Sonet CXXX de Shakespeare

Alan Rickman dient el sonet 130 de Shakespeare

My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet by heaven, I think my love as rare,
   As any she belied with false compare.

                                      William Shakespeare


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
   I això no obstant, oh Cels, ella val tant
   que és fals anar-la amb altres comparant.

                                      William Shakespeare
                                      Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)

Un poema antipetrarquià, que s'entén molt bé, per cert. L'amor a Laura en Petrarca era el d'una dona de bellesa clàssica, amb les dents de perla, etc. Shakespeare parla de la seva estimada sense idealitzar-la, però continua estimant-la igual. "No són com sols els ulls de l'estimada", però el captiven igual amb la seva mirada. Ella "amb passa ferma va fent via", és terrenal. I "ella val tant" com a persona, que no val la pena comparar-la amb d'altres. 

Com a poema anticonvencional és molt bo, que d'això es tracta, de dir alguna cosa diferent.

Deixa que aquells a qui el destí somriu

Deixa que aquells a qui el destí somriu
s'envaneixin amb títols i amb honors;
jo, mentrestant, a l'èxit poc procliu,
gaudeixo, lluny del món, dels meus amors.
Els favorits dels prínceps s'expandeixen
com una flor davant del sol més clar,
però, d'igual manera, sucumbeixen
quan els fa un gest aspriu el sobirà.
L'ardit guerrer, famós en el combat,
si vençut un sol cop en l'escomesa,
del llibre de l'honor serà esborrat
i oblidada la seva intrepidesa.
   Feliç jo que, en un món tan capgirat,
   Estimo i, igualment, sóc estimat.

SHAKESPEARE, William, Sonet XXV
Traducció de Gerard Vergés

He llegit alguna vegada que en un moment donat Shakespeare li va dir al seu amant alguna cosa així com "Casa't i tingues fills". Només quan saps que estimes i ets estimat pots prescindir de tots els embolcalls de les convencions, del tenir o no una llar pròpia. La resta de les persones només van on bufa el vent, mentre la veu poètica segueix el seu lliure albir. Sense envejar els que suposadament tenen més sort que el gran poeta.

Olívia:
El vostre amo em coneix el pensament.
Jo no el puc estimar. Tanmateix el suposo
virtuós, i sé que és noble,d'alta condició,
de fresca joventut i sense tara,
considerat per tots lliure, savi i valent,
i d'aspecte i figura corporals,
una persona agraciada. I tot i així, jo... no el puc estimar.
Ja fa temps que ell ho hauria de saber.
Viola:
Doncs si jo us estimés amb el seu foc,
amb tant de sofriment i tanta mort en vida,
en el vostre rebuig no trobaria cap sentit,
ni tan sols l'entendria.
Olivia:
Així doncs què faríeu?
Viola:
Faria una cabana davant la vostra porta
i cridaria la meva ànima, que viu a aquesta casa,
cantaria cançons d'amor no correspost,
que cantaria fins i tot a plena nit;
invocaria el vostre nom
als tornaveus de les muntanyes
fent que el murmuriós parlar dels aires
digués "Olívia!". Ah, no reposaríeu
entre cap element de terra i aire
fins que no em compadíssiu.

SHAKESPEARE, William, Comèdies I, Nit de reis.Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra /Destino, 2004.


Heus aquí un fragment de Nit de reis, de teatre, que és, rotundament, poesia. I és que és escrit en versos, i és que mai cap poema m'ha arribat tan al cor com aquest fragment. De fet, si mai algú em recita això, li prometré amor etern! Shakespeare tracta de contraposar l'amor il.lusori, el de qui només sap queixar-se, el de qui tracta d'extorsionar l'altre fent-li pena, enfront l'amor "proactiu", el del qui lluita, el qui no pertany a "un món de pur joc", segons el traductor, Salvador Oliva. Es tracta de l'amor quan aconsegueix de trascendir, malgrat continuar sent humà. Hi hauria un paralel.lisme amb la creació artística. Per un cantó, les idees simplement correctes, per l'altre l'autèntica creació, feta amb ganes. Tant de bo la realitat fos sempre com en aquest model de poesia, i de comportament amorós. Quanta bellesa! M'he adonat que la majoria de cançons d'amor ho són, "d'amor no correspost". Me'l sé de memòria, m'ho he après sense esforç, el que diu Viola.

Sonnet CXVI

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:
O no! it is an ever-fixed mark
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come:
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.
If this be error and upon me proved,
I never writ, nor no man ever loved.


No permeteu que posi impediments
a l'enllaç de dos cors; que és amor fals
el qui muda davant dels mudaments
i és deslleial si els altres deslleials.
L'amor és sòlid far que difon llum
enmig de la tempesta i la foscura:
estel per als navilis sense rumb,
estel d'oculta força, allà a l'altura.
No és joguina del Temps, i la bellesa
pot esmunyir-se de la seva falç,
igual com l'amor salva l'escomesa
del temps d'ara, esperant els temps finals.
Si estic en un error -i es demostrés-
no he estimat mai ningú ni he escrit mai res.

SHAKESPEARE, William. Traducció de Gerard Vergés

En aquest sonet tan i tan preciós, hi veig una mica d'ironia, a l'estil de Jane Austen. "No permeteu que posi impediments/ a l'enllaç de dos cors", d'entrada sembla que hi ha algú que objecta, però no cal: "que és amor fals el qui muda davant dels mudaments/ i és deslleial si els altres deslleials": aquesta és la condició que posa l'ull poètic per aprovar la relació. Coneixeu algú que no s'hi torni mai, una vegada rere l'altra, si no és dins l'art, la poesia, les seves obres teatrals? Algú que estimi en abstracte, per a qui l'amor no sigui un joc, en qui l'amor no minvi ni amb la vellesa?

Ja ho pot ben dir al final: "no he estimat mai ningú", o sigui no d'aquesta manera tan exigent, "ni he escrit mai res", això no, diuen que Shakespeare és qui ha creat més després de Déu. Però la vida no es pot comparar amb l'art. Aquest poema era recitat per Kate Winslet a la pel.lícula de l'obra de Jane Austen Sense&sensibility. La connexió entre aquests dos autors no em sembla gens gratuïta, pel que he dit de la ironia. De fet, el valor, el misteri principal d'aquest poema resideix en l'entrada, des del meu punt de vista.