Oferiràs la neu d'un devastat silenci;
allò que t'ha fet créixer serà com el llevat
d'un blanc precipitat a tactes més exactes
i una nova matèria instruirà el teu món.
Un bosc talat t'espera: no pensis a malmetre
la fam dels llops salvant les ombres seduïdes.

RAFART, Susanna dins Retrat en blanc

La veu poètica oferirà un silenci semblant a la neu, en la seva poesia. El llevat de les experiències de la vida han fet créixer els poemes en una nova matèria, un nou espai per al seu món, que porten a "un blanc precipitat a tactes més exactes", els dels versos. Al final de l'experiència vital l'espera un bosc talat, eixorc, però que conserva metafòricament "les ombres seduïdes", dels arbres que hi havia hagut; no pot "malmetre la fam dels llops", no pot deixar de tocar de peus  a terra, només amb aquestes ombres que encara estimen. Un poema que reflexiona sobre el procés de gestació dels poemes al llarg dels anys.

Com aquella navalla desitjada d’infant,
de fulles desplegables i bell mànec vermell,
amb el seu nom gravat. Ha anat creuant els anys
perseguint-la entre somnis: fines fletxes de faig
o talles d’animals en fusta de noguera,
el nus antic d’un cedre, la sang d’un cos primer.
De gran, n’esmola el tall, guanyat en la memòria
on abat les malures que embosquen els records.

RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia

La navalla com a símbol de la poesia, que fereix, que es clava. Ja la desitjava d’infant el protagonista del poema, quan encara no en sabia el significat. L’ha anat somniant entre fustes tallades, o ferides possibles de ganivet. Ara, en la maduresa, “n’esmola el tall”, de la poesia, la qual prové del record bàsicament, i aquesta poesia li serveix per abatre “les malures que embosquen els records”, o sigui, per preservar la memòria, tot allò que no té preu.

Hi ha somnis que no estrenen mai riqueses,
cauen retuts en joies que ens aclamen
com un estrany desvetllament de l’herba
en un riu sense dany en contrades tranquil·les:
no els mata la consciència en oferir-se el dia
perquè ens prenen el cor com belles carns antigues
en olis que enfosqueixen el llenç de cels llombards.
Qui ens reconeix llavors, malats d’altres nostàlgies,
havent malmès l’espai de tanta llum precària
com inunda les coses que toquem i mengem?
Pou de glaç descobert a peu de carretera,
preserven l’avenir que haurem abandonat.

RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia

Hi ha somnis que no són opulents, sinó més aviat continguts, “joies” tranquil·les, sense perill. No decauen en començar la vida, sinó que ens conquereixen entremesclant terra, “carns”, i “cels”. Aleshores, qui els reconeix en nosaltres, quan tota la llum que conservem és la que fa una bombeta, per exemple, i els hem oblidat? Aquests somnis són com “un pou de glaç” al peu del camí, tot preservant l’avenir, que no és més que un resultat del passat. Un pou de glaç que no seria res més que la poesia, un cop més, que conserva tant com pot el passat per a nosaltres, i el projecta al futur que semblava acabat. "A demain sur la lune", que diu la cançó d'Adamo.

Tu ets com el riu que corre al meu costat,
jo riu també, batent sense clemència
contra pedres i terra, violència
ben lluny del teu meandre assossegat.

Tu ets com el passatger d’un tren antic,
disciplinat, passant pel món alhora.
Jo, en canvi, he pres un ràpid que enarbora,
no para enlloc i et busca mentre escric.

Tu ets com una tarda al juliol,
que a poc a poc s’allarga cap al vespre.
Jo, malgrat tot, m’obstino pel capvespre
mentre visc de la llum quan surt el sol.

Si no estem junts no culpis a ningú,
perquè el Temps no ens condemna, ho has fet tu.

CROS, Susanna

El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquest poema és la possible referència al poema de Màrius Torres “Cançó a Mahalta”: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels”, i la referència als “meandres”, també, però en un sentit oposat. La veu poètica exposa que així com ella és com un riu, un torrent, més aviat, l’altre és un “meandre assossegat”. L’altre compleix, va a complir ("passant pel món a l’hora"); ella és apassionada. L’altre és una tarda d’estiu, aburgesada: ella passa de la bellesa del capvespre a la de la matinada, seria madura i infantil alhora, vivint en la força del contrast, no la del cafè amb llet. Que l’altre no culpi la seva pròpia timidesa, per exemple, o bé el Temps (gran excusa): si no són junts és perquè hi ha una reticència per part de l’altre. Pot ser que es tracti d’algú una mica més gran que la veu poètica, d’aquí podria venir una mica l'excusa de la dissonància. És un poema que no té pèrdua, i que, tot i el que exposa, és molt ben construït, en una metàfora extesa, molt original i bell.

Mireu-me bé, sóc jo

Mireu-me bé, sóc jo:
qui escup i qui complau
qui crida i calla i pensa
i es fa cendra.
Qui recela i confia
i trau les dents
i amb les ungles arrapa
la insistència.
Qui menteix i enamora
qui diu la veritat i recula
i s’afona.
Qui s’està quiet i plora
i reviu, denuncia
i udola.
Mireu-me bé, sóc jo:
poema que ara s’escau
o que redola
que agafes o esmicoles
i a una altra cosa…

LLIBERÓS, Susanna «Cel·les», Viena Edicions, Barcelona, 2008

Les escales de la vida tothom les baixa com pot: fins i tot rodolant avall. Ningú pot assegurar que una maionesa lligarà, per experiència en cuina que tingui. Quan ens equivoquem, es pot considerar normal. Quan l'encertem, propina, que deia Pla. I som la mateixa persona. L'èxit i l'error són entrelligats. Un error pot portar a un altre error, o a l'èxit. Un èxit pot comportar un altre èxit, o no. "La vida és gloriosa i difícil alhora", deia Forster. Aquest poema és un èxit, per cert, per com ens fa pensar. En el fons, una cosa defectuosa pot arribar a ser més bella encara, per aquelles paradoxes de la vida.