relació actual, ser bell, sublim, en contrast amb el progrés al qual ens ha dut la vida?

Tots els escriptors escriuen sempre sobre el mateix, diuen, i en Valéry el mar és un motiu constant, com amb El cementiri marí. Aquest poema, però, és completament excepcional. Si és que es pot estimar de debò en aquesta vida, aquest en seria un cas.

dilluns, 21 de juny de 2021

Llampaies



Dels mil embats contra la solitud
n'acaba vençuda, a cops, la llibertat.
Seguir camins marcats sense excepció.
Aïllar-nos massa per viure a la nostra manera.
Trobar el sempre amagat camí del mig.

Carme Rosanas dins Col·lecció de moments

Forster deia que el camí del mig es troba en moviment d’un costat a l’altre. Seria entre la tesi i l’antítesi, la síntesi.
Entre “Seguir camins marcats sense excepció, i “aïllar-nos massa per viure a la nostra manera”, rauria el terme mig.
Que lluitar contra la solitud fa perdre llibertat és una reflexió molt bona. De fet el trobo genial, aquest poema.

dilluns, 3 de maig de 2021

Una bomba al jardí




Plats blaus


Hi havia plats pintats blaus

a la lleixa de la cuina. "Veus?",

em deia la mare, "es van trencar

amb les bombes i els vaig enganxar."

"Casa nostra no la van tocar, les bombes,

però sí que van caure molt a prop,

crits, morts, ferits, tot tremolava,

les parets i el terra. Tu tenies dos anys".


Jo tenia dos anys, però allò no ho recordo.

Ara ho penso, perquè quan escric

el cervell em retorna escenes velles

que no sabia, però es van desar 

entre matèries viscoses, per sempre.

Veig ara, els plats pintats en blau,

porten un escut heràldic, i sí,

eren a la lleixa de la cuina, ja enganxats.


XIRINACS, Olga Una bomba al jardí. Barcelona: Stonberg, 2021


És curiós, aquest poema al·legòric, que parlaria dels records en l'inconscient que la poesia enganxa en els versos, encara que la veu poètica no hagués estat conscient de les bombes que van caure quan tenia dos anys, em fa pensar en l'obra pictòrica que surt a la coberta del llibre. De la qual l'editorial en regala el facsímil amb els primers exemplars venguts per Amazon. Aquests blaus del mar tan bells, en un quadre mig figuratiu, mig abstracte, com els de Cezanne, m'han captivat igual com ho fa aquest deliciós poema, alhora que colpidor, de l'Olga Xirinacs. També el quadre és fet a bocins. I l'escut heràldic que porten els plats fa pensar en una mena de successió en el poema del que va viure la seva mare, com ho representa un escut, que arrela al passat. Un poema sense pèrdua.



dilluns, 19 d’abril de 2021

Guardes, gelós...



Guardes, gelós, al càntir de la vida,

l’aigua secreta de la qual no beus,

malgrat la set que saps que tant la vol.

Potser esperes el miracle que faci

de l’aigua un vi magnífic i et celebris,

quan els teus somnis no siguin com fotos

dormint en un catàleg de viatges.

Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol.


CALLAU FORTUNA, Joan

Com l'hora blava. Pagès editors, 2021

Un poema segurament al voltant d'un amor impossible, "l’aigua secreta de la qual no beus,/malgrat la set que saps que tant la vol", tan amagat com desitjat. És guardat al "càntir de la vida", on ha entrat, però d'on no surt. "Potser esperes el miracle que faci/de l’aigua un vi magnífic", que l'altra persona et desitgi com tu a ella, "quan els teus somnis no siguin com fotos/ dormint en un catàleg de viatges": quan es facin realitat. "Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol": perquè el vi acostuma a millorar amb els anys, com esperes fer-ho tu. És un poema al qual no li sobra cap vers, el trobo pràcticament perfecte.


dissabte, 10 d’abril de 2021

diumenge, 28 de març de 2021

Dia Mundial de la Poesia a Reus, 22 de març de 2021


Sóc la darrera a sortir, tot i que després hi va haver un bis. Espero que us agradi!


dijous, 24 de desembre de 2020

Tens set, i beus, 

però és la mort, de fet, qui beu en tu:

tu ets el seu bot, i ets el seu vi.

Tens gana, menges,

i no és sinó la mort qui menja en tu:

tu ets el seu plat, i la seva pitança.

Quan fas l'amor, també és la mort

qui viu l'instant de goig,

lluny de la seva eternitat estèril:

tu ets el seu cor, ets el seu cos,

la mort vesteix la teva pell.

I, quan recordes qui vas ser temps ha,

és sols la mort qui fa memòria.


La mort, però, no que no pot escriure.

LLAVINA MURGADAS, Jordi dins Matí de la mort

La immortalitat a través de l'obra escrita no té res a veure amb "l'eternitat estèril" de la mort, aquesta pervivència és superior a qualsevol atavisme, a qualsevol determinisme. Amb el que escrius estàs superant la mort, t'estàs alliberant, encara que no et llegeixi ningú. La poesia és allò amb què la mort no comptava. Aquest poema no necessita gaires comentaris, perquè parla sol. És una defensa a ultrança de l'escriptura per sobre de tot.