UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 29 de gener del 2012

Enmig d'orats i savis


Saber narrar, en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar
Sense esperar, i essent, ardit, del segle,
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I enmig d'orats i savis, raonar.

FOIX, Josep Vicenç, per 25 anys sense J.V. Foix, per a Raons que rimen. Un poema tret del bloc La panxa del bou

La poesia destaca en primer lloc: "saber narrar", "rimar bells mots", sigui d'amor o follia, allò menys racional. La vida a la segona estrofa: coronar de llum els vius en detriment dels morts i de la seva ombra, la seva projecció. La poesia serien els orats, la vida els savis.

I a la tercera estrofa del sonet, la declaració de principis: sofrir sense decaure; estimar sense esperar ser estimat; ser "ardit", valent, "del segle" actual; defugir la ira, i ajudar al nàufrag, el pobre. Per últim: viure l'instant feliç, el que val la pena de viure, amb les expectatives pel demà, que són senyal de felicitat segons Villatoro; del "clar i l'obscur" aprendre'n les ensenyances, o sigui aprendre del bo i del dolent, de l'èxit i del fracàs. Així com dels orats i els savis, del nou i el vell que diria en un altre poema Foix, del son i de la vigília també, aprendre'n a raonar, a pensar amb lucidesa.









dissabte, 28 de gener del 2012

Tan ben amagada...

Et vaig oblidar
per poder tenir-­te per sempre més,
sense possibilitats de malmetre't,
voldria sentir el goig dels teus ulls com abans,
aclaparar-me pel teu somriure,
voldria desviure'm per tu
ara, que ets poc
més que món sense cartografiar,
però ja no sé on buscar-te.
 
MEYERHOFER i RIBAS, Rafael dins Esquitxos
 
A vegades és necessària l'absència per adonar-te de com estimes, per estimar per sempre més. Oblides, però conserves en l'inconscient el "sense possibilitats de malmetre't" dirigit a l'altra persona, impedint de perdre la imatge idealitzada que en tens. Tot i que no podràs estimar més "els seus actes graciosos barrejats de llum", que deia Valéry. Voldria tornar a desviure's per ella, "poc més que món sense cartografiar", món que encara no arriba a ser poesia, art, abstracció com la d'un mapa, que encara és només inconscient, no una idea definida. Que ja no es farà realitat, tal i com és la vida.

dijous, 26 de gener del 2012

Com ocells blancs

A Maiara Gouveia amb la meua amistat i admiració

Son les paraules com ocells blancs
envers el lector. Móns d'aigua
seduïnt la lluna, la pell en el temps.
Contemplació sota núvols de pluja
sobre el silenci.


MUELA SOPEÑA, Ana, traduït al català per Pere Bessó


*****

COMO PÁJAROS BLANCOS

A Maiara Gouveia con mi amistad y admiraciónSon las palabras como pájaros blancos
hacia el lector. Mundos de agua
seduciendo a la luna, piel en el tiempo.
Contemplación bajo nubes de lluvia
sobre el silencio.




Ana Muela Sopeña, dins Laberint de pluja

En el bloc de l'autora, realment les paraules són com ocells blancs, perquè el text és blanc sobre negre. Però, de fet, les paraules d'un poema sempre són com ocells blancs, plens de llibertat envers el lector. "Móns d'aigua/ seduïnt la lluna": el que sedueix és el reflex de la lluna en l'aigua, diuen que qui és seduït és seductor. "la pell en el temps": la superfície del poema evoluciona amb el pas del temps, no pas el fons. "contemplació sota núvols de pluja / sobre el silenci": la poesia es fa sota les inclemències del temps per un cantó, sobre el silenci de la terra seca per l'altre, sempre en aquest terme mig. Un poema molt aconseguit sobre el tema recurrent de la poesia en molts autors.

dijous, 19 de gener del 2012

Calmosament calculo
els anys del deute i la paciència:
me'n falten quatre, en resto 2,
en sumo mig, calen 5 cèntims
per augmentar el cabal i vèncer-lo.
A estones la consciència
m'agafa pel coll i em diu:
"Lluita, no defalleixis,
ennegreix amb xifres lluents tot allò
que ara desapareix per inconstant."
I en veure el saldo amable de mi mateixa
engreixar-se fins al col·lapse i l'infart
penso que vivim pel damunt del que podem,
només ens salva la vorera, la fe i la paraula.

ALOY i ROCA, Montserrat Gàbies de vidre i pols. Té el bloc Cantireta


El progrés té això: la riquesa és com aigua salada, que com més en beus, més en vols, segons Schopenhauer. La veu poètica s'adona que no viu amb prou austeritat, com la majoria dels que no viuen al tercer món. La vida que és com la carretera; el trencar amb aquesta carretera (la reflexió, l'art) ho seria la vorera, la fe (allò més espiritual), la paraula (la poesia). Si es pot evitar, preferiria de trepitjar tan poc com es pugui la duresa, el materialisme de la vida.

dimecres, 18 de gener del 2012

En la nit no oblide


En la nit no oblide els teus abraços
davall de la pluja màgica d'hivern.
Les voreres ens somien en el seu idioma
amb adjectius d'aigua, entre semàfors.
Respiració del temps,
amb els gats,
en la bellesa invisible, etèria.


MUELA SOPEÑA, Ana traduït al català per Pere Bessó


*****

EN LA NOCHE NO OLVIDO

En la noche no olvido tus abrazos
bajo la lluvia mágica de invierno.
Las aceras nos sueñan en su idioma
con adjetivos de agua, entre semáforos.
Respiración del tiempo, con los gatos,
en la belleza etérea e invisible.



Dins Laberint de pluja

La nit, la pluja, l'hivern: coses relacionades pel que se sol considerar que tenen de negatiu i alhora també de líric. Justament en aquest ambient neix aquest poema, de nostàlgia molt bella d'uns abraços. Les voreres, en contrast amb els semàfors, són per on es camina tranquil·lament. "ens somien en el seu idioma/amb adjectius d'aigua": els de la poesia que es trobaria simbòlicament en les voreres xopes, que resguarden de la carretera, de la vida, però no impedeixen de mullar-se. "Respiració del temps": amb la pluja i els versos respira una mica el clima quotidià, "amb els gats", sempre independents, com la veu poètica lliure. "en la bellesa invisible, etèria", la del poema, en definitiva, com aquest, que m'ha colpit precisament per aquesta bellesa.


diumenge, 15 de gener del 2012

Mentides de cera

Davall de la lluna
tantes mentides de cera
al bell mig dels somnis.


MUELA SOPEÑA, Ana. Traduït al català per Pere Bessó


*****

MENTIRAS DE CERA

Bajo la luna
las mentiras de cera
entre los sueños.

Dins Laberint de pluja

L'escaiença de la llum de la lluna amb la d'una espelma és la que permetria aquesta associació amb la cera. Les mentides de cera serien les de l'art, que diu mentides que valen per mil veritats, l'efecte de les quals es fon amb el temps. Els somnis tenen molta relació amb la lluna, són inaccessibles com ella, s'hi troben a sota, il·luminats per ella. La lluna sempre ha donat molt de joc en art i poesia. Un haiku molt dens.

dissabte, 14 de gener del 2012

Els ulls dels boscos

Els ulls dels boscos m'inspiren
en la màgia de les cavernes.
Però la ciutat noctàmbula
m'emporta enmig de les ombres
a través dels espais de bellesa
subterrània.
On es troben ambdós mons
escric la cançó de l'univers.


MUELA SOPEÑA, Ana. Traduït al català per Pere Bessó


*****

LOS OJOS DE LOS BOSQUES

Los ojos de los bosques
me inspiran en la magia de las grutas.
Mas la ciudad noctámbula
me lleva entre las sombras
por espacios de belleza subterránea.
Donde se encuentran ambos mundos
escribo la canción del universo.

Dins Laberint de pluja

En la sortida del metro és on es troben els dos móns, el subterrani i el que porta a sortir de les cavernes: en aquest punt és on es troba la creativitat, metafòricament, on s'escriu "la cançó de l'univers". El punt on es troben els boscos i els "espais de bellesa/ subterrània" (si és que això  pot ser). Sol passar en els poetes que fan bell allò que en principi no ho és.

dimecres, 11 de gener del 2012

Si em vaga...

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu sot.

CARNER, Josep. Dins Supervivent d'un cant remot a cura de Jaume Aulet

La veu poètica manifesta les seves intencions: sobreviure al "cant remot", a la poesia generada per l'antic amor, el primer. Lluitar per, encara que vell, no anar a parar al llot, "contra les ires", contra la manca d'empatia. No parlar, com un jutge, "només mirant": més val conèixer que no pas que et coneguin. Arrelar-se a la terra, a la vida per donar fruit, "com la paret en el seu sòtol". En definitiva, proclama el seu desig de viure encara que sigui com a supervivent.

dissabte, 7 de gener del 2012

Domassos al sol

Domassos al sol
el jorn de la festa!
Pau del corriol
i llum de ginesta!

Fonts arraconades
que canten de nit!
Façanes badades!
Brancam reverdit!

Crists amb els ulls lassos
que entomen els sols
i allarguen els braços
quan vénen els dols!

Finestres obertes
i baf de celler!
Rieres despertes!
Or dolç del paller!

Malls de ferreries
batent sobre els cors!
Bones alegries
refrescant els plors!

Mosses festejades
per gais traginers!
Campanes callades
dels dies feiners!

Sol sobre els teulats
i sol a la cara!
Pits joves colrats!
Ulls blaus de la mare!

Bancal que verdeja
al cap del carrer!
Aigua que fresqueja
dins del càntir ple!

Fumera ajaguda!
Goig de picarol!
Cortina moguda
per un buf de sol!

AGELET i GARRIGA, Jaume. Domassos al sol 1924, dins Poesies completes

És un poema fet pràcticament tot de referències a la bondat dels dies de festa. El trencament amb la rutina es veu sobretot amb "Fonts arraconades/ que canten de nit!" (fins i tot l'aigua reneix en el moment que la gent dorm, tot és apagat), "Campanes callades/ dels dies feiners!" (la monotonia del so de les hores habitual desapareix), "Aigua que fresqueja/ dins el càntir ple" (hi ha abundància, riquesa de tot), i "Fumera ajaguda" (les fàbriques han parat). "Sol sobre teulats/ i sol a la cara!" és una mostra d'optimisme, d'alegria. "Ulls blaus de la mare!": la que no va conèixer, n'expressa el desig, d'haver-la conegut, i és com si ella se li fes present enmig de la joia. Finalment, en els dos últims versos, "cortina moguda/ per un buf de sol!", hi hauria una sinestèsia que reflectiria com el sol pot entrar en una cambra com si en mogués les cortines, reflectiria com allò intangible, l'alegria, es fa notar físicament.

dijous, 5 de gener del 2012

Llenç solar


Per a l’Anna

Algú em va dir que el nostre amor ferotge
seria un mar de llum i de tendresa,
com un quadre en un bell matí de boira
que enyora l’amplitud d’un llenç solar.
Durant molts anys t’he estat buscant en somnis
al llarg de matinades intangibles
que naixien al cor de cada platja.
No hi havia a l’arena cap petjada
ni un sol bes dels teus llavis, vent del nord,
que m’oferissin, plenes, les onades.
Cap indici d’un dia que comença
amb la llum i el color que tens als ulls,
cap regne ja perdut a les fronteres
de la terra amb un cel fet d’ambre gris.
Vindrà l’hivern constant que ja m’espera
després de tots els mars del teu oblit.

CLARÀ, Israel. Pluja de nit

"Llenç solar": la poesia que es troba en un quadre (el poema), en un bell matí de boira", la prosa. També les "matinades intangibles" serien la poesia. "Durant molts anys t'he estat buscant en somnis": ella ja era en la seva obra. "No hi havia a l'arena cap petjada" ( li va costar de trobar-la). "Cap indici d’un dia que comença/ amb la llum i el color que tens als ulls": són uns versos molt lírics, que connoten que ella és per a ell un gran amor. Encara que la relació s'hagi acabat, perdura com l'"ambre gris". "Vindrà l'hivern" en què l'oblit d'ella li farà estimar-la més encara, "l'hivern constant" de la seva constància en estimar-la.