UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 3 de maig de 2021

Una bomba al jardí




Plats blaus


Hi havia plats pintats blaus

a la lleixa de la cuina. "Veus?",

em deia la mare, "es van trencar

amb les bombes i els vaig enganxar."

"Casa nostra no la van tocar, les bombes,

però sí que van caure molt a prop,

crits, morts, ferits, tot tremolava,

les parets i el terra. Tu tenies dos anys".


Jo tenia dos anys, però allò no ho recordo.

Ara ho penso, perquè quan escric

el cervell em retorna escenes velles

que no sabia, però es van desar 

entre matèries viscoses, per sempre.

Veig ara, els plats pintats en blau,

porten un escut heràldic, i sí,

eren a la lleixa de la cuina, ja enganxats.


XIRINACS, Olga Una bomba al jardí. Barcelona: Stonberg, 2021


És curiós, aquest poema al·legòric, que parlaria dels records en l'inconscient que la poesia enganxa en els versos, encara que la veu poètica no hagués estat conscient de les bombes que van caure quan tenia dos anys, em fa pensar en l'obra pictòrica que surt a la coberta del llibre. De la qual l'editorial en regala el facsímil amb els primers exemplars venguts per Amazon. Aquests blaus del mar tan bells, en un quadre mig figuratiu, mig abstracte, com els de Cezanne, m'han captivat igual com ho fa aquest deliciós poema, alhora que colpidor, de l'Olga Xirinacs. També el quadre és fet a bocins. I l'escut heràldic que porten els plats fa pensar en una mena de successió en el poema del que va viure la seva mare, com ho representa un escut, que arrela al passat. Un poema sense pèrdua.



dilluns, 19 d’abril de 2021

Guardes, gelós...



Guardes, gelós, al càntir de la vida,

l’aigua secreta de la qual no beus,

malgrat la set que saps que tant la vol.

Potser esperes el miracle que faci

de l’aigua un vi magnífic i et celebris,

quan els teus somnis no siguin com fotos

dormint en un catàleg de viatges.

Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol.


CALLAU FORTUNA, Joan

Com l'hora blava. Pagès editors, 2021

Un poema segurament al voltant d'un amor impossible, "l’aigua secreta de la qual no beus,/malgrat la set que saps que tant la vol", tan amagat com desitjat. És guardat al "càntir de la vida", on ha entrat, però d'on no surt. "Potser esperes el miracle que faci/de l’aigua un vi magnífic", que l'altra persona et desitgi com tu a ella, "quan els teus somnis no siguin com fotos/ dormint en un catàleg de viatges": quan es facin realitat. "Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol": perquè el vi acostuma a millorar amb els anys, com esperes fer-ho tu. És un poema al qual no li sobra cap vers, el trobo pràcticament perfecte.


dissabte, 10 d’abril de 2021

diumenge, 28 de març de 2021

Dia Mundial de la Poesia a Reus, 22 de març de 2021


Sóc la darrera a sortir, tot i que després hi va haver un bis. Espero que us agradi!


dijous, 24 de desembre de 2020

Tens set, i beus, 

però és la mort, de fet, qui beu en tu:

tu ets el seu bot, i ets el seu vi.

Tens gana, menges,

i no és sinó la mort qui menja en tu:

tu ets el seu plat, i la seva pitança.

Quan fas l'amor, també és la mort

qui viu l'instant de goig,

lluny de la seva eternitat estèril:

tu ets el seu cor, ets el seu cos,

la mort vesteix la teva pell.

I, quan recordes qui vas ser temps ha,

és sols la mort qui fa memòria.


La mort, però, no que no pot escriure.

LLAVINA MURGADAS, Jordi dins Matí de la mort

La immortalitat a través de l'obra escrita no té res a veure amb "l'eternitat estèril" de la mort, aquesta pervivència és superior a qualsevol atavisme, a qualsevol determinisme. Amb el que escrius estàs superant la mort, t'estàs alliberant, encara que no et llegeixi ningú. La poesia és allò amb què la mort no comptava. Aquest poema no necessita gaires comentaris, perquè parla sol. És una defensa a ultrança de l'escriptura per sobre de tot.

diumenge, 6 de setembre de 2020




Hauria de recordar qui sóc

per escriure'm.


Hauria de descolgar

entre les rels i la terra

la paraula que germina,

trèmulament invisible.


Tornar a la innocència

que habita el món dels dorments.

Tornar a ser allò que era

                                        abans de néixer.

Tornar,

                        donar fe del meu despertar.


SÁEZ, Empar, Quatre arbres

Viena Edicions, 2016


Per fer poesia t'has de conèixer tu mateixa, has de recordar la teva infantesa, "entre les rels i la terra", entre els limbs i la vida, "la paraula que germina", la que pot arribar al lector. "Tornar a la innocència/ que habita el món dels dorments", perquè la poesia et redimeix, i s'identifica amb el dormir. Aquest "donar fe del meu despertar" és el que fas quan escrius. També crec que l'"abans de néixer", i el despertar, són els únics moments en què la vida val la pena.

diumenge, 14 de juny de 2020

Nadir



Pintor del cel i les estrelles,
Van Gogh va escriure al seu germà:
«És meu, en certa forma,
el gira-sol».
Miro el cel i els meus versos:
els reconec i sempre
se m’escapen.
Vull dir que no tinc res,
em tenen, si de cas.
En certa forma jo sóc seu.
Dels gira-sols.

SUBIRANA, Jaume

dins La hac
Edicions 62, 2020

En darrer terme, el poema no l'entén ni el seu autor. Un poema que es gira cap al poeta, que parla amb ell mateix. Nadir, el contrari del zenit, com el poeta es troba entre el punt més alt i el punt més baix, a l'hora de crear.