Lament d'Odisseu entre Escila i Caribdis

T'he oblidat, Ítaca, tan lluny en el temps,
mar endins, a tantes llunes de distància,
el teu record sembla ara només un somni,
la història d'altres, pròleg fet de fragments.

El mar ha estat el meu laberint, el mar
gegant blau, etern, infinit, aquest mar
que clama, cruel, embogit, el vell mar
que canta m'ha envellit amb la seva dansa.

Tan lluny m'ha portat la còlera dels Déus,
he anat del cim més alt a l'Hades profund
del centre al límit de l'oceà immens,
per un camí de sal, sol i solitud.

T'he oblidat, Ítaca, als llavis de Circe,
ferit d'oblit sota el cant de les sirenes,
i al dolç jardí de la nimfa Calipso,
covard del desig, les meves cadenes.

Has marxat, Ítaca, de tota memòria,
i ara ets, sols, a l'horitzó un miratge,
el port final on em deixi l'esperit
quan entregui el rem i acabi aquest viatge.

I no obstant, Ítaca, navego tenaç
vers les teves platges, i els fèrtils turons
del teu cos són per als meus somnis un jaç
càlid que m'espera rera els horitzons.

Aquí sóc, Ítaca, tan lluny que no sents
el lament distant del nàufrag Odisseu,
castigat pels Déus per desafiament,
entre Escila i Caribdis, la meva veu?

ACÓZAR, Pol dins El quadern blanc

Entre Escila i Caribdis: ser entre dos perills de manera que allunyar-se d'un faci que es caigui en l'altre. La veu poètica és conscient d'una antiga Ítaca, amor lluny en el temps i l'espai. El record que en té és el d'un somni, l'únic que en reté és com un "pròleg fet de fragments", no pas tota la història com voldria. Perduda Ítaca, li ha quedat un mar inabastable com el de la poesia. Es mouria entre els dos fulls del gavinet, entre Escila i Caribdis, entre el que vol i el que té. Entre el miratge de l'horitzó i el "port final". Ha anat d'allò gloriós a l'infern, i al capdavall voldria recuperar l'Ítaca perduda. "Per un camí de sal, sol i solitud" és una al·literació que denota sequera, però amb la força de la sal i el sol. Un poema molt bell.

Cada barri

De lluny, vam venir del sud
sense res més que nosaltres.
Humils, no teníem res,
però tots junts no érem pobres.
De totxos vam fer parets,
de dignitat, barricades.
Del fang, amb les nostres mans,
vam aixecar cada barri.

Ácozar, Pol dins el bloc El quadern blanc

La immigració que prové d’Andalusia, que va arribar despullada de qualsevol riquesa, que començava de zero, malgrat tot era rica en humanitat. De la mateixa manera com construïa cases físicament, de forma immaterial lluitava pels seus drets, amb la dignitat traduïda en barricades. Com es fa amb el fang, amb les mans, i enfonsant-se en el fang, van “aixecar cada barri”. També aquest poema és fet de paraules com una casa és feta de maons, en defensa d’aquells qui són com el poeta, dels que lluiten.

La piràmide

Aquell que es troba en el cim de la piràmide, també està situat en el seu centre.
La curiosa geometria del la forma és tan aguda i perfecta com antiga:
la piràmide enfonsa els seus fonaments ignorats i gegantins sota la terra
i la seva base és proporcional a l’alçada del seu perillós deliri.

ACÓZAR, Pol dins el bloc El Quadern Blanc

Segons Kandinsky, la piràmide de la humanitat avança sempre, encara que no ho sembli, des de la base a la part més alta. Requereix d’enfonsar els seus fonaments per arribar ben amunt. És una geometria antiga i actual alhora (com la de la piràmide del Louvre), és elemental i elevadíssima alhora. Tocar de peus a terra per poder volar, és el que comunica, en definitiva.

El suburbi

Sota la ciutat, queda més lluny el cel,
Les mirades desconeixen horitzons,
Goberna la negra nit, permanentment.

Sota la ciutat, la llum falsa uniforma
tantes siluetes que vaguen espectrals
buscant el veritable sol, constantment.

Sota la ciutat, rastres de temps remots
Deambulen per carrers sense memòria
Mesclats amb les dèbils ombres del present.

Sota la ciutat, hi ha una altra ciutat
Com partida imatge d’un mirall trencat,
Que, encara que impronunciable, es pressent.

ACÓZAR, Pol dins el bloc "El Quadern Blanc"

Com la caverna de Plató, la ciutat submergida és "lluny el cel", també ho són els "horitzons", l'esperança, sempre és fosc. Els que hi vaguen com fantasmes, busquen "el veritable sol" de l'ideal platònic irrecuperable, el de la infantesa feliç que molts portem dins, per exemple. De la qual ara només en resten "les dèbils ombres del present". Sempre clandestinament, "impronunciable", aquesta ciutat, com un mirall trencat que no tornarà a recompondre's mai, es pressent com un a priori, de la mateixa manera com allò primitiu és l'origen de tot.

La metròpoli

Hi ha una ciutat majestuosa, capital antiga de palaus i castells,
on els carrers tenen noms d'herois vells i llegendaris
i la història s’escriu a les avingudes, valentament.

Hi ha una ciutat molt generosa que convida a peregrins i aventurers,
veloç laberint de recompenses, mercat de somnis,
basar de desitjos, botiga d’il·lusions i de plaers.

Hi ha una ciutat que és la escollida, singular destí de tots els viatgers:
la lluminosa metròpoli de portes obertes,
postal famosa i presumida, fantasia de plàstic i ciment.

Hi ha una ciutat meravellosa, recte perfil rotund de foc i de pedra,
la dinàmica maquinària d’ocasions i de mèrits,
explosió cinètica de llum i de sofre, de fum i cendra.

Hi ha una ciutat que s’exhibeix perfecta i obscena: fantàstic carnaval
de riquesa i desmesura. Però la seva ombra amaga
carrers secrets i misteriosos, fosques portes d’una altra realitat.

Hi ha una altra ciutat, la ciutat que pressentim oculta rera les façanes,
la llòbrega veritat sobreentesa i dissimulada,
una ciutat enterrada que sobreviu,
sota la ciutat.

ACÓZAR, Pol dins el bloc "El Quadern Blanc"

Poema al·legòric que es resumeix ràpid: la ciutat “majestuosa”, “generosa”, “escollida”, “meravellosa”, “perfecta i obscena”, es contraposa amb la ciutat “que pressentim oculta rera les façanes”. La ciutat de les vies i andanes de metro, una ciutat que és com un poble negat en l’aigua, (com diu “Tous”, un poema de Joana Navarro), que per molt soterrada que sigui, no és menys viva. “una ciutat enterrada que sobreviu,/ sota la ciutat”: com sobreviu el passat d’una persona, per molt adormit que estigui. La veu poètica tractaria de reivindicar la bellesa que es pot trobar en allò més realista i terrenal, de fet Pol Acózar s’encarrega de fer exposicions d’art al metro.