UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 5 de març de 2023

Evita paraules



Evita paraules, conceptes,

camins fressats. Observa

el lament de la llum

per existir. Aprèn

per oblidar, per ésser

-tot just.


CLAPÉS, Antoni in nuce

Edicions Proa, 2000

Un cop vaig llegir alguna cosa així com que hom dóna voltes al mateix sense sortir-se'n, fins que no arriba de manera espontània a ser genial. Repetir "paraules, conceptes" pot ser poc productiu, però inspirar-se en la idea interior dins una obra no té res de dolent. No diuen allò que els autors escriuen sempre la mateixa obra? De totes maneres, "Aprèn per oblidar" és una bona màxima. Lluís Llach canta "Aprendre per saber desaprendre". 

Aquest "lament de la llum per existir" parlaria de la dificultat per veure-hi clar a la vida. Una petita joia, aquest poema.

dissabte, 11 de febrer de 2023

Jugant amb la llum


RIBERA ICART, Teresa
imatge i poema de la mateixa autora

Jugant amb la llum

creo platges,

creo cels.

Autora de miratges,

surt el sol a Liliput.


Això de Liliput és perquè l'autora crea platges  i cels, la immensitat,  en la poesia, sempre tan petita. Una metàfora preciosa. També ho és "Autora de miratges", la poeta que introdueix la realitat falsa d'un poema, que en el fons és el més cert que tenim. Que juga amb la llum del sol, de la bellesa.

 

divendres, 4 de novembre de 2022

Taroda. Haikus de les quatre estacions




Com Vivaldi amb les quatre estacions. Cadascun d'aquests haikus, escrits amb la mètrica estricta de versos femenins, suggereix moltíssim l'estació de l'any que descriu, així com l'ambient en el seu poble estimat de Castella. Els seus haikus em semblen fets molt de manera japonesa, pel poc que en sé. I l'autor m'ha dit que les il·lustracions de l'Inma Sancho també tenen la sensibilitat i la senzillesa de molts dibuixos japonesos. M'ha arribat molt la cita del principi, "La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, n'apareix una altra d'insospitada", de Joan Brossa. 

Això es reflectiria en haikus com aquest: "Ha caigut l'arbre./ Hi ha quatre vells al poble./ Cap no fa llenya". Ningú no faria llenya de l'arbre, o bé cap d'aquests quatre vells no mor encara, la "realitat insospitada", el dir el que dius amb com ho dius. 

Això darrer també passaria en aquest haiku: "El sol en néixer/ alegrement desperta/ éssers i coses". El sol neix i desperta amb ell els "éssers" (les ànimes, abstractes), i les "coses" (la realitat tangible). El sol despertaria la inspiració de la veu poètica, en darrer terme.

Hi ha haikus deliciosos com aquest, que és de l'estació deliciosa de primavera: "En el paisatge,/ arç alb, florida blanca,/ de pau bandera". La paraula "alb" em fa pensar en Pedralbes (de "pedra blanca"). És "de pau bandera" a banda de pel color, per la pau que encomanen aquestes flors blanques. 

Un poema que seria una al·legoria: "El blat i l'ordi/ es gronxen amb la brisa/ i m'hipnotitzen". Com que els camps, que són com el terreny de la creativitat, es gronxen amb la brisa (la poesia), l'hipnotitzen en anar d'un cantó a l'altre.

Més metàfores: "Obre't poncella!/ Rosada o bé vermella,/ seràs  rosella". Platònica o apassionada, seràs flor igualment.

Un altre poema del que es diu amb com es diu: "La calor intensa/ deixa desert el poble:/ som al migdia". Som al migdia, per tant la calor és intensa, i també som a l'estiu, el migdia de les estacions.

Dins la tardor aquest poema és molt ben trobat: "El sol es colga/ en l'horitzó quimèric./ M'embadaleixo". És quimèric l'horitzó perquè sempre s'albira i mai s'aconsegueix, he llegit alguna vegada. El sol que es colga també es faria pregar.

Hi ha un cas de poema on la mètrica ajuda al sentit: "L'esbarzer punxa,/ però són tan rebones/ les negres mores": si hagués posat "tan bones" no seguiria la mètrica, però a més a més, aquest èmfasi atribueix sentiment al poema.

Aquest és molt maco: "Camí de terra,/ estret i fi, on menes?/ Potser ets la vida...". Com que a la tardor el camí de la vida s'acaba, d'aquí la pregunta del haiku.

També és molt colpidor "Semblen fantasmes/ els arbres que es belluguen/ sense cap fulla". I, jo que estimo tant Kandinsky, m'he emocionat amb "Tu, b/vell Moncayo,/ ets la muntanya blava/ de tot Taroda". La muntanya blava que seria de color blau per les connotacions, el color de la mar. En plena "meseta" castellana! És molt bona, per cert, aquesta llicència poètica de la b i la v alhora.

Es nota en aquest llibre que, tot i ser fet per a adults, l'ha escrit un autor d'obres per a infants, que es caracteritzarien pel llenguatge senzill que clarament els arriba més. No hi ha cap poema que no s'entengui, com no sigui per alguna paraula culta. L'ha escrit en català i l'hi han traduït uns amics al castellà, cosa ben difícil, en deferència al poble de Taroda, per cert. Una delícia de cap a peus.

MARTÍ i BERTRAN, Pere Taroda. Haikus de les quatre estacions. Vilafranca de Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana, 2020


dissabte, 16 de juliol de 2022

Llibre de les cent tankes

 

45. FUJIWARA NO KORETADA (924-972)

En la follia

d’amor sento que moro;

ningú no trobo

que en aquest punt em digui:

«oh!, com et compadeixo!»


Per molt que l'amor sigui una adicció i que sigui més sa de no estimar, tothom anhela d'estar enamorat. I si pot ser per sempre.


48. MINAMOTO NO SHIGEYUKI (s. x-xi)

Amb la ventada

les ones a la roca

baten i es trenquen.

I el meu cor també es trenca

igualment com les ones.


Una comparació entre la passió que trenca el cor i les onades contra les roques, mogudes pel vent de la poesia.

 

51. FUJIWARA NO SANEKATA (s. x)

Com que em resulta

difícil poder dir-te

que jo t’estimo,

tot i la seva ardència,

el meu amor ignores.


Justament de tant com estimes a vegades aquest amor és ignorat, amagat rere la bellesa exterior.


55. FUJIWARA NO KINTŌ (966-1041)

Per més que faci

temps que no es sent la fressa

de la cascada,

la seva anomenada

persisteix i ressona.


Per molt que faci temps del passat, pot retornar en la poesia.


84. FUJIWARA NO KIYOSUKE (1104-1177)

Si molt vivia,

¿enyoraré —em pregunto—

d’avui els dies?

Ara estimo les hores

en què el món doló’em dava.


La felicitat i el dolor d'estimar van sempre acompanyats, per molt que es digui que l'amor no és fet per patir. Poden haver-te ferit, però t'han deixat un bon regust de boca.

 

AA.VV. Llibre de les cent tankes. Mallorca: Lleonard Muntaner Editor, 2021

dissabte, 26 de febrer de 2022

Paul Valéry

En aquest enllaç podeu veure la guia de lectura sobre Paul Valéry que vaig fer en ocasió dels 150 anys del seu naixement:

https://view.genial.ly/6145a8a82c6ff60ddba8cf19/guide-guia-paul-valery

dissabte, 15 de gener de 2022

Tanta set



Un poemari que m'ha arribat especialment en la primera part, escrita, segons sembla, durant el confinament per Covid de la primavera de 2020, amb un poema per dia i pàgina (el Gabriel ja ens té acostumats a aquesta exigència de constància en la seva obra). Aquesta part es titula "fulles/ fulls", citant les fulles dins la natura i els fulls on Salvans  escriu la seva poesia, amb una il·lustració de diferents tipus de plantes, la millor primavera  per als poemes.

"Quan/ un tingui enyor de l'altra/ ens quedarà Sant Martí/ Xic, plorant a la carena,/ llibres, roses i l'amor" (20). El Gabriel sempre és molt sentimental, i molt brillant en aquest sentiment. "T'estimo, en cada traç/ de ploma, en cada forma/ corbada on creix el mot,/ en cada ratlla de vers/ on el pensament pertorba/ l'assossec en què escric" (27). Es tractaria de la idea de metàfora com a "portar a través", aquesta forma corbada.

Un altre poema és un bon testimoni d'aquest confinament: "M'he despertat sense mirar/ el full del calendari ni l'hora del rellotge i tan se me'n dona" (29). També diu: "Camino amb la memòria", la d'abans del confinament on tot s'ha aturat. També és molt ben trobat: "AMOR/ do que als llibres poc s'hi aprèn" (39), perquè al capdavall això només s'aprèn a la vida. 

El Gabriel Salvans fotògraf i poeta se'ns fa present amb "d'un reflex d'estel als teus ulls/ com un poema infinit/ al fons de la fotografia" (43). El millor poema d'aquesta part seria el darrer: "Són una quarantena de fulls/ entre fulles, el que hi ha aquí dins/ escrit per mi, lligat per tu,/ ves a saber per qui dictats/ des d'un infinit ignot, amor" (53).

De la segona i tercera part se'n pot destacar "Escric quan noto que se'n va el que penso" (79), i "la poesia deu ser: bufarnúvols,/ i desemboirar el blanc del paper" (81), i aquest "Què hi fa, que vagi per corriols/ erms, colls emboscats o carenes/ agrestes, si tinc el que estimo? (88), o sigui, la poesia. Una metapoesia per a la qual  és feta Tanta set del títol d'aquest poemari.

SALVANS, Gabriel Tanta set. Sant Hipòlit de Voltregà: Gatedicions, 2021     

diumenge, 8 d’agost de 2021

Un foc distint...

 

Un foc distint m’habita i esguardo fredament

la violenta vida il·luminada entera...

No puc estimar més que en el son, solament,

els seus actes plaents que amb la llum es barregen.

 

Els meus jorns, de nit, venen a tornar-me mirades,

després del primer temps del meu son malastruc;

quan la dissort mateixa en la negror s’escampa

tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls.

 

Que si llur joia esclata, un eco que em desperta

no ha deixat més que un mort en ma vida de carn,

i el meu riure aliè em suspèn a l’orella,

 

com en conquilla buida una remor de mar,

el dubte -sobre el caire d’una gran meravella,

si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla?


VALÉRY, Paul (traducció de Josep A. Vidal)

Heus aquí un poema sobre el retorn del passat. És un foc distint, contingut, perquè el que n’arriba sempre és poc. La veu poètica esguarda “fredament”, perquè és un foc que era en l’inconscient fins ara, i no pot ser res més que fred. Estima encara l’altra persona? En tot cas de nit, no de dia, amb el son, o sigui amb la poesia, allò sempre menys racional. Recorda els seus “actes plaents” (en la versió francesa “gracieux”, graciosos), “que amb la llum es barregen”, uns records plens d’aquesta llum. Aquest “tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls”, perquè amb la nit reneix la lucidesa, com el “és quan dormo que hi veig clar” de Foix, o bé els “savis dits de cec” d’Espriu.

Tot plegat, però, no és més “que un mort en ma riba de carn”, és un foc virtual. El qual és “com en conquilla buida una remor de mar”, el que és una imatge fantàstica sobre el retorn del passat, perquè l’antic amor retorna a l’orella com se suposa que el brogit “de les onades de l’ampla mar”, que diria Forster, torna en escoltar un cargol marí. Això: “el dubte -sobre el caire d’una gran meravella”: el dubte de si veritablement s’ha estimat amb un amor tan gran com el mar, un amor autèntic, que fa pensar “si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla”: pot aquest antic amor ser més real que cap relació actual, ser bell, sublim, en contrast amb el progrés al qual ens ha dut la vida?

Tots els escriptors escriuen sempre sobre el mateix, diuen, i en Valéry el mar és un motiu constant, com amb El cementiri marí. Aquest poema, però, és completament excepcional. Si és que es pot estimar de debò en aquesta vida, aquest en seria un cas.