UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 31 d’octubre del 2009

19.

Grisor quieta.
Una cantata encercla
les xemeneies.

FORMOSA, Feliu

“Grisor quieta”: absència de foc, de fum. La música envolta les xemeneies, com el poema encercla la poesia que conté dins seu, el fum de la qual en sortir-ne és el senyal que en percebrà en primer lloc el lector o intèrpret, encara sense entendre’l completament. I és que sense entrar a fons en un poema, es pot disfrutar llegint-lo, moltes vegades no hi ha necessitat d'interpretar-lo fil per randa.

divendres, 30 d’octubre del 2009

18.

Els blocs de pedra.
Les veus. La gent que estimo.
Els tubs de l’orgue.

FORMOSA, Feliu

Com un entrepà, el haiku, dos elements relacionats amb l’abstracció: la pedra, perquè no té gens d’orgànica, i l’orgue, la música, per definició l’art més abstracte. Entre els dos hi trobem “La gent que estimo”, que s’identificaria amb l’empatia, amb l'adhesió a la vida. Resum del que és una vida: passar de l’abstracció de l’infant, a l’empatia de la persona madura, per tornar a l’abstracció del vell, que viu del record, a través de la música, per exemple.

dijous, 29 d’octubre del 2009

17.

Sonen les notes
que un dolor m'alleujaven.
Ara me'l tornen.

FORMOSA, Feliu

"No hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat". És per això que la música que alleujava la veu poètica, ara li torna el dolor del record. De totes maneres, als escriptors els hi agrada, malgrat tot, de tornar al passat, el que en queda. Es tracta d'un comportament molt ambivalent, com ho ve a ser tota la vida: la mateixa felicitat i dolor d'estimar.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

16.

Davant la intensa
Llum del balcó, tu passes.
Deixo d’escriure.

FORMOSA, Feliu

Davant la realitat exterior, al balcó, de la vida, el poeta deixa d’escriure, de reflexionar, d’obsessionar-se. Deixa les cabòries i toca de peus a terra, obre les finestres, per un moment, i surt de la torre de vori de la qual n’estava tan orgullós. Potser ha vist “la poesia en moviment”, que diu la cançó...

dimarts, 27 d’octubre del 2009

15.

Migdia: lluita
de ciment i pineda.
Gronxador. Brisa.

FORMOSA, Feliu

Migdia seria el punt mig, com la mateixa paraula indica. Sintetitzat per la “lluita/ de ciment i pineda”, entre l’artifici i la natura, per exemple. El gronxador, allò artificial, que seria el poema, és gronxat per la brisa, la natura, la Poesia. La”lluita” entre els dos elements és semblant a la del dia i la nit, el sol i la lluna, l’art i la crítica. Poques vegades es concilien: tothom sol tenir el prejudici de considerar que la interpretació no és important, no és creació, per exemple. Un nen d’onze anys em diu que no li agrada la nit perquè és com la mort. En canvi Baudelaire posava per davant la lluna respecte el sol, en el que envolta la lluna se sol trobar la poesia, no pas en el positivisme del dia.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

14.

Per ara, em quedo
Una miqueta enrere
Sense obrir boca.

FORMOSA, Feliu

Davant la realitat que no acaba de comprendre, es queda lleugerament encongit, “sense obrir boca”, o sigui, sense posar-se a escriure. A vegades, moltes vegades, l’única conclusió és que no podem arribar a cap conclusió.
13.

¿Haig de comprendre
el qui truca a la porta
del lloc que deixo?

FORMOSA, Feliu

L’home es troba entre el desig de transcendència i la consciència de finitud. Si s’abandona una de les dues opcions, és difícil que es pugui comprendre el qui s’aconforma amb la possibilitat abandonada. "Per a poder ésser imparcial cal ésser apassionat" deia Lluís Montanyà.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

12.

Tensa esperança
de no transformar encara
l’esforç en versos.

FORMOSA, Feliu

Que la vida continuï, que no es transformi encara en versos (en la tensió hi sol haver la creació, en el reprimir-se de posar el primer que ens passa pel cap, també). O bé: cal no donar per feta l’obra, quan encara és viu el sentiment,“l’esforç”, dins la vida (relacionat amb el haiku número 14, 16 i 26). Quan el fruit poètic sigui madur, ja caurà per si sol, la filologia és una disciplina que exigeix lentitud en aquest món de presses.

divendres, 23 d’octubre del 2009

11.

Els sons i l’eco
s’encalcen dins l’obaga.
Destrals. Aloses.

FORMOSA, Feliu

El poema: “els sons”, “l’eco”: la interpretació. Una encalça l’altra, s’entremesclen. Tan creativa ve a ser l’una com l’altra, "dins l'obaga", cercant la llum per igual. Destrals: allò més baix, que vol contribuir a fer entrar la claror al bosc, tallant els arbres. Aloses: allò més alt, que sobrepassa aquests arbres. Tot forma part de la producció poètica.

dijous, 22 d’octubre del 2009

10.

Múltiples llances
del pi, falsa defensa
contra la posta.

FORMOSA, Feliu

Els pins pugen, la posta baixa: les punxes dels pins no poden, com llances, acabar amb la bellesa, propera a la terra, de la posta, encara que la tapin. La bellesa que ens envolta en aquest món no la podem destruir amb el nostre odi, la nostra maldat.
9.

Perquè els destriï,
els arbres en renglera
no creixen rectes.

FORMOSA, Feliu

La uniformitat no permet de distingir, talment com el comunisme i el nudisme acaben amb les diferències de les persones. Els arbres, com els alumnes d’una classe, no poden ser simètrics, per ser destriats. Tot i que la inspiració és filla del treball quotidià, que deia Baudelaire, la monotonia no genera art, ni originalitat. La natura és imperfecta, desigual, expressament, les diferències poden portar alegria, al capdavall.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

8.

Dic la mudança
i no sé si canvien
els mots que guardo.

FORMOSA, Feliu

Per un cantó, la llengua és viva, canvia, i a més les paraules poden tenir més d’un significat, per sinonímia i homonímia, per molt que fixem els mots en el poema. Per l’altre, el lector també fa les seves interpretacions personals. Tot és estantís, mudable, tant la idea com la realització, poques vegades s’aconsegueix l’objectivitat completa. Però en això mateix resideix la creativitat, al capdavall. També hi ha un quiasme, en la construcció d’aquest haikú.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

7.

Una mirada
Damunt el jonc, que es vincla.
Tu, que em coneixes.

FORMOSA, Feliu

La vida, diuen, és un “toma/ daca”. Quan un estira l’altre arronsa. El jonc es vincla, perquè ja coneix l’altre, i davant la seva mirada s’anticipa als seus desitjos, perquè se l’estima. També la seva obra poètica es vincla davant el seu esperit creatiu, se li dóna amb facilitat, adquirida amb un gran esforç.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

6.

L’ocell s’enlaira.
L’ésser i el desplaçar-se
no es contradiuen.

FORMOSA, Feliu

L’ésser simbolitzaria Parmènides. El desplaçar-se, Heràclit, i el riu que mai és el mateix. Totes dues coses alhora, en un ocell que s’enlaira, que no es contradiuen, es complementen, les dues són veritat. L'ambivalència forma part de les nostres vides.
5.

Rajolins d’aigua
i ferros que recorden
perquè el mar parla.

FORMOSA, Feliu

Allò tan petit, “rajolins d’aigua”, i els ferros del progrés, es contraposen amb la profunditat inabastable del mar, que en la superfície no es mostra pas. Per això el mar parla, per això també parla la poesia, i molt, sota la forma d’uns versos curts.

divendres, 16 d’octubre del 2009

4.

T’escric en somnis
i hauré d’esperar insomne
una resposta.

FORMOSA, Feliu

Joc de paraules molt enginyós. Tot en relació al son, motiu molt adequat. Els somnis serien la poesia, perquè la poesia es fa quan es dorm, metafòricament, pel que té de poc racional el son. L’insomni és produït pel desig de l’altre, per altra banda.

dijous, 15 d’octubre del 2009

3.

Alcen adreços
les siluetes joves
en parets blanques.

FORMOSA, Feliu

S’alcen els ornaments, de siluetes joves i per tant belles, sobre la màxima senzillesa de les parets blanques, símbol de la idea clàssica que s’envolta d’allò més extremat. La màxima elegància, diuen, és un sol toc de sofisticació. De fet, podria tractar-se de les ombres, en una metonímia, de les siluetes contra la paret. Les ànimes fugisseres projectades sobre allò etern, la poesia, per exemple.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

2.

La pregonesa
d’uns ulls em desconcerta.
Tanco la porta.

FORMOSA, Feliu

La por davant la profunditat, d’allò abstracte o primitiu, pertorba, si ens volem mantenir en l’empatia, en la superficialitat, la lleugeresa, a vegades passa. Llavors tanquem la porta.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Haikus dels marges
1.

El milagro de un haikú que lo fijaría
todo en tres líneas y paf.
JULIO CORTÁZAR

Darrere el vidre
la terra on em caldria
plantar paraules.

FORMOSA, Feliu

El vidre on xoca l’autor seria el de la poesia, pràcticament invisible, però que hi és. La poesia en passar a un poema pot arribar a ser opaca, per altra banda: la transitivitat d’un poema, allò que distancia l’art de la realitat, bàsicament el que fa una metàfora, qualsevol imatge. Les paraules es plantarien per fer fruit, per generar interpretacions.
Instant de glòria

Per un instant de glòria
hi ha una vida pel fracàs
no llenço cap més cabòria
i tancant el cartipàs
la deixo rodar transitòria.

El moment de gran eufòria
esdevé tan prompte escàs
de tan plena i tan notòria
en acabar, al seu ocàs,
resta com alegria irrisòria.

Desprès d’aquesta història,
qui aixeca del cabàs
emoció jaculatòria?
Resto tal un bordegàs
dins realitat supletòria.

UBACH, Joan (dins del bloc Espock)

Per un instant d’alba, hi ha abans tota una nit. Un poema pot ser el resultat de tota una vida, com un llamp. Les cabòries fan poesia, encara que siguin transitòries. La poesia és feta d'instants immutables. Però fins i tot davant d’una gran il·lusió, després d’una gran foguerada, només sol haver-hi cendra, “alegria irrisòria”. La veu poètica resta borda, inadaptada. Fora de la vida, que és allò no real per a qui fa el poema, en definitiva.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Impuntualitat

Per esdevenir puntual
no fa falta cap rellotge
ni altre mena de col·lotge
per justificar un ritual.

És un afer prou gestual
irrespectuós i ferotge
a qui, com a paradoxa,
tens en espera habitual.

Diu bastant de la persona
si reincideix constantment
o ho fa a causa motivada.

Tothom te una mala estona
però en reiterat moment
l'amistat és bufetada.

UBACH, Joan (dins el bloc Espock)

El fet de no fer trampa, de no dir mentides, de no flirtejar o bé de no arribar tard, és sinònim de ser una persona íntegra. Si un sempre espera i, en contrast, l’altre arriba tard sempre, és que alguna cosa falla. Però normalment només te’n pots deslliurar en la poesia, d’aquestes coses, de la vida en general. Tothom pot ser impuntual una vegada, però ser-ho sempre indica menyspreu per l’altre. El que havia de ser goig i plaer, es converteix en un suplici, com passa tantes vegades.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Pensava que m'estimaves

Pensava, ens estimàvem
jugant al joc de l’engany,
deies molt t’importava
jo, “ets d’allò més gran”
fèiem veure el sentiment
bé com rondalla bé cant.

Ara desprès d’aquells mesos
quan les mentires se’n van
veig ambdós coneixíem
de l’amor el seu parany,
preveiem d’aquells deliris
poc de cor i molta sang.

No se d’on sorgir l’entesa
d’un plural o singular.
A bon moment de lucidesa
no ha costat oblidar.

UBACH, Joan (Espock)

El món de la “delusió”, de la il.lusió o de l'engany, en relació a l’amor. El poema descriu l’amor fet d’aparences, no de “desig i voluntat”, que deia Salvador Oliva en relació a Nit de reis de Shakespeare. “Fèiem veure el sentiment” amb els contes de fades o cançons, aliment del desig. “Poc de cor i molta sang”, el que és evident, moltes relacions físiques i poc amor. No sap com s’ho feien per ser parella, ni com li ha costat ben poc d’oblidar. Aquest “pensava que m’estimaves” és ben ingenu. Com ingenus, innocents, són els que s’ho creuen tot. De totes maneres sempre és millor ser així, no saber adonar-se de la realitat, com un Don Quixot. Diu molt de la persona.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Presentació

Qui sap que sóc i no què semblo,
entre les vestidures
del que vull aparentar.

Qui sap a quin mot contesto
i amb d’altre resto
convenientment determinat.

Per quins set sants em titllen
d’intitllable; i pel casual
allò a comparar-me o rebutjar.

Qui sàpiga què em revolta,
m’explicarà perquè em calma
la senzillesa d’una complexitat.

Tanmateix immers en el contradictori,
continuaré prou bèstia
i profundament humà.

UBACH, Joan (dins el bloc Espock)

El que val la veu poètica com a poeta només ho pot dir el lector-intèrpret, en últim terme. Les “vestidures”, o sigui els versos, vol que siguin bells. Qui sap a què fa referència la seva poesia: què diu, i què amaga, o què mostra al mateix temps que amaga. El “titllen/ d’intitllatble”: com si no existís, com si només tingués valor en comparació amb un altre, o sense valor d’entrada. “Qui sàpiga què em revolta” (sospito que la vida), s’explicarà perquè el “calma/ la senzillesa d’una complexitat”: o sigui la poesia. Continuarà “prou bèstia/ i profundament humà” (l’humà ja inclou “bèstia”). No es tracta doncs, d’un poeta intel.lectualitzat, fred, excessivament elevat. D’aquesta manera es presenta.

divendres, 9 d’octubre del 2009

De pecats

He tingut temps a la vida
de conèixer molta gent
alguna m'ha estat feta a mida
d'altre, ni la tinc present
engreixant allà on s'oblida.

Però de sobte em ve al cap
una paraula, un somriure
una cançó ha reparat
el record que ja vaig viure
a propòsit d'amistat.

Llavors, em poso en el cos
(continent de tal jornada)
desenterro aquell vell os
després d'una rossegada
cobert de destemps, sigilós,
me'l guardo per altre vegada.

Retorno a l’avui només
per seguir part d'aquest ban
els llocs, són fets del mai més
i els amics se'n van anant.
Lliures de mi, no han comés
el pecat de fer-se gran.

UBACH, Joan (del bloc Espock)

És bo de “conèixer molta gent”, però hi ha persones que no t’arriben mai al cor. Com passa amb la magdalena de Proust, “una paraula, un somriure, una cançó” retornen de sobte el passat, la memòria involuntària. El cos recorda allò que ja només és un vell os, el que queda de la relació, allò més abstracte, que queda fixat “definitivament” en el poema, i en el seu cor. Fa aquest “ban” als quatre vents, ja que “els llocs” que recorda són fets del “mai més”: qui no pensa en aquestes paraules de Poe en perdre algú? La veu poètica és de les que no deixen mai ningú, en tot cas se’n van els altres. Tot i que no s’han fet pas grans (perquè els ha pogut recordar i idealitzar), sobretot per dintre, allò que seria el veritable pecat.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Plotí va dir

Plotí va dir que la natura calla,
i el vell roure em somriu,
tot ell mots i murmuris. La rialla
del pigot sento, clara, vora el riu.

Lliscant dels arbres, parla la neu pura,
paraules blaves diu l’estany, quiet.
La natura ens murmura,
però només a mitges, el secret.

MANENT, Marià El cant amagadís, 1986

La Natura (en majúscula) podria en el fons no ser res més que una metàfora de la Poesia, que segons Plotí, calla. Però la veu poètica ha detectat mots i murmuris en ella. “La Natura” ens murmura/ però només a mitges, el secret”. Una poesia és bona tant pel que mostra com pel que amaga, tant pel que s’hi posa com pel que s’hi treu. L’important és que hi hagi un cert misteri, que no es doni tot mastegat. Cal no rendir-se a la primera lectura (a vegades n’hi ha prou, però). Després, si es mostra gaire difícil d’entendre, el lector ja passarà a una altra pàgina, perquè potser aquest poema no va dirigit a ell.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

La neu que es fon

La neu que es fon és una blanca
geografia: illetes, continents;
i una zoologia: hi ha daines, arments,
foques al mar i un ibis a la tanca.

Talment el son, fosa la llisa
unitat vigilant, conjura un món
de solatge, més viu i més pregon,
que la tenebra irisa.

MANENT, Marià La ciutat del temps, 1961

Aquest poema em recorda una cançó, de petita, on es diu: “vosaltres” -les campanes- “sou la veu de ma infantesa, neu que es fon”. El que es fon en aquest cas és la “unitat vigilant”, o sigui la consciència diürna, ja que el son “conjura un món/ de solatge”: el pòsit que deixa un líquid, metàfora del que resta en l’inconscient. Allò “que la tenebra irisa”: allò menys racional, fa sorgir els colors de l’arc de Sant Martí en els poemes. Aquest món és, doncs, “més viu i més pregon”, perquè per a un poeta sempre és així de real, un poema. Les "illetes, continents;/ i una zoologia" es poden referir a una altra vida, aïllada, en el cervell, en l'obra.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Appassionata

Darrera el teu somriure delicat s’endevina
la teva ànima ardent,
com a l’abril, una tarda de vent,
brilla la posta d’or enllà d’una glicina.

MANENT, Marià L’Ombra i altres poemes, 1931

El somriure delicat seria com la superfície d’un volcà, que no en mostra l’interior ardent, només s’endevina. És un “ardent” semblant al d’una posta de sol, o sigui, molt contingut, al capdavall. La poesia també sol amagar i mostrar alhora una cosa molt profunda en pocs mots, en un vers. Per cert, es pot ser apassionada en més d’un sentit, penso, la “tarda de vent” del mes d’abril en seria una imatge, d'una certa passió.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Les acàcies salvatges

Les acàcies salvatges s’estan vora el camí,
esveltes, amb la vesta molt tènue i florida.
El capvespre de maig exhala un aire fi
i la flor queia, lenta, amb l’aroma esvaïda.

Tal, les dolces amigues, en la pàl.lida llum
d’algun record llunyà, esveltes i lleugeres:
el vent imperceptible fa un vol de cabelleres
i cada ombra diàfana deixa un poc de perfum.

MANENT, Marià La collita en la boira 1920

Les acàcies, equivalents de “les dolces amigues”, vora el camí de la vida, amb el capvespre perden flor i aroma. Però “el vent imperceptible” de la poesia, de cada ombra de noia “diàfana”, recolleix “un poc de perfum”. El que queda de cada dolça amiga, allò que semblava perdut per sempre, el poema ho ha recollit, a través d’ell els seus amors perduren, fins i tot els que no han pogut ser. Són salvatges, les acàcies, perquè no han estat domesticades, doncs.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Moment

Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l’atzar
té la color més gentil de la platja,

El gessamí que ara portes al pit
posa un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.

MANENT, Marià La collita en la boira, 1920

Poema-sinestèsia: tot desemboca en associar el perfum del “gessamí que ara portes al pit” amb “la lleu aroma del teu esperit” (de la noia). Com si el perfum de la flor anés associat a la seva ànima. És un “moment”: el que dura l’alenada, l’instant fugisser on se li manifesta de manera clara el seu esperit, com un llamp. El poema, llamp al seu torn, recolleix aquesta idea, en un altre moment. I “la trena (...) té la color més gentil de la platja” és una altra sinestèsia, barreja els sentits, el color, i una idea com “gentil”. Tantes sinestèsies per fer referència segurament, al capdavall, a la metàfora del “diàleg dels pins i la mar” que és preciosa, parlaria del contrast entre la terra i la mar, com entre la vida i l’art, entre el gessamí i “la lleu aroma del teu esperit”.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Lluna de gener

A fora fa una nit d’argent molt clara,
i jo arraulit vora del foc mesquí!
La lluna està vetllant com una mare
el llogaret, l’alzina, l’estany que s’adormí.

Prou sento com un gran desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m’estic vora el meu foc mesquí.

MANENT, Marià La branca, 1918

Una d’aquelles frases que s’escau més vegades a una obra d’art és aquella que diu “l’home se sol trobar entre el seu anhel de transcendència i la seva consciència de finitud”, que he llegit algun cop. Marià Manent, catòlic, molt intel.ligent, i de “peus” mètrics “forçats” (segons Pla el 31 de gener del 1919 a El quadern gris), es troba entre el crit agosarat de la lluna de gener, que denota fredor extrema -“Fa fred pels estels”, que canta Llach- i el foc dins de casa, l’escalfor de la seguretat. En el conte “Els morts” de James Joyce, dins Dublinesos, també es contrasta l’escalfor buida de la casa i la fredor plena de romanticisme de l’exterior. “Però m’estic vora el meu joc mesquí”, diu Manent, no es veu amb cor d’arriscar-se. En el conte de Joyce, un personatge “mor per amor”, simplement perquè s’exposa al fred, estant malalt, lluitant per la seva estimada.

dijous, 1 d’octubre del 2009

L'estiuet de Sant Martí

Till by broad spreading it disperse to nought.
William Shakespeare

S’acabaren els dies de l’alció,
els dies de glòria són cercles a l’aigua
després de la pedrada.
Mai no cessen d’allargassar-s’hi
per a la nostra pena.
El codol pla rellisca dues, tres vegades,
damunt de la superficie,
abans de fondre’s definitivament al fons llotós de la memòria.
Lady Madonna, però, segueix nua a la neu dels cinc sentits.
Inútil.
Com una cançó de taverna mal sonada,
els seus ulls en minva,
els seus capcirons segellats
picotegen com ocellets de passa els raïms
d’aquesta estació serena, limitada.
De penes esbossa un mig somriure,
pren una altra mena de sosté avorridíssim,
la darrera fulla abandonada a l’arbre
per a drecera del temps empedreït de les lamentacions,
que aviat serà només carcassa entre dues llums.

BESSÓ, Pere

La cita de Shakespeare: “fins que de tant estendre’s amplament es dispersa en el no res”, dins Enric VI.

“S’acabaren els dies de l’alció," (un ocell), “els dies de glòria són cercles a l’aigua/ després de la pedrada”. Això fa referència a la cita de Shakespeare. La glòria, sempre temporal, s’extén com els cercles a l’aigua, fins desaparèixer, com un estiuet de Sant Martí pretén d’allargar la calor. “Mai no cessen d’allargassar-s’hi/ per a la nostra pena” (la glòria es converteix en sofriment en recordar, fa mal). Però finalment el còdol es fon “al fons llotós” de la memòria. És una tesi poètica que no tothom subscriu, però sí que és la de Ferrater.

“Lady Madonna”: la dona que agrada a la veu poètica, segueix essent desitjable, amb els cinc sentits, però ara en la neu. Com una cançó de taverna mal tocada, esbravada, pica amb els capcirons segellats, de deixar emprenta, en aquesta “estació serena, limitada”, la tardor.

“Pren una altra mena de sosté avorridíssim”, allò que la sosté a la vida no val la pena, “la darrera fulla abandonada a l’arbre”, el que resta de l’amor o la vida, a la tardor, “per la drecera del temps empedreït de les lamentacions” (lamentacions que es troben en la poesia), que aviat serà només carcassa entre dues llums” (allò buit, fosc, entre la posta i l’alba). Poema realista-pessimista, que parla de la caducitat de les relacions, amb la seva part de raó innegable, però que hi ha també qui el contradeix, per sort, segurament ell mateix en un altre poema.
Vacuitat

La buidesa del concepte ens estreny:
horror vaccui.
El desamor,
de lluny
i jutjat amb certa perspectiva,
també és.
Com un forat
o un clot.

Un principi elemental de la termodinàmica
Dels cossos.

Ni tan sols ens permet combatre
l’abús de sentit:
Crepuscle inacabat de llums de jade,
horitzó negat a l’ombra,
hivernacle per a la rosa de neu,
fals amfitrió del castell de naips,
vaixell embriac que convoca
l’aspre renill de l’haca.

És veritat ex nihilo,
només de pensament:
així com feren els primers
desenlluernats
amb els petits deús,
podem emprar-la.

BESSÓ, Pere

L’ horror vaccui: allò que fa que cerquem encara quan ja hem trobat, allò que fa que no vulguem diferir de l’espècie. Però el dominar l'horror vaccui en l’art és tan important com en la vida. De fet és el secret de la vida, saber esperar i esperar-ho tot. L’“abús de sentit”: el de l’amor abans de morir, que es nega a morir, “crepuscle”, “horitzó negat a l’ombra”: l’entorn acaba amb l’esperit d’aquest amor, que persisteix tot i això. Però també abusaria de sentit l’“hivernacle per a la rosa de neu” (allò que rescata l’amor de l’oblit, com una rosa en la neu, dues coses antitètiques). “fals amfitrió del castell de naips” (fràgil, inexistent de cop, és aquest amor) d’aquí l’abús de sentit d’aquest amor, que és com un delicat castell de naips, però que la poesia prova de perllongar.

“Veritat ex nihilo”, a partir de res, “només de pensament”: “El desamor,/ de lluny/ i jutjat amb certa perspectiva,/ també és”: s’ha de tenir fe per creure-hi, en què un antic amor també és. És aquí on resideix en gran part l’oposició entre l’art i la vida, per allò
d’ars longa, vita brevis, continuant amb les expressions llatines. L’obra poètica va per un cantó, la vida, per tot un altre. El concepte de vacuitat és ambigu: pot tractar-se del menyspreu de la vacuitat general de la vida, tant com l’exaltació de la manca de por per l’espai buit, l’anomenat horror vaccui.