Un foc
distint m’habita i esguardo fredament
la violenta
vida il·luminada entera...
No puc
estimar més que en el son, solament,
els seus
actes plaents que amb la llum es barregen.
Els meus
jorns, de nit, venen a tornar-me mirades,
després del
primer temps del meu son malastruc;
quan la
dissort mateixa en la negror s’escampa
tornen a mi
per viure’m i per donar-me ulls.
Que si llur
joia esclata, un eco que em desperta
no ha deixat
més que un mort en ma vida de carn,
i el meu
riure aliè em suspèn a l’orella,
com en
conquilla buida una remor de mar,
el dubte
-sobre el caire d’una gran meravella,
si és que
soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla?
VALÉRY, Paul (traducció de Josep A. Vidal)
Heus aquí un
poema sobre el retorn del passat. És un foc distint, contingut, perquè el que
n’arriba sempre és poc. La veu poètica esguarda “fredament”, perquè és un foc
que era en l’inconscient fins ara, i no pot ser res més que fred. Estima encara
l’altra persona? En tot cas de nit, no de dia, amb el son, o sigui amb la
poesia, allò sempre menys racional. Recorda els seus “actes plaents” (en la
versió francesa “gracieux”, graciosos), “que amb la llum es barregen”, uns
records plens d’aquesta llum. Aquest “tornen a mi per viure’m i per donar-me
ulls”, perquè amb la nit reneix la lucidesa, com el “és quan dormo que hi veig
clar” de Foix, o bé els “savis dits de cec” d’Espriu.
Tot plegat,
però, no és més “que un mort en ma riba de carn”, és un foc virtual. El qual és
“com en conquilla buida una remor de mar”, el que és una imatge fantàstica
sobre el retorn del passat, perquè l’antic amor retorna a l’orella com se
suposa que el brogit “de les onades de l’ampla mar”, que diria Forster, torna
en escoltar un cargol marí. Això: “el dubte -sobre el caire d’una gran
meravella”: el dubte de si veritablement s’ha estimat amb un amor tan gran com
el mar, un amor autèntic, que fa pensar “si és que soc, si vaig ser, si estic
dormint o en vetlla”: pot aquest antic amor ser més real que cap relació
actual, ser bell, sublim, en contrast amb el progrés al qual ens ha dut la
vida?
Tots els
escriptors escriuen sempre sobre el mateix, diuen, i en Valéry el mar és un
motiu constant, com amb El cementiri marí. Aquest poema, però, és
completament excepcional. Si és que es pot estimar de debò en aquesta vida,
aquest en seria un cas.
Entrades
