Poema

Molta fusta, llenya
triada, apilada,
guardada, callada: ai-
xí
cremo: esperant-te,
llumí.

CASASSES, Enric dins T'hi sé

Un poema crema de manera passiva tot esperant de vibrar en el lector, que és quan s'encén el llumí i crema del tot en la interpretació que en fa aquest lector, o simplement pel fet d'arribar-li al cor. Un metapoema dels que agraden tant a qui escriu això. L'"ai-xí" amb el guionet suggeriria l'instant brevíssim en què s'encén un llumí. 

Refrany

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.

CASASSES, Enric. Dins el bloc Poemes al pati

Poema realista, que nega les idees o refranys admesos convencionalment. Efectivament, al pot petit hi ha poca confitura, encara que sigui bona. "la veritat més dura" és la d'aquest poema, la de la majoria de poemes que solen venir d'un cor trencat. Les malalties porten sempre estigma, s'amaguen, i més si no tenen cura. La llibertat ve després de la llei, com volar es fa després de tocar a terra. La veritat no es pot jurar, perquè és relativa. El paradís és "un bon plat de verdura", perquè l'austeritat i els bons aliments són la més gran riquesa. És molt brillant en la manera com trenca amb el que és establert, aquest poema.

Declaració

Sóc tan enganyador com aquests núvols

i tan de veritat com la tempesta

i sóc tan de fiar com els cartutxos

xops de la pluja d'un final de festa.



I sóc constant igual com els catúfols,

sóc infidel com prometé la pesta,

i sóc dur de pelar com els dos cuiros

que em tapen els ullets quan faig la sesta.



T'oblido cada dia vint vegades

i vint cops cada dia et veig entrar

portant o no portant les arrecades



al circuit terminal que el condemnar

comprèn del viure meu, de com m'agrades,

a prendre'm en morir fins a estimar.


CASASSES, Enric. Premi Nacional de Cultura 2012
(Dins de No hi érem. Barcelona: Empúries 1993)

El poema contrasta imatges contradictòries, per mostrar-se humà, segurament. Els núvols enganyen perquè tapen la llum del sol, la tempesta és veritable perquè quan es diu la veritat pot haver-hi un terrabastall. Els "cartutxos/ xops de pluja" no són de fiar perquè són inútils. Tres imatges que el defineixen amb la pluja de centre, la pluja que és com la poesia, que sol ser esporàdica.

La següent imatge, "constant igual com els catúfols", faria referència a la constància de les cintes transportadores que duen els catúfols. En contrast, la tempesta prometé ser infidel, perquè amb la mort les persones solen canviar de parella. En aquest sentit, "no és dur de pelar".

A l'última estrofa, declara com vint cops oblida l'altra persona, i vint cops més se li apareix, "portant o no portant les arrecades", metonímia per dir que va nua o no.

A la conclusió, i ja que es tractaria d'una declaració d'amor tant com de manera de ser, parlaria de com mor d'aquest amor, "de com m'agrades".

Prada II-2

Deixa´m els ulls sostinguts

en aquest marge incert

d´ imperis tossuts,

el fràgil desconcert.



La bellesa és un mur

construit de tots els cels,

tots els resistents caiguts,

tots els com sense per què.



Deixa´m els ulls sostinguts!

Han de caure en aquest vers

per dir-los qui ets tu:

El silenci, desfet de mel.


BAGUÉ, Enric dins Bloc Enric Bagué

La veu poètica vol retindre amb "els ulls sostinguts" del poema, sense afluixar, els "imperis tossuts" que es contraposen al "marge incert", "el fràgil desconcert". "la bellesa és un mur" amb el qual la lletjor topa, feta de la noblesa dels que han mort per una bona causa ("a terrible beauty is born", deia Yeats). Per tots els cels que s'albiren al món, tota la forma, el com, que no pas el fons, el per què, amb què es fan els poemes bàsicament. El vers on cauen els ulls és "silenci, desfet de mel", la mel que es fa servir a gotes, com els versos. Mel que prové de l'abella de l'altra persona a qui es dirigeix, en una metonímia. Un poema que reflexiona sobre i gràcies a la poesia.

Foc fred

Cremo en tot el que sóc.

No t´acostis si no vols incendis,

No em toquis si t´espanten les brases.

No m´estimis sense cor

perque només rebràs les cendres.

Queda´t en el fred

de la teva distància.

LLuny, en el glaç on

adormim l´ànima.

No em besis si no vols fondre´t

L´amor és lliurar-se.

Tot el que som

ho som pels altres.

BAGUÉ, Enric. Dins Temps de mercuri

Es tractaria d'un foc fred, el de quan escrius el poema. La veu poètica crema en cos i ànima. Adverteix a l'altra persona que no se li acosti si no es vol cremar com ella, si no és disposada a estimar amb el cor. Que es mantingui en la distància gelada. L'estrofa final té molta força. "Tot el que som/ ho som pels  altres". Els altres també són per a nosaltres. La poesia la fem per estimar, fins quan ja no hi són, en el foc fred.

Repta la distància,
una lletra per conquerir-la,
i el cor, sempre el cor
per desarmar-la.

BAGUÉ, Enric

Per vèncer la distancia amb l'altra persona, cal fer servir "una lletra", metonímia de les paraules, de la retòrica, la qual forma part de l'estratègia de seducció.  Però cal llegir aquestes paraules amb el cor per desarmar-les, tot tornant l'estima, com la poesia en últim terme no s'interpreta, sinó que se sent.

En capbussar-nos en el mar
deixem de contemplar-lo.

SÒRIA, Enric, Mentre parlem, 1991

"Pena arrencar-la,/ també pena deixar-la,/la violeta" (Naojo). He inclòs aquest haiku, que ja havia comentat, perquè aquests dos versos me'l recorden. Entre l'acció i la contemplació es mouen les nostres vides, normalment si tens una possibilitat no tens l'altra, no es pot tenir tot alhora. Mentre vivim no som conscients de la nostra felicitat, és quan reposem que la trobem a faltar.

He descobert l'amor

He descobert l'amor.
D'enamorar-se així
sóc el primer.
Quin desesper,
quins dos espants
que se'm disputen!

No tiraré el barret al foc.
La cadira al mar sí.

CASASSES, Enric

Com tothom quan s'enamora, que sol pensar que aquest és el seu gran amor, la veu poètica diu que és el primer. Tot i això, té dubtes sobre la certesa d'aquest enamorament.

No tirarà "el barret al foc", però la cadira ("dos espants/ que se'm disputen": la cadira es troba entre el terra i l'aguantar-se dret, entre els peus i el cap, o el "barret"), la tiraria al mar per aquest amor. Tant el foc com el mar són dos elements molt lírics, fascinants, després de tot.

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós,
és la paraula i parlar.

CASASSES, Enric

La “paraula i parlar”: allò més espontani i delicat alhora, “salvatge” i “subtil” alhora. El parlar, com a matèria, cos que no es pot controlar, a vegades, quan parlem, millor de no escoltar-nos. Per altra banda, la paraula és l’orígen de la poesia, “Font és”, també de més poesia en el lector/oïdor, l'intèrpret. Pot ser el moviment més “insultant” o “amorós”, com ho és l’ésser humà, que pot ferir o afalagar. La paraula, en definitiva, és el que més caracteritza les persones com a persones. Aquest és un homenatge d’un poeta al vehicle del seu art, a allò que el salva.