Tens set, i beus,
però és la mort, de fet, qui beu en tu:
tu ets el seu bot, i ets el seu vi.
Tens gana, menges,
i no és sinó la mort qui menja en tu:
tu ets el seu plat, i la seva pitança.
Quan fas l'amor, també és la mort
qui viu l'instant de goig,
lluny de la seva eternitat estèril:
tu ets el seu cor, ets el seu cos,
la mort vesteix la teva pell.
I, quan recordes qui vas ser temps ha,
és sols la mort qui fa memòria.
La mort, però, no que no pot escriure.
LLAVINA MURGADAS, Jordi dins Matí de la mort
La immortalitat a través de l'obra escrita no té res a veure amb "l'eternitat estèril" de la mort, aquesta pervivència és superior a qualsevol atavisme, a qualsevol determinisme. Amb el que escrius estàs superant la mort, t'estàs alliberant, encara que no et llegeixi ningú. La poesia és allò amb què la mort no comptava. Aquest poema no necessita gaires comentaris, perquè parla sol. És una defensa a ultrança de l'escriptura per sobre de tot.