UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 19 d’abril del 2015

Poeta i mussol, piulades al vol (XIV)

A la branca més alta
el teu nom s’ha envolat.
Quin niu al cor l’esguard
dels teus ulls sense gàbia!
L'ànima de l'altra persona, a qui el nom es refereix, s'eleva, es fa lúcida i lliure, amb l'art.
Il dit non avec la tête, mais il dit oui avec le coeur.
(Ell no va dir-ho amb el cap, però ell va dir que sí amb el cor)
Quan llegeixes, encara que no entenguis t'arriba.
lo millor del vent de febrer
són les estrelles que no s’emporta
La interpretació no s'endú l'efecte de l'art
I encara diran
que l’aigua és vida.
Però la vida és set.
Això és el que se'n diu una paradoxa, molt ben observada.
moments clau, busques
sense pany
Els moments clau, solen ser virtuals.
Despullar la veritat és un infinitiu.
Despullada, un participi.
La creativitat, la lucidesa, és infinita, l'obra és acabada.
I amb aquest vent arrelar
pètals.
Amb el vent de l'art la superfície es connecta amb el fons.
Preferisc un llamp ressagant-se a un tro a deshora.
La fama que no arriba, millor que ser valorat un cop mort.

diumenge, 12 d’abril del 2015



Sóc a la pista de ball
danso desordenada
com els mots.
M'atrapa
l'aclucada d'ull
d'un punt i coma
mentre els punts suspensius
m'abracen la cintura.
Em mires
de lluny
des del punt i a part.
I jo estimo
el ganivet del lampista
el got mig ple
i la teva sabata
esparracada
de tant ballar.

MIRAMELSMOTS (Núria Pujolàs) dins V de Bes

Un poema molt inspirat, que recorda una mica els emoticons fets amb signes tipogràfics a la xarxa 2.0. La veu poètica és a la pista de ball, la vida, segurament. Les connotacions no són només per al punt i coma o el punt i a part, el ganivet del lampista també seria un símbol fàl·lic. El got mig ple es podria referir a l'optimisme, la joia de viure amb els quals l'autora es pren la vida. La "teva sabata esparracada de tant ballar" podria ser la constatació que la vida l'inspira a fons en la seva poesia. Un 10 de poema.

dijous, 2 d’abril del 2015

Font de Maria Rosa



–Contessa, che è mai la vita? 
E’ l’ombra d’un sogno fuggente. 
La favola breve è finita, 
Il vero immortale è l’amor. 

GIOSUÈ CARDUCCI, Jaufré Rudel


Allí vaig beure, qui sap quan, els primers glopets
d’aquell viatge subterrani emprés sense reserves
i amb un bitllet enigmàtic que revelava a contraclaror
les rutes ignotes de la cara oculta de l’optimisme.

Allí bevia adesiara glopets d’un altruisme instintiu
que surava com un rai de bromera, aïllat i despoblat,
entre un diluvi de pecats eclipsats per un escull coral·lí.
Els hi vaig beure fins al moment que l’ànima bessona
va partir de cop calent en una ploma amb ales de cera
cap a un desert reclòs en un hivernacle de gel glacejat.

No sé si hi beuré algun dia el glopet que traduïsca
el significat d’aquell acomiadament en versió original,
el glopet que esperone el regrés d’un adéu emmanillat
a un fins ara o, inclús, un fins prompte o un fins demà.

Però, si no hi bec de cap de les maneres el glopet
que duga sota el braç l’esperança d’un simple hola,
és clar que sempre ens quedarà París a ella i a mi.

ARCOS, Manel dins El vol del silenci

"Conèixer i estimar un ésser humà és la font de tota saviesa", diu Evelyn Waugh a Retorn a Brideshead. Aquest poema parlaria de com, malgrat la separació, l'amor continua en l'inconscient, almenys, "la cara oculta de l'optimisme". La veu poètica bevia i beu glops de la font d'aquesta relació, esperant d'entendre algun dia per què la seva ànima bessona no torna, sinó que va "cap a un desert reclòs en un hivernacle de cel glacejat", el contrast de la passió amb la petrificació. "és clar que sempre ens quedarà París a ella i a mi", la frase romàntica de Casablanca, que enllaça amb la cita de Giosuè Carducci de dalt.