Aquest poemari sembla haver estat escrit la primavera del
2022, poc després de començar la guerra d’Ucraïna, que surt de manera molt crua
en algun dels poemes, tot i que la majoria farien referència a l’esclat d’aquesta
primavera, a la natura (la “natura morta” quan fa referència a la guerra), i a
totes les plantes i animals que l’omplen. Per exemple en aquests versos de la
pàgina 19:
Sentim, de cop, l’esclat del temps (si Proust
alcés el cap!)
Allò que crèiem mort i ara és ben
viu!
Els quals parlarien de la recerca del temps perdut que sol ser
la poesia. El que és viu, només ho seria en els versos.
Sobre la guerra, a la pàgina 21:
Cada un
dels morts té un nom i un patronímic.
Cadascun dels morts té una ànima de la qual el nom és senyal,
segons Kundera, i també té una família, en la metonímia que seria la paraula “patronímic”.
Això fa pensar molt.
Continuant amb les referències a la natura, hi ha aquest fragment
a la pàgina 28:
Sento la vida, igual que una muntanya,
feta de dos vessants: el que abandono
i aquest que, com la pluja a l’aiguavés,
abraço ara mateix i al qual em
dono
amb desig de restar-hi sempre
més.
La carena d’una muntanya seria el símbol de la plenitud, tot i
que a partir d’aleshores tot fa baixada. De nou, la poesia faria perllongar tot
el que s’ha aconseguit en la pujada.
Sobre aquest oxímoron de la pàgina 48:
Amb un
esclat -perfet impuls- de contingència!
el qual és “perfet”, compost com ho és una paradoxa, i crec
que parlaria de la rauxa i la contenció necessàries per escriure, igual que la vanitat i la humilitat.
La metapoesia continua a la pàgina 51:
un lligam
íntim entre fets estranys,
i allò que
era tan lluny, de cop, s’acosta?
És allò que semblava inefable, que deia Margarit, el que s’acostaria
amb la metàfora, que ens porta “a través” de la forma, per etimologia. En
relació a Margarit, he trobat això a la pàgina 93: “Protagonistes del poema”,
que em recorda el tan deliciós Entorn de la protagonista d’un poema dins
Edat roja.
La part dels poemes dedicats al paper, “Secció de papereria”,
és molt ben trobada (tot el poemari és fet de diversos tipus de poemes, com per
exemple algunes tankas). En destaco aquest fragment de la pàgina 57:
Quina
promesa, la del blanc tan pulcre
que ha de servir algun dia de sepulcre
a allò que, en tinta de vers pres, no mor!
aquest poema crec que enllaçaria amb el poemari Matí de la
mort del mateix autor, i el poema que acaba dient:
La mort,
però, no que no pot escriure.
un dels poemes més brillants que li he llegit a Jordi Llavina.
I, per acabar, el poema que dona títol al poemari, que n’és el
més genial, no té pèrdua, a la pàgina 84, El llum que crema. El títol no
faria referència a res més que, en primer lloc, la possible edat d’or del
passat, “la claror d’or”, que “crema, amb sort,/ alguns cops a la vida”, sempre
que ens enamorem. I, en segon lloc, a la creativitat de quan es fa poesia, que “només
es mostra quan no hi penses”, que si la busques no la trobes, només “Quan n’ets
més lluny, t’abraça”, amb el record de l’amor en el passat, “és ell, no tu, el
qui caça”: amb la memòria involuntària, amb el que funciona de manera
indirecta, intuïtiva.
Aquest darrer poema enllaçaria amb la dedicatòria de les
primeres pàgines, “L’ull demana claror./ El cor i el pensament, llum”: no podem
renunciar al visible, sense perdre de vista el que hi ha més enllà, com un llum
que crema en comparació a la llum inabastable del sol.
LLAVINA MURGADAS, Jordi Un llum que crema. Barcelona: Proa, 2023
Mentre et mudes amb l’hàbit
d’un engany necessari,
em pregunto
quin dels teus jo maquillen
aquests ulls nàufrags,
si saps que veus només
el miratge, la imatge
geperuda al dessota,
que la lluna és fosca
si el sol no l’emmiralla.
Martínez-Ferreruela, Helena
dins La casa de les absències
Pagès editors, 2023
Aquest poema és fet de paral·lelismes, un recurs molt fet servir en poesia. Tot sembla parlar de forma i fons, dins i fora del poema. "Mentre et mudes amb l'hàbit/ d'un engany necessari", sembla que parli de l'enamorament. Té molta força "quin dels teus jo maquillen/ aquests ulls nàufrags": després de perdre a la vida només ens queda el maquillatge de l'obra escrita, el de les metàfores. Un maquillatge que amagaria, com un miratge, "la imatge/ geperuda al dessota", la fosca, l'esperpent. Però és que si el sol no emmiralla la lluna aquesta no llueix en el poema.
Evita paraules, conceptes,
camins fressats. Observa
el lament de la llum
per existir. Aprèn
per oblidar, per ésser
-tot just.
CLAPÉS, Antoni in nuce
Edicions Proa, 2000
Un cop vaig llegir alguna cosa així com que hom dóna voltes al mateix sense sortir-se'n, fins que no arriba de manera espontània a ser genial. Repetir "paraules, conceptes" pot ser poc productiu, però inspirar-se en la idea interior dins una obra no té res de dolent. No diuen allò que els autors escriuen sempre la mateixa obra? De totes maneres, "Aprèn per oblidar" és una bona màxima. Lluís Llach canta "Aprendre per saber desaprendre".
Aquest "lament de la llum per existir" parlaria de la dificultat per veure-hi clar a la vida. Una petita joia, aquest poema.
creo platges,
creo cels.
Autora de miratges,
surt el sol a Liliput.
Això de Liliput és perquè l'autora crea platges i cels, la immensitat, en la poesia, sempre tan petita. Una metàfora preciosa. També ho és "Autora de miratges", la poeta que introdueix la realitat falsa d'un poema, que en el fons és el més cert que tenim. Que juga amb la llum del sol, de la bellesa.
Això es reflectiria en haikus com aquest: "Ha caigut l'arbre./ Hi ha quatre vells al poble./ Cap no fa llenya". Ningú no faria llenya de l'arbre, o bé cap d'aquests quatre vells no mor encara, la "realitat insospitada", el dir el que dius amb com ho dius.
Això darrer també passaria en aquest haiku: "El sol en néixer/ alegrement desperta/ éssers i coses". El sol neix i desperta amb ell els "éssers" (les ànimes, abstractes), i les "coses" (la realitat tangible). El sol despertaria la inspiració de la veu poètica, en darrer terme.
Hi ha haikus deliciosos com aquest, que és de l'estació deliciosa de primavera: "En el paisatge,/ arç alb, florida blanca,/ de pau bandera". La paraula "alb" em fa pensar en Pedralbes (de "pedra blanca"). És "de pau bandera" a banda de pel color, per la pau que encomanen aquestes flors blanques.
Un poema que seria una al·legoria: "El blat i l'ordi/ es gronxen amb la brisa/ i m'hipnotitzen". Com que els camps, que són com el terreny de la creativitat, es gronxen amb la brisa (la poesia), l'hipnotitzen en anar d'un cantó a l'altre.
Més metàfores: "Obre't poncella!/ Rosada o bé vermella,/ seràs rosella". Platònica o apassionada, seràs flor igualment.
Un altre poema del que es diu amb com es diu: "La calor intensa/ deixa desert el poble:/ som al migdia". Som al migdia, per tant la calor és intensa, i també som a l'estiu, el migdia de les estacions.
Dins la tardor aquest poema és molt ben trobat: "El sol es colga/ en l'horitzó quimèric./ M'embadaleixo". És quimèric l'horitzó perquè sempre s'albira i mai s'aconsegueix, he llegit alguna vegada. El sol que es colga també es faria pregar.
Hi ha un cas de poema on la mètrica ajuda al sentit: "L'esbarzer punxa,/ però són tan rebones/ les negres mores": si hagués posat "tan bones" no seguiria la mètrica, però a més a més, aquest èmfasi atribueix sentiment al poema.
Aquest és molt maco: "Camí de terra,/ estret i fi, on menes?/ Potser ets la vida...". Com que a la tardor el camí de la vida s'acaba, d'aquí la pregunta del haiku.
També és molt colpidor "Semblen fantasmes/ els arbres que es belluguen/ sense cap fulla". I, jo que estimo tant Kandinsky, m'he emocionat amb "Tu, b/vell Moncayo,/ ets la muntanya blava/ de tot Taroda". La muntanya blava que seria de color blau per les connotacions, el color de la mar. En plena "meseta" castellana! És molt bona, per cert, aquesta llicència poètica de la b i la v alhora.
Es nota en aquest llibre que, tot i ser fet per a adults, l'ha escrit un autor d'obres per a infants, que es caracteritzarien pel llenguatge senzill que clarament els arriba més. No hi ha cap poema que no s'entengui, com no sigui per alguna paraula culta. L'ha escrit en català i l'hi han traduït uns amics al castellà, cosa ben difícil, en deferència al poble de Taroda, per cert. Una delícia de cap a peus.
MARTÍ i BERTRAN, Pere Taroda. Haikus de les quatre estacions. Vilafranca de Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana, 2020
45. FUJIWARA
NO KORETADA (924-972)
En la follia
d’amor sento
que moro;
ningú no
trobo
que en
aquest punt em digui:
«oh!, com et
compadeixo!»
Per molt que l'amor sigui una adicció i que sigui més sa de no estimar, tothom anhela d'estar enamorat. I si pot ser per sempre.
48. MINAMOTO
NO SHIGEYUKI (s. x-xi)
Amb la
ventada
les ones a
la roca
baten i es
trenquen.
I el meu cor
també es trenca
igualment
com les ones.
Una comparació entre la passió que trenca el cor i les onades contra les roques, mogudes pel vent de la poesia.
51. FUJIWARA
NO SANEKATA (s. x)
Com que em
resulta
difícil
poder dir-te
que jo
t’estimo,
tot i la
seva ardència,
el meu amor
ignores.
Justament de tant com estimes a vegades aquest amor és ignorat, amagat rere la bellesa exterior.
55. FUJIWARA
NO KINTŌ (966-1041)
Per més que
faci
temps que no
es sent la fressa
de la
cascada,
la seva
anomenada
persisteix i
ressona.
Per molt que faci temps del passat, pot retornar en la poesia.
84. FUJIWARA
NO KIYOSUKE (1104-1177)
Si molt
vivia,
¿enyoraré
—em pregunto—
d’avui els
dies?
Ara estimo
les hores
en què el
món doló’em dava.
La felicitat i el dolor d'estimar van sempre acompanyats, per molt que es digui que l'amor no és fet per patir. Poden haver-te ferit, però t'han deixat un bon regust de boca.
Entrades
Comentaris
