Paisatge amb neu

Al principi Déu va crear el viatge i el dubte

i després la nostàlgia. Ara creuem la nit entre
la neu i el silenci i els fars encesos del cotxe
amb prou feines il·luminen uns pocs metres
de futur enmig de la foscor. És absurd mirar
el passat pel retrovisor i parlar de la promesa
hipòcrita d’una altra primavera. Fora fa fred
els flocs de neu cauen damunt el parabrises
amb silenci mentre Damien Jurado ens parla
d’amors perduts. Avancem amb la seguretat
de saber que som dos a contradir el temporal.

GIL SORA, Raimon. Vida menor, dins llunÀtic


Primer ve el viatge, l'experiència, després el dubte, la reflexió, i la nostàlgia, el retorn del passat. En el moment actual, la veu poètica i la persona que l'acompanya no tenen gaire perspectiva de futur, davant del seu cotxe, ni té sentit de mirar enrere pel retrovisor. Un cantant, Damien Jurado, canta sobre amors perduts, i malgrat tot això, ells dos se saben lluitadors contra el temporal de la vida que els envolta, amb una petita espurna que és molt forta.

Frasseig

Tu tenies el concepte, un continu d'esglaons
i replans que et porten a la melodia com una
heroïna disposada a salvar-te a cada instant
del fred i la solitud. La nit és fosca i camino
envoltat pels llums d'un camió de la neteja
i la remor de les fulles mortes que arrossega
el vent. Després altre cop el carrer abstracte
i dissonant, el frasseig lent del paisatge urbà,
paraules que han besat els llavis d'una dona
i que assajo de dir als poemes, tan tardorals
com la solitud de la teva última nit a Carolina
o una estació de tren sense correspondències.

GIL SORA, Raimon dins versos.cat

Això de "frasseig" és una paraula que no hi és a cap diccionari, suposo que se la inventa la veu poètica, és una llicència poètica, que produeix la sensació de sentir la fressa dels carrers, una onomatopeia. L'ull poètic ha perdut el concepte, el nord, les escales no el porten enlloc. Al seu voltant tot són deixalles, fulles mortes, nit. El carrer és abstracte i dissonant, no és acollidor. Això de "paraules que han besat els llavis d'una dona" em sembla bellíssim, parla per si sol, no es pot comentar pas. "i que assajo de dir als poemes": converteix la poesia en poema, fixa l'instant. Ha arribat a una estació de tren sense correspondències, un trajecte acabat, com ho és el final del poema. És un poema tardoral, de decadència d'una relació, però amb voluntat de pervivència en la poesia.