Piano

Com si fos ahir mateix xiulaven en l’aire

les notes teclejades al piano que

tantes vegades havien tocat els dits

d’en Segimon.

No creguis res que en vers no entri.

La música de la paraula arriba a l’ànima,

viatja cap enllà on vulguis sense ni moure’t.

Cadascú acull la paraula i el lloc on dir-la.

A cada temps li correspon el moment, per més

vegades que hagin sigut dites abans, mai

seran com tu les dius, com tu les diguis.

T’agradi o no t’agradi, vulguis o no

hi ha forces que t’atrauen i t’absorbeixen,

i la vida en fa escarni i per això té encant.

Soc jo contra la nostàlgia i vaig perdent.

El que fas és el que compta per ser qui ets.

No soc el que em va succeir, soc el que vull ser,

no soc ningú si no vull ser, si no he sigut.

Amb mi no has de fingir una set que no tens,

que cap lligam és prou estret per ser amb tu.

Sempre són diferents les aigües del riu.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"No creguis en res que en vers no entri": aquest vers genial d'un Segimon Serrallonga, poeta força desconegut, fa pensar en el que va dir alguna vegada Dolors Ollé, que "Ningú es pren seriosament els poetes". Això es pot relacionar amb "i la vida en fa escarni i per això té encant", té encant aquesta poesia que on molts no entren i tot i això la valoren.

Malgrat "tot està inventat", que s'acostuma a dir, "mai seran com tu les dius, com tu les diguis", les paraules dins dels teus poemes i el que amaguen amb elles.

Sobre "no soc ningú si no vull ser, si no he sigut": el futur, com la lluna respecte el sol, que deia Paul Auster, depèn del passat més que no semblaria. 

"Amb mi no has de fingir una set que no tens", el lector no cal que inventi res, només que observi, "que cap lligam és prou estret per ser amb tu", que no es pot esperar que el lector sintonitzi, vibri amb tot el que diu la veu poètica (aquest vers jo fins ara no l'havia sabut interpretar, per cert). "Sempre són diferents les aigües del riu", fins i tot quan hom rellegeix troba coses noves en un text.

Mans i mans

Amb les mans es cura el dolor. La iaia

deia que si el tanques al cap, s’enroca.

A les mans hi ha les antenes de l’ànima.

Escrivint, cuinant, pintant... enfonsant

les mans a la terra envies senyals

a dins teu, a l’ànima.

La vida l’anem gravant a les mans,

amb les mans fem l’amor molt més sublim,

tot el que es fa amb les mans es fa amb el cor.

El món l’has de fer tu mateix a mida,

crear els graons que et treguin del pou.

Inventa una vida i fes-la realitat.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Quan feia una assignatura d'història de l'art, una vegada el professor ens va dir que el sublim només es manifesta en art de forma manufacturada, amb el que es fa amb les mans. M'hi ha fet pensar aquest poema. 

També aquesta frase dins el primer vers: "Amb les mans es cura el dolor". Això és una cosa que, sempre que passa alguna cosa trista, dolorosa a la vida, te'n pots fer conscient. Quan fa un temps vaig caure i vaig trencar-me la ròtula, el fet que algú dels que em van envoltar poc després m'agafés la mà, crec que em va ajudar molt. "La iaia/ deia que si el tanques al cap, s'enroca": poder treure fora el sofriment, el que no pot fer la vaca cega de Maragall, és sempre molt bo.

Aquest poema no té pèrdua. "A les mans hi ha les antenes de l'ànima./ Escrivint, cuinant, pintant...". Al Festival Acròbates de l'Hospitalet, que aplega música i poesia, sempre, als cartells que l'anuncien, hi surt una mà. La mà amb la qual es fa aquesta música o poesia.

Sobre "amb les mans fem l’amor molt més sublim": hi ha un vers més sublim que no aquest? "Tot el que es fa amb les mans es fa amb el cor", per paradoxal que sembli. "El món l’has de fer tu mateix a mida,/ crear els graons que et treguin del pou". Qui ho ha aconseguit, ho sap.

Llevantada

A l’altra banda del forat

del pany plou i l’aigua vessa

pels canalons i les rieres,

esquitxa els vidres i convida

a mandrejar sota els llençols

mentre els llevants fan de la seva.

És aquest callar que no calla

i en el parlar de quan s’escolta,

enmig de cossos i moixaines

quan el silenci es fa paraula,

i s’intueixen els sis sentits

i la pell s’ajunta amb l’ànima.

Plou, plaer entre vidres, sí,

si has gosat follar amb l’amor.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema és una mena d'al·legoria, de metàfora estesa amb el motiu de la llevantada. Quan fa llevant és quan arriba un vent no gaire fred, tot i que porti pluja.

El poema és fet de contrastos, entre "aquest callar que no calla", o sigui la mateixa poesia, que diu sense dir. O "en el parlar de quan s'escolta", com la interpretació que faig jo ara mateix d'aquest poema. I "quan el silenci es fa paraula", una altra manera de dir el mateix. Sempre dic que la poesia és més en l'espai en blanc que l'envolta que no en les mateixes paraules.

Quan "la pell s'ajunta amb l'ànima", la forma amb el contingut del poema, quan dius el que dius tal i com ho dius, en definitiva. Aquesta pell i aquesta ànima lliguen moltíssim amb el darrer contrast: "Plou, plaer entre vidres, sí,/ si has gosat follar amb l’amor": no tothom pot dir-ho, sobretot no pot dir-ho si no ho diu amb la poesia. 

Equilibris

He fet un tracte amb el temps, pacífic,

no fujo d’ell, ni ell em persegueix.

Soc en un carrilet de passa lenta.

El temps ven bitllets per anar allà on

vulguis, a la velocitat que vulguis.

Però hi ha quelcom que s’amaga a l’ombra

dels anys que et volten: el destí, aquell

que juga amb les cartes marcades, i

a vegades comparteix el vi amb tu,

d’altres quedes sol amb el cul a l’aire.

Vull ser vent, brisa, moure aquest cos

que gemega, vull fer-me vell a dins

d’un poema i no perdre cap mot

en un destí que no hagi escollit,

i ser fragilitat en el reflex

dels ulls, amic dels gats i de les ombres.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

El Gabriel té vint anys més que no jo. Té la sort d'estar jubilat, i de no haver de patir gaire pel temps. I de poder escriure tant i tan bé. La velocitat ve donada per la constància, la resistència, més que no per l'sprint. Una pàgina cada dia i al cap d'un any tens un llibre. 

Però la vida que vius, que sigui feliç, és qüestió de propina, que deia Pla. Conscient que el seu cos gemega per l'edat, alhora vol ser "vent, brisa", pel fet de voler ser poeta. Aquest "fer-me vell a dins/d'un poema" és el fragment amb més sentiment d'aquest, de poema. Ja que fer poesia és la millor manera de passar la vellesa, de continuar vivint, "en el reflex/ dels ulls", el dels lectors, així com "amic dels gats i de les ombres", o sigui, els animals que més li agraden, i les ombres que remeten a la fotografia que feia abans, de nou.

Quarto fosc

D’un temps en blanc i negre i llum vermell.

Soc conscient de com el destí

entra a dins dels meus versos i

n’acapara el ritme, el sentit...

i tampoc faig res per evitar-ho.

Al cap i a la fi tot serveix

per posar-ho a la llum, tancada

o encesa de l’ampliadora

del quarto fosc, per exposar-ne,

revelar o deixar latents les

imatges que ronden pel cap.

T’ensenya el temps que per anar

endavant has de deixar enrere

tot el que pesa a la motxilla.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Jo també havia començat fent fotografia, quan estudiava disseny, i he acabat provant de ser poeta. Aquest "temps en blanc i negre i llum vermell", del revelat que ara, amb la fotografia digital, s'ha perdut, és la imatge de com "per anar/ endavant has de deixar enrere/ tot el que pesa a la motxilla". Però, com es deia a Il gattopardo, "cal que tot canviï perquè res canviï": amb els poemes el Gabriel Salvans continua fent fotografia metafòrica. Aquest tros: "per exposar-ne,/ revelar o deixar latents les/ imatges que ronden pel cap", parla de quan la poesia és més misteriosa o més transparent, el trobar clus o el trobar lleu, que deien els trobadors. Recordo el que ens ensenyava un professor de fotografia, que cal exposar les ombres a la llum en revelar, perquè es vegi en elles, i revelar les llums perquè no surtin cremades, perquè també s'hi distingeixi alguna cosa. Pot ser que, al capdavall, el que ronda pel cap ho deixis latent. El que seria l'inefable, el que no es pot traduir en paraules, i el que fa que una imatge no sigui valuosa per ser maca, com la d'una posta de sol, sinó pel que hi ha darrere, per tot el que està dient i tu pots escoltar.

Subterrani

Recordo un banc on em va atrapar el temps

una bona estona, assegut com si

volgués agafar conversa amb algú

que no venia, mentre caminava

amb l’ànima cap a indrets, com qui va

sense pressa, amb la serenor de no

fer tard a cap lloc; palplantat, de fet,

al banc on no m’esperava ningú.

Fa temps que ni el veig ni el busco, segur

que ni m’espera. Però hi és encara

en un racó de la memòria? Ves

a saber. Si em veiés em recordaria?

Qui sap si rau o dorm al subterrani.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"Tota la vida esperant que passi alguna cosa, i l'únic que passa és la vida", he sentit a dir, i "La vida és el que et passa quan estàs ocupat fent d'altres plans" cantava John Lennon. Sempre pendents de l'arribada del ver amor, de la seva continuació tant com de la seva fi, tot i que "Només acaba el que no ha existit mai", que és la cita de Punset que val per totes les altres. Tot això simbolitzat en aquest banc on no arriba ningú. Una espera que continuaria en l'inconscient, el subterrani, la poesia. Encara que vulguem ignorar-lo, aquest banc és com els dos coixins sobre el llit on dormia Van Gogh en la seva habitació a Arles, que parlen de la necessitat de companyia que tenim tots.

Indecisa

Aquest poema el començo enclaustrat

entre tres llums molt distintes, un focus,

una espelma i la llum de migdia

que s’escola per la finestra; i

cadascuna em porta cap a camins

prou diversos. La finestra convida

a mirar el món de l’altra banda, molt

diferent a cada instant, el paper

on escric me l’il·lumina la llum

del llum de sobre la taula. L’espelma,

en canvi, em fa dolça companyia

i belluga la flama amb l’aire mentre

trontolla en ombres la llum indecisa.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema no sé per què m'agrada tant. Potser pel poema Mysteries, de Dannie Abse, que em va arribar molt i me'l recorda una mica. 

La veu poètica diu trobar-se condicionada per tres tipus de llum, en el moment de començar el poema, quan sol aparèixer la "paraula viva" de Maragall, quan "pel fil es treu el capdell" de la creativitat. Cadascuna d'aquestes llums ho són de manera real i figurada. La llum dels sentits, objectiva, la del focus elèctric. Que sempre hauria de ser protegida per un pàmpol, ja que la visió d'una bombeta encesa fereix els ulls. La llum de migdia, la de la raó. La que ens du el progrés, el benestar, la bona vista. I la de l'espelma, la de la Crítica de la raó pura de Kant, la de la poesia per connotació. La més etèria, màgica, la que prové de l'inconscient, i per això és indecisa, amb prou feines es copsa. La que s'identifica amb el bell, el sublim. La que "fa dolça companyia", la que de fet és imprescindible, si es vol ser poeta. No hi ha res de tan confortable en una llar com una espelma en el seu canelobre. Quan tot falla és com un llibre de sempre davant d'un d'electrònic. També diuen que la contemplació d'una flama o d'un foc és una cosa fascinant, com fer-ho amb l'horitzó del mar o en mirar un nadó. Com llegir aquest poema.