Lluna

Quan la lluna plena

brilla sobre el mar,

els estels s'adormen.

En la lluna nova

les ones bressolen

fanalets daurats.

ALGUÉ VENDRELLS, M. Roser, Petiteses

Quan una obra mestra, rodona com la lluna, es projecta sobre nosaltres, els estels llunyans són absorbits pel contrast, i queden en un segon pla, com tot el que no surt a la superfície del cànon.

Al contrari, amb la lluna nova, quan sembla que no hi ha suficient inspiració i el "premi" queda desert, és quan podem admirar els estels reflectits en el mar de les obres oblidades.

Esperit de joia

                                         Per a Govinda

Miríades d’animes

en una que besa

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu,

tan amunt

com els estels

on l’arbreda es perd

pel camí de molsa

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu,

tan alegra

com el rierol

parla a la muntanya

que sempre el vol

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu:

tan plena

del consol

que innocent beu

tota sapiència

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu,

de dia

com de nit

constant al temple,

l’amor fidel.

Jesús de Guardiola, 11-7-13

D'IRLANDA, Joan dins Foc nou

"Miríades d'ànimes", com milers de lectors té un poema, "que besa", que va de la terra al cel. La poesia és així, entre els estels i el camí de molsa de l'arbreda, entre la muntanya i el rierol, innocent entre el consol davant la vida i l'elevació de la poesia. I, sobretot, entre el dia i la nit, "constant al temple" de la creació, amb "l'amor fidel" del poeta a les paraules, i el seu "esperit de joia". També els versos d'aquest poema, com sol fer-ho el poeta, avancen i retrocedeixen de la mateixa manera que la poesia es mou entre els elements dels quals parla.

Segona tanka

Ulls amb gavines
els teus ulls. De la banda
del castell vénen.
Xops, amarats de lluna,
és de desig que ploren.

DORCA, Jordi, dins Amb sense tu

L'ull poètic reflecteix les gavines, perquè és com si volés. Tot i que aquestes gavines han de travessar la murada del castell, la forma exterior del poema, les metàfores. O bé les convencions que es troben a la vida, en definitiva. Els ulls, "amarats de lluna", de poesia, són plens de sentiment, de desig, com ho és aquest poema, tot ell "Amb sense tu", d'una ambigüitat molt ben trobada.

Per a la Marta

que, fins en el nom,

duu l'art escrit.

Les ones d'un vers

s'escampen com les d'una veu,

i també fan estremir, 

- besos i carícies

directes a l'esperit -.

Confio que algun vers

d'aquest llibre

acompleixi en tu

aquest feliç destí.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

Les ones d'un vers, o la seva perllongació en el lector, en l'intèrpret. Fan "estremir", fan vibrar, són "besos i carícies" metafòrics, directes al cor. La veu poètica desitja d'arribar a l'altra persona d'aquesta manera tan maca, que algun dels seus poemes es quedi amb ella. La poesia hauria de ser sempre així, feta de lirisme però directa alhora. Tota la resta que un home pugui dedicar a una dona, literatura.

Meditació (II)

Com es busquen
l'amor i el coneixement.
Per fer-se u
en el seu punt més alt,
en el seu moment més ample.
Llavors ja no pots
diferenciar-los.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

L'amor i el coneixement, com el cor i la raó, el que és més intuïtiu i el seny, la metàfora i el que és literal. Semblen molt diferents, però al capdavall es fonen en un bon poema, en una relació que valgui la pena. També l'amor i el coneixement són una bona parella, que hauria de ser sempre d'igual a igual. Un poema amb un punt de vista poc convencional.

Segon clam

I de qui era,

de qui ha estat l'estricta misèria del verb,

tan trista i tan certa al capdavall,

com el pou ho és de l'oblit

i la línia primera ho és pel foc

i al foc s'atansa com la set?

DORCA, Jordi dins Sang vençuda, de propera aparició

La veu poètica sembla que es pregunta d'on li vénen els versos, en tota la seva misèria, tristos i per això mateix veritables. Tristos com el pou "de l'oblit", el mateix del qual parlava Ferrater, aquell on suren els records al cap dels anys. Alhora, la "línia primera" de l'actualitat, el que és veritat ara, que "al foc s'atansa com la set", com les papallones s'atansen a allò que les devora. A quin fons pertany l'obra de la veu poètica, seria el clam del poema.

Mort blanca

I aquell cop!, un sol impacte,

La ferida, tota la llum per beure.

Contra el món sencer.

Un angle, un incendi,

el caire viu que em ve a rebre.

Un caire i prou, tan prim, punyent.

Tota la sang oferir-li.

Bressol, mortalla.

Blanca, blanca

la música del bisturí.

DORCA, Jordi dins Sang vençuda, de propera publicació

Una ferida, un sol cop, com a origen de tot. Que ens du a anar Contra mundum, "Contra el món sencer". Un incendi (forestal, que diuen els Manel) que comença amb aquest cop, amb la ferida del "caire" metafòric, "tota la sang oferir-li", tota la teva vida. "Bressol, mortalla", la connexió entre l'inici de la vida i la proximitat de la mort és evident. El bisturí que tant pot curar com matar però que sempre és una ferida d'arma blanca, el "blanca" és doncs una metonímia molt expressiva. "La música del bisturí" perquè es relaciona amb l'art, la ferida inicial es pot referir tant a l'amor com a la creació, estretament relacionats.

No té nom el teu nom

[publico de nou aquesta entrada en motiu del centenari de Vicent Andrés Estellés]

Sortiu, amics, eixiu al món

i abandoneu la vida

al vell carrer sense nom,

i a les cruïlles, tant com pugueu,

beseu-vos les estelles acarnissadament.

Beseu-vos, oh vosaltres,

en perfecte estat de destrucció,

beseu-vos que faci feredat!,

llepeu les flames,

unteu les fonts,

abraceu les places,

i lleveu-vos, oh sí,

la pàtria,

lliures,

ben lliure.

No té nom el teu nom. 

DORCA, Jordi

Sembla que la veu poètica, en l’aniversari del naixement d’Estellés, el quatre de setembre del 2013, exhorti els lectors poetes a sortir a la superfície del que seria un poema, amb la metàfora que seria el "vell carrer sense nom", que pot amagar la poesia. Les cruïlles seria on es troba la connexió entre estelles i carn. I és que “estelles acarnissadament” és un joc de paraules molt brillant, que entremesclaria  els ossos en estelles, l’abstracció, amb l’empatia de la carn, fent servir en part el cognom “Estellés”.

Beseu-vos, oh vosaltres,/ en perfecte estat de destrucció", com tot el que és orgànic. En relació amb aquest apassionament hi ha una sèrie d'elements contradictoris. "llepeu les flames", com quan es vol apagar un foc forestal amb un hidroavió, "unteu les fonts", com si es pogués frenar el torrent, "abraceu les places", tot són petites coses a contracorrent, però amb significat per al poeta malgrat tot, que lluita. "i lleveu-vos, oh, sí,/ la pàtria", em recorda el ferrater de "Com una pàtria", en el sentit de fugir de l'abstracció, no pas de no estimar el seu país. I de ser "ben lliure" d'aquesta manera. Un molt bon homentge a Vicent Andrés Estellés, fent servir el seu nom simbòlicament, d'aquí el "No té nom el teu nom".