Suspicàcies/ Poema

A les palpentes cercaves excuses
com qui sap que tot està perdut.
I t’amagaves en racons inexpugnables
tot confiant no ser descobert.

Però arribà el dia temut
i vas haver d’obrir el cor de bat a bat.
Vingueren els dies de les promeses incalculables,
de les convencions establertes,
de les fases del trobar.

Ara romàs en silenci
esperes perdre`t de nou.

ESTONETES dins Llibres a estones

El progrés, les convencions, l'empatia, porten a voler perdre's de nou, a desconfiar, a tornar a l'abstracció del principi, a ser inadaptat. Això passa quan et cases i malgrat tota la felicitat, tot plegat no t'omple.

III

Palpa la foscor.
Escolta com dorm el silenci.
Endinsa`t en les ombres.
Observa la nit
amb parpelles de foc.

Mira els arbres finíssims,
com tremolen amb el suau sospir de l´aire.
Sent com udolen remors invisibles.

GUEROLA GIL, Jordi Poemes i cançons

Un poema ple de sinestèsies, crec que per parlar de la poesia. La primera estrofa sembla que expressi com el poeta necessita de la foscor, el silenci, les ombres, la nit, per poder portar a terme els seus poemes. Tot de manera contradictòria, per exemple: com es pot palpar la foscor? Les parpelles de foc serien la metonímia i metàfora de la passió del poeta, que resideix en els ulls que copsen la bellesa.

En la segona estrofa: "Sent com udolen remors invisibles": no és la primera vegada que ho dic, perquè és un clàssic, l'aire que fa tremolar "els arbres finíssims" és com la poesia que sabem que hi és perquè els arbres es mouen.

Has tornat a retrobar aquell impuls,
aquell instant que no pensaves que tornaria.
Moments puntuals, exactes, concrets.
Un fil de goig que has pres
amb la punta dels dits.

GUEROLA GIL, Jordi, Poemes i cançons, de l'autor del bloc Llibres a estones

A vegades passen anys fins que no tens la visió exacta d'una cosa, la d'una obra d'art, o la de quan retrobes l'impuls de l'enamorament. Són moments fugissers, però que es poden percebre clarament. Per un instant saps que has trobat el que vols. "Un fil de goig", de tan delicada com és la felicitat que has trobat, però que continuaria en el cabdell.

I on estaràs tu en aquell últim instant?
quan ja no quede temps
quan tot haja passat.

La vida està corrent tan ràpid
que no puc respirar
un segon, un instant
que passa per davant

Intentaré tranquil•litzar-me i esquivar
les pedres que em van llançant
els trets que em van donant.

Tot el que he patit i patiré
el que he tingut i el que tindré
no val de res si tu no hi ets
si tu no hi ets.

Si al llarg del temps en veus, recorda´m que
un dia jo vaig ser
algú que va lluitar
amb bombes de paper

I arrossegat per aquesta espiral
que em fa sentir-me vell
molt abans de temps.

Des de la foscor ix un camí molt llarg
que no sé on està, però per si de cas
me´n posaré a buscar, des de demà.

Tot el que he patit i patiré
el que he tingut i el que tindré
no val de res si tu no hi ets
si tu no hi ets.

ESTONETES, dins el bloc Llibres a estones

Si l'altra no hi és, no només de forma real, sinó en la seva poesia, tot el que ha sofert i sofrirà no té sentit. La vida corre i ell se sent vell. Però un vell que lluita amb "bombes de paper", els poemes, que, sorgint de la foscor, li indiquen el camí. L'últim instant, el de la mort, espera tenir-la al costat. Tots voldríem una cosa semblant, crec.