Jo diria “cine”

Jo diria “cine” si tengués Abril,
Jo diria “amor” si tengués es ossos,
Jo diria “cossos”, jo diria “moixos”,
Jo diria “Klimt”, jo diria “Pollock”.
Només una cosa important:
T’estim com un loco i m’aguant.
Jo diria “no” perquè tenc un dubte,
Jo diria “fàcil” perquè és molt difícil,
Jo diria “míssil”, jo diria “Boston.
Només una cosa important:
T’estim com un loco i m’aguant,
Només una cosa important:
T’estim com un loco i m’aguant.

OLIVER, Joan Miquel, dins el disc Bombón mallorquín

Sense l’Abril, en majúscules; sense els ossos que queden al fons de tot; sense els moixos que volen, sense l’abstracció d’un quadre de Pollock, no hi hauria cap “pel•lícula”, ni amor, ni els cossos, ni la figuració d’un quadre de Klimt, tot allò que contrasta i es complementa amb l’anterior. Com que no ho té, es queda sense res més que la cançó.

Digui el que digui, canti el que canti, no pot haver l’altra. És una cançó d’amor no correspost o impossible entre amarga i graciosa (la paraula “loco”), que deslliura molt, perquè al capdavall té molt de sentiment.

103

Cultivo l'odi a l'acció com una flor d'hivernacle. Em vanto a mi mateix de la meva dissidència de la vida.

PESSOA, Fernando Llibre del desassossec

Una flor d'hivernacle és la que és protegida de l'exterior, com l'art es fa en una torre de vori generalment. Pessoa acostuma a sentir-se orgullós de no ser feliç, de no viure, perquè en el fons és més feliç i viu més que ningú amb el seu art.

XXIII

Ets astuta i vulnerable.
Cobeges dos somnis:
un de pedra, l'altre de cel.

Duies una faldilla blanca,
vas somriure un moment;
nedaves cap a un altre mar.

CARULLA-RUIZ, Jordi L'escorça i la mel

Fins a les persones més fortes se'ls hi pot girar el cervell a l'últim moment. Una dona pot ser perfectament "astuta i vulnerable" alhora.

Una dona també pot cobejar dos somnis, un de material i l'altre d'immaterial, que tinguin lloc alhora. La "faldilla blanca" d'innocència i el seu "somriure fugisser": una cosa seria el cel, l'altra la pedra terrenal. Ella ja nedava "cap a un altre mar", aconseguia de surar tot cercant la idea i la realització de l'amor, com qui fa un poema.

XIII
Els ulls ferits,
tocant
la pell de seda
quasi transparent.

CARULLA-RUIZ, Jordi L'escorça i la mel

Un poema ple de metonímies que parlaria sobre ell mateix: el lector és ferit per la poesia, a través de la vista, els ulls. Amb la seva visió personal, "toca" la "pell de seda" del poema, gairebé transparent, però mai del tot. Són una delícia, aquests poemes curts, que poden parlar tant de la poesia com de l'amor, o tot alhora, el poema seria una metonímia de l'amor en definitiva.

L'abisme d'un horitzó

Aquesta por de perdre un record, un instant únic,
un petit món.
Aquesta por de no saber sobreviure a l'abisme
quan sovint impregna cada racó
quan no podem mirar enrera
i hem de crear nous horitzons.

BOLOIX, Gabriel dins el bloc Escrits del fum

Fa més por de perdre la memòria dels instants feliços que de fer-se vell. L'abisme és no recordar. Més enllà de la necessitat de "renovar-se o morir", hi ha la lluita del passat per sobreviure, a vegades és l'únic que et resta, que deien els Simon&Garfunkel.

XI

Dorm el somni,
rere la dura pell,
fulla caiguda,
lenta tardor.

CARULLA-RUIZ, Jordi L'escorça i la mel

"Dorm el somni/ rere la dura pell": la del poema, sempre abstrús en una mirada superficial. Alhora, i com la "fulla caiguda", allò més superficial de l'arbre, i més fràgil per tant, cau lentament, també com el poema s'interpreta en calma. "lenta tardor": el somni dorm en la tardor de la vida, més que mai, ja que sol provenir de la infantesa. Esperant de ser desvetllat.

Dia mundial de la poesia 21 de març del 2011

Poesia: una visió personal

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzóde les coses futures.
Enll・de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corr冾m.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina

PESSARRODONA, Marta

Tant pel passat com pel futur pot fer via la poesia, que s’anticipa a la vida tant com la reviu. “tot s’hi val si res no és mentida”: es diu tant que la poesia no se la creu ningú com que és l’única veritat. La paraula és molt important, la ment, a través del llenguatge, mou muntanyes.

El súbdit britànic que ens va ensenyar que podíem envellir als trenta anys podria ser l’autor de Peter Pan. Desconec a què es refereix “la reina d’ulls metamorfosats en perles”.

L’àngel que “ens va assenyalar ja de petites” no seria res més que la manifestació del talent per fer poemes. Ningú va avisar la poetessa del perill que corria seguint el camí de la creació: “ets poeta, moriràs sense una pesseta”.

“És sempre la passió” que pot amb tot. “A la prosa,/ encara que florida” (amb dosis de poesia), només “hi va l’amor”. La poesia, en canvi, “és el cim de la piràmide literària” (completament d’acord), s’escau a l’enamorament, i, la majoria, “envejosos, la vesteixen de parenta captiva”: ningú sol entrar en la poesia, però en el fons de tot és respectada.

En definitiva, la poesia és el llir entre cards, en una hipérbole, de “la nostra tradició”. Les espines de la rosa que seria la poesia, poden fer brollar “sang divina”, de tant elevada com és. Fins i tot jo m’he emocionat en comentar aquest gran poema.

I on estaràs tu en aquell últim instant?
quan ja no quede temps
quan tot haja passat.

La vida està corrent tan ràpid
que no puc respirar
un segon, un instant
que passa per davant

Intentaré tranquil•litzar-me i esquivar
les pedres que em van llançant
els trets que em van donant.

Tot el que he patit i patiré
el que he tingut i el que tindré
no val de res si tu no hi ets
si tu no hi ets.

Si al llarg del temps en veus, recorda´m que
un dia jo vaig ser
algú que va lluitar
amb bombes de paper

I arrossegat per aquesta espiral
que em fa sentir-me vell
molt abans de temps.

Des de la foscor ix un camí molt llarg
que no sé on està, però per si de cas
me´n posaré a buscar, des de demà.

Tot el que he patit i patiré
el que he tingut i el que tindré
no val de res si tu no hi ets
si tu no hi ets.

ESTONETES, dins el bloc Llibres a estones

Si l'altra no hi és, no només de forma real, sinó en la seva poesia, tot el que ha sofert i sofrirà no té sentit. La vida corre i ell se sent vell. Però un vell que lluita amb "bombes de paper", els poemes, que, sorgint de la foscor, li indiquen el camí. L'últim instant, el de la mort, espera tenir-la al costat. Tots voldríem una cosa semblant, crec.

CCXXIX

Un mateix llit de ferro per a l'amor i la mort.

BESSÓ, Pere, Iteràncies, interferències i grafitis

Si la poesia consisteix a il·lustrar el que és obvi, aquest vers-poema és poesia tot ell. La idea que l'amor i la mort es donen al mateix lloc, i són per tant relacionats, és una troballa, que sembla que tots hauríem d'haver fet. Però no, tot just me n'acabo d'adonar.

Compliment a Mercè

Els clavells s'incendien,
per imitar-te, quan
tu passes per davant.

I, per felicitar-te,
les pluges ploren, fan
damunt els vidres, vidre
damunt el vidre, cant.

El carrer de Montcada,
el dia del teu sant,
t'abraci, vell, galant.

Per brodar-te la gràcia
no trobo diamant.

ROSSELLÓ PÒRCEL, Bartomeu

Us fan un compliment així i declareu amor etern al poeta. Apart dels clavells que s'incendien en honor a ella, les pluges que ploren -"vidre/ damunt el vidre, cant"-, no són més que les lletres del poema, la poesia que és un vidre a través del qual es veu la realitat, realitat que ha passat prèviament pel filtre de l'enamorament. El poeta broda la gràcia que troba en ella, i no hi ha cap diamant a la seva altura. Tampoc es troba fàciment un comentari a l'altura d'aquest poema.

52(…)

És humà voler allò que ens cal, i és humà desitjar allò que no ens cal, però que per a nosaltres és desitjable. Allò que és malaltia és desitjar amb igual intensitat allò que cal i allò que és desitjable, i patir perquè hom no és perfecte com si hom patís perquè no té pa. El mal romàntic és aquest: és voler la lluna com si hi hagués manera d’assolir-la.

“No es pot fer una truita sense trencar els ous”.

(...)
PESSOA, Fernando, El llibre del desassossec

Brutal, aquest Pessoa. Camina per els dos costats de la realitat, de l’art: el realisme i el romanticisme, sense estimbar-se. És d’una lucidesa envejable. No es pot desitjar de la mateixa manera una necessitat primària que una de secundària.

“No es pot fer una truita sense trencar els ous”, no es pot volar sense haver tocat de peus a terra abans. Això val per tot. Només es va al cel quan s’ha estat a l’infern, diuen. Encara que la lluna és per a tots inassequible, com l'horitzó del mar, sempre la podem veure.

Qualsevol pot perdre en aquesta història

Ha començat a ploure de bell nou.
De res no et valdrà aixoplugar-te davall d’un ràfec.
Zeynep Kurada

(Ni tan sols tens dret a ser infeliç, com una tulipa encesa en les neus de muntanya.)

Entre les aigües de la nit i ombres de la son, passe el ble en una ciutat esberlada i aguaite que l’alba espargesca les cendres del teu nom. No sé de cap fanal que no es creme en la llum de la seua mateixa soledat. La lluita contra totes les cançons tristes acosta el dolor de la gent cap a nosaltres. No hi ha amor sense tren ni arenes mancades de les sandàlies del nòmada. Ho digué Zeynep Kurada amb tonada de acordió: El nostre és un amor de llibertat condicional. Començà a ploure de bell nou. De res no et servirà aquesta volta l’aixopluc d’un ràfec.

BESSÓ, Pere, de Aigües turques, 2010

L'amor és cosa de dos, si les dues mans no ho volen no hi haurà aplaudiments, deia Frömm. Els dos hi poden guanyar o perdre. Però si hi ha d'haver un ràfec, "de res no et valdrà aixoplugar-te". Trobo molt contundent, brillantíssim "Ni tan sols tens dret a ser infeliç, com una tulipa encesa en les neus de muntanya": l'empatia, la hipocresia excessiva fa que no poguem mostrar sentiments de tristesa, és mal vist. El poeta espera que "l'alba espargesca les cendres" del seu nom, vol oblidar l'altra amb el nou dia. Al capdavall de tot estem sols com un fanal en la nit. Volent treure'ns de sobre les cançons tristes, apropem els qui sofreixen al nostre voltant, al voltant de la poesia. No hi ha cap amor que no hagis d'agafar el tren quan passa. "El nostre és un amor de llibertat condicional": forma part d'una mena d'ordinador, que no controlem. En definitiva, poc hi tenim a fer, nosaltres, davant el ràfec de l'amor.

He conquerit, pam a pam, el terreny interior que havia nascut meu. He reclamat, espai a espai, l'aiguamoll en què havia esdevingut nul. He parit el meu ésser infinit, però m'he tret a la força de mi mateix.

PESSOA, Fernando, Llibre del desassossec, p. 29

Per la vida es perd la vida. El poeta s'exclama de com ha conquerit el seu món interior, el de l'art, a base de no viure com els altres. Però ha parit el seu "ésser infinit", i això és superior a tot. "L'important c'est la rose", cantava Gilbert Bécaud. El plaer més gran a la vida consisteix a ser admirat, diu Kundera.

Lletania

11. Nosaltres mai no ens realitzem. Som dos abismes-un pou fitant el cel.

PESSOA, Fernando, amb l'heterònim de Bernardo Soares, dins El llibre del desassossec

Cert tipus de persona mai es realitza, perquè sempre vol més, i aquest més no es pot aferrar mai. Al l'entrada número 61 dirà: “Només la infelicitat eleva”, o sigui, no és feliç ni vol ser-ho, perquè és molt rendible artísticament. En el fons del fons, és més feliç que ningú. La seva feina seria el pou, l’art, doncs, el cel. Ha esdevingut artista tot i ell mateix, la seva feina, la vida. D'allò més avall, profund, a allò més amunt, més transcendent. Les persones, que som humanes, ens movem entre allò grotesc i el sublim, he llegit alguna vegada. Una lletania és una enumeració llarga i pesada: d'aquí la ironia del títol, ja que aquest poema en prosa és curtíssim.

Amb llapis de fina
punta vols retenir aquest ara
que et sembla etern, tractes
d'habitar indrets que els mots
ja han abandonat.
I en no voler seguir cap camí
en vas fressant un de nou.

CLAPÉS, Antoni

Allunyant-se de la vida, transmutant-la en art, la veu poètica, que parla amb ella mateixa, tracta d’habitar els “indrets que els mots/ ja han abandonat”, quan darrere les paraules ja no “només et tinc a tu” (que diu Margarit), quan el significant ja no significa res, perquè la relació amb el passat s’ha extingit, tot i que ara li sembla etern alhora. Fugint doncs, de cap camí anterior, n’inicia un altre, el de la poesia.