UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 15 d’agost de 2012

Ella vol certeses

Ella vol certeses que creu que jo tinc

amagades, com l'aigua del desert.

Ignora que les meues són certeses fòssils,

les que tinc, ai!, si les use se m'acabaran.

Com els fòssils, que s'extreuen de la terra,

com les restes que soterrades

pels sediments verges, s'han compactat.

Endurides. Com el que queda d'un ésser viu,

o del seu rastre,

sobreviuen les meues certeses.

Sota la terra guarde el que crec, el que sé

i el que no sé, el que em diuen,

el que m'imagine,

el que no vull, el que m'ha envaït,

el que m'ofega.

I la certesa se'm confon amb el dubte.

I guarde el passat intacte,

mentre còrrec cap al present.

ROIG CELDA, Rosa dins versos.cat


Les certeses, si hi són, són amagades darrere la poesia que és com la terra que conté els fòssils. Una manera de conservar "el passat intacte". Si l'usa, aquest passat, si el fa sorgir a la superfície, si li treu el misteri, s'acabaran les certeses fòssils, paradoxalment, perquè elles viuen en l'inconscient. La poesia inclou totes les inquietuds de la veu poètica, siguin certeses o dubtes, al capdavall.


6 comentaris:

Rosa Roig Celda ha dit...

El poema que t'ha agradat és el primer d'un nou recull que estic preparant i que s'acompanya de la imatge de les dones pedra. Ho pots veure al blog
http://vidapervida.blogspot.com.es/2012/07/50-anys-de-poesia-aigua-de-desert.html

Helena Bonals ha dit...

La imatge de les dones pedra és un bon acompanyament, Rosa.

El porquet ha dit...

Hi ha certeses que tenim d'infants o de més joves que, amb el pas dels anys, s'erosionen com les petjades d'antics dinosaures.

Helena Bonals ha dit...

porquet,
jo crec que el que vivim alguns de petits influenciarà la nosra manera de pensar i sentir fins que morim o agafem alzheimer.

Josep ha dit...

És massa bonic, no m'agrada que s'erosioni...

Helena Bonals ha dit...

Josep, a mi tampoc m'agrada que s'erosionin, els records, o aquest poema.