Tarot de FolguerolesVII_ El Carro

La branca del temps recompta records, viatges

als carros de la Quimeta i la Rosario.

deploren adversitats, seves i també

d’altres, com la del noi esbojarrat

que abandonà la casa dels pares i que tornà

ric al cap dels anys. Velles històries riques

d’agitació, d’èxits, fugides, decisions

preses sense lliurar massa atenció

als petits detalls, amb un precari

equilibri sobre la maroma. El gat

roman impassible als peus de la Quimeta,

dreta al costat del banc. Les mans ben enfonyades

a dins les butxaques de la bata de quadres.

A partir d’una edat l’èxit o el fracàs

són acollits a l’actitud, a la mirada,

a les faccions i solcs que ha imprès la vida.

L’agitació és ara a les portes d’Ucraïna.

La vanitat dels homes no té límit

i els carros de la guerra han travessat

els límits de la dignitat, i l’avarícia

es nota a les faccions dels qui menen poder.

Sobre la imatge:

Entusiasme, desplaçament, enginy, descoberta, progressos, mobilitat, intercanvi, avenços, noticies.

La roda sense cap dubte va ser un gran descobriment aplicable en molts àmbits, el desplaçar-se i tants d’altres i fins els nostres dies. La inquietud per la comunicació i  l’intercanvi va influenciar l’avançament tecnològic aportant idees d'un lloc a un altre i consegüentment èxits.

Les dues roderes sobre el marró de la pintura, que sembla feta amb fang, parlarien del carro de la poesia que travessa la vida.

Sobre el poema:

Com a la pel·lícula Carros de foc, un carro parla d'apassionament, del poema carregat de poesia i sensibilitat, de records i viatges. De "Velles històries riques/ d'agitació", fugint de la monotonia. Del "precari/ equilibri sobre la maroma", de les dificultats dins la vida tant com en la poesia.

L'èxit i el fracàs, la humiliació es mostren en el rostre, com deia Pla, igual que l'avarícia a cares com la del dictador Putín. L'actualitat d'aquest poema es manifesta parlant de la guerra a Ucraïna. Els "carros de la guerra", una referència de nou a la carta que il·lustra aquest poema, han anat més enllà de la dignitat humana.

És fascinant com l'ull poètic ho entrelliga tot.

Tarot de Folgueroles. I_ El mag

Quan obrim la porta i entrem al carrer

de la vida, som un personatge anònim

més, que belluga el rellotge de la història.

L’escrivim, entremig d’una gran multitud,

ignorants, tal vegada, de la trama dels fets

que empenyen i estiren els fils on s’ha ordit,

de la importància de la paraula escrita,

del poeta missatger de confiances, màgia,

destresa per confegir ponts d’entesa.

Es pot provar de fer entrar el clau per la cabota

o cercar el mot just al vers, com feia mossèn Cinto.

La resposta és tan propera o tan llunyana

com vulguem. Tot rau en la creativitat,

en la fantasia de la pregunta feta.

La màgia de viure és tan a prop

com compartir la lleialtat del gat

o el reflex d’una viva mirada en un got de vi.

L’aniversari dels dies ens acompanya

amb l’habilitat del nostre compromís i

la confiança amb el jo que dormo, el jo

astut que recerca de nou camins al somni

i el tu que és pensament, és amor, és paraula.

Sobre la imatge: 

El que se'n diu a La resistència és il·lustrat amb un text que sembla escrit en llenguatge antic. Que sembla fet de fang i alhora és emmarcat per unes línies abstractes, les que evoquen la racionalitat. Un mag que transformaria aquest fang en cultura, tot fent alguna mena de màgia.

Sobre el poema: 

Les persones són anònimes, però els poetes transcendeixen amb la seva màgia la realitat que viuen. Per fer-ho han de ser missatgers, dir alguna cosa per ser escoltada, amb "ponts d'entesa". Fer "entrar el clau per la cabota" seria ser abstrús, "cercar el mot just al vers", ser transparent. Les dues estratègies funcionen, i la "resposta", la interpretació, pot ser propera o llunyana al seu torn, pot trobar elements en què la veu poètica no havia pensat. "Tot rau en la creativitat,/ en la fantasia de la pregunta feta": sense curiositat ni empenta no es va enlloc.

La "màgia de viure", o sigui, la joia, lligant amb el mag de la carta, en "el reflex d'una viva mirada", la interpretació, "en un got de vi", la poesia que du al seu interior l'espiritual, com l'esperit de vi en un got.

El "jo que dormo" seria el poeta amb el seu món interior, el "tu que és pensament", és el lector que l'admira.

Tarot de Folgueroles VI_ Els Enamorats

Campanes d’harmonia voltegen el somni

entre les meves mans i els teus cabells.

No hi ha nit que la llibertat de pensament

porti llum a la foscor i la passió

em remogui la sageta que duc clavada.

Giro la carta de l’amor i també sagna

a l’altra banda. He de dipositar fe

en cada paraula, en cada gest, en cada

anhel que envaeix el cor. Al capdavall

la noblesa del gat em faci adonar

que la confiança està entre el que tu penses

i el que jo crec. Al llom de les muntanyes

assentarem l’amor que dipositem

als llavis. Cada vegada que els unim

ondulem horitzons a la pell prima

on es graven els signes que rampinem,

ahir, avui, demà, a les venes dels boscos, al vers.

Entre carícia i carícia, el fre

del tramvia del desig espolsa guspires

sobre la pols dels camins, i entre jo i tu

i el gall, cantem junts a la cimera més alta

els silencis que gronxolen de branca en branca.

Sobre la il·lustració:

"Amor, unió,  imaginació, equilibri, proba, desig, decisió, atracció, elecció, fe, sexe, fertilitat.

El ser humà madur com tota cosa viva. És una pulsió cap un altre de la seva espècie anomenat enamorament, aquest desig és vital per la seva propagació, un esquer que posa la naturalesa per no desaparèixer".

Els cercles que semblen onades en l'aigua que conflueixen, en la seva intersecció parlarien de la unió dels enamorats, i els colors que s'entremesclen també. Els cercles serien la part física, els colors la mental.

Sobre el poema:

Les "Campanes d'harmonia" del principi fan pensar que l'amor seria com un campanar que a la part més alta hi té la poesia, les campanes que es fan sentir. La "llibertat de pensament" no pot portar "llum a la foscor", perquè l'amor és ceguesa. I la passió per escriure no pot remoure la sageta de Cupido clavada. L'amor fa mal, també en la poesia, l'altra banda de la carta, la mateixa que il·lustra aquest poema. Cal "dipositar fe en cada paraula, en cada gest, en cada/ anhel que envaeix el cor", cal creure-hi, perquè els dubtes són constants, i estimem els que pensen com nosaltres, "la confiança està entre el que tu penses/ i el que jo crec".

"Al llom de les muntanyes", la seva carena, que connecta un vessant amb l'altre, com els dos amants, s'assenta l'amor que ens acompanya "ahir, avui, demà", sempre. Les "venes dels boscos", les inspiracions del vers.

El "fre/ del tramvia del desig", en referència a l'obra de Tennessee Williams, és la contenció necessària, la que genera les "guspires" de la poesia, paradoxalment, com també és paradoxal que "cantem" els "silencis que gronxolen de branca en branca", perquè la poesia és muda al capdavall. 

Tarot de Folgueroles V_ El Hierofanta

La promesa és que morirem sense saber

ni on, ni quan. La mort ha recollit

el poeta el dia tretze, sense ni dir:

Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,

poesia, l’espai on retrobar-nos.

A los muertos flores, com diuen els gitanos.

Tenim tendència a quedar-nos atrapats

en velles idees i principis superats.

Quantes vegades manllevem paraules

per deixar constància de la humilitat,

la bondat, el perdó, de la fugacitat

de les idees. M’agrada pensar que mantindré

aquest punt de rebel·lia on presumeixo,

puc acceptar la servitud, però no el servilisme

que mai trobem ni en el lloc més recòndit

de la natura. I l’expansió del big-bang

ens allunya sense ni dir res, res de res.

Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,

a les set, rere un núvol ennegrit de nit.

Juganer rere el rellotge del campanar,

he buscat el gat i en un brevíssim instant

s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.

Sobre la il·lustració:

"Magnetisme, atracció, misteri, ciència, sacralització, ordres invisibles, influencia,  energia, ensenyament".

Sembla l'agulla d'una brújula marcant el nord, el que parla del magnetisme. El hierofanta és un sacerdot, d'aquí la sacralitació, l'ensenyament.

Sobre el poema:

"La promesa és que morirem sense saber/ ni on, ni quan": tampoc no sabem qui ens llegirà. La poesia, "l'espai on retrobar-nos", amb els morts, segurament. "A los muertos flores", les dels versos. La veu poètica sabria ser humil, però amb "un punt de rebel·lia", el que correspon a tot aquell que escriu. 

Aquest "Només hi havia campanades" enmig de la foscor, parlaria de quan sentim un poema sense acabar d'entendre'l, com passa amb aquest.

 

Tarot de Folgueroles IV_ L'Emperador

A l’ànima potser guardem un xic

la noblesa, escoltar el gust de les paraules,

el so, el ritme que penetra molt ensota

dels nivells conscients del pensament i el sentiment,

el poder de la paraula per guanyar disputes.

Pots pujar o baixar dels cavallets que criden,

quan s’acabin tots els sorolls i no s’assembli

la realitat amb la fantasia, el gat faci

ziga-zagues i giri al teu voltant

perquè no el trepitgis, tindràs farcida

d’enganys la veritat per descobrir.

Podríem ser home rellotge i controlar el temps

i el temps potser encara ens enganyaria.

Som en una cursa que ens persuadeix

entre aconseguir objectius o expandir sentits

tot buscant el nostre rumb a la vida.

Escoltar o xerrar, vet aquí el dilema.

Anem a l’oracle per saber del qui sent,

sense saber si sap tot el que ens cal.

I aquesta és una realitat, confiar

en la paraula que dictes i escoltes.

Depèn de creure al sí o al no de la promesa.

Sobre la il·lustració:

"Suport, energia, poder, rigor, pare, implacable, protector, petita pols de l’univers.
La Terra aquest tros de planeta que solca l’espai empaitant el pare Sol. Juntament amb la seva atmosfera ha fet possible el miracle de la vida" (dins La resistència).

Els continents i el mar, el sol i el cel estrellat, l'emperadriu i l'emperador, com les dues línies perpendiculars.

Sobre el poema:

Aquest poema parlaria molt de la poesia, amb "la noblesa", perquè fins i tot els qui no entren en ella saben que és molt important, i amb "escoltar el gust de les paraules,/ el so, el ritme". Fent referència a l'eloqüència, l'oratòria, amb "el poder de la paraula per guanyar disputes". 

Quan "no s'assembli/ la realitat amb la fantasia", "tindràs farcida/ d'enganys la veritat per descobrir": l'engany de les metàfores, les mentides que valen per mil veritats. La "cursa que ens persuadeix/ entre aconseguir objectius o expandir sentits", entre el materialisme, el sentit pràctic, i els versos. Viure o pensar, "vet aquí el dilema". "Depèn de creure al sí o al no de la promesa": els genis existeixen tan poc com els reis mags, he llegit alguna vegada, i "ningú es pren seriosament els poetes", una altra vegada.

La relació d'aquest poema amb la il·lustració de l'Emperador seria pel contrast entre terra i cel, entre el materialisme i la "nit estrellada d'un vers" de Margarit, de nou.

Tarot de Folgueroles III_ L'Emperadriu

Ets la dama covada en la boira quan miro

la ratlla del Ter, i de les carenes

el fil encongit, Cabrera, Montseny,

Sau... el gat endormiscat que entrelluca els ulls

vora la finestra. Ets la determinació

que empeny i suscita per xaragalls

on m’enfilo a mirar el mar dels somnis.

Ets els meus peus i el meu cap en les restes

de l’antic mar on habito el dia a dia.

Ets la llengua on no tinc pèls, si tu no vols.

Ets la terra on tinc arrels, si tu m’hi vols.

Ets la mare dels meus somnis, els ulls

per on mirar, el fruit de les meves ànsies,

la pedra on m’entrebanco sovint,

mentre fito el capvespre en la poesia.

Quan prenc la llàntia de minaire i exploro

balmes tortuoses a la consciència.

Espectacle de la feblesa humana,

sàtira de mi, colpidora a l’esperit,

quan el creador es perd en el polsim

de les ales que bat al vol, en mars

i avencs sinistres, lúcids a l’ànima.

Sobre la il·lustració: 

A La resistència se'n diu això: Matriarca, vida, gestació, plenitud, fecunditat, renovació, previsió, poder, abundància. La gran mare de tota la vida és el mar, aquestes aigües que han set l’úter de tota existència. 

Una mar simbolitzada per la pintura blava sobre el paper, que simbolitza la terra ferma al seu torn. El terme mig que també pot representar el número tres en xifres romanes.

Sobre el poema:

La "dama covada en la boira", la poesia misteriosa i amagada en la boira de la plana de Vic, "de les carenes el fil encongit", per la distància. Els xaragalls per on s'enfila no són més que la poesia erosionada per la vida, l'escultura treballada per l'artista. El "mar dels somnis", tant com "l'antic mar on habito el dia a dia", a banda de relacionar-se amb la il·lustració, parla del que és inassolible, del que queda del dia. 

La "llengua on no tinc pels", parlaria de la seva sinceritat. La "terra on tinc arrels", perquè, si et plantes, donaràs fruit. La "pedra on m'entrebanco sovint", perquè errare humanum est. 

El "capvespre en la poesia", és el millor moment per als versos en relació a la vida, contràriament al que s'acostuma a admetre. La "llanta de minaire" és la del poeta que aprofunditza. 

L'estrofa final, amb "quan el creador es perd en el polsim/ de les ales que bat al vol", em recorda el Margarit d'Edat roja, dins Poètica, amb "Perseguint la bellesa estaràs sol,/ perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa/ la seva pols de papallona als dits".

Tarot de Folgueroles II_ La Sacerdotessa

Paraules en vint-i-dos versos acompanyen,

teixeixen la naturalesa del poema,

esgarrapada a la veu que dicta, al gat, als déus.

M’agrada veure’t com una dama que excita

el conscient i l’inconscient, que m’intriga

i em capbussa al riu dels sentits, al ritual

de l’escriptura, com un mantra que m’indueix,

que m’encamina entre l’enteniment

i la ignorància de saber, si sé, on

buscar l’essència de la corda del temps.

La sensibilitat trobada, tard o d’hora,

a la veu, al ritme, al so del mot

que encaixi amb la rutina de la ment

confiada a l’instint, a la intuïció,

al moviment de l’univers, la seva música

que revela i fixa l’energia del món.

Al forat negre d’on surt la creació.

Tenir el foc a dins, l’equilibri, convençut

que l’amor ens parla a cau de l’orella.

Veure navegar l’infinit a les estrelles

i saber que jugo a tot o res

si parlo de mi, al poema, a la dama.

Sobre la il·lustració:

"En aquest viatge pel temps i la vida que caracteritza el nostre planeta, la peça fonamental és el gen", diu la publicació La resistència. Un gen simbolitzat per la lletra ix de la il·lustració, que pertany al sistema XY de determinació del sexe, amb els cromosomes sexuals XY els mascles i XX les femelles.

Sobre el poema:

Aquestes "Paraules en vint-i-dos versos acompanyen,/ teixeixen la naturalesa del poema", seria perquè en un poema no és mai tot poesia, que deia Valéry. Els déus als quals fa referència la veu poètica poden fer referència al fet que el poeta, a més de foll, és un déu en petit. "M’agrada veure’t com una dama que excita/ el conscient i l’inconscient", parlaria de la mateixa poesia, i "un mantra que m'indueix" faria referència a la religió, que lliga amb la Sacerdotessa. La "rutina de la ment/ confiada a l'instint, a la intuïció" em recorda el que diu Josep Mir, que "La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva". El "forat negre d'on surt la creació" ho trobo una imatge molt brillant, que per a mi fa referència a la memòria involuntària, a l'inconscient. 

"Tenir el foc a dins, l’equilibri, convençut/ que l’amor ens parla a cau de l’orella": el poeta necessita sempre una cosa, la seva musa, per escriure. La seva dama, com a l'època dels trobadors. En aquest cas la dama és la poesia per metonímia. El "saber que jugo a tot o res", seria pel salt al buit que es fa en el moment de crear. Aquest final és molt bo: "si parlo de mi al poema, a la dama". La vida i la mort, la mateixa poesia i l'amor com a temes bàsics de la poesia, segons Jordi Julià.

En aquest poema el gat es fa present en la paraula "esgarrapada", la que fa el poeta "a la veu que dicta", la d'aquest inconscient.