Desolació
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
ALCOVER, Joan, dins Capaltard (1909)
Es tracta d'un poema al·legoria que no té pèrdua. El poeta només és un esqueix, fragment de tija o branca que s'enterra per la seva part interior en terra humida perquè hi arreli: en la poesia, esqueix que arrelarà en el cor del lector al qual hagi arribat. Un llampec va acabar amb l'arbre que creixia esponerós. "Al cel he vist anar-se'n la millor part de mi": l'altra persona, o allò més bo d'ell mateix, segurament ha mort. "m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort": espera la mort amb el consol de la poesia. Sense ell, "res parlaria de la meitat que em manca", la seva mitja taronja. Viu per traduir en poesia el seu dolor per allò que s'ha acabat, per fer-ho perdurar malgrat tot.
Fa 1 hora
Entrades
