¿He estimat? ¿No he estimat? Jo no ho sé dir.
He desitjat o no? No ho sé sentir.
El que va ser i el que seria jeuen
dins la mateixa tomba. ¿I què és morir?

PESSOA, Fernando dins Robaiyat (Cançons de beure). Girona: Edicions de la l·l, 2014

Diu Milan Kundera a La immortalitat que només si no ens imaginem una altra vida sense la nostra parella és que estimem. La veu poètica, exigent amb ella mateixa, es pregunta si ha estimat. També es pregunta si ha desitjat. Si no desitges amb el cos, per exemple, es pot dir que no desitges? El passat i el que podia haver estat ja no hi són. Però la mort en aquest cas també és dubtosa. Un quartet en el millor estil d'Alberto Caeiro, un dels heterònims de Fernando Pessoa.

Un dia vaig escriure

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van repondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.


Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

SAMPERE, Màrius, de La cançó de la metamorfosi (1995)
Dins Flux, de Jaume Subirana


La veu poètica sembla que parla de com abans creia que  bàsicament fer poesia és trobar les metàfores per dir cada cosa. 

Però fer poesia és alguna cosa més. Tot i desitjar ser comparada amb una altra paraula, ja que cada paraula "sent l'enveja permanent d'una altra", no pot renunciar al realisme del sentit original. És "pura indecisió", la del misteri que envolta la poesia. I "cada nom s'està morint vora el caliu", les cendres del foc on torna al "seu sentit primer i invariable".

Conclusió: la poesia és portar cap al silenci "el llavi de la terra", la prosa, amb la paraula breu i concisa, "justa". La que genera el tenir la visió exacta sobre el que es diu, amb metàfores o sense.

El meu rellotge

Els instants són fugissers,

el meu rellotge els vol atrapar

en una cursa que cada gambada té premi.

Tota la vida en un instant

 amb el seu horitzó a l’infinit.

El tic-tac del meu rellotge

són  somriures del sol i la lluna.

El meu rellotge i jo

som u.

Els seus tic-tac són batecs del cor

d’uns missatges d’amor global.

El sol i la lluna

li donen corda cada dia.

Cada gambada és un instant infinit,

cada respir un anhel de victòria

i a l’arribada  m’espera la corona de llorer.

El meu rellotge és jutge de la cursa.

SALA VILA, Joan dins Estones amb el meu silenci

El rellotge, per connotacions, seria la poesia de l'autor. La poesia que vol atrapar més que cap altra cosa els instants fugissers, que en cada gambada, cada pas, cada vers, té premi, el de la inspiració. Tota la vida es resumeix en "un instant/ amb el seu horitzó a l'infinit", en l'eternitat del que alhora és efímer. El tic-tac del rellotge, "tic" pel sol, "tac" per la lluna, són els somriures, l'alegria de la vida, de dia i de nit. La poesia i la veu poètica són u, són indissociables. El seu "tic-tac" de nou, són com "els batecs del cor", una nova imatge molt lírica. "A l'arribada m'espera la corona de llorer" del reconeixement dels altres. "El meu rellotge és jutge de la cursa", la crítica també és poesia. L'important és sempre la rosa, aquesta poesia. Brillant, brillant, aquest poema.

Despulla última

Imatge presa de la xarxa

Muir cada nit entre paraules i silencis que enlluernen la metàfora de l’alba.

Último despojo

Muero cada noche entre palabras y silencios que deslumbran la metáfora del alba.

BESSÓ, Pere

La despulla última seria la "metàfora de l'alba", perquè una metàfora encabeix el significat com ho fa un cos amb l'ànima d'una persona. La veu poètica mor cada nit, territori de la poesia, tot lluitant amb les paraules i els silencis, que fins i tot enlluernen la metàfora de l'alba, el que també seria una metonímia de la mateixa poesia, perquè molt sovint una imatge fa el poema. Enlluernen la forma que vestirà el poema, amb el món interior del poeta, que mor i neix constantment.

EL POEMA

De què serveix?

Què hi fa aquesta barana,

aquí,

just al centre del no-res?

NOGUEROL, Pep Joan dins Tetràgon d'exilis

De què serveix la forma d'un poema, que amaga el fons abstracte, el que no es pot expressar amb paraules? De què serveixen les convencions davant el gran amor? El que "no es pot abastar ni retenir mai", que he llegit alguna vegada. No serveixen de res, però ens hi aferrem.

La sexuació dels diners

A Clara Coria
 

En la fàbrica del vers Ibrahim juga a despullar la pantomima de l’amor escrit...

(Com si fóra el darrer refugi.)

 

La sexuación de los dineros

A Clara Coria
 

En la fábrica del verso Ibrahim juega a desnudar la pantomima del amor escrito....

(Como si fuera el último refugio.)

BESSÓ, Pere

Ibrahim com a poeta palestí, entre molts d'altres significats. La "fàbrica del vers", com si un vers pogués fer-se mecànicament, és tan contradictori com "despullar la pantomima de l'amor escrit", perquè aquest hauria de ser sense paraules, gran paradoxa. I és que l'amor escrit seria una imatge de l'inefable, el que no es pot expressar amb paraules però alhora s'expressa amb la poesia. Els diners i el sexe van associats, desgraciadament. El darrer refugi en seria aquesta poesia.

Un dels poemes més rodons que he llegit de Pere Bessó.