UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 4 de març del 2024

Tarot de Folgueroles. 0_ El Foll


Tancava el dia el clar perfil de les muntanyes

mentre un plec de veus em rondava al cap.

Lluïa plena, al cel de Folgueroles, la lluna.

Vaig pensar en el primer home quan mirava

la lluna en la mateixa soledat de la nit.

Sense cotxe, ni foc, ni abric, ni aplicació

de mòbil que li parlés de quan hi era

o no hi era, ignorant de la llum i la constel·lació

en què vivia, de saber de lleis, de pàtria.

Enyorat, tal volta, de l’abraçada i la veu amiga.

No de cap fortuna com la que tu o jo

esperem que arribi sense l’enginy del gat.

Entre aquell i aquest hi ha un temps sabut i un temps

ignorat, amb les alforges plenes de misteris,

i som, entre mirar endavant i mirar enrere.

No t’enfadis diu el Foll a la lluna plena,

m’agrada la teva llum però no veig les estrelles.

L’Esperança és l’aventura del camí

farcit de falses promeses, de passions

incontrolables i l’extravagància del somnis.

Tot plegat per anar d’un a un altre lloc

per camins de joc que ens obrin la porta.


Sobre la il·lustració: el color groc que segons Josep Pla és el dels folls, a banda de recordar el desert del que parla la publicació La resistència: "aquell primer ésser humà que fa 200.000 anys va començar a moure’s des del centre de l’Àfrica per descobrir, amb tots els riscos, que comportava el Món i, com a única defensa, la intel·ligència, la memòria i una voluntat de supervivència incansable. Al seu davant i de manera subjectiva hi podem veure l’aridesa de l’horitzó que l’esperava".

Sobre el poema: Aquest "plec de veus" que rondava el cap de la veu poètica no seria res més que la poesia. La lluna plena, la lluna per definició, que fa pensar en com la veuen adés i ara i ara i adés, entre "mirar endavant i mirar enrere" (el que Paul Auster en deia "el sol del passat, la terra del present, la lluna del futur"). En com la veien en el passat, sense el progrés, l'empatia, en com esperem la lluna plena "sense l'enginy del gat", o sigui, sense esforçar-nos-hi. 

Amb un progrés que, també per la seva contaminació lumínica de nit, fa que el foll, que s'identifica amb el poeta, digui a la lluna plena "m'agrada la teva llum però no veig les estrelles". 

Les "falses promeses", les "passions incontrolables" i "l'extravagància dels somnis" formarien part de la follia, del poeta tocat pel foc. "Per camins de joc que ens obrin la porta", els de la creativitat, que sempre hauria de ser un joc, el que ens obre la porta a la qual truquem una vegada i una altra.

diumenge, 28 de gener del 2024

Tarot de Folgueroles




Selecció de tres cartes´
El penjat, La mort i La lluna
amb els seus corresponents poemes 
dins Tarot de Folgueroles
il·lustracions de Lluís Badosa,
poesia de Gabriel Salvans
22 cartes, 22 poemes de 22 versos

XII_ El penjat

No cal un talent especial per amanir
equilibris a la vida, però cal rebutjar
el tedi, l'obtusitat, l'apatia...
i cal penjar-se, de tant en tant, de cap per avall
a mirar el món a l'inrevés. Balancejar
els pensaments que et busquen. Com diu Kafka,
tot allò que busques també et busca a tu.
Com et busca el gat de la llibreria
amb fastuosos i temptadors equilibris, miols
entre la penombra, la llum, i el soroll de la calma.
Que saber caminar al costat dels camps, sabent
el nom del que veig i escolto i distingir
entre el blat i l'ordi, el mussol o la merla,
és oblidar el nom de tantes marques superficials,
i gaudir de fer el badoc sense més parafernàlia.
Que no em cal saber anglès per connectar amb l'entorn,
i escoltar i entendre'l. El paisatge és molt més que mirar Instagram.

Viure fora de nosaltres mateixos és no viure.
Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió
i saber qui som més enllà de Sepharad.
Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat 
i àmfores plenes de sabors i talls al poema.

La il·lustració d'aquesta carta té molta relació amb el poema,  hi surt una hamaca que faria referència al penjat del títol, en equilibri com els "equilibris a la vida". Per "rebutjar el tedi, l'obtusitat, l'apatia...", com Jane Austen criticava el ser buit, mandrós i ignorant. Caldria mirar el món a l'inrevés a través de la poesia, l'única que ho permet, perquè contraposa lirisme a prosa. "Balancejar els pensaments" com en una hamaca, que penja dels dos costats sense fregar mai el terra, habitant l'aire. Quan cerques la inspiració el teu bagatge en l'inconscient et busca.

El gat que surt després surt en cada poema, a la veu poètica li agraden molt, i ja els ha dedicat una obra abans. Poemes que a més a més tenen la peculiaritat que un poema comença amb l'acabament de l'anterior.

També és mirar el món a l'inrevés conèixer el nom de les plantes dins la natura, no pas saber idiomes com l'anglès. "El paisatge és molt més que mirar Instagram" em sembla un fragment genial. També aquest "Viure fora de nosaltres mateixos és no viure": el món interior ho és tot. Que "Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió", o sigui, passar dels sentits a les idees. Això és el que caldria de fer en darrer terme amb aquestes cartes, que aquí examino d'una en una, però que han de tenir un sentit general amagat. Potser la capacitat de la poesia d'anticipar-se al futur com ho fa el Tarot.

Sobre aquest "gaudir de fer el badoc sense més parafernàlia", sense mòbils, sense ràdio, sense fer res, de tant en tant convé. També "i saber qui som més enllà de Sepharad", d'Espanya. 

"Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat", o sigui de festa, tot i ser el final, amb "àmfores plenes de sabors i talls al poema", amb un fons al darrere de cada poema, i amb talls com els que acostuma a fer a llapis quan recita. No ténen pèrdua aquests poemes.


XIII_La mort

Poesia i dilema davant del joc.
L'arcà de la mort du el tretze al costat
i jo porto el tretze amb la meva sort. La vida,
com al tauler d'escacs depèn de tu
tant com de l'altre, perdre o guanyar,
tant se val, el que cal és el camí que faci
a la partida fins al final. Potser mori
un dimarts i tretze al captard de la tarda,
amb l'esgarrifança del gat i de l'amor.
Tindré el llapis a mà quan vingui la mort
a acabar la jugada. Jugo mentrestant
a viure el millor que sé i puc i aprenc
a riure amb la por i les males herbes,
i parlo amb els amics, i els llibres,
i al voltant d'una taula, i amb el vi i l'oracle,
i amb el vent i el mar... que és mentre visc, quan
penso que hi vaig fent camí de mica en mica.

He après a parlar amb els morts que tinc
a tants retrats emmarcats a la vida,
i sé que un dia parlaré des de la mort
amb tu, que tot d'una tot fa un tomb
i s'acaba el joc a mig poema, i al sac.

La mort té la seva il·lustració en un paisatge blanc d'hivern, com acostumem a relacionar-los.

"Poesia i dilema davant del joc": el dilema dins un tauler d'escacs que cita després, fet de blanc i negre. La poesia és bo de fer-la jugant, com la creativitat en general. Pedre o guanyar no és important, l'important és la rosa, que deia Gilbert Bécaud, la poesia. 

Quan mori la veu poètica tindrà "el llapis a mà": serà poeta fins la mort, perquè s'és artista fins la mort. Mentrestant, com les males herbes, vol continuar vivint. 

És molt maco aquest "i parlo amb els amics, i els llibres, i al voltant d'una taula", no pas amb el Whatsapp. 

Aquests "tants retrats emmarcats a la vida" amb els que parla, serien els simbolitzats per la feina de fotògraf que ha tingut tota la vida Gabriel Salvans. Que un dia parlarà des de la mort amb nosaltres a través de la poesia. Perquè la vida és com un poema inacabat. És un vers molt irònic:"i s'acaba el joc a mig poema, i al sac". Millor pendre's les coses amb filosofia.


XVIII_ La lluna

Són tan fosques les nits amb la lluna cluca
que cal ser caçador d'olors i de sorolls
per orientar-s'hi. Que la lluna és enganyadora
i a les ombres de la nit s'hi amaguen els sospirs 
i les traïcions, el perfil dels gats i de l'amor,
els somnis i les carícies amb estels
llunyans, fugaços a les nits de Sant Llorenç.
Des de la carena, amb la mirada,
quan la nuesa del cos sospesa a l'univers 
el caos que governa a l'infinit, que s'endú el mar
i els misteris de l'ànima a la seva riba,
udolen els llops per tantes nits desitjades
dels teus abraços i besos, al cau de l'amor.
La talla de les persones es mesura en les coses
petites i en el gos que els hi passeja el tarannà.
Que no brilla tot l'or que llueix
i a la selva hi perds el que no dones.

La vida és molt més del que passa a les pel·lícules,
no hi ha censura, ni amagatall, ni guia,
i dia a dia s'escriuen les escenes del guió.
Si juntes tornen un dia a projectar-se,
seré un riu de llàgrimes al reflex de la lluna.

La il·lustració d'aquesta carta mostra una lluna plena tapada amb línies negres abstractes, perquè la lluna seria abstracció al costat de la realitat del dia.

"Que la lluna és enganyadora", fa pensar molt. Quan t'enamores, com quan vols la lluna, fas com les papallones "inexorablement atretes per la flama que les devora", que deia Flotats. 

"La talla de les persones es mesura en les coses/ petites i en el gos que els hi passeja el tarannà": també la felicitat es mesura en instants i prou, les "petites alegries" de Kandinski. Els gossos, si l'amo és depressiu, ells també en són, he sentit a dir. Perdre el que no dones és com fer poesia que no diu res.

"La vida és molt més del que passa a les pel·lícules": també molt menys, perquè són dues coses diferents i ja està. Que no se sap mai com acabarà, aquesta vida, i cada dia és imprevisible per molt que vulguem fer plans i seguir un guió. Les escenes reviscudes no fan res més que fer plorar, com la memòria, que és com una ceba. Que seria com un tall de lluna al capdavall.


De poemes amb tant de suc com aquest ho són tots, però jo n'he volgut escollir aquests tres com quan ara, per internet, consultant un poemari, pots "Llegir-ne un fragment", que és el que faig a la feina amb la compra dels llibres de poesia, una tasca que m'omple molt. El Gabriel escriu molt, i molt bé sempre, perquè en té facilitat.

diumenge, 17 de setembre del 2023

Poesia visual

 


BROSSA, Joan Poema visual dins El cau de calpurni
(proveu de veure la imatge en gran al Paint per seguir-me)

El de l'elegia al Che, genial, el Che perdut en les lletres absents.

El de "X Y Z", em suggereix que quan les lletres del poema arriben al final del que poden oferir és quan neix la poesia inefable de les papallones.

El de TU, que sense joc no hi ha art, ni poesia visual.

diumenge, 18 de juny del 2023

Un llum que crema


Aquest poemari sembla haver estat escrit la primavera del 2022, poc després de començar la guerra d’Ucraïna, que surt de manera molt crua en algun dels poemes, tot i que la majoria farien referència a l’esclat d’aquesta primavera, a la natura (la “natura morta” quan fa referència a la guerra), i a totes les plantes i animals que l’omplen. Per exemple en aquests versos de la pàgina 19:

Sentim, de cop, l’esclat del temps (si Proust

alcés el cap!)

Allò que crèiem mort i ara és ben viu!

Els quals parlarien de la recerca del temps perdut que sol ser la poesia. El que és viu, només ho seria en els versos.

Sobre la guerra, a la pàgina 21:

         Cada un dels morts té un nom i un patronímic.

Cadascun dels morts té una ànima de la qual el nom és senyal, segons Kundera, i també té una família, en la metonímia que seria la paraula “patronímic”. Això fa pensar molt.

Continuant amb les referències a la natura, hi ha aquest fragment a la pàgina 28:

           Sento la vida, igual que una muntanya,

            feta de dos vessants: el que abandono

i aquest que, com la pluja a l’aiguavés,

abraço ara mateix i al qual em dono

amb desig de restar-hi sempre més.

La carena d’una muntanya seria el símbol de la plenitud, tot i que a partir d’aleshores tot fa baixada. De nou, la poesia faria perllongar tot el que s’ha aconseguit en la pujada.

Sobre aquest oxímoron de la pàgina 48:

         Amb un esclat -perfet impuls- de contingència!

el qual és “perfet”, compost com ho és una paradoxa, i crec que parlaria de la rauxa i la contenció necessàries per escriure, igual que la vanitat i la humilitat.

La metapoesia continua a la pàgina 51:

         un lligam íntim entre fets estranys,

           i allò que era tan lluny, de cop, s’acosta?

És allò que semblava inefable, que deia Margarit, el que s’acostaria amb la metàfora, que ens porta “a través” de la forma, per etimologia. En relació a Margarit, he trobat això a la pàgina 93: “Protagonistes del poema”, que em recorda el tan deliciós Entorn de la protagonista d’un poema dins Edat roja.

La part dels poemes dedicats al paper, “Secció de papereria”, és molt ben trobada (tot el poemari és fet de diversos tipus de poemes, com per exemple algunes tankas). En destaco aquest fragment de la pàgina 57:

         Quina promesa, la del blanc tan pulcre

           que ha de servir algun dia de sepulcre

            a allò que, en tinta de vers pres, no mor!

aquest poema crec que enllaçaria amb el poemari Matí de la mort del mateix autor, i el poema que acaba dient:

         La mort, però, no que no pot escriure.

un dels poemes més brillants que li he llegit a Jordi Llavina.

I, per acabar, el poema que dona títol al poemari, que n’és el més genial, no té pèrdua, a la pàgina 84, El llum que crema. El títol no faria referència a res més que, en primer lloc, la possible edat d’or del passat, “la claror d’or”, que “crema, amb sort,/ alguns cops a la vida”, sempre que ens enamorem. I, en segon lloc, a la creativitat de quan es fa poesia, que “només es mostra quan no hi penses”, que si la busques no la trobes, només “Quan n’ets més lluny, t’abraça”, amb el record de l’amor en el passat, “és ell, no tu, el qui caça”: amb la memòria involuntària, amb el que funciona de manera indirecta, intuïtiva.

Aquest darrer poema enllaçaria amb la dedicatòria de les primeres pàgines, “L’ull demana claror./ El cor i el pensament, llum”: no podem renunciar al visible, sense perdre de vista el que hi ha més enllà, com un llum que crema en comparació a la llum inabastable del sol.

LLAVINA MURGADAS, Jordi Un llum que crema. Barcelona: Proa, 2023

diumenge, 11 de juny del 2023

La cara fosca de la lluna


Mentre et mudes amb l’hàbit

d’un engany necessari,

em pregunto

quin dels teus jo maquillen

aquests ulls nàufrags,

si saps que veus només

el miratge, la imatge

geperuda al dessota,

que la lluna és fosca

si el sol no l’emmiralla.


Martínez-Ferreruela, Helena


dins La casa de les absències 

Pagès editors, 2023


Aquest poema és fet de paral·lelismes, un recurs molt fet servir en poesia. Tot sembla parlar de forma i fons, dins i fora del poema. "Mentre et mudes amb l'hàbit/ d'un engany necessari", sembla que parli de l'enamorament. Té molta força "quin dels teus jo maquillen/ aquests ulls nàufrags": després de perdre a la vida només ens queda el maquillatge de l'obra escrita, el de les metàfores. Un maquillatge que amagaria, com un miratge, "la imatge/ geperuda al dessota", la fosca, l'esperpent. Però és que si el sol no emmiralla la lluna aquesta no llueix en el poema.

diumenge, 5 de març del 2023

Evita paraules



Evita paraules, conceptes,

camins fressats. Observa

el lament de la llum

per existir. Aprèn

per oblidar, per ésser

-tot just.


CLAPÉS, Antoni in nuce

Edicions Proa, 2000

Un cop vaig llegir alguna cosa així com que hom dóna voltes al mateix sense sortir-se'n, fins que no arriba de manera espontània a ser genial. Repetir "paraules, conceptes" pot ser poc productiu, però inspirar-se en la idea interior dins una obra no té res de dolent. No diuen allò que els autors escriuen sempre la mateixa obra? De totes maneres, "Aprèn per oblidar" és una bona màxima. Lluís Llach canta "Aprendre per saber desaprendre". 

Aquest "lament de la llum per existir" parlaria de la dificultat per veure-hi clar a la vida. Una petita joia, aquest poema.

dissabte, 11 de febrer del 2023

Jugant amb la llum


RIBERA ICART, Teresa
imatge i poema de la mateixa autora

Jugant amb la llum

creo platges,

creo cels.

Autora de miratges,

surt el sol a Liliput.


Això de Liliput és perquè l'autora crea platges  i cels, la immensitat,  en la poesia, sempre tan petita. Una metàfora preciosa. També ho és "Autora de miratges", la poeta que introdueix la realitat falsa d'un poema, que en el fons és el més cert que tenim. Que juga amb la llum del sol, de la bellesa.