Amor desvetllada

Hi ha ratlles negres entre aquest poema;
deslliga el teu torrent, el teu torrent,
tu, amorosa des del nom: esquema
invariable, estén-te plenament.

Em gronxen els sentits, i la ment rema
cap al camí de branques que t’estén
la cabellera amb tast de diadema
de coure planetari en quart creixent.

El temps donarà rius damunt la runa;
cap endavant pintem el bosc molsut,
veig l’or a la claror d’un raig de lluna.

Et busco en la certesa del minut;
entra al gran mar on tota llum és una
i el desordre del fons resta vençut.

BROSSA, Joan

Un sonet “perfecte” de l’autor de tants poemes visuals. És per això darrer que utilitza una imatge visual, “Hi ha ratlles negres entre aquest poema”, poema que esdevé metàfora de l’amor, de l’estimada. Ella és poesia, “amorosa des del nom”, amb un “esquema invariable”, com el d’un sonet, com el de l’amor: “deslliga el teu torrent”, diu dues vegades, perquè es deixi anar, i oblidi les “ratlles negres”.

La veu poètica la “gronxen els sentits”, mentre la ment se’n va cap a la lluna, el “quart creixent”, que és com una diadema als cabells d’ella.

El temps donarà nova passió damunt la runa, com en un pantà sec. El sol es reflecteix en la lluna, veuria l’Edat d’Or reflectida en aquest astre.

La busca en el present, “la certesa del minut”. Finalment, en entrar en el mar de la poesia, l’amor, “el desordre del fons resta vençut”: desapareixen les “ratlles negres”.

Poema deliciós que exhorta l’estimada a respondre a l’amor desvetllada entre els dos.

Marge

Jo et diré el que necessito per al vespre
perquè puguis fer les compres al migdia.
Són tants els arbres que no he vist créixer!
He perdut una estrella.
Vaig vestit de paper.
No tinc ni pa ni llet.
Queda una mica de pa d’ahir,
però no en puc disposar.

BROSSA, Joan

La veu poètica desitja un marge per l’amor, que perduri del migdia de la vida al vespre, com a mínim. Si l’amor arrela bé en el centre de la vida, arribarà a bon port en la vellesa. Són tants els amors frustrats que arrossega! Ha perdut una estrella, o sigui, un sol a la seva vida. Va vestit de paper, perquè només l’envolta la seva poesia, escrita sobre aquest paper. No té cobertes les necessitats primàries (pa, llet), ja no només les secundàries. Queda una mica d’amor del passat, “però no en pot disposar”, és sec, ja. Lectura: un poeta més que desitja el futur en el passat.